Tip:
Highlight text to annotate it
X
Es permet i s'encoratja la seva reproducció total o parcial, copia, modificació, traducció,
doblatge i/o redistribució, així com l'exhibició pública d'aquesta obra amb finalitat no lucrativa.
Aquesta pel·lícula és el resum d'un aprenentatge que continua permanentment i sota cap concepte ha de considerar-se concloent.
Les persones que apareixen en aquesta pel·lícula tenen idees i opinions diverses,
la seva aparició no necessàriament expressaun acord amb tot el contingut de la mateixa.
Co-productors
A tots els nens i joves que volen créixer en la llibertat.
Sempre recordo una classe de filosofia on el professor ens va explicar aquesta història...
Dins d'una cova es trobaven un grup d'homes, presoners de naixement,
encadenats de manera que només podien mirar cap al fons de la cova.
Una foguera i figures manipulades per altres homes projectaven en aquella paret tot tipus d'ombres.
Per als presoners, les ombres eren l'única referència del món exterior...
Aquelles ombres eren el seu món, la seva realitat...
Un dels presoners era alliberat i se li permetia veure la realitat al complet fora de la caverna.
Quant de temps li costaria acostumar-se a l'exterior després de tota una vida tancat?
Possiblement la seva reacció seria una por profunda a la realitat...
Podria entendre el que era un arbre, el mar i el sol?
Acceptem que aquest home pot veure la realitat tal i com és
i entendre el gran engany que era la caverna...
El professor ens va explicar breument les interpretacions del mite
en relació al coneixement, la il·lusió, la realitat, i com possiblement
ens trobem dins d'una gran caverna, que alhora es troba dins d'una altra...
Però no hi ha dubte, de la necessitat d'aquest home lliure,
de tornar i compartir amb el món el què havia vist...
"L'educació Prohibida"
- Bé, i així és com en la seva onzena tesi ell arriba a la idea de què
el filòsof no només ha d'entendre la realitat, sinó que ha d'arribar a transformarla.
Mitjans de comunicació, milers de llibres, tots els discursos polítics,
organismes internacionals, experts, filòsofs pàgines d'internet.
Tots coincideixen el l'importància que té l'educació.
S'inverteix en capacitacions, millores als edificis, investigacions,
es compren llibres, netbooks, pissarres digitals.
Es fan cursos, pujen els salaris baixen els salaris, s'imiten models estrangers.
Tot per millorar l'educació.
Això no evita que hi hagi tantes escoles com realitats socials.
Escoles marginades, per a pobres, escoles dipòsit,
escola d'obrers, professionals, escoles de classe mitja,
escoles públiques i privades,
escoles per a rics, escoles de l'elit.
Gran part pretén incloure i contenir a la major quantitat d'estudiants,
moltes altres es concentren en formar treballadors de diferents jerarquies,
i només algunes es dediquen als suposats resultats d'excel·lència.
Més enllà de les seves diferències, totes treballen i aspiren a un ideal d'escola comú...
Fins a quin punt aquesta escola ideal ens ajuda a desenvolupar-nos individual i col·lectivament?
Realment aquest paradigma educatiu busca que les persones tinguin una bona qualitat de vida
i treballin per la millora de la seva comunitat?
Hi ha algún altre tipus d'escola que ho aconsegueixi? Hi ha alguna educació pensada amb aquests ideals?
Això ens va dur a obrir les portes d'un món ocult per a molts de nosaltres...
Aquesta pel·lícula és en part un procès que posiblement no tingui final,
una pregunta que segurament no tingui resposta,
una cerca sobre quina és la naturalesa de l'aprenentatge i l'educació,
quins errors vam cometre,
i principalment quines idees ens serveixen per a seguir buscant,
seguir aprenent...
- Bé suposoque el que l'Alicia vol, el que la directora vol és
simplement estar d'acord consensuar a veure què és el que es dirà,
és un acte de l'escola, l'escola ha de saber què és el que es dirà.
- És clar, és clar.
- Javier, com quedem?
- Bé, jo els proposo als nois com a exercici que escriguin un text,
explicant-nos quin era el balanç d'aquests anys a l'escola, i això és.
- "Molt poc del que passa a la nostra escola es veritablement important."
"Ens ensenyen a estar lluny els uns dels altres i a competir."
"Pares i mestres no ens escolten."
"Per tot això diem prou."
"L'educació està prohibida."
"Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix."
L'estudiant no aprèn després de 12 anys a llegir comprenent,
no aprèn les operacions matemàtiques, no aprèn... vaja, aprèn molt poquet...
Què és el que fa que l'estudiant fracassi a l'escola?
Y el convenciment va per la comprobació de què no és el estudiant qui fracassa,
és el sistema que està mal plantejat.
Es que les reformes educacionals actuals en voga a molts llocs, estan mal enfocades.
Són un arranjament cosmètic del que nosaltres pensem que hem de millorar a l'escola,
el problema està en la manera com concebem paradigmàticament a l'escola,
és un problema de concepció bàsica.
Les escoles i col·legis d'Amèrica Llatina no són més que espais de tedi i avorriment.
I jo sempre els convido a què passem per les escoles
per a que mirem una caricatura que s'ha de trencar...
i és el mestre en un taulell dictant classes,
en ple segle XXI, això no té cap sentit.
És una matèria estàtica, una matèria que no té moviment,
una matèria que només diu paraules.
Jo sóc l'adult, jo sóc qui us donarà aquesta informació.
Això ho has de saber així tal i com està.
Perquè és així.
Vosaltres sou els nens, a callar i a obeïr.
Silenci.
Calla, que tu no saps mai res.
No busquen per així dir-ho, un altre desenvolupament que el desenvolupament curricular.
Estan molt centrats en els propis continguts.
Qui no aprèn a llegir, escriure i calcular, no està educat.
Perquè només focalitza el treball en algunes capacitats, en algunes àrees.
El coneixement actual està parcialitzat, perquè la mirada és parcial.
Nosaltres diem que a les escoles convencionals l'aprenentatge és preventiu.
"Senyo, per a qué serveix això?" i la mestra li diu: "Ah, algun dia ho pots necessitar"
Però aquests coneixements hem vist que no duren ni prevalen durant gaire temps.
Avui en dia, els paradigmes estan canviant molt ràpid.
El coneixement està canviant permanentment.
Llavors, el que ha passat és que els sistemes educatius no han canviat
tan ràpidament com la resta de la societat.
Aquí està el problema de fons.
A les escoles normals i a les facultats d'educació ens van dir que
un objectiu és allò que es medible, quantificable i observable.
Llavors vàrem començar a buscar la regla que ens permeti mesurar els objectius.
I això es va anomenar qualificació. Ja sigui una A, una careta feliç o una careta trista.
Però la lògica sempre serà la mateixa, comparar.
Comparar el subjecte, els seus aprenentatges.
Davant una escala estandaritzada que mesura què?
Si cada subjecte és únic, singular i irrepetible.
Busca un número que defineixi fins i tot la qualitat de persona que ets.
Aleshores per exemple, creo conflictes cognitius. "A veure qui és el primer que realitza..."
Amb la qual cosa uns són guanyadors i els altres són perdedors.
Cada vegada que hi ha perdedors hi ha algú que se sent malament, era obvi.
S'estimula molt als nois a competir entre ells.
Els millors alumnes tenen reconeixements, tenen premis.
Aquells nens que no els va bé en els exàmens, se'ls crida l'atenció,
en molts casos ni tan sols són tinguts en compte.
Tothom parla de pau, però ningú educa per a la pau.
La gent educa per a la competència i la competència és el principi de qualsevol guerra.
En teoria, totes les lleis d'educació ens parlen d'objectius de profunds desenvolupaments humans
valors humans, cooperació, comunitat, solidaritat, igualtat,
llibertat, pau, felicitat i s'omplen de boniques paraules.
La realitat és que l'estructura bàsica del sistema, promou justament els valors oposats,
la competència, l'individualisme, la discriminació, el condicionament, la violència emocional, el materialisme.
Qualsevol idea que es promou des del discurs es incoherent amb el que l'estructura sosté.
A veure, tot i que l'escola teoritza i discuteix sobre principis i valors,
els discuteix com continguts.
Si jo vinc d'un paradigma fragmentat, on a mi el que m'interessa és ensenyar història.
Jo vaig a veure quant d'història sap aquest subjecte després que
jo li parli d'història i li vaig fer llegir un llibre d'història.
I per a mi aquell subjecte finalitzà, no té res més que veure amb mi,
si aquell subjecte pateix o no, ve d'una bona família o no, té diners o no.
Per al mestre tradicional el més fàcil és seguir fent allò que ha fet durant molts anys.
Vostè vol ser un mediocre tota la seva vida?
O el que ha après per tradició.
Vostè ja no és un xiquet de segon grau.
Llavors ensenyar es converteix simplement en un procés de reproducció simbòlica.
No vol que voli una mosca.
A l'Argentina, la gran majoria de nens en aquest moment diuen:
"Quina pena, avui és dilluns i he de tornar a l'escola un altre cop!"
Però aquesta no és la pitjor de totes les dades, la gran majoria dels docents a Argentina diuen això mateix.
Jo crec que els mestres actuals, són fills d'un sistema.
No és que el mestre neixi o vulgui ser professor per ser bo o dolent.
És el que l'estat li permet.
Prou, s'han quedat sense pati.
Ah no, no em digui que té problemes a casa.
Com ho *** per educar les emocions d'aquests infants si en els meus estudis
de formació docent mai em varen parlar ni una paraula de les emocions?
Si seguiu parlant us hauré de separar, eh!
No vull que vagi a l'escola a perdre el temps, no vull que vagi a passar un mal tràngol.
En aquests moments, un nen de 8 anys passa més hores a l'escola que un universitari a la universitat,
no té cap mena de sentit, no hi ha tants coneixements per aprendre a l'escola.
L'escola aleshores no és ni tan sols el lloc de formació.
És la gran guarderia, o com jo l'anomeno un gran pàrquing d'infants.
Penso que són presons. Penso quin horror. Pensar que s'han de tancar als infants,
que s'ha de tenir guardes vigilant per que no s'escapin.
I aleshores cada cop es tanquen més. Cada vegada li fem murs més alts.
Els murs poden ser de maons o d'arbres. Però igualment són murs que aïllen, que separen.
Vull que l'escola sigui per a ell un espai de creixement personal,
i no un lloc d'ensinistrament per a l'escola secundària,
i després per una universitat i més *** per al treball,
i després per a què?
Però és molt més fàcil dir: "Ara silenci,
ara obriu el quadern,
ara agafeu el llapis vermell..."
La qual cosa esdevé un ensinistrament caní,
això no és educació.
- Si, eh.. bé en realitat el que els nois em diuen és que aquest text ells pensaven llegir-lo en l'acte.
És un esbós.
- Jaja, no és un esbós eh no, així com està ho anem a llegir.
- No, no, no Martín, aquí hi ha paraules molt ofensives
No poden atacar-nos d'aquesta manera tan gratuïtament.
- Bé i si se senten atacats per alguna cosa serà o no. - Bé per una mica.
Alícia nosaltres l'únic que vam fer va ser complir una tasca que ens va encomanar el professor.
- Alícia, per això us dic, és un esbós. Els nois suavitzaran aquest text.
- No ho suavitzarem, així com està ho llegirem... - Martín!
- I si no ho suavitzem. - No!
- Martín, això tal qual està és una falta de respecte.
- Perdó m'oblidava que dir allò que un pensa és faltar el respecte.
"El nostre problema per a la comprensió de l'escolarització obligatòria té el seu origen en un fet inoportú:
el mal que fa des d'una perspectiva humana,
és un bé des d'una perspectiva del sistema."
Això gairebé no se sap, però l'educació
pública, gratuita i obligatòria
va ser inventada en algun moment de la història.
Abans no existia.
L'educació a l'antiguitat distava molt del que avui entenem per educació.
A l'Atenes Clàssica, per exemple, no hi havia escoles, les primeres acadèmies de Plató
eren espais de reflexió, conversació i experimentació lliure.
La instrucció obligatòria era cosa d'esclaus.
D'altra banda, l'educació a Esparta era més semblant a una instrucció militar.
L'estat es desfeia d'aquells que no assolien els nivells esperats.
Hi havia classes obligatòries, forts càstigs i modelament de la conducta per mitjà del dolor i el sofriment.
Antigament l'educació estava en mans de l'església catòlica, si més no en el món cristià occidental.
I va ser recentment, recentment al segle XVIII, en una època de la història que es diu Despotisme Il·lustrat,
segurament el van escoltar a l'escola, on es va crear el concepte d'educació
pública, gratuïta i obligatòria.
L'escola com avui la coneixem neix a finals del segle XVIII i principis del segle XIX a Prússia.
Amb la finalitat d'evitar les revolucions que succeïen a França,
els monarques van incloure alguns principis de la il·lustració per a satisfer al poble
però mantenint el règim absolutista.
L'escola Prussiana es basava en una forta divisió de classes i castes.
La seva estructura hereva del model Espartà fomentava la disciplina, l'obediència i el règim autoritari.
Què buscaven aquests dèspotes il·lustrats?
Un poble dòcil, obedient
i que es pogués preparar per a les guerres que va haver en aquella època entre totes les nacions,
que estaven naixent.
Per exemple, Catalina la gran de Rússia,
crida als enciclopedistes francesos a preparar això mateix.
Diderot, un dels més famosos, va estar allí per a fer aquest
paquet, si?, formador, no de ciutadans, sinó que de
obedients súbdits d'aquests estats.
Les notícies de l'exitós model educatiu van viatjar ràpid,
i en pocs anys educadors d'Amèrica i Europa visitaven Prússia per a capacitar-se.
Amb el pas del temps el model es va expandir a nivell internacional.
Molts països van importar l'escola moderna amb el discurs de l'accés a l'educació per a tothom,
abanderant la igualtat, quan justament l'essència mateixa del sistema
provenia del despotisme, buscant perpetuar models elitistes i la divisió de classes.
Aquest és l'origen de l'educació pública.
Fixin-se vostès que Napoleó,
posteriorment,
i enemic jurat de tots aquests dèspotes, va fer el mateix.
Ell ho deia amb totes les seves lletres:
"Jo vull formar
un cos docent
per poder dirigir el parer dels francesos".
S'entén? Ell ho té clar, i això succeeix, se sàpiga o no se sàpiga, fins el dia d'avui.
L'escola neix en un món positivista regit per una economia industrial,
per tant busca obtindre els majors resultats observables amb el mínim esforç e inversió possible,
aplicant fórmules científiques i lleis generals.
L'escola era la resposta ideal a la necessitat de treballadors,
i els mateixos empresaris industrials del segle XIX
van ser els qui van finançar l'escolarització obligatòria per mitjà de les seves fundacions.
On col·loco els fills d'aquestes persones perquè puguin treballar?
Com eduquem perquè aprenguin a llegir, com creem obrers intel·ligents?
L'educació segueix sent el mateix, una eina per formar treballadors útils al sistema
i una eina útil perquè la cultura romangui sempre igual i sempre es repeteixi.
La qual cosa és conservar l'actual estructura de la societat.
L'escola es va complementar amb investigacions sobre el control de la conducta,
propostes d'utopies socials i fins ara teories de superioritat racial.
No és estrany que els primers estats amb el sistema Prussià, o similar,
fossin amb el pas de les generacions focus de xenofòbia i nacionalisme extrem.
El model de protecció industrial en cadena de muntatge, era perfecte per a l'escola.
L'educació d'un infant era comparable a la manufactura d'un producte,
per tant requeria una sèrie de pasos determinats en un ordre específic,
separant als infants per generacions en graus escolars.
i en cada una d'aquestes etapes treballaria sobre determinats elements,
continguts que assegurarien l'èxit, pensats detalladament per un expert.
Diguem que el mestre és la figura encarregada d'ensenyar una sèrie de continguts que toquen,
perquè algú ho ha determinat així, en una edat determinada.
Però l'educació no la preparen els biòlegs,
i curiosament moltes vegades tampoc són educadors els que la preparen,
són administratius,
són gent que no imparteix classes.
En aquesta cadena, una persona estaria a càrrec d'una petita part del procés.
Insuficient com per a conèixer el mecanisme en la seva totalitat ni a les persones en profunditat.
Un docent per any, per matèria, cada 30 o 40 alumnes.
Arribant al punt que el procés acabi sent merament mecànic.
L'educació com la veiem avui és administrativa,
hi ha alumnes que arriben, professors que fan classes,
alumnes que marxen, professors que se'n van i al dia següent es repeteix el cicle.
Un professor estatal és un funcionari.
Al que l'autoritat li diu: "Vosté ha d'ensenyar això, això i això, i d'aquesta manera."
Per que cal repetir-ho a *** infants amb un professor de *** hores de classe
i amb poques hores d'atenció a l'alumne de manera privada.
Aleshores es dirigirà sempre a un grup col·lectiu.
Perquè evidentment si tinc 30 infants
no puc pretendre que tots 30 vulguin fer el mateix al mateix temps.
Aquest sistema de cadena de muntatge, que neix amb el Taylorisme va ser aplicat tant a la indústria,
l'escola i l'exèrcit de diferents països i cultures d'occident.
Fins fa poques dècades l'escola tenia aquestes coses de caserna i d'asil,
fins i tot el pati acaba amb un timbre anònim, no humà,
que indica als infants han d'ensinistrar-se poc a poc per a aturar-se en una determinada rajola
darrera de determinat cap, per tal de formar una fila, generalment de menor a major.
Durant els últims segles hem construït les nostres escoles
a imatge i semblança de les presons i les fàbriques,
prioritzant el compliment de les regles, el control social.
L'escola va ser pensada com una fàbrica de ciutadans obedients, consumistes i eficaços,
a on poc a poc les persones es converteixen en nombres, qualificacions i estadístiques.
Les exigències i pressions del sistema acaben deshumanitzant a tots,
perquè van més enllà dels mestres, directius o inspectors escolars.
Estan considerats grups homogenis,
amb continguts homogenis que han d'obtenir resultats semblants.
Que tots hem de saber el mateix.
Encara que els adults no tots sabem el mateix,
encara que no ens dediquem tots a fer el mateix.
A les escoles tots tenen que voler fer el mateix, i fer-ho igualment bé.
Aleshores l'escola té poca capacitat de respondre a les necessitats individuals,
perquè l'escola instrueix, és un centre d'instrucció i és el que fa.
Qui no aprèn, es queda. Aquesta és la realitat.
Això implica d'alguna manera que el sistema educatiu és un sistema d'exclusió social:
selecciona el tipus de persones que arribaran a la universitat
per a arribar a formar part d'una sèrie d'èlit
que domina les empreses, que domina els sistemes de producció, econòmic, de comunicació,etc.
I un altre tipus de persones
per les quals l'escola no és suficientment adequada
que estan destinades a un altre tipus de treball més precari perquè no disposaran dels títols per a fer això.
Al sistema i els estats,
no els preocupa això,
honestament no els preocupa l'ésser humà com a persona, com a individu.
In en aquests termes, tota educació que cerca una altra cosa, té que ser prohibida.
La realitat és que l'essència de l'escola prussiana està immersa en l'estructura mateixa de la nostra escola.
Els test estandarditzats, la divisió d'edats, les classes obligatòries,
el currículum desvinculat de la realitat, el sistema de qualificacions,
les pressions sobre els mestres i infants, el sistema de premis i càstigs,
els horaris estrictes, el tancament i la separació de la comunitat, l'estructura en vertical.
Tot això segueix formant part de l'escola del segle XXI.
L'escola és aïllada del món exterior.
T'explicava el títol del meu llibre "Del mapa escolar al territori educatiu",
per fer menció d'aquella faula del cartògraf que conta Borges
que comença a fer un mapa d'un territori determinat
i es capfica per fer-ho el més perfecte possible.
El mapa acaba reemplaçant al territori.
Aleshores avui en dia l'escola està enclaustrada, s'ha ficat dins del mapa.
Què és el que ensenya? Veritats que es troben en el mapa, no en el territori.
Escola no és sinònim d'educació. L'escola podrà ser un vell mapa de la saviesa.
Però l'educació és el territori on tot l'aprenentatge succeeix.
Què és una bona educació? Aconseguir que la major quantitat d'infants superin els estàndards de qualitat?
Que obtinguin eines i coneixements que no els interessen
per a superar obstacles que altres els imposen?
No era l'objectiu de l'educació aconseguir una bona qualitat de vida?
Oblidem per un moment tot el que sabem sobre educació,
tota la nostra manera d'entendre l'escola,
tot el que ens han dit que hem d'aprendre en la vida i allò que hem d'ensenyar als nostres fills.
Començar a veure cada cosa,
a revisar-la com si mai l'haguéssim vista.
O sigui cada acció, cada actitud, cada costum.
Si no estiguéssim fent les coses com les estem fent perquè sempre les hem fet així.
Com les faríem avui?
- No? És com sacsejar-se el cap i dir bé,
comencem de nou.
Comencem de nou.
- A veure nois, heu d'entendre que el discurs que heu escrit pot arribar a molestar a molta gent.
- Bé està bé però si és el que sentim i ho escrivim així, per què no ho podem llegir així?
- Són les nostres paraules, el que pensem, quin és el problema? - Fes-te càrrec del que hem escrit allí.
- No, no, no para, para para. -(Discussió)
- Para, para, para una mica Martín perquè et conec.
Et fa nosa tot en aquesta escola, et molesto jo, et molesten els professors. Et conec bé.
-No tu a mi no em coneixes.
- Sí et conec. - No, no em coneixes.
"No em segueixin a mi, segueixin a l'infant."
Nosaltres no volem gent que ensenyi, volem educadors.
Això és fàcil. El que és difícil és
ajudar a originar el normal desenvolupament d'una persona.
Si jo vull fer això he de conèixer a l'ésser humà intrínsec,
Quines potencialitats porta?
A quina edat porta quines potencialitats?
Però, però, no segueix a l'infant. No està observant a l'infant.
No coneix realment a l'infant, a cada un particularment sinó que coneix molt la teoria.
Aleshores, és com un adult que sap el que ha de fer un infants, però té una mica de ceguesa cap a la realitat.
O sigui, el centre d'aquesta educació és l'infant.
Aleshores, si està pensada a partir de quines són les seves necessitats.
No, des de les necessitats nostres com adults.
Els nois des que neixen, neixen amb aquesta capacitat de crear, són creatius i observadors i curiosos.
I a l'escola poden passar dues coses:
que s'acompanyi aquest procés i es facilitin activitats per desenvolupar aquesta capacitat o se la frustri.
De fet, podríem caracteritzar que l'ésser humà és propens a aprendre.
Fins i tot podríem dir que, no té cap mèrit per l'ésser humà aprendre.
Més encara, no pot no aprendre.
Tu ho veus. Tot el temps t'està preguntant "i això perquè? i això perquè?
No és que un hagi d'inculcar-li les ganes de preguntar, ell ho té en la seva essència.
N'hi ha prou que tingui òrgans sensorials i percep, No és veritat?
N'hi ha prou que tingui el seu cervell i pensi, raoni, imagini, crea i fantasieja.
Però a l'escola s'aconsegueix, justament emmudir.
D'aquesta manera, si et fixes, cada vegada, a mida que els infants van creixent,
van perdent la seva curiositat i les seves ganes d'aprendre.
Un infant de 12 anys,
difícilment quan surt de l'escola agafa un llibre,
són els mínims els que ho fan.
Per què? Perquè està fart, està totalment fart que se li digui el que ha i no ha de fer,
i ha perdut tota curiositat per aprendre.
La ment de l'infant té qualitats d'aprenentatge qualitativament superior a les de l'adult,
perquè està naturalment desenvolupat per a percebre allò que se li presenta
i amb això crea la seva ment, es construeix a si mateix.
En pocs anys aprèn a controlar el seu cos,
pot comunicar-se en diferents idiomes, compren les regles de la natura i les característiques de la seva cultura.
Tot aquest complex i meravellós procés, es dóna de manera inconscient.
Ho aprèn sense *** esforç per compte propi.
De les coses que vam aprendre a l'escola, fins i tot quan a l'escola apreníem moltes coses,
hi ha molt poques que a la vida quotidiana necessitem.
És possible que l'escola sigui convenient, jo no crec que sigui necessària l'escola.
Crec que pot ser ***, pot ser molt convenient en la societat, però podem prescindir d'ella.
Perquè podem viure sense saber logaritmes, però no podem viure sense saber relacionar-nos amb altres persones,
o sense saber caminar, o sense saber utilitzar eines.
Totes aquestes coses les aprèn l'infant mitjançant el joc.
Els infants des que neixen tenen l'habilitat de construir-se a sí mateixos,
i aprenent del que troben al seu voltant,
a través de jugar i explorar el món.
Els infants absorbeixen cultura, els infants agafen la cultura dels pares,
i això es veu fins i tot en el llenguatge.
Es troba en el context cultural humà, els nombres i les lletres i les paraules, aleshores ells ho aprenen.
Igual que aprenen a caminar, perquè hi ha uns adults que caminen.
És a dir, quan un ésser humà neix,
la seva biologia no l'obliga a ser humà.
Necessita néixer en un entorn humà.
Tot el que ens envolta, influeix extraordinàriament en el nostre aprenentatge.
Els espais, els temps, les actituds de les nostres families.
Les emocions, els gustos, les creences,
Tot forma part d'aquest ambient amb el qual ens construïm a nosaltres mateixos.
La pregunta aleshores és
Quin ambient estem oferint als infants perquè els adults es desenvolupin d'aquesta manera?
Perquè un infant entra, i entra en un medi dogmàtic.
"Sentat aquí", "Quedat 6 o 7 hores sentat en aquesta fila" "Quin horror"
Si estem en una família on aquesta xarxa d'afectes és supremament feble, els nivells d'agressió són molt alts,
de violència, el noi serà probablement un noi molt violent.
No té perquè ser segurament violent, no estic dient això, però si estem parlant que
en contextos violents, la violència es reprodueix fàcilment.
L'infant donarà el que rep.
Aleshores per això hem d'aconseguir relacions molt més amoroses, molt més profundes dins de l'aula.
Estudis indiquen que actualment a l'edat de 5 anys el 98% dels infants podrien ser considerats genis.
Són curiosos, creatius, i tenen l'habilitat de pensar de formes diverses, resoldreproblemes,
és a dir, tenen la ment oberta.
El problema és que 15 anys més *** només el 10% d'aquests infants mantindran aquestes capacitats.
O sigui, d'algun mode estic dient, que des de més enllà de la ment,
des de el món de la consciència, tots som genis.
I realment el mestre, el que ha d'aprendre és que els seus alumnes,
poden obrir les portes en la seva ment perquè descendeixin tot aquest coneixement,
i aquella creativitat i aquella genialitat que tots portem a dins.
Si mirem als grans homes de la humanitat i dones de la humanitat,
tots han sigut grans somniadors, és a dir que han tingut una imaginació enorme.
Com a éssers humans som el resultat de milers d'anys d'adaptació natural i evolució.
Portem a dins aquelles característiques que ens han permès sobreviure, transformar-nos i créixer.
Des de les ganes de menjar quan tenim gana,fins la curiositat interna de l'infant d'explorar el món.
Aquest potencial està esperant que el deixem manifestar-se.
En els infants ho veiem en el joc espontani,
en els adolescents d'avui mitjançant la rebel·lia i la necessitat de transformar la realitat.
Per què insistim en matar la seva espontaneïtat, i castigar la seva rebel·lia,
quan són aquestes les característiques que manifesten les seves necessitats humanes internes cercant desenvolupar-se?
L'infant té un mestre interior, sobretot en les primeres edats,
que l'impulsa a l'aprenentatge, que l'impulsa al descobriment, que l'impulsa al moviment,
que l'impulsa a participar, a treballar, a repetir comportaments,
que l'impulsa a decidir quan vol deixar de repetir quelcom perquè ho té superat.
Observant com actuen els infants, descobrim que utilitzen tots els criteris d'un distingit investigador,
exactament els mateixos. Per descomptat que hi ha diferents nivells de complexitat, no és cert?
Però no hi ha nen que no sigui sistemàtic en l'observació,
no hi ha cap nena petita que estigui observant que no generi experiments.
Com podem fer per què siguin més creatius? Ells ja ho són,
tan sols hem de oferir-los les possibilitats per què la puguin expressar
de diferents maneres.
Si segueixen fent-ho, l'endemà seran científics,
l'endemà seran artistes.
S'han de deixar.
- Prou, vinga Martín, no fa falta, a veure què guanyes amb això?
- Ells plantegen el tema de les notes, per exemple. Diuen que només ens importa la nota final.
Que no ens importa si estudien o no estudien, si aprenen o no aprenen.
- Vinga Martín.
- Prou ja està, què guanyo? Em trec les ganes. - Perquè ets tan tossut?
- I a sobre, els estem d'alguna manera, fent competir entre ells per això.
- Tu penses així també?
- Mira, crec que no és un plantejament tan equívoc, tan erroni.
Evidentment que alguna cosa de la estructura de l'escola no els hi fa cap bé.
- Mira Javier, jo crec que el que els fa mal als nois és la societat.
I amb la societat que tenim, el millor que els pot passar es vindre a l'escola. No et sembla?
- Està bé, però això és bastant fort. -Si ja ho sé però...
- Disculpin! - Sí
- Aquí està tot el que he aprés en cinc anys d'escola.
Sabeu què passarà amb això?
Que se m'oblidarà tot.
És més.
Ja ho he oblidat.
"Estudiar no és un acte de consumir idees, sinó de crear-les i recrear-les"
Aleshores l'educació neix així, col·locar més informació perquè pensem que aquesta informació és necessària.
La pregunta que jo em *** és:
En quina quantitat ens recordem d'allò que ens van ensenyar en l'ensenyança bàsica per exemple?
Quant ens recordem dels continguts ensenyats en l'ensenyança mitja?
Es que de la manera en que vostè ho introdueix, no motiva a ningú.
I l'estudiant creu que l'únic que ha de fer és repetir, repetir, repetir fins que se lo fiqui al cap.
- Repetiu, a veure
"Actini ac 3 metall,
"Actini ac 3 metall"
A veure.
Quan jo repeteixo, quan jo repeteixo
alguna cosa que em diuen que he de repetir,
simplement em transformo en un repetidor.
"àcid desoxiribonucleic,
àcid desoxiribonucleic
àcid desoxiribonucleic"
Comprengui o no comprengui no interessa, perquè allò que importa és que jo digui de la mateixa manera allò que s'ha dit.
"àcid desoxiribonucleic,
àcid desoxiribonucleic",
Si jo exigeixo a un infant més del que ell pot donar. començo a generar estrès en aquest infant.
"àcid desoxiribonucleic,
àcid desoxiribonucleic,
àcid desoxiribonucleic"
Aprendre es converteix en un procés aborrit,
en un procés difícil,
i deixo d'aprendre.
Tot el que puguis aprendre a l'escola en el dia a dia,
passa a segon terme, si no és part de la teva decisió, si no és part de la teva opció.
Són coneixements freds, són paraules que poden anar-se amb el temps.
la in formació o el saber els podem emmagatzemar en el nostre cervell, un llibre o un ordinador.
Però la comprensió, és una eina,en constant creixement,
amb característiques úniques que varien segons cada persona,
implica crear i establir relacions entre criteris,
i així resoldre problemes i construir nous coneixements.
Els infants no eren autòmats, que simplement copiaven o repetien les coses perquè sí, sinó que realment hi havia,
hi havia més consciència per part d'ells, del que estaven fent.
Aquest concepte entrarà en ell, ho assumirà d'una manera, relacionada amb la seva vivència.
Si no es gaudeix de l'aprenentatge no hi ha autèntic aprenentatge.
I sobretot la genialitat que cada un porta a dins seu no pot sortir,
i no pot enriquir a la resta de la classe, ni al propi mestre.
L'aprenentatge profund sols es pot basar en l'interès, la voluntat, la curiositat,
i s'origina més enllà de les fronteres de la raó.
És molt més que analitzar, o relacionar conceptes.
Aprendre implica un profund procés, on es creen relacions entre la persona i el seu entorn.
Perquè hi ha un principi també que utilitza la neurociència:
"El que més li agrada al cervell humà és conèixer,
però quan coneix amb joia, gaudi i plaer, que és l'aspecte del joc
Hem partit del cervell emocional, per anar al cervell lògic,
i aquesta lògica és vàlida, és bona, és més completa.
Hi ha quelcom meravellós en veure el moment del descobriment,
que és el moment de l'aprenentatge. Aquest noi no s'oblida mai més
del moment que va entendre el perquè.
Antigament el coneixement només podia trobar-se en biblioteques o universitats.
tenir accés era vital per a l'aprenentatge.
Avui, el lliure accés a la informació, les biblioteques virtuals, la construcció col·lectiva del coneixement,
aconsegueixen que no nom´s el coneixement estigui a l'abast de tothom,
de forma oberta i plural, sinó que s'actualitza constantment.
Allò que nosaltres puguem aprendre en l'escola avui,
pot ser d'aquí a 4 anys quan l'infant surti de l'escola,
ja estarà completament desactualitzat.
L'educació a l'escolaritzar-se, es va ficar dins de l'escola
i varem perdre els criteris exteriors de la natura.
Avui en dia llegim els criteris que surten en els llibres,
el problema és que com són molts d'ells veritables,
Per què em ficaré a discutir-los?
però amb això desvirtuem el que és el procés educatiu que és de descobriment,
no d'aprenentatge de les veritats.
Ja no baixarà les coses com a veritats, les presentarà
i alhora estarà disposat a dubtar d'elles i a revisar-les junts, no?
PILOTA FETA A CASA
CASA VEÏNA
PILOTA COMPRADA
PILOTA PERDUDA
"El que hem d'aprendre ho aprenem fent-ho."
A tot nivell l'ésser humà sempre aprèn allò que fa.
Té que esforçar-se per aprendre allò que no fa.
Primer és l'acció, i més *** lo cognitiu.
I de vegades nosaltres mirem allò motriu com a quelcom pejoratiu,
i resulta que la motricitat està molt lligada a la part cognitiva.
El joc és un repte a allò desconegut.
Un repte al que pot succeir, perquè quan un infant juga o es posa davant d'això,
parteix del principi que posa alguna cosa en moviment,
en l'educació sempre estem posant en moviment.
A la casa del tío escola, dic jo,
venim a aprendre, això és obvi, no venim a jugar i res més,
però jugant i jugant s'aprèn molt.
Estudiem a través de sortir a la natura,
cercar les coses, explorar, trobar, vivenciar.
Quan tu treballes i connectes amb la natura als infants, tot surt.
Anar a escola és un plaer, perquè tots els dies tenim tantes coses
per experimentar, per investigar, per agrair que estem vius.
La tasca de l'educador aleshores consistirà, en tot moment, en mostrar misteris, mostrar
situacions en la natura que, encara que estiguin descrites ja per la ciència, no ho estan per a l'educant.
De tal manera que l'educant, se sorprengui davant alguna cosa i tracti de trobar-li una explicació.
S'ha generat tot un moviment de dècades anomenat escola activa,
on l'infant fa, produeix, s'aixeca del seient.
Però això no és nou, això ho va escriure Piaget als anys 50,
no es posa en pràctica perquè dóna mandra.
A principis del segle XX varen sorgir varis moviments pedagògics,
exponents de diferents parts del món desenvoluparen experiències educatives concentrades en l'acció,
la llibertat de l'infant, i la construcció autònoma de l'aprenentatge,
replantejant tota l'estructura de l'escola tradicional.
Però a mitjans de segle, totes aquestes idees transformadores comencen a caure en l'oblit
amb la por als estats totalitaris.
Bé, el mètode està centrat en que l'infant és el que aprèn, totalment.
Ha d'haver, necessàriament ha d'haver objectes físics,
objectes concrets amb els que l'infant manipula, que l'infant experimenti.
Tot en la primària és operatiu, tot és operatiu, tot és amb material concret.
L'infant a mida que s'equivoca, s'anirà donant compte, perquè el material mateix és auto-corrector.
I normalment l'adult no és el que hauria d'estar corregint a l'infant.
És el mateix infant el què ha de corregir-se a si mateix.
Ara també existeix molt la correcció per part d'altres infants.
Jo crec que des del punt de vista educatiu són benvinguts els errors i les equivocacions.
De fet la ciència té més errors i equivocacions que encerts.
És veritat que avança, nosaltres sabem que pot avançar quan hi ha un encert,
però els erros són els que permeten que els científics puguin avançar.
Veient als infants quan diuen "No importa si jo m'equivoco perquè estic aprenent,
perquè aquí ningú ha de guanyar, sinó que tots estem per millorar."
L'inventor de la bombeta elèctrica va tenir més d'un intent fallit abans de fer funcionar la bombeta.
Quan un periodista li va preguntar què se sentia en fracassar mil vegades ell va respondre:
"No vaig fracassar mil vegades, la llum elèctrica és un invent de mil passos".
Igual que un descobriment científic, l'educació informal és el resultat d'un procés profundament caòtic,
on l'home cerca un ordre causal, lògic, passant del caos a l'ordre de manera alternada.
Però aquest aprenentatge neix de la pregunta en el caos, no de una resposta en un ordre.
La societat quan nosaltres naixem, la societat
ens torna més ignorants perquè ens dóna respostes a aquestes preguntes.
I ens dóna respostes prefabricades, prefabricades en la filosofia, en la política i fins i tot en les religions.
Aleshores maten les preguntes i la capacitat d'aprendre.
Jo crec que sintetitzant podríem dir que l'escola està orientada a la resposta.
En canvi els processos educatius que succeeixen fora de l'àmbit de l'escola, però que també dins d'ella,
estan orientats cap a la pregunta, cap a la indagació,
en el que la resposta ve, però no és l'essencial del procés.
Què ha de fer l'educador aleshores? Ajudar al descobriment d'allò, no imposar una resposta.
La importància de la pregunta està plantejada des del principi de la filosofia en l'antiga Grècia,
on l'aprenentatge sorgia del replantejament i la pregunta.
Però si aquesta és la naturalesa de l'aprenentatge,
Perquè insistim en estructurar-ho, limitar-ho, condicionar-ho, ordenar-ho?
PLANIFICACIÓ CURRICULAR
Així és com tots els éssers vius aprenem, per mitjà de interactuar amb els altres i amb l'entorn,
no per mitjà d'un currículum previ que algú estableix.
El temps escolar aleshores és un temps enganyós, en el sentit que ens fica en una programació,
la idea que l'educant anirà progressant de la manera com el programa està planificat.
En aquest sentit l'escolarització és lineal,
primer pas, segon pas, tercer pas,
i el desè pas estarà després del novè.
però en l'aprenentatge la situació és diferent, pot ser que la persona avanci
progressivament de manera lineal, un dos tres i salti al dècim.
El currículum és una guia ordenada per construir el coneixement basat en experiències prèvies.
Però si l'aprenentatge es caracteritza per per processos tan diversos i individuals,
Quina és la necessitat de forçar això i assolir objectius?
Normalment els objectius per educar en el món són col·locats des de fora de l'alumne, de l'infant:
"S'espera que sigui un bon ciutadà", "S'espera que pugui participar d'aquesta societat competitiva", etc, etc...
per tant l'infant comença a entendre que les accions de l'ésser humà no parteixen tant d'una força interna,
d'una connexió amb la natura, d'una percepció, d'una sensibilitat per la vida.
Sinó que estan motivades per quelcom extern, estudiar per passar l'examen,
no llegeixo per aprendre, no m'interesso pels animals perquè m'agraden,
no no, és que ara no em toquen els animals, ara toca un altre tema.
Si jo no provoco realment l'interès, si no desenvolupo les parts creatives, estic generant robots amb objectius
i per tant en el camí es quedarà un 60 o un 70 per cent dels infants amb potencialitats meravelloses.
- Novament repeteixin:
"Actini ac 3 metall"
A veure
"Actini ac 3 metall,
Actini ac 3 metall,
Actini ac 3 metall,
Actini ac 3 metall"
Actuo, perquè si *** això, aconseguiré un premi, tindré un cotxe d'aquesta manera i...
I si això significa que he d'especular, o que he de passar per sobre de qui sigui,
he de mentir i he de trepitjar al que tinc a la vora, m'és igual.
Quin tipus de relació educativa ens porta a això, una relació educativa que posa èmfasi en el resultat.
Al créixer, l'escola i la societat ens porten a assumir motivadors externs per assolir els objectius,
i difícilment podem entendre que algú pot realitzar alguna cosa sense interès,
més que pel propi plaer del procés.
Però un infant petit no té un lloc on anar,
simplement gaudeix de créixer, camina pel simple plaer de caminar i explorar,
i això el fa desenvolupar,
la seva motivació no està en l'objectiu ni en el resultat, està en el camí.
El que podem dir és que no tenim objectius concrets sobre la vida dels infants,
que hagin d'aprendre determinades coses, que hagin de ser de determinada manera, aquests objectius no els tenim.
El currículum que s'utilitza aquí, és un currículum que està plasmat en un camí
i que l'infant empra aquest camí,aleshores ell ho té i ell sap.
Aleshores el mestre no és protagonista de la pel·lícula,
el contingut no és el protagonista, el protagonista és l'infant que
acompanyat de l'adult que fa d'intermediari,
es posa en contacte amb el coneixement, i el coneixement ja atrau i actua per sí sol.
I en això que els estic contant es respecta el ritme de l'infant,
o sigui no hi ha la pressió fonamental que s'ha d'arribar a aquest resultat en aquest temps.
Si jo em plantejo que al llarg del curs han d'aprendre a escriure el seu nom,
jo estaré preocupat i en comptes de veure l'infant veure l'objectiu,
i intentaré adaptar l'infant a l'objectiu.
Si el que vull és que aprengui i visqui,
diguéssim de manera espontània, doncs allò ho aprendrà de tota manera
però jo no estaré preocupat per això i podrem fluir i gaudir del procés.
Finalment els infants no només s'ho hauran passat millor, és a dir, d'aquí a 20 anys
tindran un millor record de la seva escola, que ja és moltíssim,
sinó que a més a més tenen millors rendiments,
amb millors resultats a la llarga.
- A veure Micaela, Perquè insisteixes amb aquest discurs?
- Perquè volia expressar-me, posar el que penso, el que sento.
- Amor meu tots volem fer el que sentim, i moltes vegades hem de fer coses que no ens agraden.
- No, disculpa'm, però jo no opino igual que tu.
- Be jo t'entenc però... - Escolta'm Micaela, no vols acabar els estudis,
tindre un títol, una professió, ser algú en vida?
-Però...
jo ja sóc algú en vida.
"En realitat, només existeix l'acte d'amor,(...) Significa donar vida, augmentar la seva vitalitat.
És un procés que es desenvolupa i s'intensifica a sí mateix."
Un es troba amb dos vessants pedagògiques bàsiques.
Una que és "he d'adaptar l'infant a la cultura",
i l'altra que és "he d'adaptar la cultura a l'infant",
llegeixi dreta o esquerra pedagògiques, és així de senzill.
En algun lloc del mig deu estar la veritat.
L'escola va construir els seus fonaments a partir d'una idea fonamental que transcendeix tota la seva estructura:
la noció que els infants estan buits,
i en conseqüència, la seva individualitat pot ser trencada i reformada,
intervinguda d'acord a necessitats externes.
L'infant ha estat considerat un objecte d'estudi,
una rata, dins del laboratori de socialització més gran de la història,
el principal objectiu va ser modelar l'ésser humà.
Això és molt humà, no? Pensar que el bosc si no el cuidem s'espatlla,
el bosc amb deixar-lo tranquil és suficient, sempre,
tot el que tenim de bosc és perquè l'ésser humà no ha intervingut.
Però l'ésser humà creu que intervenint fa més, fa millor les coses.
Dins de la llavor d'un arbre, es troba tota la informació que aquest ésser necessita per a desenvolupar-se.
L'ambient que l'envolta conté tot el que aquest arbre necessita per créixer,
però aquest desenvolupament depèn de l'estructura interna d'aquesta llavor.
Totes les reaccions a les condicions externes estan planificades en l'interior de cada ésser,
tant d'un arbre, com de l'ésser humà.
La formació dels òrgans vitals, l'estructura òssia, els teixits,
les característiques bàsiques de cada un de nosaltres
són el resultat d'un procés intern, autònom,
que no requereix la intervenció de l'ésser humà,
on la mare únicament satisfà els recursos necessaris, però no dirigeix.
Qualsevol cèl·lula té una estructura interna que li permet saber,
de manera inconscient, que necessita en cada moment, com ha de ser l'entorn al seu voltant
per a satisfer les necessitats internes de la cèl·lula, expressades genèticament,
per a que aquella cèl·lula pugui arribar a ser el que ella és en potencia.
És a dir, l'objectiu de la vida és viure i auto realitzar-se,
per a això aquell organisme necessita trobar un entorn que respecti,
que satisfaci aquelles necessitats internes.
Hi havia un jardiner que s'estimava tant les plantes,
i aleshores les cuidava tant que anava allí, i quan començaven a germinar anava estirant de la tija.
Que va succeir? Totes o van deformar-se o van morir.
O sigui, el créixer, és innat, no has d'estirar a ningú,
no has de fer que tregui res, només has de procurar que li arribi el necessari.
Per sobreviure aquesta cèl·lula té certes necessitats bàsiques:
aliment, seguretat i potser l'element més important,
el qual ha fet possible tota l'evolució biològica,
l'amor.
Una vegada que la cèl·lula compta amb aquests recursos comença a desenvolupar-se, a auto realitzar-se.
L'amor és necessari en tot moment del desenvolupament de la vida,
en la seva gestació és la companyia i protecció de l'úter,
després és el contacte corporal, suport emocional, expressions, gestos, sons,
fins a l'enteniment, l'acceptació, el respecte i la confiança en l'altre.
Si l'amor és vital per al desenvolupament i l'aprenentatge,
Perquè generalment intentem educar amb amenaces, càstigs, tensions, oblidant l'amor?
I què fem els adults?
Hem d'aconseguir que faci el que nosaltres volem,
i aquí és on entren els premis i els càstigs:
"No. Jo t'avaluaré i et posaré un examen, i tu tindràs que superar l'examen, i si no el superes
arribaran a cas teva unes notes, unes qualificacions dolentes que els teus pares quan les vegin et renyaran i
bla, bla, bla, hi haurà una sèrie de conseqüències."
Ens falta capacitat d'estimar,
aleshores normalment estimem de manera estreta.
"Jo t'estimo si coincideixes amb mi, sinó no t'estimo" Aquesta és la nostra manera d'estimar normalment.
Quan la persona no se sent estimada o té un conflicte en això,
crea una imatge de sí mateixa. Va explicant quelcom d'ella que no és ella.
Quan més intens el dolor, més llunyana és la representació real de la persona.
Si m'obliguen a fer tota una sèrie de coses,
amb les quals jo no estic per a res interessat,
encara que intentin motivar-me extrínsecament per mitjà de premis, càstigs, notes o caramels,
la meva necessitat pot ser una altra.
Però aquesta necessitat, jo no la puc atendre perquè m'obliguen a fer una altra cosa.
Amb la qual cosa jo vaig perdent cada vegada, la connexió amb els meus propis recursos, amb la meva pròpia força vital.
Els premis i els càstigs operen manipulant les necessitats bàsiques.
Quan no rebem amor o protecció fem tot el possible per obtenir-los,
i generant mecanismes de conducta i comportament que ens permeten sobreviure,
ens condicionem.
Aquell infant no estudia per aprendre, no treball per plaer, ni per a realitzar-se,
ho fa perquè sinó perd la seguretat, l'amor, sent que es mor.
Totes les seves accions passen a estar controlades per la por.
D'alguna manera. el que es fa en l'escola actual, estic generalitzant, és sembrar aquesta por.
Es posa límits a la persona, en comptes de tot el contrari, i posar límits és la por.
En la nostra ment estructurada quan creem dins d'una creença,
la forma que té la ment per a no sortir-nos d'aquesta creença i crear fora, és la por.
Quan nosaltres ens apropem a la vora d'una creença sentim por.
És un mecanisme de control, és un mecanisme de manipulació ètica.
Si tu et portes be, jo et qualifico be. És un model conductista,
aquest és el gran model conductista que tant mal ha fet a la nostra societat.
El manifest conductista de 1913 promovia una psicologia
on l'objectiu era la predicció i el control de la conducta.
Mitjançant experiments amb rates, animals i el seu condicionament,
es va desenvolupar una ciència del control social,
utilitzada per pensar les bases de l'escolarització moderna,
la publicitat, la propaganda política l'entrenament militar i els exercicis de tortura.
La manipulació de masses per mitjà de la por.
Tot el que veiem actualment en el nostre món, tot té com a base, la por.
La por al canvi, la por al progrés, la por a ser tu mateix,
la por a estimar, la por a revelar el teu ésser davant d'aquest món.
Aleshores estem creant una societat que la gent treballa en coses que no li agraden
per aconseguir diners, per aconseguir posició. O sigui, és la societat de l'auto engany.
"Tinc un diploma de, tinc un títol de, tinc."
I el tindre és el que ens separa realment de la nostra identitat,
és el que ens torna a portar la por. "He d'aparentar que sóc."
Els nois que han estat i han sortit d'aquest tipus d'escoles,
ens comenten molt alegres que ells no senten aquesta pressió,
perquè han descobert al llarg de la seva infància i de la seva adolescència que les coses les fan per un
plaer personal, per un gust personal, per una fita personal.
L'important son aquestes ganes de viure, sense aquestes ganes de viure
la vida no val la pena, no?
Aleshores els infants ens mostren aquestes ganes de viure que com adults hem perdut.
Així que les primeres preguntes haurien de ser
Estic cuidant les ganes de viure d'aquest infant o no?
És a dir, quan l'infant està ben cuidat,
i ben cuidat significa respectat en els seus processos vitals, acompanyat per adults disponibles,
amb una sèrie de límits que l'ajuden a enfortir, quan l'infant està ben cuidat,
l'infant té ganes de construir coses amb els altres des de l'amor.
Si un infant fa el que li mana un adult,
arriba un moment que desconnecta de sí mateix.
En canvi si ells estan acostumats a seguir el seu propi impuls, segueixen connectats amb el seu interior,
saben el que volen, saben qui són.
Els infants, a més a més, et porten de la mà, i et mostren realment, et diuen el que necessiten.
és qüestió d'escoltar-los i de col·laborar amb ells en la seva cerca.
Una descripció dels organismes vius és que són autopoiètics,
sistemes amb la propietat de produir-se a sí mateixos contínuament,
i les relacions que es donen entre ells mai són instructives, sinó de vida, desplegament i progrés.
És a dir, en la natura no hi ha ordres externes,
simplement organismes conscients connectats però en ple desenvolupament autònom en un aparent caos.
Diguéssim que l'estímul no és necessari, no hem de motivar als infants per a res.
Si ells volen fer alguna cosa ho fan, i si no, doncs no ho fan. Però no els hem de motivar
perquè facin alguna cosa que els anirà be,
perquè ells saben si els anirà be o no.
I que ells puguin anar escollint i posicionant-se de manera instintiva en allò que realment
els crida l'atenció, els estimula, que descobreixin realment el do que tenen cada un d'ells.
Es converteix en la teva pròpia responsabilitat, enlloc de la responsabilitat d'un sistema.
O sigui, qui jo vulgui ser és la meva pròpia responsabilitat.
I l'infant agafa consciència d'això des de ben petit.
La cèl·lula genera una membrana que la separa de l'entorn exterior.
Aquesta membrana és semipermeable, és a dir,
permet que entri allò que necessita del seu entorn, quan ho necessita.
Només és necessari que aquests recursos estiguin disponibles en l'exterior,
però sense forçar la seva entrada en l'ésser, sense violar la seva seguretat i benestar.
D'aquesta manera l'organisme pot crear-se a sí mateix, auto realitzar-se.
Així és com aprenem de la cultura.
El debat entre l'innat i l'adquirit no té una resposta,
perquè ambdós actuen en una complexa interacció... que requereixen amor i respecte.
Per tant, la creativitat és la manera com l'organisme s'expressa,
expressa quelcom que ha construït per mitjà del respecte a les seves pròpies necessitats.
Amb els coneixements de base, intentar veure
en quin moment estar, que és el que necessita, que és el que vol, que és el que el farà moure més.
perquè en el fons és el noi qui donarà els passos, en realitat ningú aprèn de forma forçada,
no és aprenentatge el que succeeix quan és forçat.
La infància és el més bonic, o sigui que és l'alegria.
I en aquest sentit jo crec que
qualsevol educació és bona si cuida de la alegria i les ganes de viure de l'infant.
- Be nois, la setmana vinent és la fi.
- Heu llegit el llibre? Era curt, era curt.
- Jo no el vaig llegir mestre, ja s'acaba l'any. Prou, perquè em serveix tot això? Jo vull ser ballarina.
No em serveix de res tot allò. - No és clar, no si les ballarines no estudien.
- A mi sí que em servirà, jo estudiaré màrqueting així que sí que em servirà.
- Ah, a mi tampoc em serveix de res, mestre
per què ens hem de menjar anys estudiant coses que després no ens serveixen de res?
- No, és clar. De res, de res. - És com la carta que vaig escriure.
- Ai, una altra vegada amb el tema de la carta. Nois pareu. - A mi m'interessa aquest tema de la carta.
- A veure, shh, ei ei ei, a veure. -(Crits, Discussió)
- I tu, i tu, ei noia, ei que et parlo a tu.
Vosaltres dos sou uns desagraïts, perquè els professors s'esforcen
perquè se us quedi alguna cosa i a vosaltres us és igual.
- Ei, ei, calleu-la. Mariela prou, escolta'm una cosa. A veure, shh. Callin.
- A veure Martín, explica'm allò de la carta. Tu Micaela també.
Parlaven en nom de tots els seus companys, el terrible que era.
- Jo també estic d'acord mestre, però com va dir
- (Bullici)
- Professora. - Què vols Juan?
- Puc sortir un minut, si us plau? - No falten deu minuts seu, seguim. Si us plau.
- Veus que som tots diferents, a aquest no li importa res, és una ameba.
- (Riures)
"Nota la teva ànima, escolta el teu cor!"
Perquè és necessari que els infants estiguin agrupats per edats?
Perquè hi ha un implícit darrere d'això, l'implícit és que
els infants de la mateixa edat tenen les mateixes afinitats,
tenen les mateixes capacitats, tenen...són iguals.
Clar, si tu a un infant petit li poses en un entorn per a fer-li creure que és igual que els altres,
i tots els teus esforços van en direcció a que ell vegi que és igual,
l'infant se sentirà igual i tendirà a comportar-se igual, s'homogeneïtzarà.
"Aquest infant parla ***, hauria de ser més silenciós; aquest infant parla poc,
hauria de ser més parlador; aquest infant juga poc, hauria de jugar més;
aquest infant és molt mogut, hauria d'estar-se més quiet. Faci el que faci sembla que està malament,
que ha d'acabar sent l'infant, estàndard que fa exactament la meitat de tot.
Som iguals com a individus en tant biològicament som una espècie,
però social i culturalment som diferents,
i això no ho ha pogut entendre l'escola.
Tenen ritmes d'aprenentatges diferents, tenen interessos i motivacions diferents,
tenen maneres de relacionar-se diferents.
Gardner, ja fa uns quants anys, va definir que una persona no té una sola intel·ligència
lingüística, verbal o lògic-matemàtica, sinó que té intel·ligències molt diverses,
entre elles tot el que fa referència a les emocions.
La diversitat, d'alguna forma, expressament ens està dient que tots som originals.
Som originals com a individus i som originals com a cultura i com a societat.
El valorar això a cada un, i que cada infant senti que les diferències
que tenen amb els altres, són el que justament fan més rica la vida.
Com aconseguim que es valori aquesta diversitat, si ni tan sols l'entenem com adults?
Que tinguem igualtat de drets no necessàriament implica que hauríem de fer el mateix?
Avui en dia molts infants amb interessos i comportaments diferents al que s'espera
són diagnosticats amb condicions psiquiàtriques.
Què ens assegura que no estem confonent la diversitat en els infants amb malalties?
És una autèntica epidèmia, una moda,
en algunes zones hi ha un 10% d'infants en les escoles
prenent psicofàrmacs degut a la seva suposada hiperactivitat.
La hiperactivitat no està demostrada que neurològicament existeixi ni tan sols que sigui una malaltia,
perquè compleixes uns criteris de diagnòstic, aleshores algú decideix que tu ets un hiperactiu,
que tu ets un superdotat,
que estàs dins d'un límit de la normalitat acceptada per a considerar-te intel·ligent.
Una de dos, o els infants ara són molt més hiperactius que abans, cosa que em costa creure,
però que si fos així, ens hauríem de preguntar quina és la causa d'aquest problema
i que hem fet per tal que estiguin així els infants. O be els infants són igual que abans,
i aleshores, què hem fet que ja no els aguantem?
- Mestra puc anar a buscar guix?
- Te dit que no.
- Mestra, puc anar al lavabo?
- Espera l'hora del pati, no
Quan etiquetem a un infant d'hiperactiu, tot l'entorn es posiciona amb l'infant,
intentant frenar-lo, intentant calmar-lo, intentant tranquil·litzar-lo,
amb això l'únic que fas és posar nerviós a l'infant.
per tant et dones compte que realment quan ens etiqueten ens encasellen
i ens tallen realment les ales, de ser persones i de treure el nostre màxim potencial.
Tradicionalment el test de coeficient intel·lectual és utilitzat per mesurar la intel·ligència de forma lineal.
De la mateixa manera els exàmens mesuren el rendiment en algunes condicions.
Però aquestes formes d'avaluar no contemplen desenes de variables que influeixen
tan o més en el desenvolupament i són vitals per la educació.
L'ésser humà és un tot, i requereix una visió global, una educació integral, holística.
La intel·ligència holística planteja que és possible desenvolupar un tipus d'intel·ligència unificadora,
perquè l'holisme no és una altra cosa que la visió del tot.
Tindre un equilibri entre el que nosaltres anomenem: cap, cor i mans,
per a nosaltres això és poder desenvolupar un ésser humà equilibrat, diguéssim.
I encara seguim fent el mateix en l'educació, fragmentant els espais.
Aquí ensenyem ciències, aquí ensenyem socials, aleshores això no és educació integral.
Imaginem que els pares de la Maria volen que tingui una educació integral,
aleshores l'envien a un col·legi trilingüe,
on tenen tot tipus d'esports, més de 10 assignatures acadèmiques,
sala d'informàtica, laboratori.
Realitzen visites acadèmiques tots els mesos.
Tallers d'escacs, teatre, plàstica, música, dansa, patinatge, granja, karate, ioga i meditació.
Tant a dins com fora de l'escola,
l'educació integral no té relació amb la quantitat de recursos o matèries,
sinó amb una mirada global
Perquè funciona també amb àrees integrades,
no segmentades com en l'educació tradicional on només pensen en espanyol o només pensen en matemàtiques.
Sinó, les matemàtiques són història, i són llenguatge i són geografia en el mateix moment.
És una educació còsmica, explica Montessori, en la que tot es relaciona amb tot.
Aleshores si tot té relació amb tot, jo puc estar fent una cosa i aprenc d'aquest,
i aprenc d'aquell i tot el temps estic aprenent.
I aleshores hauríem de fer, permetre que els infants tinguessin contacte amb diferents experiències.
L'escola ha de ser un banc d'experimentació, un banc d'una obertura de possibilitats totals.
experiències científiques, artístiques, humanístiques, de diferents tipus,
i veure si això els despertava quelcom.
Així no hi ha un únic recorregut, no hi ha un únic camí ja que no hi ha un infant igual a l'altre.
Si volem que els infants siguin creatius, per un costat, els hem de permetre crear,
deixar que tinguin activitats en les que puguin actuar de manera espontània.
En aquest camí personal de creació i expressió, l'art juga un paper fonamental,
ja que és la manera que tenim de manifestar la nostra creativitat i personalitat.
Des d'aquest lloc és imprescindible que el nostre concepte d'art sigui el més obert i menys reglat possible.
Aleshores, les arts estan allí posades en la lògica de construcció de comunitat de sentit;
no en termes del que avui anomenaríem les indústries culturals que és la derivació de les belles arts.
Aleshores, allí estem parats nosaltres dins de les arts populars.
Creem amb la pintura, la música, però també amb la dansa, el teatre, el disseny, la construcció,
el relat, l'escultura, la literatura, l'humor, el joc,
tot allò que sorgeixi espontàniament de l'infant és creació.
De cada persona es revela la seva interioritat per mitjà de l'art.
No s'utilitza l'art com a eina o instrument d'aprenentatge, l'art en sí mateix és
força vàlid com per utilitzar-lo com a eina d'aprenentatge.
En aquest sentit, l'art és un dret. Si tu no accedeixes a l'art, no accediràs a una formació integral.
Em sembla que l'emoció és la base que mou la vida, les emocions ens dirigeixen,
abans de prendre una decisió jo sento.
No hem de fer una escola "educació emocional" específica.
Sinó que hem de tenir en compte que l'individu és un ésser emocional
i que aquestes emocions són complexes. Si quan tractem les relacions, els contexts d'aprenentage,
ja tenim en compte l'emoció que això genera, ja anem a desenvolupar l'emoció.
No hi ha cap ésser huma que pugui viure indiferent o abandonat,
necessitem d'amor, d'afecte, d'acceptació dels éssers humans.
Només hi haurà un adult equilibrat i emocionalment estable i saludable,
quan hagi estat atès amb molt d'amor de ben petit i quan hagin tingut molta paciència i molt d'afecte;
i senti que el van apreciar i van tenir paciència amb ell.
Un dels factors primordials aquí és l'atenció. L'escoltar, l'atendre
i més que una atenció verbal, una atenció física, de sostenir, de contenir.
No només que ells se sentin volguts, reconeguts,
sinó també que ells aprenguin a expressar les seves emocions.
En saber que les seves emocions són respectades, no tenen cap problema d'expressar-les.
Parlo moltes vegades amb els alumnes d'aquests temes, potser no tens treball,
potser el teu entorn no és el més favorable, però si saps
gestionar les teves emocions segurament et trobaràs més a gust, no?
Com éssers humans, com éssers,
és fonamental que des de petits es puguin connectar amb ells,
amb el que senten, puguin reconèixer què és el que senten.
Conèixer aquestes virtuts que té. Ha de conèixer què és el que posarà a disposició de la humanitat.
Poden desenvolupar aquest auto coneixement, per comptes d'estar
tot el temps mirant cap a fora, com si des de fora
trobéssim la solució a tots els nostres problemes, és l'aprendre a mirar cap a dins.
Aprendre a conèixer totes les eines, les que disposem per a
bàsicament definir el propi destí.
Per a què cada un aprengui a ser artífex del seu propi destí, el que cadascú decideix.
- Martín, Martín. No volem que marxis d'aquestes maneres de l'escola.
- Jo tampoc vull marxar d'aquesta manera de l'escola. Però el discurs ho llegirem igual.
- Estimat d'aquí poc estaràs fora, hauràs de triar una professió,
prendre decisions, ser responsable.
No pots seguir jugant com un vailet!
- Està be, està be...Perfecte.
- I vosaltres quan m'heu ensenyat a triar?
"...l'Educació sense llibertat, dóna per resultat una vida que no pot ser viscuda plenament."
la vida està plena d'opcions, i s'ha d'aprendre a prendre opcions.
Per això l'organització de tot el material educatiu porta a que els infants puguin prendre decisions.
Un ambient que respecta les seves necessitats, on es pugui moure, on tingui una sèrie de materials,
on pugui descobrir, on pugui tocar, on pugui seguir els seus propis impulsos, sense ningú que pretengui ensenyar-lo.
On els alumnes poden escollir les matèries que no volen fer,
les que volen fer, on poden proposar activitat autogestionades per ells
Una escola oberta, una escola on els estudiants no han de donar comptes a ningú,
on cadascú podia ser ell mateix.
Llavors, el que vol entra aquí, el que vol entra aquí.
Llavors, nens i nenes de diferents edats pels seus propis interessos accedeixen a això.
La llibertat d'aprendre el que volen aprendre,
d'aprendre al seu temps, i no aprendre el que no volen aprendre.
Escollir que fa, l'ajudarà a donar-se compte que més necessita escollir.
D'alguna manera, els projectes li permeten, probar moltes opcions,
i, de cop i volta, tenir al final del seu procés una idea més clara de sí mateix.
L'infant va trobant camins per la seva vida futura i té la certesa que,
el ser sabater o ser metge, li anirà bé;
si ell ho fa amb tot l'amor, i amb tot l'art i tota l'entrega possible, m'entens?
Un no pot aprendre llibertat a la teoria, i quan surten de l'escola
aleshores ser lliures. Els nois han de ser lliures a l'escola.
Si un no pot decidir què és allò que vol experimentar, què és allò que vol viure,
està molt limitat a l'hora d'aprendre.
Només quan tu tens autonomia i et sents respectat en la teva autonomia,
podràs saber que vols.
Bàsicament els infants que no aconsegueixen aquests nivells d'independència,
que es converteixen en nens dependents d'altres persones,
mai podran fer allò que volen, sempre faran el que altres persones volen,
primer necessites saber resoldre situacions tu mateix.
I en aquest procés, sorgirà la responsabilitat.
Jo em proposo, jo ***, obtinc i és un cicle ja de
"pressa de decisions, de voluntat, d'ús de la llibertat."
I després de la responsabilitat, aleshores pots aspirar a aquesta, llibertat ben entesa.
Pot ser el més gran desafiament que afrontem és la nostra tendència a dirigir l'activitat de l'infant.
L'única manera que coneixem d'educar és dir-li a l'altre que fer i com fer-ho,
i tenim poques experiències on decidim per compte propi.
Em trobo moltes vegades a les autes que els pregunto que volen fer, i no saben que fer.
Estan molt acostumats a una directivitat a l'aula, a "anem a fer això, anem a fer això altre".
Perque el docent, en general, està acostumat a ser el que ho dirigeix tot.
Però, d'aquesta manera li donem una participació activa a l'infant.
Un docent que ja no dicta les classes, sinó que passa pels grups orientant, facilitant.
Els escolta, i els dóna espai per a desenvolupar-se.
El mestre fa propostes, no imposa, sinó que proposa.
No és que tu tinguis l'autoritat i ell no la té. Es tracta de sembrar en l'alumne
la idea que ell ha de ser l'autoritat de la seva pròpia vida.
-No va a més...!
- Un 3 Romero.
Nosaltres creiem que les notes, són totalment subjectives i imperfectes.
Primer perquè no hi ha un docent que avalua igual que un altre.
Davant de cada treball és l'infant el que hauria d'avaluar com se sent amb aquest treball,
si està satisfet, si li sembla que podia haver-ho millorat.
L'infant també controla el seu procés d'aprenentatge, porta el seu control de progrés,
ell sap on està, en quina unitat, en quina guia, en quina part d'aquest procés.
Ell coneix el seu camí, ell sap i és qui porta el control de com va ell en aquest camí.
Ells decideixen, ells trien a quina edat passar, ells trien quan estàn a punt.
No hi ha un exàmen de sortida aquí, sinò que ells veuen quan ja han completat
a l'informe pedagògic tot el que han d'haver completat diuen "vaig a sortir".
Algunes experiències ens parlen d'informes pedagògics compartits centrats en els processos,
d'altres treballen desde l'autoavaluació i el constant intercanvi entre educadors, educands i família.
Aquesta perspectiva, canvia totalment la nostra forma d'entendre l'avaluació.
Si realment ens interessa aprendre respectant el ritme i motivació propis,
és important qüestionar la necessitat dels exàmens i les qualificacions.
No hi ha qualificacions per veure qui és millor i pitjor,
simplement hi ha un seguiment en el desenvolupament del nen.
Observes la seva qüestió emocional, la seva maduresa, la seva socialització, el seu nivell d'independencia...
I això es materialitza en el que estem parlant d'ells en les nostres reunions d'equip.
En allò que compartim l'equip i les famílies en les reunions individuals amb les famílies,
pero no hi ha una avaluació dels aprenentatges, del comportament, de la conducta,
d'això no hi ha una valoració diguéssim. Hi ha un acompanyament.
L'escola es transforma en un espai obert,
una escola de portes obertes a les experiències, costums, a la comunitat.
Els conflictes i situacions de l'espai comunitari són part de l'escola,
i aquesta passa a ser un centre educatiu, on tots podem aprendre de tots.
D'aquesta manera no hi ha edats o obstacles que ens separen, només experiències que ens construeixen.
L'escola no hauria de tenir ni tan sols murs, el meu somni és tota una ciutat.
O sigui, la ciutat dels infants, on tota la ciutat es converteix en ambients d'aprenentatge lúdics.
Be el primer és que tu entres, i notes un ambient fluid, si com fluid i de molta tranquil·litat.
Uns fent unes coses, uns altres mirant un telescopi, uns altres llegint un llibre per allí,
uns fent allà un experiment.Grupets, grupets,
treballant però amb un objectiu molt clar i sabent ells cap on van.
Les escoles rurals o escoles unitàries
en general es veuen obligades a treballar en grup amb infants de diferents edats.
Es tendeix a afirmar que aquesta és un desavantatge,
però al contrari l'aprenentatge es potencia en experiències, vincles i valors humans,
tant per a l'infant com pel docent.
Sol succeir que aquestes escoles allunyades i marginals
tenen una formació integral difícil de trobar en escoles urbanes
que insisteixen en separar als infants per edats.
Aquesta distribució de l'escola, també, ens ha fet tenir a l'escola als alumnes
separats per generacions. Aleshores aquí estan els vailets de 6 anys, de 7, de 18, etc. No és veritat?
Quan l'ésser humà al llarg de tota la seva història ha viscut en relació intergeneracional,
on el petit ha compartit amb l'avi, l'avi amb el pare, una mescla total.
I així l'infant ha après i ha après molt bé...
No estaven separats per cursos. Sinó que tots estaven junts.
Aleshores tots pujaven la muntanya junts, tots treballàvem junts, tots fèiem projectes junts.
Infants de diferents edats tots en una mateixa escola unitària es podria dir.
Les diferents edats també generen les possibilitats per a què succeeixi l'ètica,
succeeix per via de les experiències del dia a dia. És quelcom viu.
Hi ha escoles amb aules integrades agrupant infants de 3 anys,
unes altres on hi ha infants que tenen fins a 6 anys de diferència,
i en algunes veiem adolescents compartint l'espai amb petits que acaben de començar.
També existeixen moltes escoles que mantenen el model graduat,
però els infants poden canviar de grups segons les seves necessitats i processos.
En general coincideixen en l'edat, però com que hi ha nois que per maduresa estan treballant
connectats amb altres temes, en qualsevol moment ells treballen en algunes matèries amb alguns grups
més petits o amb alguns grups més grans.
L'infant que no pot avançar en una matèria, que avanci en una altra. Que no tingui interrupcions,
és com un curs d'aigua, que troba una pedra i no es queda esperant,
cerca per on passar, i sinó creix i passa per sobre.
I això permet a l'infant que és fort en una àrea, poder mostrar-ho als altres,
i ajudar als altres en aquesta àrea.
I al mateix temps ell es pot nodrir d'aquell que és fort en una altra àrea.
Tots podem ser l'estímul proper. però en el moment que ha de ser.
Aleshores hi ha moltíssims infants de diferents edats que poden passar al ser
aquest estímul proper per a l'aprenentatge de l'infant,
i no necessàriament un grup o algú específicament.
I és molt bonica aquesta connexió que tenen entre ells, perquè els més grans tenen cura des més petits,
quan surten a jugar els ajuden a canviar-se, a ficar-se les sabates o a ficar-se la jaqueta.
És més aviat, aprendre a viure junts, aprendre a...
si treballar en equip.
L'objectiu de l'educació quin és? Aprendre? Aprendre què? Coneixements?
O desenvolupar unes capacitats humanes? que només es desenvolupen des de la relació amb l'altre,
des del temps, des del procés, des del fer, des del comunicar-se,
des del mirar-se i reconèixer-se,
des de l'amor.
(Veus parlant)
(Veus parlant)
- Què feu? - Res Sebastián. He sortit.
- Res? Esteu escrivint alguna cosa. - No t'hi fiquis.
- Bé, ho vull saber. - Estàs pisant! Estàs pisant!
(Crits)
- Què passa, què passa?
- No passa res. - Com que res?
- Cristina, si us plau, emporta-te'ls. - Sebastián!
Tu et quedes aquí, vosaltres també.
Què es pensen que és l'escola?
- Puc dir una cosa? - No, ara no Micaela.Això és un caos.
- De què et rius? - D'aquests cartells.
- Què és això?
- Són uns cartells que volem enganxar a les parets, ja que no ens deixen llegir el discurs.
- De cap manera. Això així no es fa!
Us penseu que podeu fer qualsevol cosa?Que podeu penjar qualsevol cosa?
No nois, a l'escola hi ha unes normes.
El món és un caos, les nostres vides són un caos.
Per això hem de donar-los una mica de pau, tranquil·litat, seguretat.
L'escola vol donar-los una mica d'ordre, enteneu?
Ordre!
"Tota vida humana succeeix en converses i és en aquest espai on es crea la realitat en la qual vivim."
Sempre hi ha por que la llibertat i la falta d'un sentit autoritari,
més que autoritat, generi indisciplina, o desordre.
El que passa que la disciplina, les escoles l'han pres com
"comportar-se com jo vull que es comportin",
en realitat la disciplina és l'aprenentatge de la conducta.
Vull dir que una persona disciplinada, és una persona que aprèn, que va aprendre a dirigir la seva conducta,
però no externament, sinó que un mateix aprèn a dirigir la seva conducta.
Una disciplina autoritària, normalment amb normes establertes per una autoritat que controla.
Una disciplina funcional, on les normes surten d'experiències reals,
són modificades i establertes en grup.
Aquest tipus de disciplina és naturalment establerta per la comunitat, ja que respon a l'elecció de tots.
I finalment una autodisciplina,
on cada persona és conscient que construeix la seva pròpia conducta.
Ells van aprenent el respecte d'una manera viva i fàcil.
Cosa que si estan tots asseguts en cadires, fent el que els mana l'adult,
no hi ha aprenentatge de límits ni de respecte cap a l'altre, simplement hi ha obediència.
Bàsicament si tu mostres als infants que el límit es respectar als altres,
deixar treballar, permetre treballar.
Ells entenen perfectament que un comportament que impedeixi el treball deu ser "Això no ho pots fer".
És a dir, no es té que explicar res en matèria de convivència.
Tu no pots treballar si el grup del costat està fent *** soroll i a l'inrevés.
I la qüestió rau que l'infant comença a fer-se càrrec de les conseqüències que ell mateix produeix.
Aquell ésser que pot dominar-se, que pot pensar, que pot reflexionar,
realment no, no necessita d'un límit extern per poder aconseguir el que vol.
No podem pretendre que un jove pugui prendre decisions conscients sobre la seva vida, el seu entorn o els seu país,
si sempre decidim per ell com ha d'anar vestit a l'escola,
que ha d'aprendre o que fer en la seva vida...
Aquests joves hauran de prendre decisions en una societat
on les normes canvien segons segons les noves necessitats,
opinions i maneres d'entendre la realitat.
De la mateixa manera podria succeir en l'escola,
on les normes serien funcionals a l'aprenentatge, necessitats i opinions dels infants.
per aconseguir això, és clau que ens replantegem les estructures de poder en l'escola.
Que no ha d'haver estructura de poder, que ha d'haver una autoritat funcional,
administrativa, funcional, organitzativa, però no de poder.
Quan goses qüestionar aquesta autoritat
que ve de fet, et pots convertir en un millor director d'un procés.
De vegades els hi demanem l'opinió
i, en definitiva, cal qüestionar-se si tindrem en compte aquesta opinió o no.
Jo diria veure plegats. Tenim una qüestió i diem\ "Bé anem a veure-la plegats",
"¿I quina és la teva idea?, "No, anem a veure plegats, no abordem això amb la meva idea i la teva idea."
A la natura el que existeix és la cooperació.
Els organismes que cooperen amb els altres són els que més sobreviuen.
Els organismes que creuen que poden viure independentment no sobreviuen.
Llavors alguna cosa molt important és com comencem a construir millors ciutadans desde l'escola.
El concepte de participació, si no s'aprèn des de l'aula, ja després és molt ***.
Perquè són ells mateixos els que, a través de les converses o els diàlegs que es van generant en el col·lectiu,
aconsegueixen evidenciar que és el mínim que necessiten
per poder conviure en aquest espai comunitari.
El coordinador seria qui coordina que el currículum es compleixi,
però totes les coses petitetes dins d'aquest currículum les triem entre tots.
Els infants han d'aprendre a treballar en grup, a escoltar l'altre,
a acceptar idees diferents encara que no estiguin d'acord i no utilitzar la força,
a poder resoldre conflictes, a prendre decisions en grup, a posar-se d'acord...
Jo sento que els infants quan estan segurs i se senten respectats, estan en un espai en harmonia, en equilibri,
ells generalment no busquen trencar el límit,
sobretot quan ha estat i ha sorgit d'ells mateixos com a comunitat.
Per exemple, si hi ha un problema, assemblea. A l'assemblea es discuteix el que passa,
llavors ja no es discuteix si està contra el reglament, què està bé, què està malament.
Es discuteix l'acció, es discuteix la sostenibilitat, es discuteix la interrelació.
A part hi ha moments durant el dia que hi ha reunions, hi ha assemblees,
com hom les vulgui anomenar, on es prenen una sèrie de decisions col·lectivament. On els infants,
que tenen la maduresa necessària, i el desig de participar-hi, participen.
I a l'assemblea els facilitadors no tenim vot, els nois tenen veu i vot, nosaltres només tenim veu.
Llavors participem a l'assemblea, però els que decideixen són ells.
Algunes experiències conformen governs estudiantils amb estructures molt complexes,
altres tenen assemblees setmanals des de la primària,
i fins i tot espais de reflexió que atenen les necessitats i conflictes que sorgeixin.
Tots els infants prenen decisions sobre la seva realitat, les normes, la forma de vestir,
els rols que s'assignen entre ells, propostes educatives, projectes curriculars,
i en alguns casos fins i tot decideixen qui conformarà l'equip de mestres...
És perdre la por, atrevir-se a equilibrar una mica més la balança i confiar
en que els infants i els adolescents tenen molt a dir.
Tot es dóna dins d'un cert caos, i no obstant aquest caos és un caos constructiu
on regna, diríem, una bona vinculació entre les persones.
Treballem en rotllanes, asseguts sobre coixins o sobre catifes a terra.
Una mica com el sentit que tenia antigament la ronda, un espai on tots som iguals,
tots estem a la mateixa distància, ens podem veure tots.
Doncs aqui els nens, sobre cada objectiu d'aprenentatge estàn dialogant,
reflexionant sols, en parella i en grup.
Aprenen a ajudar-se, aprenen a cuidar-se,
com una forma de vida.
Llavors, hi ha una baralla entre dos infants: "A veure, ha passat això amb ell, I quina ha estat la teva part allà?"
És com reconèixer que un mateix també té a veure en una relació.
Intervindre per tal que ells puguin fer aquesta tasca
i cadascú fer-se responsable de la seva part en el conflicte.
Comprendre que l'altre, tant com jo, creu que té raó.
I, bé, des d'aquí, com ens podem entrendre.
Serà un ésser que propicii la conversa, l'intercanvi
i l'afecte vers l'altre per construir un vincle que li serveixi per a tota la vida, a ambdòs.
Gran part d'aquestes expreriències, ja siguin dins o fora de les escoles,
es veuen obligades a funcionar al marge del sistema éssent negades i excloses.
En alguns casos els infants poden passar exàmens lliures per justificar el seu aprenentatge,
i en altres no se'ls permet obtenir una validació dels seus coneixements.
És realment necessari que un paper ens digui el que sabem?
Potser un títol és prova que hem finalitzat amb éxit la nostra educació?
Potser hi ha una educació que finalitzi o sigui exitosa?
Que no té a veure amb aprendre que dos més dos són quatre,
té a veure amb poder descobrir la teva vocació, la teva missió a la vida.
Quan tu tens això clar, pots tancar els ulls, respires profund i saps per on anar.
L'educació no acaba mai perquè l'essència de la nova educació és l'auto-educació.
I el procés final és que el propi alumne es converteix en un mestre.
I ell aprèn del seu propi interior, aprèn.
I també aprèn de l'exterior, es forma un flux en el qual l'educació es converteix en un entrar i sortir de dins.
L'alumne no és només algú que rep, sinó que es converteix en una font.
Llavors aquella idea que ens van vendre a l'escola,
que "estudii perquè tingui alguna cosa i sigui algú a la vida".
La idea d' "estudii per ascendir".
La idea de l'educació com la única via d'ascens socio-econòmic no és tan certa.
Fa poques dècades va sorgir un corrent crític vers l'escolarització.
Educadors, pedagogs, sociòlegs reivindicaven l'educació fora de les institucions,
ien l'àmbit familiar i social.
D'aquestes crítiques sorgeixen les pràctiques de l'educació a casa, educació sense escola,
i amb el pas del temps es van començar a pensar formes d'auto-educació,
xarxes de formació autodidacta, i educació entre pares.
Intentem que aprenguin a la vida quotidiana, viatgen amb nosaltres, van a diverses activitats amb nosaltres.
D'aquelles que s'anomenen laborals, on molt sovint estàn exclosos els nens i les nenes.
Uns guanys que són prou potents, en termes d'auto-descobriment,
de reconquesta de l'autonomia, de seguretat personal.
Jo el veig més segur del que vol, que explora molt més, que estudia perquè li agrada aprendre.
I considerem que el tipus d'educació sense escola que nosaltres fem,
és un tipus d'educació que podriem anomenar d'auto-aprenentatge col·laboratiu,
o d'aprenentatge auto-dirigit, o d'aprenentatge lliure.
Per descomptat, hi ha tantes formes d'educació a casa o educació sense escola com famílies que la practiquen.
Des d'expreriències realitzades per educadors i acadèmics,
fins famílies amb creences religioses i pobles amb cultures marginals.
Aquestes experiències enriqueixen la diversitat educativa i les formes d'entendre l'aprenentatge.
Però per això és necessari que totes elles puguin existir, siguin lliures
Jo crec que no s'ha d'obligar, la llibertat no es pot obligar,
però si que es poden obrir espais per ella, de manera que siguin legítims.
I si la meitat d'una nació vol l'educació estatal, bé que la tinguin,
però si l'altra meitat vol, no sé, 30 pedagogies diferents, que així sigui.
Un nou paradigma educatiu hauria de ser escenaris on cadascú
pogués experimentar i descobrir les coses que els agraden i després desenvolupar-les.
D'aquí la meva proposta, que el que hem de fer és desescolaritzar l'escola, val a dir:
llevar-li a l'escola tot el que té d'escolar, això significa
que li hem de treure a l'escola tot el que li impideix que els estudiants aprenguin.
No necessàriament ha d'estar en escoles,
això podria estar en clubs, veïnals, organitzacions barrials, a les places.
És a dir, són il·limitats els llocs on podem arribar a posar això en funcionament.
- Són adolescents, si us plau. No s'ha de donar més crèdit a això.
Jo als divuit també volia canviar el món, però no es pot...
- No, no, no. No em sembla que sigui així.
Em sembla que la crítica dels nois està bé.
És una crítica al sistema educatiu, no ho prenguem com una cosa personal, si us plau.
- Jo he de prendre una determinació
Els deixem llegir el discurs o no?
- Mira, Alicia, jo et dic una cosa, si els deixes perdràs autoritat.
No poden fer el que vulguin, no poden. - Potser amb el temps els nois s'obliden.
Jo després parlo amb ells i els explico perquè no el poden llegir.
- No, és que no és així. A veure, la qüestió és si els deixem o no llegir el text.
Em sembla que hem de pensar si estem donant o no importància al que diuen.
És profund el que estàn dient, no és qualsevol cosa.
- Mira, jo estic d'acord amb tu.
Perque tots hem llegit aquest treball, i el que demanen els nois
és que hagi un canvi en l'educació, un creixement.
Em sembla, que si som capaços de revertir aquestes postures nostres diàries
de tots els dies. Llavors els nois ens prendran més en serio.
I jo crec que això és una oportunitat.
Què se'ns posa en safata.
Si no la podem veure, potser, és perquè els estem subestimant una mica.
La pregunta seria:
Estem disposats a aprofitar aquesta oportunitat?
Estem preparats per aquest canvi?
"Poc a poc es van anar despullant de la falsa vestidura amb que els havia vestit l'escola normal;
endolciren la seva veu i la mirada, s'assegueren entre els infants per conversar amb ells i per sentir-los conversar."
Ja no va el gran mestre a donar una gran classe magistral.
Està simplement acompanyant un procés d'aprenentage
amb un grup de persones que no saben més o menys que ell.
El mestre ha d'entrendre que és un guía, ha d'entendre que va sembrant que va guiant, que va
posant oportunitats i excuses per tal que l'ifant explori, treballi i se senti motivat i interessat.
Per tant, segons la meva opinió, el terme educació és confús, i s'origina des d'un lloc arrogant.
Per exemple, educació ve de educere, educere significa treure.
Si jo sóc professor vull que l'infant tregui alguna cosa, tregui el millor d'ell mateix,
però fins i tot això és arrogant perquè jo... és una mica violent que tu treguis el millor de tu mateix,
que jo et faci treure el millor de tu amb la meva educació.
Jo proposo tenir cura enlloc d'educar. De tenir cura només hi ha una manera, o tens cura o negligeixes
D'educar hi ha moltes maneres, però de tenir cura no.
Una capacitat d'acceptar el fluir de la vida, perquè això és la vida, no és una altra cosa
i no tenir la intenció d'ensenyar en tot moment...
Un bon camí és abandonar la petita omnipotència que solen tenir
els docents de pensar que tenen alguna cosa que ensenyar als seus alumnes.
Cal fer una gran tasca d'humilitat,
i d'observació,
per poder percebre a cada nen en el seu procés
i tenir cura de no ser un obstacle per ell.
La clau no està en els materials, els recursos, les metodologies,
els continguts o els curriculum i planificacions.
Sinò en la forma, en la relació.
En les persones i en la seva forma de veure l'educació, la seva manera d'entendre la vida, la infantesa i l'aprenentatge.
Podem capacitar milers de docents, i invertir milions en materials i noves metodologies,
però el secret és la mirada de cada ésser humà sobre els altres, el que fa i el que és.
Obrir-se de tot cor, aquest extern que un té, i parlar amb claredat.
Això és l'única cosa que necessiten els nens i a partir d'aqui és la comunicació...
Tot el que ells veuen que tu ets a travers de la veritat, ells ho escolten.
Un docent que no canvia la seva actitud, que no creu en el que farà, és molt difícil que tingui resultats.
El principi bàsic de tot canvi és qüestionar el que jo crec, i això ens fa por.
És a dir, jo no puc canviar mantenint el que crec
i per tant en cert sentit, o simbòlicament, he de morir,
la meva visió de la vida ha de morir per fer-se millor.
L'aprenentatge és una contínua transformació,
i difícilment podrem acompanyar i col.laborar en l'aprenentatge aliè,
si no aprenem per compte propi, si no ens enfrontem al canvi intern,
a la nostra història personal, al que ens condiciona.
I la pedagogia logosòfica es basa en això que és una cosa molt natural,
No es pot donar el que no es té, o sigui que tot el que es vulgui ensenyar
ha de tenir l'aval de la pròpia experiència, l'aval de la pròpia vida.
Els que estan ensenyant vénen d'una educació repressiva.
Per tant els mestres que ensenyen no saben com gestionar les seves pròpies emocions,
per tant, no poden ensenyar-les.
La clau està en que cada generació té una responsabilitat, per mi, una responsabilitat essencial
que és ser exemple del que fa a la seva vida, ser exemple d'una vida el més integral possible.
És com que els educadors quan estudien els van convencent que l'educació és així,
llavors tenen menys capacitat de qüestionar l'educació,
però no són feliços, però no s'ho passen bé, però no gaudeixen de la seva feina.
I és molt important començar a mirar, que estic sentint quan jo estic educant.
M'estic sentint en pau, o m'estic sentint en conflicte?
El canvi en els mestres, doncs, en la mateixa línia que els pares exactament és descobrir el seu propi ésser,
el seu propi potencial, en descobrir-se més enllà de les creences i de l'educació que han rebut.
Per tant això exigeix una tasca interior molt gran, tremendament gran.
Però sobretot, és un camí d'auto-coneixement,
un mestre, per ser mestre, ha d'estar en un continu procés d'auto-desenvolupament.
Una tasca molt profunda
de sensibilitat, de consciència, d'harmonia,
d'alegría, per gosar anomenar-te mestre.
Perque si el docent segueix tement l'endemà, si el docent segueix dubtant de les seves capacitats,
no podrà orientar el noi.
Si realment en l'educació no ets feliç, no estàs educant.
Llavors el docent també ha d'amar, tot el que ha viscut fins ara,
precisament per donar-li la volta i transformar-lo.
Quan estàs realment connectat amb els nois surts de la classe com rejovenit,
lluny de marxar de l'escola cansat, te'n vas amb una pila d'energia.
Molta gent que vulgui ser mestre perquè tingui ganes de jugar,
que vulgui ser mestre perquè tingui ganes d'abraçar,
que vulgui ser mestre perquè tingui ganes d'aprendre dels nois.
Jo penso que realment ser mestre és un privilegi en aquesta vida, perque
és com ficar-te a la farga tots els dies, surts transformat...
Has d'estar molt, molt cec per no aprofitar aquesta oportunitat de creixement que tens,
perque és el contacte amb la naturalesa en el seu estat més pur.
Com pot un docent transmetre felicitat i realització personal si el sistema mateix el considera un nombre?
El que l'escola fa amb els nens, també ho fa amb els mestres,
a travers dels seus premis i càstigs, puntuacions, limitacions, la seva burocràcia.
Ara quan nosaltres deiem que els nens creixin en llibertat,
també els docents haurien d'estar en llibertat.
El docent té un rol que ha de recuperar.
No perque l'estat li ho concedeix, sinò perque ell el pren.
De fet, això implica, per exemple, que en aquest col.legi no existeix un director.
Hi ha una direcció col.legiada, els professors hem de posar-nos d'acord.
No hi ha a qui donar la culpa, si una reunió no és tran fructifera és responsabilitat de tots,
perque no hi ha un cap, un director, algú que defineixi.
De fet, tots els dies al final de la jornada ens reunim
i compartim més o menys una hora i mitja, dues hores en la que conversem sobre els temes del dia.
Jo no se si se sostindria aquesta experiència si no hi hagués aquesta tasca per darrera, oi?
No només hi ha aquesta reunió nostra dels matins, snò que després tots els dies durant el dinar també ens reunim
per parlar dels nois, fer una avaluació general del dia i de cada un dels grups,
o tractar algun tema si ha hagut alguna situació particular per atendre.
La tasca de l'educació és tan complexa,
que un sol no ho pot fer, aquesta és una feina en equip.
Una educació veritablement democràtica confia en que els nens decideixin sobre el seu aprenentatge,
en que els pares siguin lliures de decidir i participar en l'educació dels seus fills
i en que els mestres triin quin camí desitgen prendre en cada aula, en cada escola.
Només d'aquesta manera, ens assegurem que l'educació respongui directament
a les necessitats de cada persona, família i comunitat.
D'aquesta manera no hi ha una recepta perfecta, un mètode per a tots,
sinò tantes propostes com experiències lliures i autònomes existeixin.
A mi com a professor, molta gent em pregunta, amics, amigues, quina és la millore escola?
Quin és el millor model?
I jo simplement els dic: "Miri, on hi ha amor, hi ha respecte,
i on hi ha respecte hi ha la possibilitat de crear ja que hi ha diàleg."
Llavors una institució on es pugui realment amar a l'altre,
i amar vol dir acceptar-lo en la seva diferència, on hi ha amor hi ha respecte.
Moltes d'aquestes propostes pedagògiques van començar allà, i des d'allà van construir
una discursivitat molt coherent.
Però al meu parer, van cometre l'error que és molt comú en nosaltres els éssers humans,
van creure que havien trobat la veritat.
L'important no és inventar altres pedagogies, i una altre, i una altre,
sinò adequar la pedagogia al moment cultural, a aquell grup de nens,
a aquell grup de docents. Llavors gaudirem de la pedagogia.
Ha de seguir els seus instints,
i no quedar-se en el que s'ha anat fent, simplement per no trencar la inèrcia.
Que s'oblidi tot el que es va aprendre, tot el que li han dit, i tots els conceptes que li han dit
i que contacti amb el seu cor. I que cada veada que vegi un nen,
recordi quan va ser nen i recordi que el que més li agradava era jugar
i que el que més volia era que li somriguessin, i que el que més volia era que li fessin pessigolles,
i que es contacti amb aquest humà així de cor a cor.
Honestament crec que l'educació és qüestió de persones,
més enllà que de pedagogies....Ho fa la persona.
- Micaela, vaig haver de sortir de la feina per venir fins aqui per aquesta estupidesa.
- No és una estupidesa per a mi.
- No se per què m'hauran trucat.
- No se mamà, uns nois volien llegir una cosa i al final no els van deixar.
- Tu ho tindràs tot aprovat oi?
- Si mamà. - Bé
- Has de graduar-te. Com creus que entraras a la facultat?
- I qui t'ha dit que jo vull anar a la facultat?
- Bé Juan això s'ha acabat
Tu tens el teu futur ja assegurat...
Així que, ara te'n vas de vacances, gaudeixes de la platja...
"Els ideals no tenen lloc a l'educació perque impideixen la comprensió del present.
No hi ha dubte que podem prestar atenció al que és,
només quan deixem de fugir cap al futur."
La família ho és tot, és d'on venim, és el principi de tot,
el lloc que ens acull. La família és importantíssima.
La pedagogía sistèmica diu que els protagonistes de l'educació són els pares,
llavors una escola que estigui poc vinculada amb les famílies és una escola que tendeix a tancar-se en si mateixa,
i per tant a reproduir mecanismes de relació i aprenentatge
que segurament estàn desvinculats de la realitat de cada un dels alumnes.
Sense la implicació dels pares i de les famílies en general, no pot haver projecte.
La família no és culpable dels resultats escolars dolents, com diu l'escola,
la família és la responsable de tota la vida de la persona que està criant.
És determinant en la formació d'un ésser humà,
perque tu pots fer tota la feina de sensibilització, de respecte, de reconeixement de l'altre,
però si arriba aquest noi a casa i el pare que a prou feines el veu no li fa cas,
i cuan li fa cas és per renyar-lo, per cridar-li, per manar-li,
Que li queda al nen?
Antigament els nens aprenien a casa, treballant amb els seus pares,
dels seus afers diaris, del dia a dia.
Tot ho aprenien de compartir amb els seus pares i la comunitat.
L'escola havia d'acompanyar aquest procés.
Però moltes famílies han perdut aquesta confiança en elles mateixes,
la confiança en que el seu propi instint els pot dir com criar i educar un nen.
Com ho hem fet durant milers d'anys.
Sembla que els pares pensen que criar un fill és una activitat professional,
és a dir, que jo per criar el meu propi fill hauria d'estudiar, hauria d'esforçar-me,
i que com al cap i a la fi, probablement ho ho acabare fent bé per molt que m'hi esforci,
doncs el millor és que ja directament deixi el nen a un professional,
a un pedagog, a un pediatra, a un psicòleg, i no és així.
Els únics que poden cuidar bé als fills són els pares.
O sigui, els nens són una oportunitat immensa, és un regal, sincerament és un regal.
I és trist que normalment al món desenvolupat el que acostumem a fer és apartar-los.
Els duem a l'escola aviat, hi ha mares i pares que veuen el nen una hora al dia.
Però això, com pot ser? O sigui, com podem esperar alguna cosa bonica d'això.
A veure, els nens necessiten estar amb els seus pares,
un nen estableix un vincle afectiu molt fort, amb una persona que habitualment és la seva mare,
i ho passa molt malament quan se separa d'aquesta persona.
Ho passa molt pitjor quan més petit és i quantes més hores seguides està separat d'aquesta persona.
Veu que els pares l'hem aparcat aqui perquè mentre nosaltres estem fent coses interessants,
o estem treballant, ell està allà tancat perquè no doni la llauna,
i aquesta és moltes vegades la sensació que ells tenen, i no entenen perquè aprendre tot allò.
Això, fins i tot, les llars d'infants, diguem, de categoria no han fet absolutament res de bo.
És una cosa, separar al fill de la mare tan aviat, això,
què, qui, quin estudi defensa això? En fi, no hi ha res que defensi això...
Nosaltres hem d'estar amb les nostres famílies, les escoles no tenen sentit aqui,
nosaltres hem d'estar amb els nostres amics jugant,
amb les nostres colles, entre cometes, aprenent a conèixer el món.
La pressió social, les extenses jornades laborals, la necessitat de no sentir-nos exclosos,
ens obliga dia a dia a prendre decisions sense preguntar-nos realment si són lògiques o coherents per a nosaltres,
sense pensar com ens sentim.
Jo crec que els nens són el reflex de la societat on vivim i si estàn ben cuidats,
es nota. I aquesta societat no té cura dels nens perquè tampoc té cura d'ella mateixa.
Ells són el nostre mirall.
Quan un nen torna de l'escola a casa, la pregunta que els pares fan és: I que has fet?
Com t'ha anat? Que has après?
Però la pregunta que normalment mai fas és Com t'has sentit avui a l'escola?
La idea més revolucionària que existeix és intentar que les persones siguin felices.
Quan una persona és feliç, té ganes de compartir aquesta felicitat amb l'altre,
té ganes de compartir aquest amor amb l'altre, i té ganes d'ajudar i cooperar amb l'altre.
Però per això la persona ha d'estar bé amb ella mateixa.
Si jo li estic dient al meu fill sigues feliç, sigues feliç. Però jo estic resentit
perquè els meus pares no em van ensenyar això,
el meu fill no podrà aprendre realment el que és ser feliç,
perquè jo no l'hi estaré demostrant.
Quan una persona està bé amb ella mateixa?
Està bé amb ella mateixa quan és capaç de mirar al seu pare i la seva mare,
i dir "Si, aquest és el meu pare i aquesta és la meva mare, malgrat tot el que va passar jo estic en pau amb el meu passat.
Jo no estic en lluita contra res, ni vull defensar, ni demostrar res a ningú,
no he de construir cap tipus d'identitat falsa,
sóc mestre, sóc psicòleg, sóc tal, no, jo simplement sóc."
Que intentin recordar el nen petit que van ser,
i que recordin que el més important per a ells era veure en els ulls dels seus pares amor incondicional,
acceptació total,
i que mirin als seus fills realment amb ulls de curiositat, amb ulls de descobriment,
i que no només descobreixin al nen sinò que també descobreixin
el món a través dels ulls, de les mans, de l'infant.
Penso que així descobrirem l'autèntica maternitat i l'autèntica paternitat.
Doncs jo els diria que mirin als seus fills o si no tenen fills que mirin als nens,
que observin una estona als nens des del cor,
i amb això és suficient....per decidir....
Llavors vostè doni-li el màxim d'atenció, jugui, rodo-li amb ell,
participi amb ell en tot el que pugui, faci que ell participi de les seves tasques,
que aprengui de les coses de la casa, però a la seva voluntat i com un joc.
Per molts bons mètodes que tinguem, el nen necessita sobretot amor,
proximitat, sentir-se cuidat, protegit, quan més petit, més protegit.
I després per si mateix pot protegir als altres i tenir cura dels altres.
És a dir, primer ha d'apegar-se per desapegar-se.
Crec que les mares i els pares,
estem tornant a ser els educadors que vam ser en algun moment.
Més enllà d'anar i deixar el teu fill en un lloc on sembla ser que te l'educaran.
Estem dient "A veure, no, un moment! això no ho accepto."
I crec que a més ha de sorgir d'aqui, no arribarà d'una autoritat,
això és senzillament a nivell personal, has de treballar per aconseguir-lo.
La nostra història social, cultural i personal ens han dut a aquest moment.
Adoptem i creem una gran quantitat d'objectius i expectatives, que probablement no siguin nostres,
sinò del món que ens envolta:
la millor escola, la millor universitat, títols, prestigi, diners.
ens ha fet oblidar el que realment cerquem.
Que vol? Vol que el seu fill tingui un títol determinat? Per a què?
Per a què estic en aquesta recerca del saber? Què estic cercant? Quin tipus de coneixement busco?
Un coneixement que porti el nen a l'éxit? Desde quin punt de vista?
El meu fill ha de ser com jo vulgui que sigui, o ha de complir el que jo mai he pogut complir,
tot això és molt egocèntric.
Estic educant perquè se sàpiguen adaptar a la societat que els hi tocarà viure, que serà molt dura?
O estic educant perquè ells detectin críticament el que els agrada, el que no els agrada,
i al seu dia a dia, treballin per la millora d'aquesta societat?
Perquè un nen ve amb un món tan fresc que irremediablement qüestionarà el meu,
perquè per a ell tot és nou. Per a ell no hi ha res vell.
Confiin ens els seus fills, ells saben molt més del que vostès creuen,
perquè de vegades les persones que més limitem els nostres fills,
som els pares, i després ho patim.
El que tracto de transmetre't és que és tan bonic tenir cura d'un fill
per tot l'inesperat que té, per tot el misteriós, per tots els problemes que ens porta,
és maquissim perquè això és una oportunitat immensa per crèixer.
Alliberem les nostres expectatives, deixem de banda el que tothom pretén dels nens,
el que la cultura espera de cadascú de nosaltres.
Respectin als nens,
donin-li l'oportunitat que es desenvolupin com ells es desenvolupen,
no com nosaltres d'adults volem o pensem que hagi de ser,
sinò com ells poden fer-ho.
Els ideals i objectius que tenim sobre els nens no ens permeten veure qui realment són.
i que és el que necessiten... no demà o dins d'alguns anys....sinò avui.
Hi ha una única cosa que realment és important.
És l'amor que nosaltres puguem donar als nens.
Si volem una societat diferent,
l'única cosa que realment hem de fer,
és estimar els nens, que ells aprenguin a estimar els altres.
El coneixement vindrà sol, els resultats del món vénen sols,
però un nen que no va ser estimat, serà molt difícil que aprengui a estimar.
- Això ho van escriure uns companys per llegir-lo a final de curs, però ens van deixar.
I a mi em sembla que és important llavors, m'agradaria llegir-lo.
"Avui en dia l'educació està prohibida.
Molt poc del que passa a la nostra escola és veritablement important.
I les coses que importen no s'anoten en cap quadern ni en cap carpeta.
Com trobar-nos amb la vida?
Com enfrontar-nos amb les dificultats?
No ho sabem. No ens ho han ensenyat."
"Parlen molt d'educació, progrés, democràcia, llibertat, un món millor...
però res d'axiò passa a l'aula.
Ens ensenyen a estar lluny els uns dels altres i a competir per coses que no tenen valor.
Pares i mestres no ens escolten.
No ens pregunten mai que n'opinem.
No tenen ni idea del que sentim, del que pensem o del que volem fer.
No seria meravellós que poguèssim triar dia a dir anar a l'escola?
Que sigui elecció nostra, no dels nostres pares.
Que l'escola sigui un lloc bonic, on gaudir, on jugar,
on ser lliures, on triar què aprendre i com aprendre-ho."
Existeixen moltes experiències que s'han animat a transformar les estructures de l'escola.
Experiències d'educadors que es van atrevir a pensar en l'escola des d'altres punts de vista.
Moltes d'elles s'han convertit en mètodes formals,
d'altres treballen des d'espais comunitaris i populars,
algunes han triat continuar l'experiència en forma privada
i molts altres ho fan dins de les aules de l'escola pública.
Aquests exemples són la prova vivent que els esquemes tradicionals de l'escola
poden ser reinterpretats i alterats.
Hi ha experiències en tota classe i grup social
on han hagut educadors amb intenció de canviar.
Educació Activa, Popular, Libertaria, Cooperativa, Lliure, Ecològica, Democràtica, Holística,
Étnica, Educació sense Escola, Educació a Casa...
En major o menor mesura, totes aquestes experiències aposten per l'aprenentatge com un creixement continu,
com l'intercanvi viu entre l'individu, els seus pares, el seu entorn i la seva comunitat.
Una Educació Viva...
"Esenyin's que les coses poden ser diferents.
Aquest és l'exemple que ens han de donar.
Les seves expectatives són seves, no són nostres.
I mentre les segueixin tenint, seguirem fallant."
Aquesta pel.lícula exposa una part de les idees que hem trobat,
hem visitat algunes de totes les experiències que existeixen, i només unes poques les vam conèixer en pofunditat.
No existeix una sola manera, no existeix el millor model.
La veritable diversitat existeix quan es respecta i experimenta la diversitat en totes les seves dimensions.
Totes aquestes experiències són valuoses perquè són el fruit de persones que van dedicar la seva vida a l'aprenentatge.
Existeixen discrepàncies i coincidències, però no hi ha cap dubte que tots fan una aportació a la millora de l'educació.
Necessitem que les seves idees i pràctiques surtin a la llum,
poder conèixer les seves aportacions, històries, riqueses i limitacions.
Compartir recursos, intercanviar punts de vista i construir junts un nou paradigma educatiu.
"Per tot això, diem PROU.
Prou de decidir per nosaltres,
prou de qualificar-nos, prou d'imposar-nos.
Ni les ciències, ni els exàmens, ni els títols no ens defineixen."
- Aqui estem per això, per parlar, per compartir les nostres idees.
- Aprendre que les coses es poden canviar.
"Nosaltres decidirem què volem ser, fer, sentir, o pensar.
Avu més que mai, existeixen els recursos per tal que aquestes experiències es multipliquin i diversifiquin.
Existeix la possibilitat que l'escola es retrobi amb l'educació,
que sigui un espai construït i gestionat per tota la comunitat,
que respongui a les necessitats de les persones i del seu entorn.
"Creiem que l'educació està prohibida.
No per culpa de les famílies, no per culpa dels nois, no per culpa dels docents."
L'Educació la prohibim tots.
Cada vegada que trieu mirar cap a una altra banda, enlloc d'escoltar.
Cada vegada que triem la meta, enlloc del trajecte.
Cada vegada que deixem tot igual, enlloc de provar alguna cosa nova.
Aquesta pel.lícula és una invitació a trobar-nos amb l'educació més enllà dels murs de l'escola que tots coneixem,
una invitació a pensar altres formes d'aprenentatge,
a conversar i debatre sobre les nostres pràctiques escolars i educatives.
- Ja siguis docent.
- Ja siguis alumne.
- Ja siguis pare, siguis qui siguis, ajuda'ns.
- L'Educació ha d'avançar.
- Ha de crèixer,
- Ha de canviar.
Trobar-nos amb els altres, conèixer i explorar les seves experiències,
intercanviar idees i portar-les a la nostra realitat.
Aquesta és la nostra proposta i comença avui mateix.
UNEIX-TE A REEVO Red de Educación Viva
TROBADA, INTERCANVI, ACCIÓ