Tip:
Highlight text to annotate it
X
L'antic atractiu del xauvinisme racial, *** i religiós,
del rabiós fervor nacionalista, comencen a fer figa."
"L'afer de qui sóc jo, si sóc bo o dolent, si en tinc èxit o no,
tot això s'aprèn al llarg del camí."
"Només és un passeig
i el podem canviar sempre que volguem.
És només una opció. Cap esforç, cap feina, cap treball, cap estalvi."
"Em vaig adonar de que no ho havia entés
que el joc consistia en saber el que jo ja era."
"Estàvem dient,
com d'important és
provocar, a la ment humana,
la revolució radical.
La crisi és una crisi en la consciència.
Una crisi que ja no pot, mai més,
acceptar les normes antigues,
els vells patrons,
les antigues tradicions.
I, tenint en compte com és el món ara,
amb tot el patiment,
conflictes,
brutalitat destructiva,
agressivitat,
etcètera...
L'home
encara és tal com era.
Encara és brutal,
violent,
agressiu,
cobejós,
competitiu.
I ha construit una societat
d'acord amb aquests paràmetres."
L'ANNEXE ZEITGEIST
"Estar ben adaptat a una societat profundament malalta, no vol dir gaudir de bona salut." - J. Krishnamurti -
Avui dia, la societat
està formada per una sèrie d'institucions.
Des d'institucions polítiques,
institucions jurídiques,
institucions religioses,
fins a institucions de classes socials,
de valors familiars
i d'especialització professional.
És evident, la profunda influència que aquestes estructures tradicionals tenen
en la configuració dels nostres coneixements i punts de vista.
Tanmateix, de totes les institucions socials en que naixem,
que ens governen i condicionen,
sembla no existir cap altre sistema considerat com més fidedigne,
i més incomprès,
que el sistema monetari.
Adoptant gairebé proporcions religioses,
la institució monetària existeix com una de les formes més inqüestionables de fe que hi ha.
Saber com es creen els diners,
les polítiques pel qual és administrat,
i la forma en què realment afecta la societat,
no sembla interessar a la gran majoria de la població.
En un món on el 1% de la població posseix el 40% de la riquesa del planeta.
En un món on 34.000 nens moren cada dia
de pobresa i malalties prevenibles.
i, on el 50% de la població mundial viu amb menys de 2 dòlars al dia....
Una cosa està clara.
Alguna cosa va molt malament.
I, tant si som conscients d'això o no, l'ànima de totes les nostres institucions oficials
i, per tant, la pròpia societat,
són els diners.
Per tant, entendre aquesta institució del sistema monetari
és fonamental per comprendre per què les nostres vides són com són.
Malauradament, l'economia es percep sovint amb confusió i avorriment.
Un interminable fluxe d'argot financer, ensems amb una matemàtica intimidatòria,
dissuadeix ràpidament la gent dels intents d'entendre-la.
Però, el fet és:
Que la complexitat associada al sistema financer és una mera màscara.
Dissenyada per amagar una de les estructures socials més paralitzants que
la humanitat hagi mai soportat.
Ningú és més irremeiablement esclau-
que aquell qui creu falsament que és lliure.
Johann Wolfgang von Goethe - 1749-1832
Fa uns quants anys, el banc central dels Estats Units,
la Reserva Federal,
va elaborar un document titulat "Mecànica Moderna del Diner".
Aquesta publicació detallava la pràctica institucionalitzada de la creació del diner
utilitzada per la Reserva Federal i la xarxa de bancs comercials mundials als que recolza.
A la primera pàgina, el document exposa el seu objectiu.
"El propòsit d'aquest fullet és descriure el procés bàsic de creació del diner
en un sistema bancari de 'reserva fraccionària'."
A continuació, procedeix a descriure aquest procés de reserva fraccionària
per mitjà de terminologia bancària diversa.
Una traducció de la qual vé a ser una cosa com ara:
El govern dels Estats Units decideix que necessita diners.
Per tant, truca a la Reserva Federal i sol·licita,
diguem-ne, uns 10 mil milions de dòlars.
La FED respon dient: "Per descomptat,
nosaltres els comprem 10 mil milions en bons de l'estat."
Així que el govern agafa alguns trossos de paper,
pinta en ells alguns dissenys que semblin oficials
i els anomena bons del tresor.
Després fixa un valor per aquestos bons fins a la suma de 10 mil milions de dòlars
i els envia a la FED.
Al seu torn, la gent de la FED imprimeix una quantitat impressionant de papers,
només que aquest cop, els anomena bitllets de la Reserva Federal,
també designant un valor de deu mil milions de dòlars al conjunt.
La FED agafa aquestos bitllets i els canvia pels bons.
Una vegada que aquest intercanvi s'ha completat,
el govern llavors agafa aquestos deu mil milions en bitllets de la reserva federal,
i els diposita en un compte bancari.
I, amb aquest dipòsit,
els bitllets de paper es converteixen oficialment en diners de curs legal,
afegint deu mil milions a les provisions de diners dels EE.UU.
I aquí ho tenim! Deu mil milions en diner nou s'han creat.
Per descomptat, aquest exemple és una generalització.
Perquè, en realitat, aquesta transacció es realitzaria electrònicament.
Sense utilitzar cap paper.
De fet, només el 3% de la provisió de diner nord-americà existeix com a moneda física.
L'altre 97% bàsicament existeix només als ordinadors.
Actualment, els bons del govern són per naturalesa instruments de deute.
I quan la FED compra aquestos bons
amb diner creat essencialment del no-res,
el govern realment està prometent retornar
aquests diners a la FED.
En altres paraules, el diner s'ha creat del deute.
Aquesta paradoxa letàrgica, de com el diner o el seu valor
pot crear-se a partir de deute,
o responsabilitat, es farà més evident a mesura que avancem en aquest exercici.
Així, l'intercanvi s'ha fet, i ara, deu mil milions de dòlars es troben en un compte bancari comercial.
És ací on això es posa realment interessant. Perquè, basat en la pràctica de reserves fraccionàries,
aquell dipòsit de deu mil milions de dòlars
esdevé a l'acte part de la reserva del banc,
com qualsevol altre dipòsit.
I, en relació amb les exigències de reserves com s'indica en la "Mecànica Moderna del Diner":
"Un banc ha de mantenir, legalment, unes reserves obligatòries
iguals a un determinat percentatge dels seus dipòsits."
A continuació es quantifica aquest declarant:
"En virtut de la normativa vigent,
l'obligació de reserva per la majoria dels comptes transaccionals és del 10 per cent."
Això vol dir que per un dipòsit de deu mil milions de dòlars,
el 10 per cent, o mil milions,
es manté com reserva obligatòria,
mentre que els altres nou mil milions són considerats un excès de reserva,
i poden ser utilitzats com la base
per nous prèstecs.
Bé, seria lògic suposar, que aquests nou mil milions
literalment, surten dels deu mil milions de dòlars del dipòsit.
Tanmateix, realment aquest no és el cas.
El que passa realment, és que els nou mil milions
són simplement creats del no-res
sobre els actuals deu mil milions de dòlars del dipòsit.
Aquesta és la forma com la provisió monetària augmenta.
Com s'indica en la "Mecànica Moderna del Diner":
"Per descomptat que ells" - els bancs -
"no paguen realment els prèstecs per al diner, que reben com a dipòsits".
Si fós així, no es crearia cap diner addicional.
El que fan quan efectuen prèstecs
és acceptar pagarés"
- contractes de prèstec -
"a canvi de crèdits" - diners - "pels comptes transaccionals dels prestataris."
En altres paraules, els nou mil milions poden ser creats a partir del no-res.
Simplement pel fet que hi ha una petició de tal prèstec,
i que existeix un dipòsit de 10 mil milions de dòlars
per satisfer els requisits de reserva.
Ara, suposem que algú entra en aquest banc i
manlleva els recents nou mil milions de dòlars disponibles.
Probablement, ells agafaran aquests diners i els dipositaran
en el seu propi compte bancari.
El procés es torna a repetir.
Perquè aquest dipòsit es converteix en part de les reserves del banc.
El 10% és apartat i alhora el 90% dels 9 mil milions,
o uns 8,1 mil milions estan ara disponibles, com diner acabat de crear, per a prèstecs.
I, per descomptat, aquests 8,1 mil milions poden ser de nou manllevats i redipositats,
creant 7,2 mil milions suplementaris
després 6.5 mil milions; 5,9 mil milions, etc.
Aquest cicle prèstec-dipòsit de creació de diners
pot seguir, tècnicament, fins a l'infinit.
La mitjana matemàtica diu que sobre els 10 mil milions originals
es pot arribar a crear aproximadament uns 90 mil milions de dòlars.
En altres paraules, per cada dipòsit
generat en el sistema bancari,
al voltant de nou vegades aquesta quantitat es crea del no-res.
Angoixats pels diners, demanen al servicial Bank of America un pot de
diners calmants instantanis.
D-I-N-E-R-S amb forma d'un còmode prèstec personal.
Així, ara que entenem com crea els diners
el sistema bancari de reserva fraccionària,
ens ve al cap una qüestió lògica, encara que il·lusòria:
realment, quin valor tenen aquests diners acabats de crear?
La resposta: els diners que ja existeixen.
El nous diners, essencialment, devaluen la provisió de diners existents.
Perquè el nombre total de diners s'incrementa independentment a la demanda de béns i serveis.
I, com que l'oferta i la demanda determina l'equilibri,
els preus pugen i disminueix el poder adquisitiu de cada dòlar.
Això és el que es coneix com inflació.
I la inflació és essencialment un impost ocult als ciutadans
Quin és el consell que es rep generalment? Aquest és, inflar la moneda.
Ells no diuen: alterar la moneda. Ells no diuen: devaluar la moneda.
Ells no diuen: enganyar les persones que estan segures. Ells diuen: més baixos els tipus d'interès.
El veritable engany és quan distorsionem el valor del diner.
Quan creem diners del no-res, no tenim estalvis. Tanmateix, existeix el que s'anomena "capital".
Llavors, la meva pregunta es redueix a això: com, en aquest món, podem esperar resoldre els problemes d'inflació?
Això: augmentar les existències de diners, amb més inflació."
És clar que no es pot fer.
El sistema d'expansió monetària en un marc de reserva fraccionària és inherentment inflacionari.
Pel fet d'augmentar l'oferta de diner, sense que hi hagi un
augment proporcional de béns i serveis en l'economia,
sempre altera la moneda.
De fet, una mirada ràpida dels valors històrics del dòlar americà, enfront l'oferta de diner,
evidencia aquest fenomen definitivament.
Una relació inversa és òbvia.
Un dòlar el 1913 necessita 21,6 dòlars en el 2007 per coincidir en valor.
Això vol dir una devaluació del 96% des que la Reserva Federal es va crear.
Ara bé, si aquesta realitat d'una inflació inherent i perpètua sembla absurda i econòmicament contraproduent,
Pensa que dir absurd és un eufemisme pel que fa a com realment funciona el nostre sistema financer.
En el nostre sistema financer, el diner és deute
i el deute és diner.
Aquí teniu un gràfic de l'oferta de diner americà des del 1950 fins el 2006.
Aquí teniu un gràfic del deute nacional americà en el mateix període.
Que interessant és veure que les tendències són pràcticament idèntiques.
Quan més diners hi ha, més deute tenim.
Quan més deute hi ha, més diners hi han.
Per dir-ho d'una manera diferent, cada dòlar de la teva cartera és degut a algú per algú.
Recorda: l'única manera que té el diner per existir és per mitjà de prèstecs.
Per això, si tothom fos capaç de pagar tots els seus deutes, inclouent el govern,
no hi hauria cap dòlar circulant.
"Si no existissin deutes en el nostre sistema monetari, no hi haurien diners."
- Marriner Eccles - Governador de la Reserva Federal 30 septembre 1941.
En realitat, la darrera vegada en la història d'Amèrica en que el deute nacional es va pagar per complet
va ser l'any 1835, després que el president Andrew Jackson tanqués el banc central, predecessor de la Reserva Federal.
De fet, tota la plataforma política de Jackson va girar essencialment
entorn del seu compromís a tancar el banc central.
Afirmant aquest punt: "Els immensos esforços que el present banc ha fet per controlar el Govern... no són més que premonicions del destí que aguaita al poble americà
que serà enganyat vers una perpetuació d'aquesta institució
o, l'establiment d'una altra similar." Desafortunadament aquest missatge no va viure gaire,
i els banquers internacionals van aconseguir instal·lar un altre banc central el 1913,
la Reserva Federal. I mentre aquesta institució existeixi
el deute perpetu està garantit.
Ara, fins aquí hem discutit el fet de que els diners sós creats del deute a través dels prèstecs.
Aquests prèstecs es basen en les reserves dels bancs,
i les reserves es deriven de dipòsits. I mitjançant aquest sistema de reserves fraccionàries,
qualsevol dipòsit pot crear 9 vegades el seu valor original.
Al seu torn, devaluant la moneda existent, pujant els preus en la societat.
I, com que tots aquests diners han estat creats del deute,
i han circulat aleatòriament a través del comerç,
la gent es deslliga del seu deute original.
I hi existeix un desequilibri al qual la gent es veu forçada a competir per feina
per treure prou diners de l'oferta de diners
per cobrir el seu cost de vida.
Per molt disfuncional i atrasat que tot això pugui semblar,
encara hi ha una cosa que hem omès en aquesta equació.
I és l'element de l'estructura
que revela la veritable natura fraudulenta del sistema en si mateix.
L'aplicació d'interés.
Quan el Govern pren prestats diners de la FED, o quan una persona pren prestats diners a un banc,
gairebé sempre s'ha de retornar amb un interés.
És a dir, gairebé cada dòlar que existeix
ha de ser retornat a un banc pagant també un interés.
Però,
si tots els diners es treuen prestats del Banc Central i són expandits per bancs comercials a través de prèstecs,
tan sols allò a què ens referirem com a "capital"
s'ha creat en la provisió de diners.
Aleshores, on són els diners per a cobrir tot l'interés que s'aplica?
Enlloc.
No existeixen.
Les ramificacions d'això són sorprenents,
ja que la quantitat de diners què es deu als bancs sempre excedirà la quantitat de diners disponible en circulació.
Per això la inflació és una constant en l'economia,
perquè es necessiten nous diners per a cobrir el dèficit perpetu construït en el sistema,
causat per la necessitat de pagar l'interés.
El que també vol dir això, és que matemàticament els impagaments i la fallida
estan literalment 'construïts' en el sistema.
I sempre hi haurà butxaques pobres de la societat que s'enduran la fusta petita.
Una analogia seria un joc musical de cadires,
quan la música para, algú es queda fora.
I aquesta és la questió.
Invariablement es transfereix riquesa real de l'individu als bancs.
Així, si ets incapaç de pagar la teva hipoteca, s'enduran la teva propietat.
Això és particularment enrabiant quan te n'adones que, no solament és un impagament inevitable
degut a la pràctica de reserves fraccionàries; també pel fet
que els diners que el banc t'ha prestat
ni tan sols existien legalment en un primer lloc.
Al 1969 hi va haver un cas als jutjats de Minnesota en relació a un home anomenat Jerome Daly
qui va desafiar l'embargament de casa seva per part del banc, el qual va proveir el prèstec per a comprar-la.
El seu argument era que el contracte d'hipoteca requeria que les dues parts,
ell i el banc, cadascú aportaria una forma de propietat legítima per a l'intercanvi.
En argot legal això s'anomena
contraprestació [la base d'un contracte. Un contracte es fonamenta en l'intercanvi d'una contraprestació per una altra.]
El senyor Daly va explicar que els diners, de fet, no eren propietat del banc,
ja que es van crear del no-res quan es va signar l'acord de prèstec.
Recordeu allò que la "Mecànica Moderna dels Diners" afirmava sobre els prèstecs?
"El que fan, quan concedeixen prèstecs, és acceptar pagarés a canvi de crèdits".
"Les reserves no varien amb les transaccions de prèstec.
Però, els dipòsits de crèdit constitueixen noves addicions als dipòsits totals del sistema bancari."
És a dir, els diners no surten del seu patrimoni existent. El banc senzillament els inventa, no aportant res de la seva propietat [al contracte],
excepte responsabilitat teòrica sobre un paper.
Segons va anar progressant el cas, el president del banc, el Sr. Morgan, va pujar a l'estrada,
i al seu memoràndum personal, el jutge fa constar que el demandant -el president del banc- va admetre que, juntament amb la Rerva Federal, va crear diners
i crèdits als seus registres, mitjançant entrades contables.
Els diners i els crèdits van començar a existir quan els van crear. El Sr. Morgan va admetre que
no existia cap Llei o Estatut dels Estats Units que li permetés fer això.
Una contraprestació lícita ha d'existir i s'ha d'oferir per donar suport al Contracte.
El Jurat va concloure que no hi havia cap contraprestació i que hi estava d'acord.
També va afegir poèticament, "Tan sols Déu pot crear alguna cosa de valor del no-res".
I, amb aquesta revelació el tribunal va rebutjar la petició d'embargament del banc i en Daly va conservar casa seva.
Les implicacions d'aquesta decisió del tribunal són immenses.
Cada vegada que agafes prestats diners d'un banc, tant si és una hipoteca o un càrrec a una targeta de crèdit,
els diners que et donen no només són falsos, són una forma il·legítima de contraprestació.
I per tant, s'anul·la la devolució del contracte. Perquè el banc mai va tindre els diners com a propietat amb què començar.
Desafortunadament tals comprensions legals són ocultades i ignorades.
I el joc de perpètua transferència de riquesa i deute perpetu continua.
I això ens porta a la qüestió fonamental:
Per què?
Durant la Guerra Civil Americana el President Lincoln va evitar els prèstecs a alt interés
oferits pels bancs europeus i va decidir de fer el que els pares fundadors recomanaven.
Crear una moneda independent i sense deute inherent.
Es va anomenar "El Greenback". ("El verd")
Poc després de que es prengués aquesta mesura, un document intern
va circular entre els interesos bancaris britànics i americans, deia:
"...la esclavitut no és altre cosa que la possessió de treball i porta amb ella l'atenció als treballadors,
mentre que el pla europeu... és que el capital controli el treball controlant els salaris.
Això es pot fer controlant els diners.
No es permetrà el Greenback... ja que no podem controlar-lo."
La política de reserva fraccionària,
perpetrada per la Reserva Federal
i que en la pràctica s'ha estès a la majoria dels bancs arreu del món,
és, de fet, un sistema d'esclavitut moderna.
Pensa-ho, els diners es creen a partir de deute.
I què fa la gent quan està endeutada?
Se sotmeten al treball per a pagar-los [els deutes].
Però si els diners solament poden ser creats a partir dels prèstecs,
com podrà la societat estar llibre de deute?
No pot, i aquesta és la qüestió.
I és la por de perdre actius, juntament amb la lluita per mantindre
el deute perpetu i la inflació inherent al sistema,
agreujats per la ineludible escassetat a la provisió de diners en sí mateixa,
creada per l'interés que mai pot ser retornat,
el que manté l'esclavitut dels salaris,
corrent en una roda de hàmster, amb milions d'altres,
en efecte potenciant un imperi
que realment beneficia tan sols a la élit al cim de la piràmide.
Al final del dia, per
qui estàs realment treballant?
Els bancs.
Els diners es creen al banc i invariablement acaben en un banc.
Ells són els veritables amos, amb les corporacions i governs a qui donen suport.
L'esclavitut física requereix allotjar i alimentar la gent.
L'esclavitut econòmica requereix que la gent s'alimenti i s'allotgi a sí mateixa.
Aquesta és una de les estafes per a la manipulació social més enginyoses mai creades.
I al seu nucli,
és una guerra invisible contra la població.
El deute és l'arma utilitzada per a conquerir i esclavitzar societats,
i l'interés és la seva munició principal.
I, com que la majoria es passeja aliena a aquesta realitat,
els bancs amb la complicitat dels governs i les corporacions
countinuen perfeccionant i expandint les seves tàctiques de guerra econòmica,
establint noves bases, com ara el Banc Mundial
i el Fons Monetari Intenacional (FMI),
i també inventant un nou tipus de soldat:
El naixement del sicari econòmic.
Hi ha dues formes de conquerir i esclavitzar una nació. Una és amb l'espasa. L'altra és amb deute.
- John Adams - 1735-1826
Nosaltres, els sicaris econòmics, hem sigut realment els responsables de la creació d'aquest primer veritable imperi global
i treballem de moltes maneres diferents.
Però potser la més comuna és que identifiquem un país que tingui recursos que les nostres corporacions cobejen, com ara petroli,
i llavors, tramitem un prèstec enorme per a aquell país des del Banc Mundial o una de les seves organitzacions germanes.
Però en veritat els diners mai no van al país.
En canvi van a parar a les nostres grans corporacions per què construeixin projectes d'infraestructura en aquell país.
Centrals elèctriques, parcs industrials, ports...
Coses que beneficien a una poca gent rica en aquell país.
a més de a les nostres corporacions,
però de cap manera ajuden a la majoria de la gent. Tot i així, aquesta gent,
el país sencer continua mantenint l'enorme deute.
És un deute tan gran que no el poden retornar i això és part del pla...
No poden retornar-lo.
I aleshores, en algun moment, nosaltres els sicaris econòmics, tornem i els diem, "Escolteu,
ens deveu un munt de diners. No podeu pagar el vostre deute. Així que, vengueu el vostre petroli
molt barat a les nostres companyies petrolíferes".
"Permeteu-nos construir bases militars en el vostre país",
o "maneu tropes com suport a les nostres a qualsevol part del món, com Irak", o "voteu com nosaltres a la propera votació de Nacions Unides",
per tal de privatitzar la seva companyia elèctrica
i privatitzar el seu sistema d'aigua i clavegueram i vendre-ho a corporacions americanes o
d'altres corporacions multinacionals."
Així que és una cosa molt ràpida i invasiva i és molt típic la forma en que el FMI i el Banc Mundial treballen.
Endeuten un país i el deute és tan gran que no el poden pagar.
Llavors li ofereixen refinançar aquest deute i pagar encara més interés.
I hi exigeixes
aquest 'quid pro quo' que anomenem "condicionalitat" o "bon govern"
que bàsicament significa que tenen que vendre en liquidació els seus recursos,
incloent-ne molts dels seus serveis socials, les seves empreses públiques, de vegades els seus sistemes educatius,
els seus sistemes penals,
els seus sistemes d'assegurances, a corporacions estrangeres.
És una doble - triple - quadruple estafa!
El precedent pels sicaris econòmics realment va començar a principis dels '50
quan l'electe democràticament Mossadegh
qui va ser elegit en Iran... va ser considerat com l'esperança per a la democràcia
a Orient Mitjà i a tot el món. Va ser "Home de l'Any" a la Revista Time.
Però... una de les coses que va formar i va començar a implementar era la idea de
que les companyes petrolíferes estrangeres tenien que pagar al poble iraní molt més pel petroli que s'estaven emportant d'Iran
i que el poble iraní hauria de beneficiar-se del seu propi petroli. Estranya política.
Naturalment no ens va agradar això. Però teniem por de fer el que normalment feiem, que era enviar l'exèrcit.
En comptes d'això hi vam enviar un agent de la CIA, Kermit Roosevelt, un parent de Teddy Roosevelt.
I el Kermit va anar amb uns quants milions de dòlars i va ser molt, molt efectiu i eficient, i en poc temps,
va aconseguir derrocar en Mossadeg
i va portar el Xà d'Iran, qui sempre va ser favorable a allò del petroli, per substituïr-lo. I va ser extremadament efectiu.
"Gentades per tot arreu a Tehran.
Oficials de l'exèrcit criden que Mossadeg s'ha rendit i que el seu règim com a dictador virtual d'Iran ha acabat.
Imatges del Xà desfilen pels carrer com a mostra d'acceptació.
El Xà és benvingut a casa."
Així que als Estats Units, a Washington, la gent va fer una ullada al voltant i va dir: "guau, això ha sigut fàcil i barat".
Aleshores això va establir una forma completament nova de manipular països, de crear imperi.
L'unic problema amb Roosevelt era que portava una placa d'agent de la CIA
i si l'haguessin enxampat, les ramificacions podrien haver sigut bastant serioses.
Així que molt ràpidament, en aquell moment, es va prendre la decisió d'utilitzar consultors privats
per a canalitzar els diners a través del Banc Mundial o el FMI o una d'aquestes agències,
per portar-hi gent com jo, que treballem per companyies privades.
De manera que si ens enxampen, no hi hagi ramificacions governamentals.
Quan Árbenz va esdevenir president de Guatemala, el país estava molt subordinat a la companyia United Fruit,
a les grans corporacions internacionals i, Árbenz persistia en aquesta campanya que deia: "sabeu, volem retornar la terra al poble".
I quan va prendre el poder, va anar implementant polítiques que farien exactament això,
retornar els drets sobre la terra al poble. A "United Fruit" no li va agradar *** això.
Així que, van contratar a una empresa de relacions públiques, van llançar una enorme campanya als Estats Units,
per a convèncer al poble nord-americà, als ciutadans dels Estats Units,
a la premsa dels Estats Units i al congrés dels Estats Units,
de que Árbenz era una titella soviètica
i que si el permetiem estar al poder, els Soviètics tindrien un peu en aquest hemisferi.
I en aquells moments hi havia una gran por a la ment de tothom, al terror roig, el terror comunista.
Llavors, per abreujar una llarga història, d'aquesta campanya de relacions públiques
va sortir un compromís per part de la CIA i l'exèrcit per treure's aquest home de sobre.
I de fet, ho vam fer. Vam enviar avions, vam enviar soldats, vam enviar xacals,
vam enviar-ho tot per desfer-nos d'ell. I ens vam desfer d'ell.
I tan aviat va ser llevat del càrrec,
un nou paio que el va rellevar bàsicament va restablir-ho tot per les grans corporacions internacionals,
incloent-hi United Fruit.
Equador, durant molts molts anys ha estat dirigit per dictadors pro-EE.UU, sovint relativament brutals.
Llavors es va decidir que tindrien unes eleccions veritablement democràtiques.
Jaime Roldós perseguia el càrrec i el seu principal objectiu, va dir, com a president seria
assegurar-se que els recursos d'Equador s'empresin en ajudar el poble.
I va guanyar. Aclaparadorament.
Per més vots que qualsevol hagi guanyat mai qualsevol cosa en Equador.
I va començar a implementar aquestes polítiques.
Per assegurar-se que els beneficis del petroli fossin per a ajudar al poble.
Bé... No ens va agradar això als Estats Units.
Vaig ser enviat com un dels diversos Sicaris Econòmics per canviar en Roldós.
Per corrompre'l. Per convènce'l... Per fer-li saber... Ja saps.
"Ok, ja saps, pots fer-te molt ric, tu i la teva família, si jugues al nostre joc."
"Però si continues intentant mantindre aquesta política que has promés, te n'aniràs."
No va escoltar...
Va ser assassinat...
Tan aviat es va estavellar l'avió, l'àrea sencera es va acordonar.
Les úniques persones admeses allà eren militars nord-americans d'una base propera
i alguns dels militars equatorians.
Quan es va iniciar una investigació,
dos dels testimonis clau van morir en accidents de cotxe
abans que tinguessin oportunitat de testificar.
Un munt de coses molt molt estranyes van passar al voltant
de l'assassinat de Jaime Roldós.
Jo, com la majoria de gent que realment va examinar aquest cas,
no tinc absolutament cap dubte que va ser un assassinat.
I, naturalment, en la meva posició com a sicari econòmic,
sempre m'imaginava que alguna cosa li passaria al Jaime,
si seria un cop d'estat o un assassinat, no n'estava segur, però que seria derrocat, perquè
no s'estava corrompent, no es permetia a si mateix ser corromput de la manera que nosaltres voliem corrompre'l.
Omar Torrijos, el president de Panamà,
era, ja saps, un dels meus preferits. Realment m'agradava.
Era molt carismàtic. Era un paio que realment volia ajudar el seu país.
I quan vaig intentar subornar-lo o corrompre'l, ell deia: "Mira, John"
- em deia Juanito -
Deia: "Mira Juanito, no necessito els diners. El que realment necessito és que el meu país
sigui tractat justament.
Necessito que els EE.UU. pagueu els deutes que deveu al meu poble per tota la destrucció que heu fet aquí.
Necessito estar en una posició des d'on pugui ajudar altres països llatinoamericans
a guanyar la seva independència i a ser lliures d'això,
d'aquesta terrible presència del nord.
Vosaltres ens esteu explotant tant.
Necessito tornar a tenir el Canal de Panamà en mans del poble panameny.
Això és el que vull.
Així que, deixa'm tranquil, no, ja saps, no tractis de subornar-me".
Era 1981 i, al maig, Jaime Roldós va ser assassinat.
I Omar era ben conscient d'això.
Torrijos va reunir la seva família i els va dir:
"Probablement sóc el següent, però està bé,
perquè he fet el que vaig venir a fer
He renegociat el Canal.
El Canal estarà ara a les nostres mans, tot just acabem de negociar el tractat amb Jimmy Carter.
Al juny del mateix any, tan sols un parell de mesos més ***,
també va caure en un accident d'avió,
el qual, sense dubte, va ser executat per xacals financiats per la CIA.
Una enorme quantitat de proves que
un dels guàrdies de seguretat de Torrijos li va donar, a l'últim moment,
quan estava pujant a l'avió, una gravadora.
Una petita gravadora que contenia una bomba.
Trobo molt interessant com aquest
sistema ha continuat pràcticament igual
durant anys, i anys, i anys, excepte pels sicaris econòmics, que s'han tornat millors, i millors, i millors.
Aleshores ens vam enfrontar, molt recentment, al que va passar o Veneçuela.
Al 1998, Hugo Chávez és elegit president,
continuant una llarga sèrie de presidents
que van ser molt corruptes i bàsicament van destruir l'economia del país.
I Chávez va ser elegit al mig de tot allò.
Chávez va plantar cara als Estats Units
i ho va fer principalment exigint que el petroli veneçolà
fos utilitzat per a ajudar el poble veneçolà.
Bé... no ens va agradar això als Estats Units.
Així que, al 2002,
es va organitzar un cop d'estat, que no tinc cap dubte, i la majoria
de la gent tampoc no el tindrà, que la CIA va estar al darrere d'aquest cop.
La forma en que aquest cop va estar fomentat
reflectia força allò que en Kermit Roosevelt havia fet a l'Iran.
Pagant a gent per què sortissin als carrers,
per amotinar-se, per protestar, per a dir que Chávez era molt impopular.
Ja saps, si pots aconseguir que uns quants milers de persones
facin això, la Televisió pot fer que sembli com
si fos el país sencer, i les coses comencen a desenvolupar-se ràpidament.
Excepte al cas d'en Chávez, que va ser
prou intel·ligent i el poble el recolzava tant,
que el va superar.
El qual va ser un moment extraordinari en la història de Llatinoamèrica.
En realitat, l'Iraq és l'exemple perfecte de la manera
en què el sistema sencer funciona. Els sicaris econòmics som la primera línia de defensa,
Entrem, provem de corrompre els governs
i els fem acceptar aquests enormes prèstecs,
els quals utilitzem com a punt de pressió per ser els seus amos, bàsicament.
Si fallem, com jo vaig fallar a Panamà amb Omar Torrijos i a l'Equador amb Jaime Roldós,
persones que refusen ser corrompudes,
llavors la segona línia de defensa és enviar els Xacals.
I els xacals o bé derroquen governs o bé assassinen.
I, quan això passa i un nou govern apareix,
el noi acceptarà les normes
perquè aquest nou president sap què li passarà si no ho fa.
En el cas d'Iraq, ambdues coses van fallar.
Els sicaris econòmics no van ser capaços d'arribar a en Saddam Hussein.
Ens hi vam entestar, vam intentar que acceptés un tracte molt similar al que la Casa de Saud va acceptar
a Aràbia Saudita, però ell no el va acceptar.
Així que van anar els xacals a eliminar-lo.
No van poder. La seva seguretat era molt bona.
Desprès de tot, ell ja havia treballat per la CIA.
Va ser contractat per a assessinar un president d'Iraq anterior, i va fracasar,
però coneixia el sistema.
Llavors, al '91, vam enviar-hi les tropes
i vam eliminar l'exèrcit Iraquí.
Així que en aquell moment vam assumir que
Saddam Hussein canviaria d'opinió.
Per descomptat podriem haver-lo eliminat llavors,
però no voliem. És el tipus d'home fort que ens agrada.
Controla a la seva gent. Vam pensar que podria controlar els kurds,
mantenir els iranians a la seva frontera i continuar proporcionant-nos petroli. I que, una vegada vam eliminar el seu exèrcit,
anava a canviar de parer.
Així que els sicaris econòmics van tornar als '90
sense èxit.
Si haguessin tingut èxit
ell encara estaria controlant el país. Li estariem venent tots els caces que voldria,
i tot el que desitjés, però no van poder, no van tenir èxit.
Els xacals tampoc van poder eliminar-lo, així que vam enviar l'exèrcit
i aquesta vegada sí que vam fer el treball complet
i el vam eliminar. I durant procés, vam crear-nos alguns
tractes de construcció molt, molt lucratius
per reconstruir el país que essencialment
haviem destruit. El qual es un tracte força bo si poseeixes
grans empreses de construcció.
Així que l'Iraq mostra les tres etapes.
Els sicaris econòmics van fallar.
Els xacals van fallar. I com a mesura final entra l'exèrcit.
I d'aquesta manera realment hem creat un imperi,
però l'hem fet molt subtilment. És clandestí.
Tots els imperis del passat es van construir amb exèrcits,
i tothom sabia que els estaven construint.
Els britànics sabien que l'estaven construint, els francesos, els alemanys, els romans, els grecs,
i n'estaven orgullosos. Sempre hi havia alguna excusa com ara
expandir una civilització, difondre alguna religió, alguna cosa així,
però sabien que l'estaven fent.
Nosaltres no.
La majoria de la gent als Estats Units
no té ni idea que estàn vivint dels beneficis de l'imperi clandestí.
Que avui dia hi ha més esclavitut al món que mai.
Així que t'has de preguntar, si és un imperi, qui és l'emperador?
Obviament els nostres presidents dels Estats Units no són emperadors.
Un emperador és algú que no és elegit, no serveix per un govern limitat,
i no rendeix comptes a ningú, esencialment.
No es pot classificar als nostres presidents d'aquesta manera.
Però tenim el que jo considero com a l'equivalent de l'emperador i és el que jo anomeno la corporatocràcia,
La corporatocràcia és aquest grup d'individus
que manegen les nostres corporacions més grans.
I realment actuen com l'emperador d'aquest imperi.
Controlen els nostres mitjans de comunicació,
bé a través de propietat directa o pels anuncis.
Controlen la majoria dels nostres polítics
perquè financien les seves campanyes,
bé per mitjà de les corporacions
bé per mitjà de contribucions personals
que surten de les corporacions.
No són elegits,
no serveixen durant un període limitat,
no li rendeixen comptes a ningú,
i a la part més alta de la corporatocràcia no pots distingir
si la persona està treballant per una corporació privada
o pel govern, perquè sempre van d'una banda a l'altra.
Ja saps, tens un paio que ara és el president d'una
gran empresa de construcció com Halliburton,
i després és el vicepresident dels Estats Units.
O el president, que estava en el negoci del petroli.
I això és cert tant si estàn al càrrec els demòcrates o els republicans.
Trobes aquest moviment davant i darrere per la porta giratòria.
I en certa manera, el nostre govern és invisible bona part del temps,
i les seves polítiques les porten a terme les nostres corporacions
a un nivell o a un altre. I encara més,
les polítiques del govern bàsicament
les fa la corporatocràcia,
i li les presenta al govern
i llavors esdevenen polítiques governamentals.
De manera que hi na una relació increïblement íntima.
Això no és una cosa del tipus teoria conspiradora.
A aquesta gent no li cal aplegar junts
i planejar fer coses. Tots ells
treballen bàsicament sota un raonament principal,
i és que han de maximitzar els beneficis
sense tenir en compte els costos socials i mediambientals.
Aquest procés de manipulació per part de la corporatocràcia
a través de l'ús de deute, suborns i derrocament polític s'anomena:
Globalització
Tanmateix la Reserva Federal manté al poble nord-americà en posició de
servei per contracte, a través del deute perpetu, la inflació i l'interès,
el Banc Mundial i el FMI agafen el mateix paper a escala global.
L'estafa bàsica és simple.
Endeuta un país, ja sigui per la seva pròpia indiscreció
o corrompent al líder d'aquest país,
per a després imposar "condicionalitats" o "polítiques d'ajust estructural",
que sovint consisteixen en:
devaluació de la moneda,
Quan el valor de la moneda cau, també cau tot el que avalúa
Això facilita els recursos indígenes a països depredadors
a una fracció del seu valor.
Grans retallades de fondos per a programes socials.
Normalment, aquests inclouen educació i salut,
comprometent el benestar i la integritat de la societat, deixant al públic vulnerable
a la explotació.
La privatització d'empreses estatals.
Això significa que els sistemes socials importants es poden comprar i regular
per corporacions foranes per guanyances.
Per exemple, al 1999 el Banc Mundial va insistir en que el govern Bolivià vengués
el sistema fluvial de la seva tercera major ciutat a una subsidiària de la corporació americana "Bechtel".
Quan va passar això, les factures d'aigua per als residents locals ja pobres
es van posar pels núvols.
El contracte de Bechtel no es va anular fins una revolta popular a llarga escala.
Llavors està la lliberització del comerç,
o l'obertura de l'economía treient les restriccions de comerç exterior.
Això permet varies manifestacions econòmiques abusives,
com que les corporacions transnacionals portin les seves produccions en ***
despreciant la producció indígena i arruïnant l'economía local.
Un exemple és Jamaica,
que després d'acceptar préstecs i condicionalitats del Banc Mundial
va perdre els seus majors mercats de cultiu comercials degut a la competència amb les importacions occidentals.
Avui hi ha innumerables grangers sense feina, ja que no van poder competir
amb les grans corporacions.
Una altra variació és la creació de numeroses fàbriques d'explotació inhumanes, aparentment desaparcebudes i sense regular,
que s'aprofiten de l'adversitat econòmica imposada.
A més, degut a la desregulació de la producció, la destrucció ambiental es perpetua,
ja que sovint els recursos són explotats per corporacions indiferents
mentres alliberen grans quantitats de contaminació intencionada.
La major demanda ambiental a l'història del món ve de part de 30.000 ecuatorians i gent de l'Amazones
contra Texaco, ara propietat de Chevron; així que contra Chevron, però per activitats conduïdes per Texaco.
Han estimat que han sigut més de 18 vegades les que Exxon Valdez va volcar a les costes d'Alaska.
Ecuador no va ser un accident. Les companyíes ho van fer a propòsit. Sabíen que ho feien per a estalviar diners en comptes de disposar d'un abocament decent.
A més, una ullada als registres de rendiment del Banc Mundial revelen que la institució, que públicament afirma
ajudar a països pobres a desenvolupar-se i alleugerar la pobresa, no ha fet més que incrementar la pobresa i la desigualtat de riquesa.
Mentres les guanyances corporatives s'eleven.
Al 1960 l'escletxa d'ingressos entre 1/5 de la població dels països més rics contra 1/5 en els peïsos més pobres, era 30 a 1.
Al 1998, era de 74 a 1.
Mentres que el Producte Global Brut va pujar un 40% entre 1970 i 1985, els que estàn en la pobresa en realitat van augmentar en un 17%.
Mentres que de 1995 a 2000, aquells que viuen amb menys de 1$ al dia es van incrementar en un 18%.
Inclús el Comitè Econòmic del congrés d'Estats Units va admetre que hi ha un pobre 40% d'èxit de tots els projectes del Banc Mundial.
A finals dels 60, el Banc Mundial va intervenir en Ecuador amb grans préstecs. Durant els pròxims 30 anys, la pobresa va créixer del 50% al 70%.
La subocupació i la desocupació van créixer del 15% al 70%. El deute públic es va incrementar de 240 milions a 16 mil milions,
mentres que la porció de recursos destinats als pobres va baixar del 20% al 6%.
De fet, per l'any 2000, el 50% del pressupost nacional d'Ecuador va haver de destinar-se a pagar els seus deutes.
És important entendre-ho: el Banc Mundial és, de fet, un banc d'Estats Units que dóna suport als interessos dels Estats Units.
Doncs Estats Units té poder de vet sobre les decisions, perquè és el major proveïdor de capital.
I a on va aconseguir els seus diners? Encertes: el sistema bancari de reserva fraccionada el va crear del buit.
Basat en PBI, de les primeres 100 economies del món, 51 són corporacions. Y 47 d'aquestes 51 tenen base als Estats Units.
Walmart, General Motors y Exxon, són económicament més poderoses que Arabia Saudita, Polònia, Noruega, Sudàfrica, Finlandia, Indonèsia i molts altres.
I, mentres que les barreres proteccionistes es trenquen, les monedes s'unifiquen i es manipulen en mercats flotants, i les economies dels Estats es volquen
a favor de competir en el capitalisme global, l'imperi s'expandeix.
"Vostè apareix a la seva petita pantalla de 21 polzades, i crida sobre Amèrica i la democràcia".
"No existeix Amèrica, no existeix la democràcia".
"Només existeix la IBM, la ITT, la AT, i DuPont, Dow, Union Carbride i Exxon".
"aquestes són les nacions del món avui en dia".
"De què creu que parlen els russos en els seus consells d'estat? De Karl Marx?"
"Treuen els seus sistemes de programació lineal, teoríes sobre estadística,
problemes econòmics, i computen costos de les seves transaccions i inversions, tal com fem nosaltres".
"Ja no vivim en un món de nacions i ideologíes, Sr. Beale".
"Els món és un col·legi de corporacions, inexorablement determinat per
els estatuts inmutables dels negocis".
"El món és un negoci, Sr. Beale".
"En total, l'integració del món com un tot,
particularment en termes de globalització econòmica
i les qualitats mítiques del capitalisme de "lliure mercat",
representa un autèntic "imperi" en el seu propi dret...
Pocs han pogut escapar del "ajust estructural" i "condicionalitats"
del Banc Mundial, del Fons Monetari Internacional,
o de les potestats de la Organització Mundial de Comerç; aquestes institucions financeres internacionals que,
encara sent inadequades, determinen el que suposa la globalització econòmica...
Tant és el poder de la globalització que durant la nostre vida és probable que veiguem la integració,
encara que sigui desigual, de totes les economíes nacionals del món en un únic sistema de lliure comerç global".
El món està sent agafat per un grup de poderosos negocis que dominen els recursos naturals necessàris per viure,
mentres controlen els diners que necessitem per obtenir aquests recursos.
El resultat final serà un monopoli mundial basat no en la vida humana, sinó en el poder financer i corporatiu.
I, mentres la desigualtat creix, naturalment, més i més gent es desespera.
Així que la clase dirigent ha hagut de trobar una nova forma de bregar
amb qualsevol que desafii al sistema. D'aquesta manera van donar llum al "Terrorista".
El terme 'terrorista' és una distinció buida dissenyada per a qualsevol persona o grup que desafii a la clase dirigent.
Això no s'ha de confondre amb la "Al Qaeda" ficticia, que en realitat era el nom d'una base de dades computeritzada dels muyahidín recolzats per EE. UU.
als anys '80.
"La veritat és que no existeix cap exèrcit islàmic o terrorista anomenat Al Qaeda. I qualsevol oficial d'intel·ligència informat ho sap.
Però existeix una campanya porpagandística per fer creure al públic en la existència d'una entitat definida...
El país darrere aquesta propaganda és EE. UU.".
Al 2007, el Departament de Defensa va rebre 161,8 mil milions de dòlars per a la suposada "guerra global al terrorisme".
Segons el centre nacional d'anti-terrorisme, al 2004 van morir aproximadament 2000 persones al món per suposats actes terroristes.
D'aquest nombre, 70 van ser nord-americans.
Al utilitzar aquest número com a promitg general, el qual és generós en extrem, és interessant veure que
mor el doble de gent per al·lèrgia als cacahuets que per actes terroristes.
Alhora, la principal causa de mort als EE. UU. són malaltíes coronàries, que maten a uns 450.000 cada any.
Al 2007, els fons governamentals assignats per investigar-ho van ser uns 3 mil milions de dòlars.
És a dir, que a l'any 2007, el govern nord-americà va gastar 54 vegades la quantitat per prevenir el terrorisme
de la que va gastar per prevenir una malaltiía que mata 6600 vegades més persones a l'any que el terrorisme.
Però, com que els noms Terrorisme i Al Qaeda
aparèixen arbitràriament a cada notícia relacionada amb accions en contra dels interessos dels EE. UU.,
el mite s'extén.
A mitjans del 2008 el "Ministre de Justícia" de EE.UU.
va proposar que el Congrés nord-americà
declarés oficialment la guerra contra la fantasía.
Ni mencionar que, a Juliol de 2008, hi ha més d'1 milió de persones
a la llista de vigilats per terrorisme dels EE. UU..
Per suposat, les anomenades "mesures anti-terroristes" no tenen res a veure amb protecció social,
i tenen molt a veure amb preservar el sistema establert
enmig del creixent sentiment anti-americà
tant nacional com internacionalment,
que està legítimament fundat en l'expanció codiciosa de l'imperi corporatiu
que està explotant el món.
Els terroristes de veritat no es reuneixen als ports a mitja nit
ni criden "Allah Akbar" abans d'una acció violenta.
Els terroristes de veritat del nostre món porten vestits de 5.000$
i treballen als llocs més alts de les finances, del govern i dels negocis.
Llavors, què fem?
Com detenim un sistema d'avaricia i corrupció amb tant de poder i impuls?
Com detenim aquesta conducta aberrant de grup, que no sent compassió de,
per exemple, els milions de massacrats a Iraq i Afganistan,
per a que la corporatocràcia controli els recursos energètics i la producció d'opi a través de Wall Street?
"Abans de 1980, Afganistan produïa el 0% de l'opi mundial".
Amb l'ajuda dels EEEU/CIA als muyahihín a la guerra Soviètica-Afgana, al 1986 ja produïen el 40% del subministrament mundial d'heroïna".
"Al 1988, produïen el 80% del mercat mundial".
"Però llavors va passar algo inesperat".
"Els talibans van pujar al poder i cap el 2000 havíen destruït gairebé tots els camps d'opi. La producció va caure de 3000T a 185T, una reducció del 94%".
"El 9 de Setembre del 2001, els plans d'invasió d'Afganistàn estaven sobre l'escriptori del President Bush".
"Dos dies desprès van tenir la seva excusa".
"Avui, la producció d'opi a l'Afganistan controlada per EE.UU.,
que ara proveeix més del 90% de l'heroïna mundial, trenca récords de producció gairebé tots els anys".
Com detenim un sistema d'avaricia i corrupció
que condemna a poblacions pobres a fàbriques esclavistes per al benefici de l'Avinguda Madison?
O que s'ingenia atacs terroristes de bandera falsa amb el propòsit de manipular?
O que genera models integrats de funcionament social inherentment explotadors?
O que redueix de manera sistemàtica llibertats civils, i viola drets humans,
per a protegir-se dels seus propis defectes?
Com breguem amb les nombroses institucions encobertes
com el Consell de Relacions Exteriors, la Comissió Trilateral i el grup Bilderberg, i altres grups escollits de manera no democràtica,
que conspiren a portes tancades per a controlar els elements polítics, financers, socials i ambientals de les nostres vides?
Per a trobar la resposta, hem de trobar primer la veritable causa subjacent.
Doncs la veritat és que els grups egoístes i corruptes basats en el lucre i el poder no són la veritable font del problema.
Són símptomes.
"L'avarícia i la competició no són el resultat d'un temperament humà inmutable.
En realitat, l'avarícia i la por a l'escassetat s'està creant i ampliant.
La conseqüència directe és que hem de lluitar ente tots per a sobreviure".
-Bernard Liertaer, fundador del Sistema Monetari Europeu.
Em dic Jacque Fresco.
Sóc un dissenyador industrial i enginyer social.
Estic molt interessat en la societat i en el desenvolupament d'un sistema que pugui ser sostenible per a totes les persones.
Davant de tot, la paraula "corrupció" és una invenció monetària; és conducta aberrant, conducta destructiva per al benestar de la gent.
Bé, estàs tractant amb comportament humà. I el comportament humà sembla determinat per l'entorn.
És a dir, que si et criessin els indígenes seminoles, i mai veiessis res més,
mantindríes aquest sistema de valors.
I el mateix per a les nacions, individus i famílies que tracten d'adoctrinar als seus fills
en la seva fe i país particulars, fent-los sentir que en formen part.
I van crear una societat a la que anomenen "establerta".
Van establir un punt de vista factible i tendeixen a perpetuar-lo.
Quan en realitat totes les societats són emergents, no establertes.
De manera que combaten noves idees que interferiríen amb el sistema establert.
Els governs intenten perpetuar el que els manté al poder. La gent no és electa a un càrrec polític per cambiar les coses.
Les posen allí per a mantenir les coses com estàn.
Així que la base de la corrupció es troba en la nostre societat.
Deixa'm aclarar-ho: totes les nacions estàn fonamentalment corruptes perquè tendeixen a preservar les institucions existents.
No pretenc defensar o rebaixar a totes les nacions, però el comunisme, el socialisme, el feixisme, el sistema de lliure mercat, i totes les altres sub-cultures són el mateix.
Totes són fonamentalment corruptes.
La característica principal de les nostres institucions socials
és la necessitat d'autopreservació.
Ja sigui al tractar amb una corporació, una religió o un govern,
l'interès principal és preservar l'institució mateixa.
Per exemple, l'últim que una companyia petrolera voldría és l'ús d'energia fora del seu control.
Doncs fa que aquesta companyia sigui menys rellevant per a la societat.
De la mateixa forma la guerra freda i el colapse de l'Unió Soviètica va ser, en realitat,
una forma de preservar i perpetuar l'economia i l'hegemonia global establerta dels Estats Units.
De manera semblant, les religions condicionen a la gent a sentir-se culpables per inclinacions naturals,
totes al·legant oferir l'únic camí al perdó i a la salvació.
Al cor d'aquesta autopreservació institucional s'hi troba el sistema monetari.
Doncs és el diner el que proveeix els mitjans per al poder i la supervivència.
Per tant, igual que una persona pobre es veu forçada a robar per sobreviure,
és una inclinació natural fer el que sigui per mantenir la rentabilitat d'una institució.
Això fa extremadament difícil el canvi en les institucions basades en el guany,
doncs posa en perill no només la supervivència de grans grups de persones,
sinó també el cobejat estil de vida materialista associat amb l'opulència i el poder.
Per tant, la necessitat paralitzant de preservar una institució
sense importar la seva rellevància social, està arrelada majoritàriament en la necessitat de diner o lucre.
"Què guanyo jo amb això?", és el que pensa la gent.
Si un home guanya diners venent cert producte,
llavors combatrà l'existència d'un altra producte que pugui amenaçar la seva institució.
En conseqüència, la gent no pot ser justa. I la gent no confía en ningú.
Un home se t'aproparà i et dirà: "tinc la casa que estàs buscant"...
és un venedor.
Quan un doctor diu, "crec que s'ha d'extirpar el ronyó",
no sé si s'està intentant comprar un iot o ha d'extirpar el meu ronyó.
És difícil confiar en la gent en un sistema monetari.
Si entressis a la meva botiga i et digués
"aquest llum que tinc és molt bo, però el del costat és molt millor",
el meu negoci no duraria *** temps. No funcionaria.
Si fos ètic, no funcionaria.
Llavors quan diem que a l'indústria li importa la gent, això no és veritat.
No es poden permetre ser ètics.
Així que el sistema no està dissenyat per servir el benestar de la gent.
Si encara no ho entens: no hi hauria subcontractació de traballs
si els importés la gent.
A la indústria no li importa.
Només contracten persones perquè encara no ho han automatitzat.
Així que no parlem de decència i ètica, no ens ho podem permetre i continuar el negoci.
És important indicar que, sigui quin sigui el sistema social,
ja sigui feixista, socialista, capitalista o comunista,
el mecanisme subjacent segueix sent el diner, el treball i la competició.
La China comunista no és menys capitalista que els Estats Units.
L'única diferència és el grau en el que l'estat intervé en el mercat.
La realitat és que el "Monetar-isme", per dir-ho així, és el veritable mecanisme
que guia els interessos de tots els països del planeta.
La variant més agressiva i en conseqüència dominant d'aquest monetarisme
és el sistema de lliure empresa.
La perspectiva fonamental, segons els primers economistes de lliure mercat,
com Adam Smith,
és que l'interès personal i la competència portin a la prosperitat social,
ja que l'acte de competir crea incentiu, el que motiva a la gent a perseverar.
No obstant, del que no es parla, és de com una economia basada en la competència
porta invariablament a la corrupció estratègica, a la consolidació del poder i la riquesa,
estratificació social, paràlisi tecnològica, abús laboral
i per últim a una forma encoberta de dictadura governamental
per la elit rica.
Sovint, la paraula "corrupció" es defineix com "perversió moral".
Si una companyia tira deixalles tòxiques al oceà per estalviar-se diners,
la majoria ho reconeix com una "conducta corrupta".
De manera més subtil,
quan Walmart es muda a un poble petit i força als negocis petits a tancar perquè no poden competir,
emergeix una àrea gris.
Llavors, exactament què fa malament Walmart?
Per què els haurien d'importar els negocis familiars que destrueixen?
D'una manera encara més subtil,
quan una persona és acomiadada perquè una màquina nova ha estat creada,
i que pot fer la feina per menys diners,
la gent acostuma a acceptar això com que
"així són les coses",
sense veure la corrupció inhumana inherent en tal acció.
Perquè el fet és,
ja sigui tirar deixalles tòxiques, monopolitzar el mercat o reduïr la força de treball,
el motiu és el mateix:
guanyances.
Tots són graus diferents del mateix mecanisme d'autopreservació,
que sempre sobreposa el guany monetari al benestar de la gent.
Per tant, la corrupció no és un subproducte del monetarisme;
n'és la mateixa base.
I encara que molts reconeixin aquesta tendència fins a cert punt,
la majoria segueix ignorant les àmplies ramificacions
de tenir tal mecanisme egoista com la mentalitat guia a la societat.
"documents interns mostren que després de que la companyia sabés sens dubte
que tenien una medicació infectada amb el virus del SIDA,
van treure el producte del mercat nord-americà,
i se'n van desfer a França, Europa, Àsia i Amèrica Llatina".
"El govern nord-americà va permetre que això passés".
"L'Administració d'Alimentació i Fàrmacs (FDA) va permetre que això passés i el govern mira cap a una altra banda."
"Milers de hemofílics innocents han mort de SIDA".
"Aquesta companyia sabia sens dubte que estava infectant amb VIH
i el van distribuïr perque van voler transformar aquest desastre en un negoci."
Així que, com veus, la corrupció és inherent en el sistema.
Tots ens estem estafant els uns als altres,
i no es pot esperar decència en algo com això.
...un sentiment de que no saben a qui escollir.
Pensen en termes d'una democràcia,
que no és possible en una economia de base monetària.
Si tens més diners per publicitar
la posició que desitges al govern,
això no és una democràcia.
Serveix a aquells en posició d'aventatge diferencial.
Així que sempre és una dictadura de l'elit,
els rics financerament.
"Podem tenir una democràcia en aquest país
o podem tenir grans riqueses concentrades en les mans d'uns pocs,
però no podem tenir ambdues" -Louis Brandeis, Cort Suprema de Justícia
És interessant observar com personalitats aparentment desconegudes
apareixen màgicament en escena com a candidats presidencials.
I quan te n'adones,
només pots escollir entre un petit grup de gent extremadament rica
que sospitosament tenen gairebé la mateixa perspectiva social.
Obviament és una broma.
Les persones nomenades a les paperetes electorals hi són
perquè abans s'ha decidit que són acceptables
segons els poders financers establerts que realment manegen l'espectacle.
Tot i així, molts que comprenen aquesta il·lusió de democràcia solen pensar;
"Si almenys poguéssim donar el poder als polítics honestos i ètics,
tot ens aniria bé".
Bé, encara que és clar que aquesta idea sembla raonable
des del nostre punt de vista establert orientat al món
per desgràcia és una altra fal·làcia.
Doncs quan tot es redueix al que és realment important,
la institució política i per tant els mateixos polítics
no tenen cap rellevància real pel que fa a fer funcionar el nostre món i societat.
Els polítics no són els que poden resoldre problemes.
Ells no tenen capacitats tècniques.
No saben com resoldre problemes.
Tot i que fossin sincers, no sabrien com resoldre problemes.
Són els tècnics els que produeixen plantes desalinitzadores.
Són els tècnics els que et donen l'electricitat,
que et donen vehicles motoritzats,
que escalfen casa teva i la refresquen a l'estiu.
És la tecnología el que soluciona els problemes, no la política.
Els polítics no poden resoldre problemes perquè no són formats per fer-ho.
Molt poques persones avui dia es paren a considerar
què és el que realment els millora la vida.
És el diner? És obvi que no.
Un no pot menjar diners o posar diners al seu cotxe per a que funcioni.
És la política?
Tot el que els polítics poden fer és crear lleis,
establir pressupostos i declarar guerres.
És la religió?
És clar que no, la religió no crea res excepte
el consol emocional intangible per aquells qui el requereixen.
El veritable regal que nosaltres tenim com a éssers humans,
i que ha sigut l'únic responsable de tot el que ens ha millorat les nostres vides,
és la tecnología.
Què és la tecnología?
La tecnología és un llapis,
que ens permet plasmar idees en un paper per comunicar-nos.
La tecnología és un automóvil, que ens permet viatjar més ràpid del que els peus ens podrien permetre.
La tecnología són un parell de lents d'ulleres, que permeten la visió a aquells qui ho necessiten.
La tecnologia aplicada en si no és més que una extensió dels atributs humans,
que redueix l'esforç humà, alliberant als humans d'una feina o un problema en particular.
Imagina com sería la teva vida avui sense un telèfon,
sense un forn,
sense un ordinador
o sense un avió.
Tot el que hi ha a casa teva i que dones per fet, des d'un timbre,
a una taula,
a un rentavaixelles,
és tecnologia, generada de l'ingeni científic creatiu dels tècnics humans.
No són els diners, ni la política o la religió.
Aquestes són falses institucions.
...i escriure al teu congressista és fantàstic.
Ells et diuen, "escriu al teu congressista si vols algo fet".
Els homes a Washington haurien de ser a l'avantguarda de la tecnologia.
A l'avantguarda de l'estudi humà.
A l'avantguarda del crim.
Tots els factors que determinen el comportament humà.
No has d'escriure al teu congressista.
Quin tipus de persones són els que són nomenats per fer aquesta feina?
El futur tindrà grans dificultats...
i la pregunta que es plantegen els politics és:
Quant costarà un projecte?
I la qüestió no és " quant costarà", sino,
Tenim els recursos?
I avui en dia tenim els recursos per albergar a tothom,
per construir hospitals arreu del món,
per construir escoles arreu del món,
i tenir els millors equipaments als laboratoris per ensenyar i fer investigacions mèdiques.
Aixì que ja veieu, tenim tot això, però estem en un sistema monetari,
i en un sistema monetari hi ha el lucre.
I quin és el mecanisme fundamental que controla el sistema de guanys
a més del seu propi interès?
Què és el que manté exactament aquest eix competitiu en el fons?
És l'alta eficiència i sostenibilitat?
No. Això no forma part del seu disseny.
Res produït en la nostre societat basada en el lucre és ni de bon troç eficient o sostenible.
Si ho fos, no hi hauria una indústria multimilionària de servei tècnic per arreglar automòbils.
I la mitjana de vida útil dels aparells electrònics no seria menor de 3 mesos,
abans de que siguin obsolets.
És l'abundància?
És clar que no.
L'abundància, segons les lleis de l'oferta i la demanda,
en realitat és una cosa negativa.
Si una companyia de diamants troba deu vegades la quantitat normal de diamants durant la mineria,
vol dir que l'oferta de diamants ha augmentat,
el que significa que el cost i el guany per cada diamant baixa.
El fet és que: eficiència, sostenibilitat i abundància
són enemics del lucre.
Per dir-ho en una paraula,
és el mecanisme d'escassetat el que incrementa el lucre.
Què és l'escassetat?
Es basa en mantenir valiosos els productes.
Disminuir la producció de petroli n'augmenta el preu.
Mantenir l'escassetat de diamants manté el preu alt.
Cremen diamants a la mina Kimberley. Estan fets de carbó.
Això manté el preu alt.
I llavors, què significa per la societat que l'escassetat,
ja sigui produïda naturalment o amb manipulació,
sigui una condició beneficiosa per la indústria?
Suposa que la sostenibilitat i l'abundància mai passaran en un sistema de lucre,
doncs simplement va en contra de la mateixa naturalesa de l'estructura.
Per tant, és impossible tenir un món sense guerra o pobresa.
És impossible avançar la tecnologia contínuament
cap als seus estats més productius i eficients.
I el més important,
és impossible esperar que els éssers humans
es comportin
d'una forma veritablement ètica o decent.
La gent utilitza la paraula instint perquè no poden explicar el comportament.
Es paren a evaluar encara amb la seva falta de coneixement,
i diuen coses com:
"Els humans neixen de certa manera", "L'avarícia és una cosa natural",
com si haguessin treballat durant anys en això.
I no és més natural que utilitzar roba.
El que volem fer és eliminar
les causes dels problemes.
Eliminar els processos que
produeixen avarícia, i intolerància, i perjudicis,
i gent aprofitant-se entre sí, i l'elitisme.
Eliminant la necessitat de presons i assistència social.
Sempre hem tingut aquests problemes perquè sempre hem viscut en escassetat,
i en intercanvi, i en sistemes monetaris que produeixen escassetat.
Si acabes amb les condicions que generen
l'anomenada "conducta social ofensiva",
llavors ja no existeix.
Hi ha qui diu: "Però escolta, no s'hi neix amb això?"
No, no és així.
No existeix la naturalesa humana, sinó la conducta humana,
i aquesta ha canviat sempre al llarg de la història.
No neixes amb intolerància, i avarícia, i corrupció, i odi.
Això ho adquireixes de la societat.
Guerra, pobresa, corrupció, gana, misèria, sofriment humà
no canviarà en un sistema monetari.
És a dir, hi haurà pocs canvis significatius.
Farà falta el redisseny de la nostra cultura,
els nostres valors,
i han d'estar relacionats amb la capacitat de càrrega de la Terra,
no amb opinions humanes o nocions d'algun polític
de la forma en que hauria de ser el món.
O la noció d'alguna religió sobre la conducta dels assumptes humans.
I d'això tracta el Projecte Venus.
La societat de la que estem a punt de parlar
és una societat lliure de totes les velles supersticions,
empresonament, presons, crueltat policíaca i llei.
Totes les lleis desapareixeran
i les professiones que ja no siguin vàlides desapareixeran,
com els agents de borsa, banquers i els de publicitat.
Desapareguts per sempre!
Perquè ja no és rellevant.
Quan entenguem què és la tecnología,
inventada per l'enginy humà,
la que allibera a la humanitat i incrementa la qualitat de la nostra vida
llavors ens donem compte de que l'enfocament més important que podem tenir
és la gestió intel·ligent dels recursos de la Terra.
Doncs obtenim els materials per continuar el nostre camí de prosperitat d'aquests recursos naturals.
Al comprendre això, veiem com
els diners existeixen essencialment com una barrera per aquests recursos,
perquè pràcticament tot té una causa financera.
I per què necessitem diners per obtenir aquests recursos?
Per l'escassetat real o suposada.
Normalment no paguem per l'aire i l'aigua de l'aixeta,
ja que existeix en tal abundància,
que vendre-la no tindria sentit.
Així que, per lògica,
si els recursos i les tecnologies, aplicables a crear-ho tot en les nostres societats,
com cases, ciutats i transports, estiguessin presents en suficient abundància,
no hi hauria cap raó per vendre res.
Igualment, si l'automatització i la maquinària estiguessin tant avançades tecnològicament
com per rellevar als éssers humans del treball,
no hi hauria cap raó per tenir una feina.
I havent-nos encarregat ja d'aquests aspectes socials,
no hi hauria cap raó per tenir diners en absolut.
Així que la pregunta més important segueix sent:
A la Terra hi tenim els recursos suficients
i la comprensió tecnològica
per crear una societat de tal abundància
en que tot el que tenim ara pogués estar disponible sense un preu
i sense la necessitat de sotmetre'ns a una ocupació?
Sí, els tenim.
Tenim els recursos i la tecnología
per permetre això com a mínim
juntament amb la capacitat d'elevar tant els nivells de vida
que la gent del futur tornarà la mirada cap a la nostre civilització actual
i miraran embadalits com n'era de primitiva i inmadura la nostre societat.
El que proposa el Projecte Venus
és un sistema completament diferent
posat al dia amb el coneixement actual.
Mai hem donat als nostres científics el problema de
com dissenyar una societat que eliminaria les feines avorrides i monòtones,
que eliminaria els accidents de transport,
que permetria a la gent tenir un nivell de vida alt,
que eliminaria les toxines del nostra menjar,
donar-nos altres fonts d'energia, que siguin netes i eficients.
Existeix la forma de fer-ho.
Una Economia Basada en Recursos.
La major diferència entre una economia basada en recursos i un sistema monetari
és que una economia basada en recursos es preocupa de veritat per la gent
i pel seu benestar,
mentres el sistema monetari s'ha distorsionat tant que la preocupació per les persones és secundària o inexistent.
Els productes que treuen són
per "quants diners es poden guanyar".
Si hi ha un problema a la societat i no pots guanyar diners solucionant-lo, no es farà.
L'economia de recursos no s'assembla en res que s'hagi intentat.
I amb la nostra tecnologia actual podem crear abundància. Es podria utilitzar per millorar l'estil de vida de tots.
Abundància per tot el món, si utilitzem la tecnologia sàviament
i mantenim el medi ambient.
És un sistema molt diferent
i és molt difícil d'explicar,
perquè el públic no està prou informat
de l'estat de la tecnologia.
Energia
Actualment, no hi ha raó per cremar combustibles fòssils.
No hi ha raó per utilitzar res que contamini el medi ambient.
Hi ha moltes fonts d'energia disponibles.
Les energies alternatives impulsades per l'"establishment", com
l'hidrogen, la biomassa i fins i tot la nuclear són altament insuficients, perilloses
i existeixen únicament per perpetuar l'estructura de lucre que ha creat la indústria.
Quan veiem més enllà de la propaganda i les solucions egoistes
promocionades per les companyies energètiques,
trobem un ventall aparentment interminable
d'energies netes, abundants i renovables per generar energia.
L'energia solar i eòlica són molt conegudes. Però el veritable potencial d'aquests mitjans segueix sense expressar-se.
L'energia solar, derivada del sol,
te tal abundància, que una hora de llum del migdia
conté més energia de la que el món sencer consumeix en un any.
Si poguéssim captar l'1% d'aquesta eneregia,
el món mai hauria d'utilitzar petroli, gasolina ni res semblant.
No és qüestió de disponibilitat,
sinó de la tecnologia per aprofitar-la.
Actualment hi ha molts mitjans avançats
que podrien aconseguir justament això,
si no els fes nosa la necessiat de competir per quota de mercat
amb les estructures energètiques establertes.
Llavors hi ha l'energia eòlica.
A l'energia eòlica sempre se l'ha acusat de ser feble
i, per dependre de la localització, de ser poc pràctica.
Això simplement no és veritat.
El Departament d'Energia Nord-Americà va admetre al 2007
que si el vent s'aprofités al màxim en només 3 dels 50 estats d'EE. UU.,
podria donar energia a tota la nació.
I després estan els mitjans menys coneguts d'energia mareomotriu i de les ones.
L'energia mareomotriu deriva dels canvis de marea als oceans.
Al instal·lar turbines que capturen aquest moviment, es genera energia.
Actualment, al Regne Unit hi ha 42 llocs registrats com disponibles,
pronosticant que el 34% de tota l'energia de GB podria sortir només d'energia mareomotriu.
De l'energia de les ones, que s'extreu del moviment superficial de l'oceà,
s'estima que té un potencial global de fins a 80.000 terawatts/hora a l'any.
És a dir, que el 50% de l'ús energètic de tot el planeta es podria produïr només amb aquest medi.
És important assenyalar que l'energia mareomotriu, de les ones, solar i eòlica
gairebé no requereixen energia preliminar per aprofitar,
no com el carbó, el petroli, la gasolina, la biomassa, l'hidrogen i els altres.
Combinant només aquests quatre medis, aprofitant-los eficientment amb tecnologia,
podrien donar energia al món per sempre.
Dit això, sembla haver-hi una altra forma d'energia neta i renovable que guanya a totes.
L'Energia Geotèrmica.
L'energia geotèrmica utilitza l'anomenada "mineria hidrotermal",
que, mitjançant un simple procés utilitzant aigua, pot generar quantitats massives d'energia neta.
Al 2006, un informe del MIT sobre l'energia geotèrmica
va descobrir que hi ha 13.000 zetaJoules d'energia disponibles actualment a la Terra,
amb la possibilitat d'obtenir 2.000 ZJ fàcilment amb tecnologies millorades.
El total de l'energia consumida de tots els països del planeta s'apropa a
mig zetaJoule a l'any.
És a dir, es podrien aprofitar prop de 4.000 anys d'energia planetaria
només amb aquest mitjà.
I quan entenguem que la generació d'escalfor de la terra es renova constantment,
aquesta energia és realment il·limitada.
Es podria utilitzar per sempre.
Aquestes fonts d'energia només son uns pocs mitjans renovables disponibles
i amb el temps en trobarem més.
El gran descobriment és que tenim abundància energètica total sense la necessitat de contaminació,
conservació tradicional, o de fet, un preu.
I què hi ha del transport?
Els mitjans de transport predominants a la nostra societat són l'automòbil i l'avió,
que funcionen principalment amb combustibles fòssils.
En el cas de l'automòbil, la tecnologia de bateries necessària
per a potenciar un cotxe elèctric que pot anar a més de 160km/hora
durant més de 300 km amb una sola càrrega,
existeix i ha existit des de fa molts anys.
Però, gràcies a patents de bateries, controlades per la indústria petrolera, que limiten la seva disponibilitat per mantenir quotes de mercat,
juntament amb la pressió política de les indústries energètiques,
l'accessibilitat i l'assequibilitat d'aquesta tecnologia és limitada.
No hi ha cap raó, excepte pel corrupte interès en el lucre,
per que cada vehicle al món no sigui
elèctric i completament net, sense cap necessitat de gasolina.
Pel que fa als avions,
és el moment d'acceptar que aquesta forma de viatjar és ineficaç,
incòmoda, lenta i causa *** contaminació.
Això és un tren "Mag-Lev".
Utilitza imans per a propulsar-se.
Està completament suspès per un camp magnètic
i requereix menys del 2% de l'energia utilitzada per viatjar en avió.
El tren no té rodes, així que res es pot gastar.
La velocitat màxima actual de versions d'aquesta tecnologia,
utilitzada al ***ó, és de 580km/hora.
No obstant, aquesta versió ja està molt antiquada.
Una organització anomenada ET3, relacionada amb el Projecte Venus,
ha ideat un Mag-Lev en tub que pot viatjar fins a 6.400km/hora
en un tub sense moviment ni fricció, sobre terra o sota aigua.
Imagina anar des de Los Ageles fins a Nova York per un esmorzar llarg,
o des de Washington D.C. a Beijing, China, en dos hores.
Aquest és el futur del viatge continental i intercontinental.
Ràpid, net, amb només una fracció de l'ús d'energia que utilitzem avui per el mateix.
De fet, entre la tecnologia Mag-Lev, l'emmagatzemament avançat de bateries i l'energia geotèrmica,
no hi haurà cap mena de raó per tornar a cremar mai més combustibles fóssils.
I podriem fer això ara, si no estiguéssim frenats per la paralitzant estructura del lucre.
Treball
Estats Units s'inclina cap al feixisme.
Per la seva filosofia i religió dominants, és propens a mantenir un punt de vista feixista.
L'indústria nord-americana és, en essència, una institució feixista.
Si no ho entens, de seguida que entris al treball t'encamines a una dictadura.
Se'ns donen nocions sobre la respectabilitat del treball.
En realitat ho veig com una esclavitut pagada.
A un l'eduquen per creure que s'ha de guanyar la vida amb la suor del seu front.
Això reprimeix a la gent.
Alliberar a la gent
de l'aburriment i la monotonia, de treballs repetitius que els fan ignorants.
Els estàs robant.
En la nostra societat, l'economia basada en recursos,
les màquines alliberen a la gent.
No ens ho podem imaginar perquè mai hem conegut aquest tipus de món.
Automatització
Si repassem la història, veiem un patró molt clar de l'automatització de les màquines
substituïnt lentament el treball humà.
Des de la desaparició de l'ascensorista,
fins a l'automatització gairebé completa d'una planta de producció de cotxes,
la veritat és que mentres la tecnologia creixi, la necessitat d'humans com a mà d'obra
disminuirà contínuament.
Això crea un conflicte greu,
que proba la falsedat del sistema de treball amb base monetària,
perquè la ocupació humana està en competència directa amb el desenvolupament tecnològic.
Per tant, donada la prioritat fundamental de lucre a la indústria,
acomiadaran a la gent contínuament i la substituiran per màquines.
Quan la indústria fa servir una màquina en comptes de retallar la jornada laboral,
acomiaden personal. Perds el treball, així tens dret a témer a les màquines.
En una economia de recursos, altament tecnològica,
és conservador dir que al voltant del 90% de totes les ocupacions actuals
es podrien substituir per màquines.
Alliberant als humans per a que visquin la seva vida sense servitud.
Ja que aquest és el propòsit de la tecnologia en ella mateixa.
I amb el temps, amb nanotecnologia i altres formes de ciència summament avançades,
no és inversemblant que les màquines puguéssin fins i tot fer procediments mèdics complexes.
I veient les pautes, tindran un índex d'èxit molt més gran que els humans avui dia.
El camí és clar, però la nostra estructura amb base monetària
que requereix treball per ingressos, bloqueja aquest progrés,
doncs els humans necessiten treballs per sobreviure.
La conclusió és que aquest sistema ha de desaparèixer
o mai serem lliures i la tecnologia estarà constantment paralitzada.
Tenim màquines que netegen clavegueres i alliberen als humans de fer-ho.
Així que, considera a les màquines com a extensions del rendiment humà.
A més a més, moltes ocupacions d'avui simplement no tindrien cap raó per existir en una economia basada en recursos,
com qualsevol cosa associada amb l'administració dels diners, publicitat, juntament amb un sistema legal
doncs, sense diners, la gran majoria de delictes comesos avui dia mai ocorrerien.
Gairebé tots els delictes són conseqüència del sistema monetari, ja sigui directament o per neurosi, provocada a través de la depravació financera.
Per tant, al final fins i tot les lleis podrien deixar d'existir.
En comptes de posar un rètol: "Condueix amb cura, sòl relliscós", posa abrasius a la carretera per que no sigui relliscós.
I quan una persona èbria pugi al cotxe,
i el vehicle oscil·la molt,
hi ha un petit pèndul
que es balanceja, i que deixarà el cotxe a la cuneta.
No una llei.
Una solució.
Posa un sonar i un radar als automòbils per a que no puguin xocar-se.
Les lleis de l'home són intents
de bregar amb problemes persistents,
i sense saber com resoldre'ls,
fan una llei.
Als Estats Units, la nació més privatitzada i capitalista del planeta,
no hauria de sorprendre'ns
que també tingui la major població penitenciària del món.
Creixent cada any.
Segons les estadístiques, la majoria no tenen educació
i venen de societats pobres i necessitades.
Al contrari del que afirma la propaganda,
el condicionament de l'entorn és el que els porta a la conducta criminal i violenta.
No obstant, la societat mira cap a una altra banda
pel que fa a aquest assumpte.
Els sistemes legals i d'empresonament són un altre exemple més
de com la nostra societat evita examinar
l'arrel de les causes del comportament.
Es gasten milers de milions cada any
en presons i policia,
mentres només es gasta una fracció en
programes per la pobresa,
que per començar, és una de les variables més fonamentals responsable de la delinqüència.
I mentres tinguem un sistema econòmic,
que prefereix y de fet crea
escassetat i privació, el crim mai se n'anirà.
Incentiu
Si la gent té accés a les necessitats vitals,
sense servitud, deutes, intercanvis o comerç,
es comportarien de forma molt diferent.
Aquestes coses haurien d'estar disponibles sense preu.
"Però llavors, si no tenen preu, què motivarà a la gent?"
"Si es té tot el que es vol, ens quedaríem tirats al sol".
Aquest és el mite que perpetuen.
La gent a la nostra cultura és entrenada per creure
que el sistema monetari produeix incentiu.
Si tenen accés a tot, per què haurien de voler fer res?
Perdrien l'incentiu.
Això és el que t'ensenyen per que donguis suport al sistema monetari.
Quan treus els diners del panorama,
hi hauria incentius molt diferents.
Quan la gent té accés a les seves necessitats vitals,
els seus incentius canvien.
Què hi ha sobre la lluna i les estrelles?
Surgeixen nous incentius.
Si gaudeixes d'un quadre que has pintat,
gaudiràs donant-lo a altres persones, no venent-lo.
Educació
Crec que essencialment, gran part de l'educació actual és per produïr a una persona per a un treball.
És molt especialitzada. No són generalistes.
La gent no sap molt sobre moltes materies. No crec que puguéssis portar a la gent a la guerra
si sabessin molt sobre moltes coses.
L'educació es basa en memoritzar
i no se'ls ensenya a resoldre problemes.
No reben les eines emocionals o contextuals
per pensar críticament.
En una economia basada en recursos, l'educació seria molt diferent.
El principal interès de la nostra societat és el desenvolupament mental
i motivar a cada persona
per assolir el seu major potencial.
Perquè la nostra filosofia és: "Quant més intel·ligent sigui la gent, més ric serà el món".
Perquè tots es converteixen en contribuents.
Com més llestos siguin els teus fills,
millor serà la meva vida.
Perquè estaran contribuint de forma més constructiva al entorn
i a la meva vida, perquè tot el que
inventem en una economia basada en recursos
seria aplicat a la societat, no hi hauria res
per retenir-ho.
Civilització
Patriotisme, armes, exèrcits, marines,
tot això és un senyal
de que encara no estem civilitzats.
Els nens preguntaran als seus pares:
"No vèieu la necessitat de les màquines?"
"Pare, no veies que la guerra era inevitable
quan produeixes escassetat?"
"No és obvi?" És clar que el nen entendrà
que erem uns capsigranys, criats només per servir
a les institucions establertes.
Som una societat tan abominable i malalta
que no apareixerem als llibres d'història.
Només es dirà que grans nacions van pendre les terres de les petites,
utilitzant la força i la violència.
Parlaran de la història com
"conducta corrupte" tot el camí,
fins al començament del món civilitzat.
Quan totes les nacions treballin juntes.
Unificació mundial,
treballar per al bé comú de tota la humanitat
i sense que ningú serveixi a ningú.
Sense estratificació social,
ja sigui elitisme tècnic
o qualsevol altre classe d'elitisme;
eradicat de la faç de la Terra.
L'"Estat" no fa res perquè no hi ha "Estat".
El sistema que proposo,
una economia global basada en recursos, no és perfecta,
només és molt millor que l'actual.
Mai assolirem la perfecció.
"El meu país és el món...
i la meva religió és fer el bé".
- Thomas Paine - 1737-1809
Els valors socials de la nostra societat,
que s'han manifestat en guerra perpètua,
corrupció,
lleis opressives,
estratificació social,
supersticions irrellevants,
destrucció ambiental,
i una classe dirigent dèspota i socialment indiferent orientada pel lucre,
són fonamentalment el resultat de la ignorància col·lectiva
de dos de les visions més bàsiques que les persones poden tenir de la realitat.
Els aspectes emergent i simbiòtic de la llei natural.
La naturalesa emergent de la realitat
és que tots els sistemes, ja sigui coneixement,
societat, tecnologia, filosofia, o qualsevol altra creació
si no les reprimeixen,
experimentaran un fluid canvi perpetu.
El que avui dia considerem corrent,
com les comunicacions modernes i el transport,
haguessin estat inimaginables en èpoques antigues.
Igualment, el futur contindrà tecnologies,
comprensions i estructures socials
que ni tan sols podem entendre avui dia.
Hem anat de l'alquímia a la química,
d'un univers geocèntric a un heliocèntric,
de creure que els dimonis causaven les malalties
a la medicina moderna.
Aquest desenvolupament no mostra senyals d'acabar,
i és aquesta consciència que ens alinea
i ens guia en un camí continu
de creixement i progrés.
El coneixement estàtc i empíric no existeix;
és més aviat la comprensió de l'emergir de tots els sistemes
el que hem de reconèixer.
Això significa que sempre hem d'estar oberts a nova informació,
encara que amenaci al nostre sistema actual de creences
i identitats.
Lamentablement, la societat d'avui no ha aconseguit reconèixer això,
i les institucions establertes continuen paralitzant el creixement
al preservar estructures socials antiquades.
Al mateix temps, la població pateix la por al canvi.
Doncs el seu condicionament assumeix una identitat estàtica,
i desafiar el sistema de creences d'algú,
sol portar a l'insult i a l'aprensió.
Perquè estar equivocat està associat erròniament al fracàs.
Quan, de fet, quan et treuen d'un error hauries de celebrar-ho,
doncs t'eleva a un nou nivell de comprensió,
expandint la consciència.
La veritat és que no existeix l'"ésser humà intel·ligent",
doncs només és qüestió de temps
que les seves idees s'actualitzin, es canviïn o s'eradiquin.
I aquesta tendència de mantenir cegament un sistema de creences,
protegint-lo de nova informació possiblement transformadora,
no és més que una forma de materialisme intel·lectual.
El sistema monetari perpetua aquest materialisme,
no només amb les seves pròpies estructures auto-preservadores,
sinó també a través de les incomptables persones
a les que han condicionat per donar suport
a aquestes estructures cegament i sense pensar,
tornant-se així "guardians auto-proclamats del status quo".
Ovelles que ja no necessiten un gos pastor per controlar-les.
Ja que es controlen entre sí condemnant a l'ostracisme als que surten de la norma.
Aquesta tendència de resistir el canvi
i de mantenir les institucions existents
pel bé de la identitat, les comoditats,
el poder i el lucre,
és completament insostenible;
i només produirà un major desequilibri,
fragmentació,
distorsió,
i invariablement,
destrucció.
És el moment de canviar.
Des dels caçadors i recol·lectors,
a la revolució agrícola,
a la revolució industrial,
la tendència és clara.
És el moment d'un nou sistema social
que reflecteixi l'enteniment que tenim avui.
El sistema monetari és un producte
d'un període
en el qual l'escassetat era una realitat.
Ara, amb l'era de la tecnologia,
aquest sistema ja no és rellevant per la societat.
Desaparegut juntament amb la conducta aberrant que manifesta.
Igualment, els punts de vista dominants,
com la religió teista, opera amb
la mateixa irrellevància social.
L'Islam, el Cristianisme, el Judaisme, l'Hinduisme i totes les altres
existeixen com barreres al creixement personal i social,
doncs cada grup perpetua una visió tancada del món.
I la noció finita que reconeixen
simplement no és possible en un univers emergent.
Tot i això, la religió ha tingut èxit fent callar la consciència
d'aquest emergir
inculcant la distorsió psicològica de la fe
als seus seguidors.
En la que informació nova i lògica és rebutjada
a favor de creences tradicionalitzades i antiquades.
El concepte de Déu,
en realitat és un mètode d'explicar la naturalesa de les coses.
Als inicis, la gent no sabia prou
sobre com es van formar les coses,
ni de com funcionava la naturalesa,
així que es van inventar les seves pròpies històries,
i van crear a Déu a la seva imatge i semblança.
Un home que s'enfada
quan la gent no es comporta correctament.
Crea inundacions i terratrèmols;
i diuen que és un "acte de Déu".
Un petit cop d'ull de la història suprimida de la religió
revela que fins i tot els mateixos mites fonamentals
són culminacions emergents, madurades per influències amb el temps.
Per exemple, una doctrina cardenal de la fe cristiana
és la mort i la resurreció de Crist.
Aquesta noció és tan important que la mateixa Bíblia assegura:
"I si Crist no ha ressucitat, vana és llavors la nostra predicació, i vana també la fe de vostès".
Tot i així, és molt difícil prendre aquesta versió literalment,
doncs no solament no hi ha cap font primària que indiqui que aquest esdeveniment sobrenatural en història secular;
al ser conscients de l'enorme quantitat de salvadors pre-cristians
que també van morir i van ressucitar,
posa inmediatament aquesta història al terreny mitològic per associació.
Figures primerenques de l'església,
com Tertulià,
es van esforçar moltíssim per trencar aquestes associacions,
al·legant fins i tot que el diable va causar aquestes similituds.
Declarant al segle II:
"El diable, la tasca del qual és pervertir la veritat,
imita les circumstàncies exactes dels Divins Sagraments.
Bateja als seus creients i els promet perdó pels seus pecats,
celebra la oblació del pà, i introdueix el símbol de la resurrecció.
Reconeguem doncs l'astúcia del diable,
que va copiar certes coses d'aquells que són Divins".
El que és veritablement trist aquí,
és que quan abandonem la idea de que les històries de la Cristiandat,
el Judaisme, l'Islam i totes les altres
són història literal,
i les acceptem com el que realment són,
simples expressions al·legòriques derivades de diverses fes,
veiem que totes les religions comparteixen un tronc comú.
I aquest imperatiu unificador és
el que necessita reconèixer i apreciar-se.
Les creences religioses han causat més fragmentació i conflicte
que qualsevol altra ideologia.
Tan sols el Cristianisme té més de 34.000 subgrups diferents.
La Bíblia està subjecta a la interpretació.
Al llegir-la, dius:
"Crec que Jesús volia dir això. Crec que Job volia dir allò".
"O no, es referia a això!".
Així que tenim luterans, adventistes del setè dia, els catòlics,
i una esglèsia dividida no és una esglèsia en absolut.
I en aquest punt de divisió,
que és un denominador comú en totes les religions teistes,
ens porta al nostre segon fracàs de consciència.
La falsa suposició de la separació
a través del reguib de la relació simbiòtica de la vida.
A part de la comprensió de que tots els sistemes naturals són emergents,
on totes les nocions de la realitat seran constantment desenvolupades,
alterades, i fins i tot eradicades;
hem de comprendre també que tots els sistemes són, de fet,
fragments inventats, merament per la conversa.
Per què no existeix la independència en la naturalesa.
Tota la naturalesa és un sistema unificat de variables interdependents,
cada una és causa i reacció, existint solament com un tot concentrat.
No veiem l'endoll que ens connecta a l'entorn,
així que sembla que som lliures... vagant per allà.
Treu l'oxigen, i tots morim inmediatament.
Treu la vida vegetal, morim.
I sense el sol, totes les plantes moren.
Així que estem connectats.
En veritat hem de tenir en compte la totalitat.
No és només una experiència humana en aquest planeta;
és una experiència total.
I sabem que no podem sobreviure sense plantes ni animals.
Sabem que no podem sobreviure sense els quatre elements.
Així què, quan començarem a tenir-ho en compte?
En això consisteix tenir èxit.
L'èxit depèn de que també ens relacionem amb tot el que ens rodeja.
Sóc molt conscient del fet de que el meu nét
no pot tenir l'esperança
d'heretar un món sostenible,
pacífic, estable i socialment just,
a no ser que cada nen que creix avui a
Etiòpia, a Indonèsia, a Bolívia, a Palestina, a Israel
també tingui les mateixes expectatives.
Has de cuidar a tota la comunitat,
o tindràs seriosos problemes.
I hem de veure que el món sencer és la comunitat.
I hem de cuidar-nos els uns als altres d'aquesta forma.
I no només una comunitat d'humans,
és una comunitat de plantes i animals i elements.
I hem de comprendre això de veritat.
També, és el que ens portarà alegria
i plaer.
Això és el que ens falta avui a les nostres vides.
Podem anomenar-ho espiritualitat,
però la veritat és que
l'alegria ve d'aquesta connexió.
Aquest és el nostre esperit diví.
És aquest costat nostre
que realment ho sent,
i ho pots sentir molt profund dins teu. Es tracta
d'aquest sentiment sorprenentment increïble, i el reconeixes quan el sents.
No l'obtens dels diners,
l'obtens de la connexió.
"Si això no és una amenaça per aquest país...
Com seguirem fabricant armes nuclears?
Entenen el que dic?
Què li passarà a la indústria armamentista
quan ens adonem de que tots som un?
Fotrà enlaire a l'economia.
una economia que de totes maneres és una farsa.
La qual cosa seria un gran enuig.
Un es pot adonar del per què el govern està en contra
de la idea d'experimentar l'amor incondicional."
"Jo crec que la veritat sense armes i l'amor incondicional tindran l'última paraula."
- Dr. Martin Luther King Jr. - 1929-1968
Un cop entenguem que la integritat de les nostres existències personals
depenen per complet
de la integritat de tota la resta en el món,
haurem comprès veritablement el significat de l'amor incondicional.
Doncs l'amor és extensió i veure a tot com a part de tu
i veure't com un tot no pot tenir condicionalitats,
ja que, de fet, tots som tot al mateix temps.
Si és veritat que tots venim del centre d'una estrella,
si cada àtom en cadascú de nosaltres ve del centre d'una estrella,
llavors tots som una mateixa cosa.
Fins i tot una màquina de Coca-Cola o una burilla de cigarret al carrer
estan fetes d'àtoms provinents d'una estrella.
Tots han sigut reciclats milers de vegades,
igual que tu i jo.
I per tant, tot el que hi ha allà fora sóc jo.
Així que, a què tenim por? Per què aquesta necessitat de buscar consol?
Per res. No existeix res a que tenir por perquè tot som nosaltres.
El problema és que ens van separar al néixer
i ens donen un nom i una identitat, i ens han individualitzat".
Ens han separat de la unitat,
i això és el que la religió explota,
l'anhel de tornar a ser part del tot".
Així que abusen d'això. L'anomenen déu, diuen que té regles,
i em sembla cruel".
Penso que podem aconseguir-ho sense la religió.
Un visitant extraterrestre examinant les diferències entre les societats humanes
trobaria aquestes diferències trivials comparades amb les semblances...
Les nostres vides, el nostre passat i el nostre futur estan lligats al sol, a la lluna i a les estrelles...
Els humans hem vist els àtoms que constitueixen tota la naturalesa
i les forces que van esculpir aquest treball..."
I nosaltres, qui conformem els ulls i les orelles i els pensaments i les sensacions locals del cosmos
hem començat a preguntar-nos sobre els nostres orígens..."
"Pols estel·lar contemplant a les estrelles, agrupaments organitzats de milers de milions d'àtoms,
contemplant l'evolució de la naturalesa, rastrejant el llarg camí pel qual ha arribat la consciència aquí al planeta Terra..."
La nostra lleialtat és per les espècies i el planeta. Parlem per la Terra.
La nostra obligació de sobreviure i florir no només es deu a nosaltres mateixos
sinó també a aquest vast i antic cosmos del qual brotem.
Som una espècie. Som pols d'estrelles collint llum d'estrelles."
- Carl Sagan - 1934-1996
Ja és hora d'exigir la unitat.
Els nostres antiquats sistemes socials s'han fet miques,
i hem de treballar junts per crear una societat
global sostenible, on es vela per tots
i on tots siguem veritablement lliures.
Les teves creences personals, siguin quines siguin,
són insignificants comparades a les necessitats vitals.
Cada ésser humà neix nu,
necessitat d'escalfor, aliment, aigua, refugi.
Tota la resta és secundari.
Per tant, el més important ara
és l'administració intel·ligent dels recursos de la Terra.
Això mai es podrà aconseguir en un sistema monetari,
doncs la recerca del lucre és la recerca de l'interès personal,
i per tant, el desequilibri inherent.
Simultàniament, els polítics són inútils.
Doncs els nostres veritables problemes a la vida són tècnics, no polítics.
A més a més, les ideologies que separen a la humanitat,
com la religió,
necessiten una profunda reflexió per part de la comunitat
pel que fa al seu valor, propòsit i rellevància social.
Esperem que amb el temps,
la religió es desprendrà del seu materialisme i de la seva base en la superstició
i s'orientarà cap al camp útil de la filosofia.
El fet és que la societat actual està al revés,
amb polítics parlant constantment de protecció i seguretat
enlloc de parlar de la creació, la unitat i el progrés.
Tan sols els Estats Units gasten anualment 500 mil milions de dòlars en defensa.
Això és suficient com per enviar a cada graduat d'Estats Units a la Universitat per 4 anys.
Als anys 40, el Projecte Manhattan
va produir la primera arma de destrucció massiva real.
Aquest programa va emprar a 130.000 persones, a un cost financer enorme.
Imagina com serien les nostres vides avui dia si aquest grup de científics,
en lloc de treballar en una forma de matar persones,
haguessin treballat en una forma de crear un món auto-sostenible i abundant.
La vida avui seria molt diferent si aquest hagués sigut el seu objectiu.
En comptes d'armes de destrucció massiva,
és temps de deslligar alguna cosa molt més poderosa:
Armes de Creació Massiva.
La nostra veritable divinitat rau en la nostra habilitat de crear.
I armats amb l'enteniment de les connexions simbiòtiques de la vida,
mentres ens guia la naturalesa emergent de la realitat,
no hi ha res que no poguem fer o aconseguir.
És clar que ens enfrontem a fortes barreres
en la forma de les estructures de poder establertes
que refusen el canvi.
I en el cor d'aquestes estructures està el sistema monetari.
Com s'ha explicat anteriorment, la política de reserva fraccionària
és una forma d'esclavitud a través del deute,
amb la que és literalment impossible que la societat sigui lliure.
Al mateix temps, el capitalisme de lliure mercat en forma de lliure comerç,
utilitza el deute per empresonar al món i manipular països
tornant-los servents d'un grapat de grans poders comercials i polítics.
A més d'aquestes obvies inmoralitats,
el sistema en sí es basa en la competència,
cosa que destrueix inmediatament la possibilitat
de col·laboració a gran escala pel bé comú.
I així paralitzant qualsevol intent d'una sostenibilitat global de veritat.
Aquestes estructures financeres i corporatives ja són obsoletes,
y han de ser superades.
És clar que no podem ser tan ingenus com per pensar que l'elit comercial i financera compartirà aquesta idea
ja que perdrien el seu poder i control.
Per tant, hem de prendre accions pacífiques i altament estratègiques.
El curs d'acció més poderòs és simple:
Hem de canviar el nostre comportament per moldejar a les estructures de poder a la voluntat de la gent.
Hem de deixar de donar suport al sistema.
L'única forma de que canviï l'"establishment",
és si rebutgem participar-hi,
donant compte constantment de les seves interminables falles i corrupcions.
Ells no renunciaran al sistema monetari
per les nostres recomanacions.
El sistema ha de fracassar,
i la gent ha de perdre la confiança en els seus líders electes.
Aquest serà un moment crucial
si el Projecte Venus és ofert com una possible alternativa.
Si no és així, temo les conseqüències.
Les tendències indiquen que el nostre país s'està anant a la fallida.
És probable que el nostre país passi a ser una dictadura militar
per prevenir els disturbis i un col·lapse social total.
Un cop que els Estats Units facin fallida,
totes les altres cultures patiran situacions semblants.
Per ara, el sistema financer mundial està a punt
del col·lapse a causa dels seus propis defectes.
Al 2003, l'agència interventora de la moneda va declarar
que l'interès del deute nacional dels Estats Units
no pot ser pagat en menys de deu anys.
Teòricament, això suposa la fallida total de l'economia nord-americana
i les seves implicacions pel món són immenses.
Alhora, el sistema monetari basat en la reserva fraccionària
està arribant als seus límits teòrics d'expansió
i les fallades de la banca que veus actualment són només el principi.
És per això que la inflació està pels núvols,
el nostre deute està en nivells rècord
i el govern i la FED creen nou diner
per rescatar el sistema corrupte.
Doncs l'única manera de mantenir els bancs funcionant
és creant més diners.
L'única forma de fer més diners
és creant més deute i inflació.
Només és qüestió de temps que s'inverteixi la situació
i no hi hagi ningú disposat a donar préstecs nous
mentre que per defecte creix el nombre de persones que no poden pagar els seus préstecs actuals.
Llavors l'expansió dels diners s'aturarà
i començarà la contracció a una escala mai vista,
posant fi a un esquema piramidal d'un segle de duració.
Això ja ha començat.
Per tant, hem d'exposar la realitat del fracàs financer,
utilitzant aquesta debilitat com el nostre avantatge.
Aquí alguns suggeriments:
Exposa el frau bancari.
Citibank, JP Morgan Chase i el Bank of America
són els controladors més poderosos dins del corrupte sistema de la Reserva Federal.
És hora de boicotejar aquestes institucions.
Si tens un compte bancari o targeta de crèdit amb algun d'ells,
mou els teus diners a un altre banc.
Si tens una hipoteca, refinança-la amb un altre banc.
Si tens accions seves, ven-les.
Si treballes per ells, renúncia.
Aquest gest expressarà despreci
pels veritables poders darrere el cartell de la banca privada
coneguda com la Reserva Federal,
i crearà consciència sobre el frau del sistema bancari en sí.
Dos: apaga les noticies.
Visita les agències independents a Internet per obtenir la teva informació.
CNN, NBC, ABC, FOX i totes les altres
només presenten notícies pre-filtrades per mantenir l'status quo.
Amb quatre corporacions propietàries dels mitjans de comunicació més importants,
la informació objectiva resulta impossible.
Aquesta és la veritable bellesa d'Internet.
I l'"establisment" ha estat perdent el control
degut a aquest flux lliure d'informació.
Hem de protegir Internet en tot moment,
doncs avui dia és el nostre salvador.
Tres.
Mai et permetis a tu mateix,
a la teva família o a qualsevol conegut, allistar-se a l'exèrcit.
És una institució obsoleta
utilitzada ara exclusivament per a mantindre un sistema
que ja no és rellevant.
Els soldats americans en Irak treballen per a les corporacions americanes,
no per al poble.
La propaganda ens obliga a creure que la guerra és natural
i que l'exèrcit és una institució honorable.
Bé, si la guerra és natural,
per què es cometen 18 suicidis cada dia
per veterans americans
que tenen desordre d'estrés post-traumàtic?
Si els nostres soldats i soldades són tan honorats,
per què el 25% de la població sense hogar americana
són veterans?
Quatre.
Deixa de mantenir les companyes de energia.
Si vius en un xalet,
desenganxa't de la red.
Investiga tots els mitjans per fer ta casa auto-sostenible
amb energia neta.
Solar, eòlica i d'altres energies renovables
són ara realitats assequibles pel consumidor,
i considerant l'aument sense fi dels costos de les energies tradicionals,
seria una inversió més barata al llarg del temps.
Si condueixes, pren el cotxe més petit que puguis
i considera usar una de les moltes tecnologies de conversió
que permetrien al teu cotxe ser híbrid,
elèctric, o funcionar amb qualsevol cosa diferent dels combustibles del sistema.
Cinc.
Rebutja el sistema polític.
La il·lusió de democràcia és un insult a la nostra intel·ligència.
En un sistema monetari, no existeix una vertadera democràcia,
i mai va existir.
Tenim dos partits polítics propietat del mateix grup d'activistes empresarials.
Estan col·locats als seus càrrecs per les corporacions,
amb publictat artificialment projectada pels seus medis.
En un sistema de corrupció inherent
el canvi de personal cada parell d'anys
té molt poca rellevància.
En lloc de fingir que el joc polític té cap significat vertader
concentra la teva energia en com trascendir aquest sistema fallit.
I sis.
Uneix-te al moviment.
Vés a thezeitgeistmovement.com
i ajuda'ns a crear el moviment massiu pel canvi social més gran
que el món hagi mai vist.
Hem de movilitzar i educar a tothom
sobre la corrupció inherent al nostre sistema mundial,
amb la única vertader solució sostenible,
declarar tots els recursos naturals del planeta
patrimoni comú de totes les persones,
informant a tothom de l'estat real de la tecnologia
i com podem ser tots lliures si el tot el món treballa junt en lloc de lluitar.
L'elecció està en tu.
Pots continuar sent un esclau del sistema financer
i veure les continues guerres, crisis i injustícia al llarg del globus
mentre t'apaivagues amb va entreteniment
i escombraires materialistes;
o, pots concentrar la teva energia en un canvi vertader, significatiu, durader i integral
que en veritat tingui la capacitat real de mantenir
i alliberar la humanitat sense deixar ningú enrere.
Però al final, el canvi més rellevant
ha d'ocurrir primerament al teu interior.
La veritable revolució és la revolució de la consciència,
i cadascun de nosaltres, primer haurà d'eliminar
el soroll materialista i divisiu
que ens han condicionat a creure cert;
decobrint, amplificant i alineant-se
amb la senyal provenent de la nostra vertadera unitat empírica.
Depén de tu.
"El que estem tractant en totes aquestes discussions i converses aquí
és per veure si podem aconseguir una radical transformació de la ment.
No acceptar les coses com són...
sinó entendre-les, profunditzar en elles, examinar-les,
lliurar el teu cor i la teva ment a cada una de les coses que tens que esbrinar.
Una manera diferent de viure.
Però, això depén de tu i de ningú més.
Perquè en això no hi ha professor,
ni alumne,
no hi ha líder,
no hi ha gurú,
ni hi ha mestre, ni salvador.
Tu ets el mestre i l'alumne, ets el capità, ets el guru, ets el líder,
ets tot!
I,
entendre
és transformar allò que és.