Tip:
Highlight text to annotate it
X
Els pobles de Talló i Peguerinos podrien estar agermanats.
Tenen moltes coses en comú.
Talló, enganxat a Bellver de Cerdanya,
respira Pirineu per les quatre cantonades.
Peguerinos, a prop d'El Escorial,
és un autèntic pulmó de la serra de Guadarrama.
Els dos pobles son encantadors per la seva tranquil·litat
i per la quantitat de natura que els envolta.
Són uns paradisos per tothom,
però en especial per aquelles persones que es dediquen a l'esport.
Peguerinos i Talló tenen entre els seus il·lustres
dues dones dedicades en cos i ànima a l'aventura.
Emma Roca, Mònica Aguilera.
Mònica Aguilera, Emma Roca.
Les voleu conèixer més a fons? No us retireu.
L'any 1997 totes dues van començar a participar en raids d'aventura;
des de llavors no han parat, ni tenen cap intenció de fer-ho.
Han suat la samarreta
en els llocs més inhòspits del món que us pugueu imaginar.
Van començar el segle XXI amb dos títols de món
per promocionar un esport tan atractiu com desconegut.
Va ser una mica quan van fer el boom els raids, no?
Vam estar amb l'Extrem Team i vam guanyar les dues copes del món,
la gent va començar a conèixer el que eren els raids d'aventura.
Atletes polivalents, totes dues controlen un munt de disciplines.
Els seus cossos poden aguantar dies sense dormir.
Especialistes a orientar-se, no perden mai el nord.
A vegades penso: "el camí que hem anat creant,
l'està aprofitant algú darrere, l'estan fent servir, aquell camí?"
I ens vénen moltes noies i ens diuen:
"És que éreu els nostres referents i ho seguiu sent."
I quan organitzes el WIAR
i vas veient que cada any et ve la gent perquè sí
i mínim 30 equips i repeteixen...
Acostumades a practicar esport envoltades d'homes,
la Mònica i l'Emma saben perfectament
com s'ha d'organitzar una competició femenina.
Doncs t'adones que sí, que hem anat creant una mica d'escola...
de raids, i de dona i esport.
Les modalitats de muntanya, per ser tècniques,
han reduït encara més les diferències entre homes i dones.
Potser noies que eren atletes, que corrien en asfalt,
ara s'estan passant a una disciplina i estan coneixent la muntanya
i veuen que s'ho passen millor, que és més divertit.
Si ja costa trobar una noia que surti al carrer amb les vambes,
es fa la cursa de dones, la cursa d'El Corte Inglés i ja costa,
imagina't que surti amb les vambes, amb la bicicleta, amb el mapa...
A més a més, que escali o sàpiga fer servir mosquetons...
Ja és un còmput de tantes coses que una noia ha de complir
que només que et vinguin deu equips ja és una gran fita.
I en vénen trenta, com a mínim, vull dir que ja està molt bé.
Doncs aquesta és la sortida de l'última edició del WIAR,
disputat fa pocs dies a la Cerdanya.
60 dones començaven a competir a quarts de deu del matí
en una prova que les havia de portar
per diferents localitats de la comarca.
En total, 76 quilòmetres de recorregut...
amb un desnivell positiu acumulat de més de dos mil metres.
Després d'una orientació pels carrers d'Alp,
les participants havien de pujar corrent fins a la Molina.
Aquesta va ser la setena edició del WIAR.
Les noies participants reconeixen la feina feta
per les dues organitzadores.
L'Emma Roca i la Mònica? I tant! Sí, sí, jo crec que sí, són un mirall.
Són gent que porta molts anys,
que ens han obert les portes a aquest esport, els raids d'aventura.
Són gent que mentalment està fortíssima,
físicament ja no cal dir-ho i... és per fixar-s'hi, la veritat.
Sé que són dues persones que a nivell mental són molt fortes.
La Mònica té un molt bon temps a l'Ultra Trail del Montblanc,
ja han demostrat les dues
que ens raids de diversos dies són unes persones molt, molt fortes.
I per poder estar a aquest nivell
mentalment has d'haver treballat molt i físicament has de ser fort.
Sí, elles s'han dedicat més a raids llargs...
i són molt bones en aquest tipus de raids i nosaltres no...
Ho hem provat, però no ens ha acabat d'agradar.
Nosaltres, coses curtes, un dia, un matí, i ja està bé.
Home, són unes grans esportistes,
i el treball que estan fent al WIAR és un treball molt bo.
Són uns referents per vosaltres?
Sí. Sí, sí.
L'entrenament diari i l'organització de raids
són només una petita part del dia a dia de l'Emma i la Mònica.
Ara mateix ho comprovareu.
Ostres, els meus amics en miniatura!
Els hi tinc un carinyo...
Totes dues tenen les seves professions respectives.
Comencem a la Seu d'Urgell.
L'Emma es dedica a ajudar la gent en situacions molt determinades.
És bombera.
Va ser tota una revolució, l'entrada de dones bomber.
Més que res, perquè els parcs no tenien les infraestructures,
els bombers tampoc tenien el cap per dir:
"Sí que poden haver-hi bomberes
i poden fer la feina igual de bé que qualsevol home."
Em va ajudar molt haver fet esport i estar forta físicament,
perquè a l'estar forta no havia de tenir por de res.
Tant podia conduir un camió, com portar una motxilla de 20 quilos,
com haver de pujar qualsevol cim cremat, que... a mi m'era igual.
Vull dir... "echá pa'lante". Vinga, on s'ha d'anar? Aquí? Allà?
I alguns em deien "vols que et porti alguna mànega?".
I jo deia: "Què m'has de portar mànegues? Ja la carrego i amunt!"
És aquella confiança en una mateixa quan et trobes forta i entrenada,
i capacitada, que has fet un procés opositor.
L'oficina de la Mònica és al poble de Peguerinos, a prop de Madrid.
Quan entres al seu despatx,
ensumes muntanya, natura i aventura pertot arreu.
La Mònica Aguilera és redactora en cap de la revista "Trail".
En segons quins reportatges
pot utilitzar perfectament la primera persona del singular.
Fa dos anys va anar a cobrir d'enviada especial
una competició als Alps francesos.
"A Chamonix, al peu del Montblanc,
"s'ha celebrat la sisena edició de l'Ultra Trail,
"la cursa de fons més emblemàtica de les que es fan a Europa."
"El recorregut pedestre té 166 quilòmetres
"i fa ziga-zagues al majestuós Montblanc en una sola etapa."
"Obliga els corredors a superar deu colls de més de dos mil metres,
"amb un desnivell positiu de 9.400 metres."
Es tracta de la cursa de muntanya més dura del món.
Doncs bé, la Mònica Aguilera va voler explicar als seus lectors...
com era aquella maratoniana prova esportiva
i va pensar que la millor manera de fer-ho era competint-hi.
Així que uns dies abans s'hi va inscriure i va demanar un dorsal.
Després de córrer durant 27 hores i 18 minuts
es va plantar a la línia de meta en segona posició.
Venint del món dels raids, m'és més fàcil,
però és algo que has de tenir un cap molt clar o saber on has d'anar.
I quan n'has de córrer 160,
de res et val pensar, quan en portes 50, on estàs, en queden molts.
Aleshores sempre és continuar, continuar, continuar,
i no relaxar-se, sobretot quan vols estar al davant, no relaxar-se i...
i suposo que deixar sentir al cos com et sents i apretar quan pots,
descansar quan és necessari, menjar i beure.
Ningú em coneixia, a mi sí que no m'esperaven,
però vaig preparar-ho bé,
va sortir l'oportunitat de cobrir la prova des de dins i...
Bueno, el lloc, Peguerinos, és una mica el culpable,
la gent amb qui entreno, i... el pòdium va ser una recompensa.
La Mònica Aguilera va guanyar durant alguns anys el raid WIAR,
fins que un bon dia l'Emma Roca li va dir
que ja n'hi havia prou de guanyar i que l'ajudés a muntar-lo.
Per cert, sabeu la feina que dóna organitzar un raid d'aventura?
-200 metres.
-Millor allà que fins al final.
No, no, no...
Que una de les dues es tiri a l'aigua
per clicar aquella balisa i tornar.
La distància d'aquí a l'illeta aquesta...?
100 metres.
Ara fa un mes que van dissenyar aquesta última prova sorpresa
al llac de Puigcerdà, que veurem en plena acció d'aquí a un moment.
Però també s'han de cuidar de la resta de detalls d'infraestructura.
Com el lloc on es farà l'entrega de premis, els vestidors, les dutxes...
O el refugi on dormiran totes les participants
que siguin de fora de la comarca.
Vale, en principi, d'organització penso que...
el 19 de juny vindran unes 30 persones.
Ara falta que vinguin a sopar, dormir i esmorzar.
Aquest és el d'orientació del poble de baix.
Seria en bici fins al poble de baix, fent 4 balises d'orientació a peu.
Apuntes la distància? Vinga, crono!
També hi ha el tema de la competició esportiva.
Tornar a agafar la bici i agafar el camí que surt per aquí darrere.
En aquest sentit,
totes les participants del WIAR poden estar la mar de tranquil·les.
Les proves han passat un test, el de dues expertes en la matèria:
la Mònica i l'Emma.
Si hem de posar el control aquí...
Tornem al WIAR.
Aquest és el control canvi situat als Alabaus de la Molina.
L'equip número 9, format per la Mireia Miró i la Gemma Arró,
domina la competició a plaer.
Tot i anar primeres, fan un control canvi a tota velocitat.
Saben que al darrere tenen les dorsals número u,
unes autèntiques especialistes en el WIAR,
les guanyadores de l'any passat, Neus Parcerises i Núria Picas,
que estan pagant molt car un error d'orientació.
Hòstia santa! Quin tute, aquí, apretant!
Els errors es paguen.
I ara, al cim del Puigllençada.
Vinga, va, recuperant aquí, que ja les tenim.
Tornem a la preparació.
Ells tenen els seus cotxes d'assistència aquí,
elles arriben amb la bicicleta, deixen la bici, agafen el mapa,
fan una orientació a peu i, quan acaben, vénen al circuit d'aventura.
Al mig del raid, una prova de cordes molt divertida per relaxar-se.
No passis, eh?
L'Emma i la Mònica són les primeres de passar-s'ho bé.
És que et gires i dius "hòstia, a veure si no passo!".
WIAR de nou.
Quanta gent cau aquí al llarg de l'any?
La mà dreta a la corda i amb l'esquerra, busca la de davant!
M'esteu dient masses coses.
Entre els equips que lluiten pel podi,
no hi ha absolutament ningú que rigui.
Fa 5 hores que corren i encara els queda una bona estona de competició.
En tot cas, una bona tirolina és d'agrair.
I ara, molta atenció.
Aquestes imatges que ara veurem fa uns anys eren del tot impensables.
Mare, va, no perdis temps!
-Qui és?
-El Bernat, el meu fill.
-Que és la teva filla?
-Sí.
-Com es diu?
-Com et dius?
-Erola.
-Hola, Erola.
L'Emma Roca ens convida a casa seva.
Quanta gent!
Ui, quanta gent! Eh...
Digues bon dia. Bon dia!
La Irina és la gran; el Martí i la Mariona.
Tota la família! Falta el marit, que està competint en un raid.
Vinga, en què hem quedat?
Quan ja hem mirat una mica la tele, anem a esmorzar amb la mare, eh?
No...
El raid d'aventura autèntic el tinc a casa.
La resta són succedanis.
Sí? És així?
Una mica sí, perquè és cada dia i cada hora i el que dius:
Quantes hores té el dia i la nit? És un continu.
Ara, si fes un raid d'aventura actual, dels internacionals,
seria la de l'equip que estaria més adaptada a no dormir de nit.
Vuit del matí de qualsevol dia de l'any a Talló, Cerdanya.
Llevar-los, vestir-los, alimentar-los...
I, de bon matí, si cal, cantar.
Blau és tot el que jo tinc...
El petit poble de Talló es desperta amb bon ritme.
Digues no, que estic molt lletja, ara... Com és això?
Martí! Goita el Martí si fa bondat!
Avui hi ha més feina perquè el marit és fora competint.
La Irina ha d'anar al col·le.
I l'Emma, després, a la caserna de bombers.
Doncs la veritat és que sí; a més, encara ho combina.
Això encara té més de mèrit, no?
Si només es dediqués a la família, amb els seus tres nens,
potser diria... sí, és una aventura,
però és que ella està amb la família, està amb l'esport,
corre, vol fer raids, vol fer de tot sempre.
Aleshores la veritat és que té un mèrit impressionant.
És compatible?
Doncs sí, veient-la a ella sembla que sí, no?
Però t'ho has plantejat tu alguna vegada?
De moment, no.
Vuit del matí de qualsevol dia de l'any a Peguerinos, Madrid.
La Mònica s'està especialitzant en curses de llarga distància
i això requereix un munt d'hores d'entrenament cada dia,
que fa al costat del seu company, el també atleta Aureli Olivar,
i els kenians Fikadu Bekele i Azeb Shewamare.
L'entorn és un paradís pels fondistes.
La Mònica té 35 anys, ha perdut rapidesa,
però ha guanyat resistència.
La veritat és que sí, més que la falta de xispa,
potser és quan entrenes més fort i veus que et costa més recuperar.
No és tant aquesta xispa, sinó que necessites cuidar-te cada dia més.
I, si abans et feies un massatge al mes, ara en fem un a la setmana.
És mentalitat, cuidar-se, entrenar en terrenys tous, com fem aquí,
el massatge, menjar bé...
Això és el que et fa allargar la vida esportiva.
WIAR una altra vegada. El raid s'acaba.
Tirar una fletxa no és fàcil i menys quan vas disparada de pulsacions.
Com tampoc es fàcil
pujar fins a Guils de Cerdanya amb patins en línia.
Si no és que tens un bon estil.
Atenció, és Mireia Miró,
subcampiona del món absoluta d'esquí de muntanya.
Un últim recorregut en BTT per arribar a Puigcerdà
i la prova sorpresa final que dèiem abans.
Per cert, potser ha pujat una mica,
però quan vam gravar aquestes imatges l'aigua estava a 18 graus.
Línia de meta a Puigcerdà.
Les guanyadores van agafar les regnes al principi
i no les van voler deixar fins al final.
El millor temps: 6 hores 37 minuts i 7 segons...
per recórrer 76 quilòmetres ceretans.
"... raid WIAR, equip número 9,
"l'equip compost per la Mireia i la Gemma!"
Es fa molt a prop d'on visc, visc a Font-romeu, a 20 minuts d'aquí,
i home, poder guanyar a casa sempre és una satisfacció.
A més, comptant la nostra experiència en raids,
que no és ***... *** àmplia.
Això és el que anava a preguntar:
no teniu experiència, quan tingueu experiència què pot passar?
No ho sé... home, jo algun sí que n'he fet,
i hem jugat a casa, això s'ha notat.
Demà a les vuit del matí tot tornarà a ser igual a Peguerinos i a Talló.
Els entrenaments, els nens...
Escriure reportatges...
O vestir-se de bombera.
I d'aquí a un any, WIAR 2010. Com sempre, només per elles.