Tip:
Highlight text to annotate it
X
Em sentia completament dèbil, ni tan sols podia pensar. Ja no podia pensar ni tan sols en la meva mare.
Senzillament em vaig deixar caure. Vaig seure a terra.
Només volia una cosa: només volia veure el sol un altre cop.
I la veritat és que no vaig trigar gaire. Em van donar una patada i em van tirar a terra,
em vaig donar un cop al cap, em van trepitjar les mans i només vaig desitjar una cosa,
tornar a veure el sol un altre cop. I llavors vaig veure el sol,
i per mi va ser un consol. En cap moment vaig perdre l'esperança.
Camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, setembre de 1943.
Erna de Vries, de 19 anys, està agenollada al pati del barracó 25, per desgràcia, conegut com el barracó de la mort.
Aquest matí ha de morir a la càmera de gas.
Tot i que al seu voltant regna la desesperació i la por a la mort,
ella encara pensa en un últim desig.
"Volia tornar a veure el sol"
Ciutat de Kaiserlautern a Pfalz.
Aquí neix Erna Korn el 21 d’octubre de 1923.
Ella és l’única filla de Jacob i Jeanette Korn.
El seu pare és protestant, la seva mare jueva.
La familia està ben situada econòmicament. Jacob Korn és co-propietari d’una empresa de transports.
Per això Erna viu una infantesa feliç.
L’any 1931 mor el seu pare.
La seva mare s’ha d’ocupar del negoci.
Continua dirigint l’empresa amb l’altre propietari.
L‘any 1933 els Nacionalsocialistes pugen al poder.
La discriminació dels jueus comença.
De mica en mica són apartats de la societat.
També la jove Erna Korn ho comença a notar cada cop més:
Els nens ja no t’insultaven amb qualsevol paraulota, sinó que sempre et deien "¡Jueva, jueva!",
si hi havia alguna discussió o baralla, sempre deien "¡Jueva!"
Bé, érem jueus, som jueus, però llavors es feia servir com un insult.
I això sempre m’afectava.
Eren sobretot les coses com aquestes, uhm, que els altres nens ja no volguéssin jugar amb mi.
Aquesta mena de coses eren les que ens feien veure que ens apartaven.
"Alemanya sencera boicoteja els jueus."
Al 1933 els Nacionalsocialistes fan una crida per a boicotejar els negocis jueus.
També a Kaiserlautern els jueus són exclosos de l’economia.
Les empreses de transports van cada cop pitjor.
Finalment, el 1935, fan fora la Jeanettte Korn de l’associació d’empreses de transport.
l’obliguen a donar la seva part de l’empresa a l’altre co-propietari,...
...per la qual cosa ella i la seva filla han de viure dels estalvis.
Mentrestant l‘Erna Korn va al col.legi.
Encara que a causa de les circumstàncies externes, els professors li aconsellen que es canviï...
...a l’institut de les Franciscanes, una escola catòlica privada.
Allà passa dos anys tranquil•la.
Però la matrícula de l’escola és molt cara i les seves notes són cada cop pitjors.
Llavors la meva mare va dir que no tenia cap sentit deixar-me en aquella escola,...
...que havíem d’estalviar cada marc, que qui sabia quant duraria allò...
...i que havíem de viure dels estalvis.
Em va fer tant de mal, tant, haver de deixar aquella escola que m’estimava tant i també als professors
I llavors me’n vaig anar a una clase especial per a jueus.
Era una clase a Kaiserlautern al 1937, una classe amb 28 nens jueus.
28 nens jueus de totes les edats.
Amb només un professor per a tots.
Era tan difícil aprendre com ensenyar.
El professor havia de venir cada matí des de Zweibrücken fins a Kaiserlautern.
Mentrestant nosaltres estàvem cada cop més aïllats de la resta de gent, més sols.
Ja no podíem tenir contacte amb famílies cristianes, bé, famílies no-jueves,...
...perquè teníem por de que ells patissin...
...i, a més, nosaltres ho havíem d’evitar.
Els esdeveniments es precipiten.
Tot comença l’agost del 1938 a Kaiserlautern quan tiren a terra la sinagoga.
L’edifici "oriental" desapareix de la fisonomía de la ciutat.
Al seu lloc, els nacionalsocialistes van construir una zona per a fer desfilades.
El 7 de novembre hi ha un atemptat contra el membre de l’embaixada alemanya a París, Ernst vom Rath.
L’autor és un jueu polonès que és diu Herschel Grynspan.
Dos dies més *** la premsa nacionalsocialista agita els ànims a tot el país:
No només Grynspan, sinó tota la comunitat jueva carrega amb la culpa.
La mort d’Ernst vom Rath el 9 de novembre és l’excusa pels atacs contra els jueus de tot el país:
la nit del pogrom (coneguda com la nit dels vidres trencats).
Cap a les sis del matí vam sentir cops a la porta.
La meva mare va obrir preocupada perquè no sabíem què passava i perquè era molt d’hora.
Davant la porta hi havia un antic conductor que havia treballat per a nosaltres a l’empresa.
Ens va explicar, molt nerviós, tot el que havia vist. Quan caminava pel carrer cap a la feina...
...havia vist com la "xusma”, així ho va dir, havia destrossat els aparadors de les botigues jueves amb pics i martells...
...i havien llençat totes les mercaderies al carrer i algunes persones s’ho enduien cap a casa.
També havia vist mobles que sortien volant per les finestres.
Estava molt nerviós i ens volia avisar, però nosaltres no podíem fer res de res.
Tot i l’avís del conductor, ella se’n va a treballar.
No veu cap disturbi.
Tot i així es respira un ambient intranquil.
Una hora més *** es va sentir: "Tots a formar, sortiu de la sala en fila."
Llavors ens vam col•locar, vam fer una filera a l’escala que baixava, a mig camí hi havia com una plataforma i llavors vam baixar més cap avall, fins a la planta baixa.
Estàvem allí quan de cop i volta van arribar uns homes i van cridar: "Jueus fora, jueus fora!"
Potser érem sis o set treballadors jueus, és clar que era una empresa jueva, això no ho havia dit abans.
Jo només pensava una cosa: "I la meva mare? Com estarà la meva mare?"
Només pensava: "He d’anar cap a casa, he d’anar cap a casa."
Vaig baixar les escales amb la resta dels jueus i quan era a baix de tot...
...vaig sortir corrent.
Ella i sa mare fugen espantades cap al cementiri cristià.
Creuen que a la tomba del seu pare estaran resguardades.
Però desprès d’una estona Erna Korn no aguanta més.
Vol veure què ha passat amb casa seva.
Vaig entrar al pati, bé, m’hauria estimat més girar cua, però em sentia atreta.
No podia fer res més, senzillament, havia d’entrar.
Vaig tenir la mala sort d’entrar alhora que una dona, que sempre havia sigut molt desagradable amb mi.
On jo era, sempre que em veia, m’escupia o m’insultava.
O si jo era a la botiga, li preguntava a l’amo: "Encara ven als jueus?"
Si veia que ella entrava, o me n’anava fora o ni tan sols entrava.
I justament aquell dia aquella dona estava justament allí, al meu costat.
Jo volia ser forta, jo no volia que la xafardera, com ella em deia, vegés la meva debilitat.
No volia que em veiés plorar. Però sense voler, em van caure les llàgrimes.
Llavors aquella dona va cridar: "Ara plores! Quina púrria! Que la llencin a la merda!"
Ella sempre deia això i ningú no deia res.
Jo també tenia por que em fés mal.
vaig haver de sentir tot allò, com queia tot.
Vaig sentir com la fusta cruixia, vaig escoltar el soroll de la fusta i de la vaixella trencar-se.
Per això va ser horrible estar allà fora sabent que estava totalment indefensa.
La meva mare estava enfonsada.
Era realment horrible. El que havia cuinat per dinar estava enganxat a la paret.
Al dormitori vaig trobar el pitjor: havien obert els matalassos amb un ganivet.
A les tauletes de nit hi havia una mena de tapa de marbre. Tot estava destrossat.
Tot el que es podia trencar al dormitori, estava trencat, destrossat.
L'armari estava volcat sobre el llit i la part de darrere estava trencada.
Era horrorós.
No tenen temps per assimilar la por.
La mateixa tarda han de marxar de Kaiserlautern.
La ciutat ha d’estar "neta" de jueus.
Fugen a casa d’uns parents a Colònia.
Poc després Jeanette Korn torna a Kaiserlautern.
Erna Korn es queda a Colònia. A partir del 1939 treballa en una residència d’ancians.
El seu somni d’estudiar Medicina és impossible al seu país per culpa de la seva condició jueva.
En lloc d’això es concentra en els seus estudis d’infermeria.
L’any 1941 aconsegueix una plaça en un hospital jueu -
l’Asil Israelià de Colònia.
A partir de l‘1 de setembre de 1941 tots els jueus han de portar l’estrella de David per tal de ser reconeguts i humiliats.
També Erna porta aquesta estrella. Es pot veure clarament al seu uniforme d’infermera.
I així un dia vaig anar a caminar per la ciutat.
Explico això perquè és important per a mi, encara avui ho és, i perquè per a mi va ser especialment important en aquell moment.
Vaig entrar en una botiga, havia de recollir alguna cosa.
La porta em quedava al darrere, a l’esquerra i a la dreta hi havia vitrines i just quan vaig entrar, vaig veure una dona que em mirava amablement.
No era res estrany, però quan vaig acabar de comprar i vaig sortir de la botiga, ella encara hi era.
Naturalment això em va commoure profundament.
Llavors em va agafar pel canell i jo vaig pensar, i ara què passarà?, però ella em va dir:
"Germana, porti l’estrella amb orgull!"
I he de dir que fets com aquest són els que em van ajudar a sobreviure, m’han ajudat molt.
Vaig pensar que no tothom era dolent.
Que encara hi havia persones que pensaven com les persones, que eren persones.
L’any 1941 comencen les deportacions.
Els jueus que encara eren a Alemanya són deportats de la seva pàtria en trens.
Com que té por que la separin de la seva mare, Erna Korn torna a Kaiserlautern.
Uns dies després rep una carta de l’Asil Israelià.
Tot l’hospital ha sigut desallotjat,...
...tots els treballadors i pacients jueus han sigut detinguts i deportats a un camp de concentració.
Així és com Erna s'escapa de la seva pròpia deportació.
Mai podrà finalitzar els seus estudis.
Per aquest motiu em vaig quedar a Kaiserlautern.
Per no quedar-me tot el dia tancada a casa, vaig acceptar una feina...
...en una fundició.
Era una feina bruta i avorrida, però tenia l’avantatge que estava a prop de casa.
Estava tan sols a uns set minuts a peu.
Això era suficient per mi, la resta m’era igual. L’important era ser a prop de la mare.
Sempre m’imaginava...
...que se l’emportaven sense que jo me n’adonés i que jo arribava hores més *** a casa.
I bé, hi vaig treballar des de l’estiu de 1942 fins al 1943.
Fins que el 6 de juliol va venir un veí.
Cal dir que aquest veí també es va posar en perill estant en contacte amb jueus.
I és una cosa que sempre recordo, que algú posés en perill la seva vida d’aquesta manera.
Bé, aquest veí va venir a la fàbrica.
El capatàs va dir: "Surt! Ràpid! Aquí a fora hi ha un home, un veí, que vol parlar amb tu."
Em va dir: "Vés-te’n corrents cap a casa que s’emporten la teva mare."
I me’n vaig anar corrents cap a casa amb la seva bicicleta.
Allà hi havien dues persones de la policia crimi... de la policia secreta estatal de Saarbrücken.
Un conductor i un funcionari. Llavors vaig veure que no hi havia res a fer.
Vaig agafar les nostres maletes de l’armari.
Teníem sempre dues maletes preparades amb les coses que crèiem que ens farien falta...
...si se’ns emportaven, perquè en els moments de nervis no saps què necessites...
i agafes moltes coses i t’oblides de les coses importants.
Quan havia agafat la maleta, el funcionari em va dir:
"No, vostè no, només la seva mare serà deportada."
Jo li vaig suplicar que com a mínim em portés amb ells fins a Saarbrücken.
Al final ho va acceptar.
Vaig poder pujar al cotxe amb la meva mare.
Ens van portar amb cotxe, només a nosaltres dues.
Les dues vam estar una setmana detingudes a la presó de Saarbrücken.
No hi havia cap motiu oficial per a la nostra detenció.
Die betreffende Zeile wird einfach freigelassen.
Uns dies més *** van portar a Erna Korn davant d’un funcionari de la Gestapo.
Em va dir: "Bé, així que vostè vol anar amb la seva mare?"
Jo vaig dir: "Sí!"
"Sap vostè a on va la seva mare?"
Jo vaig contestar: "No, no ho sé."
"La seva mare se’n va a Auschwitz!"
I ell em va preguntar: "Encara vol anar amb la seva mare?"
I jo vaig contestar "Jo aniré allà on vagi la meva mare".
Ell va dir cínicament: "Seria una mala filla si no ho fés."
Però ell sabia que allò significava la nostra mort.
Però el que ell no sabia, el que cap dels dos ens imaginàvem, és que per a mi no seria així.
Erna i Jeanette Korn són deportades.
El transport amb vagons tancats a pany i forrellat dura uns quants dies.
A finals de juliol de 1943 el tren arriba al seu destí:
el camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, a prop de Cracòvia.
Auschwitz - el camp de concentració i d’extermini més gran del tercer Reich.
Símbol de l’holocaust, del més gran genocidi de la Història.
Més d’un milió de persones hi foren assassinades,
la majoria de les quals eren jueves.
Les restes del camp són avui en dia un lloc de commemoració i de record per a tot el món.
Els crims que s’hi van cometre són inimaginables.
Vam arribar a Auschwitz, vam baixar del camió per una rampa...
i vam entrar a una sala que s’anomenava "sauna".
La veritat és que no hi vaig veure gens d’aigua, excepte una aigua bruta amb la que després ens van desinfectar.
Hi havia taules i, al darrere, hi havia unes dones.
Dones vestides amb roba normal,...
...amb roba de carrer marcada amb una gran creu negra,...
perquè no poguéssin fugir i, si fugien, com vam poder comprovar després, fóssin vistes fàcilment.
Ens van fer posar les maletes damunt la taula.
ens van preguntar si eren les nostres coses, si les havíem empaquetat nosaltres mateixes, etc... Bé, rutina.
Després ens van registrar.
Ens van afaitar i rapar tot el pèl del cos.
I... bé, ens van tatuar. Aquest és el meu número...
Després ens van vestir.
Ens vam haver de despendre de tot allò que era nostre.
Erna i Jeanette Korn arriben al camp de dones de Birkenau.
Han de passar quatre setmanes en quarentena. Segons sembla, per a prevenir contagis.
De totes maneres, la mesura només serveix per a vexar els presos.
Dormen en un barracó ple de gent.
Han de passar els dies en un prat sec.
A ple estiu.
A ple sol.
Els presoners amb prou feines tenen res per beure, i quasi res per menjar.
La gana i la set són insuportables.
Després de la quarentena Erna i Jeanette Korn són obligades a treballar...
...en una piscifactoria situada fora del camp.
La meva mare i jo vam ser obligades a fer una feina horrible.
de caminar quasi un quilòmetre i mig cada matí...
...fins a un estanc de peixos que estava en un lloc que es deia Harmense.
Quan arribàvem els joncs ja estaven tallats i flotaven a l’aigua.
Havíem de recollir-los i treure’ls amb un ganxo.
Jo llavors només tenia 19 anys i la meva mare 49.
I, bé, nosaltres, com que érem joves, entràvem fins a dins de tot i l’aigua ens arribava fins a les aixelles.
Les dones més grans es posaven darrere nostre i portaven les canyes que els passàvem fins a la riba.
Ho vàrem fer durant molt de temps.
Des de llavors els meus turmells sempre estaven molt inflats,...
...perquè havia perdut les sabates i només havia aconseguit uns esclops.
I el barracó estava ple de bestioles.
Ens havíem de tapar...dormíem en aquells catres.
Desprès de la guerra van ser fotografiats, semblava com si no hi hagués lloc per posar-hi el cap i aquest et quedés penjant fora del llit.
Durant cinc o sis mesos vam haver de dormir en aquells catres.
Dormíem a terra i per a tapar-nos teníem un cobrellit.
Un cobrellit, que abans havia estat un cobrellit de debó. La llana sortia per tot arreu i estava tot desfet.
I tot ple de bestioles... polls, puces, xinxes... es podia agafar qualsevol cosa.
I jo ho vaig agafar. Estàvem plenes de polls.
Em vaig rascar les picades tan fort que se’m van inflamar.
Quan tenies una picada, se’t feia una ferida gran.
I em vaig rascar, i amb l’aigua bruta en la qual havíem de treballar, encara va ser pitjor.
Tenia ferides grans com una moneda de cinc marcs, plenes de pus.
Eren com flemons, com una inflamació purulenta.
No va millorar i vaig tenir un mal pressentiment.
Regularment tenien lloc al camp les temudes seleccions.
Un metge valorava la capacitat de treball de les preses.
Ell decidia sobre la vida i la mort.
Les que eren velles, dèbils o les que estaven malaltes, eren assassinades a la càmera de gas.
Les pors d’Erna es fan realitat:
La seleccionen i la separen de la seva mare.
La traslladen al barracó 25, l’anomenat barracó de la mort.
Aquí es tanquen les recluses que han d’anar a la càmera de gas.
Estan separades del camp de concentració per uns murs molt alts.
Algunes fa setmanes que hi són, esperant la mort, fins que el barracó s’omple.
El barracó estava ple a vessar.
No vaig trobar cap lloc per poder ajeure’m durant la nit.
Ja era quasi de nit.
Sabíem, o sigui, havia parlat amb un parell de noies, que el dia següent seria el gasejament.
Com ho podíem saber?
Al barracó i també al camp, cada nit a una certa hora s’apagaven totes les llums possibles,...
...de manera que amb prou feines podíem veure’ns o reconèixer els objectes.
Totes les llums s’apagaven. Aquell dia no, aquell dia la llum va estar encesa tota la nit.
No ens van donar res per menjar. No ens deixaven anar al lavabo.
Van repartir uns cubells pel barracó, en els quals 600 dones van haver de fer les seves necessitats.
Ja us podeu imaginar com va quedar tot després.
Erna Korn hi va viure una nit terrible.
Una nit amb la consciència de que el dia següent seria gasejada.
Al matí següent les dones s’havien de reunir al pati.
La porta es va obrir d’una empenta.
Van arribar uns camions.
Els vigilants van empènyer les dones desesperades cap a la superfície de càrrega.
Era un caos terrible, era una *** que cridava, que plorava, desesperada.
Les dones queien de genolls, s’estiraven dels cabells, si en tenien.
I les dones ... ai... cridaven... ai... va ser espantós.
I jo... jo em vaig sentir totalment dèbil, i no podia pensar més. Ja no podia pensar ni en la meva mare.
Simplement em vaig deixar caure. Em vaig asseure a terra.
Només volia una cosa: Volia tornar a veure el sol un cop més.
I realment no vaig tardar gaire. Em van donar una patada i em van llençar al terra,...
Em vaig donar un cop al cap, em van trepitjar les mans i només vaig desitjar una cosa:
Tornar a veure el sol. I llavors vaig veure el sol.
Això fou un gran consol per mi. En cap moment vaig perdre l’esperança.
I vaig resar. Vaig resar: "Estimat Déu, m’agradaria seguir vivint, però com tu vulguis."
I estava allà asseguda i resava. I em vaig enfonsar,...
De cop i volta vaig sentir que deien el meu número.
Encara ara em sorprèn que ho sentís, perquè estava totalment al meu món.
Vaig aixecar la vista i vaig veure un home de la SS al costat de l’entrada del barracó.
Amb un fitxer, un fitxer sota el braç i una fitxa a la mà.
I va cridar el meu número.
I allò era una ordre, s’hi havia d’anar.
Em vaig decidir i vaig anar cap a ell.
Al pati hi havia almenys, potser, 40 o 50 dones, la majoria més joves, que empenyien cap enrere.
Jo vaig anar cap a ell i ell va comparar la fitxa amb el número del meu braç,...
...em va agafar per l’espatlla, va obrir la porta del barracó i em va dir: "Noia, quina sort que tens!"
Em va llençar cap a dins. Jo no sabia què volia dir allò. Estava a dins.
A fora se sentia la cridòria de la gent, a dins hi havia un silenci sepulcral.
I una noia va venir cap a mi, amb una manta sobre el cap i la cara blanca com la neu.
I em va dir: "Tu també véns a Ravensbrück?"
Erna escapa d’una mort segura als últims segons.
Ha d’anar al camp de concentració de Ravensbrück amb altres dones.
No sap per què.
El primer que fan és col•locar-la en un altre barracó.
Li vaig dir a la més vella del barracó: "He de tornar a veure la meva mare."
Ella em va dir: "No pots córrer per aquí i anar a on tu vulguis."
Però jo li vaig contestar: "Sí que puc. Me’n vaig al barracó de la meva mare."
I me n’hi vaig anar i ella no hi va poder fer res.
Vaig arribar al barracó i... vaig trobar la meva mare.
Estava feliç de tornar-la a veure i ella estava contenta de que sortís d’Auschwitz.
Va caminar un tros del carrer del camp amb mi.
I al final em va dir: "Tu sobreviuràs i explicaràs el que ens han fet!"
I això és el que ***, sempre que m’ho demanen. Com avui, sí.
I llavors ens vam acomiadar, sabent que mai més ens tornaríem a veure.
El que això significa, us deixo que us ho imagineu vosaltres mateixos.
El camp de concentració de Ravensbrück.
A 80 quilòmetres del Nord de Berlín, a prop de Fürstenberg, petita ciutat de Brandenburg.
És el camp de concentració de dones més gran d’Alemanya.
Erna Korn i unes 83 dones més arriben al camp de Ravensbrück...
...des d’Auschwitz el 16 de setembre de 1943.
Totes elles són considerades "Mischlinge" - "híbrides".
Després de les lleis de Nürnberg del 1935 es consideraven "híbrides” totes les persones...
...que tenien tant avantpassats jueus com no-jueus.
Com que el pare d’Erna Korns no era jueu, ella era considerada "híbrida" -
"híbrida de primer grau".
Per això va aconseguir ser traslladada a Ravensbrück i evitar el gasejament.
L’arribada a Ravensbrück transcórre de manera semblant a la d’Auschwitz.
La primera parada és la "Sauna".
La minuciositat alemanya; les nostres maletes van venir a Ravensbrück des d’Auschwitz amb nosaltres.
Les van obrir i la guarda va preguntar: "Són les seves coses? Són les teves coses?"
I vaig veure les coses que la meva mare havia mig cosit, que tenia a mig fer. Coses que de totes maneres havia empaquetat.
I vaig començar a plorar amargament, quan vaig pensar en la meva mare, i que l’havia deixada a Auschwitz.
I li vaig suplicar a aquella dona que em donés alguna cosa més de la maleta.
Ella va dir: "No ho puc fer, no ho puc fer!"
Si hagués exterioritzat un desig així, o sobretot si li hagués dirigit la paraula a algú a Auschwitz,...
...m’haurien matat després de pronunciar la segona paraula.
I ella, en canvi, em va dir: "No, no puc, no puc!"
I davant la meva súplica em va donar una manyopla, una manyopla de bany.
Aquesta manyopla he conservat molt de temps. Era simplement quelcom que la meva mare havia tingut a les mans.
Al camp de concentració de dones Erna Korn es retroba amb una coneguda, Libusé Ingrova.
Havien estat recloses al mateix barracó a Auschwitz-Birkenau.
Allà s’havien fet amigues.
Libusé Ingrova ja porta un mes a Ravensbrück.
Aquí ella la protegeix en la mesura que pot.
Un cop per setmana, ella li proporcionava una ració extra de pa.
Al camp el pa és escàs i vital.
Després de trobar-me a Libusé Ingrova, em vaig mirar detingudament...
... i vaig veure, que m’havia deixat bastant estant al camp.
I jo no volia... ehm... decaure.
Això anava en contra dels meus principis.
I quedava amb ella cada setmana i no volia que ella... que la vegéssin amb mi... que s’avergonyís de mi.
I per això llavors vaig començar a cuidar-me més.
Em vaig fregar les mans com vaig poder i me les vaig netejar.
Vaig treure totes les taques del meu vestit.
I un dia fins i tot vaig donar un pa per poder comprar-me un tros de pell,...
...en una cosa que es va organitzar en una habitació d’efectes personals.
Era la part del darrere d’una bossa de mà.
El vaig retallar...
...i em vaig comprar a canvi d’un pa la civella d’una bossa.
Em vaig cosí un cinturó, per no haver de portar una corda lligada al voltant de la panxa.
Per trobar-me amb la Libusé, neta...
A Ravensbrück les presoneres també havien de realitzar serveis de treball.
A Erna Korn no li donen cap feina fixa.
Se la considera "disponible" i els que estan "disponibles" han de fer diferents tasques.
Tasques, especialment dures, absurdes i perilloses.
Mentrestant vaig fer 20 anys. I ai... jo pensava que...
...el vintè aniversari era especial, i em trobava en aquestes terribles circumstàncies.
La nit anterior vaig amagar la meva ració de pa. No havia menjat res.
I volia, sobretot, sentir-me plena el dia del meu vintè aniversari.
El vaig amagar en una bossa. Dins de la bossa hi havia una cullera i un ganivet,...
... i, jo què sé, un raspall de dents i aquestes minúcies que es poden tenir.
La vaig amagar sota la canonada del desguàs.
I al dia següent, quan l’anava a agafar, ja no hi era, me l’havien robat.
Estava molt confosa:
Per una banda, quan pensava en la meva mare, em sentia trista.
Llavors sentia ràbia per la companya o per qui fos que m'havia robat.
Estava totalment fora de mi.
O sigui, que no tenia absolutament res que fos meu, m'ho havien pres tot.
I a més a més, tenia la mala sort que durant el dia em portarien a estirar la màquina d'apiconar.
I aquesta era una feina horrible.
La màquina d'apiconar encara hi és a Ravensbrück.
al meu record és molt més gran que a la realitat.
Però haver d'estirar-la era molt perillós,...
...moltes dones s'hi van fer mal.
I llavors em vaig plantejar: "Tanta gana com tens,...
...i amb el que t'ha passat avui,...
...avui no estiraràs la màquina d'apiconar, no ho faràs!"
Però no sabia com me les empescaria per no haver-ho de fer.
De totes maneres, vaig començar a estirar un parell de cops, cap aquí i cap allà.
En un moment en concret va venir un grup cap a nosaltres.
Llavors la vaig deixar, em vaig barrejar amb el grup i vaig marxar.
Ningú va protestar.
O bé ningú se'n va adonar, o bé no em van voler delatar.
Aquell dia Erna Korn comprova que encara és una persona.
Una persona que pot prendre les seves pròpies decisions.
Si algú l'hagués agafat, hauria estat severament castigada.
Les presoneres a Ravensbrück podien preguntar i ser informades sobre els parents que estiguéssin en altres camps.
Erna Korn vol saber com li va a la seva mare.
A la primavera del 1944 rep la dramàtica notícia:
la seva mare ha sigut assassinada a Auschwitz el 8 de novembre de 1943, poques setmanes després del seu comiat.
Malgrat aquest cop tan dur del destí la seva situació millora.
L'any 1944 per fi comença a treballar a Siemens.
Allà vaig tenir una feina "ordenada".
Sobretot, per això era bo treballar a Siemens.
Era treball forçat i havíem de treballar per a l’armament militar.
Treballàvem en la construcció d'un telèfon i un micròfon per a submarins.
Ho havíem de fer, no teníem altra opció.
I així... va transcórrer tot l'any.
Però era decididament millor. No havíem d'estar al camp base.
Allà Siemens havia arreglat un camp especial.
No havíem d’anar amunt i avall pel camí,
i les provisions eren millors.
Rebíem una llesca de pa extra... però no vaig tornar a veure a la meva amiga Libusé.
Com moltes altres empreses de la indústria, Siemens aprofitava la mà d’obra dels camps de concentració.
Erna Korn es queda al camp de Siemens, fins que la producció para el 14 d’abril del 1945.
Ha de tornar al camp base.
En aquell moment, Alemanya ja ha perdut la guerra.
Els aliats avancen.
Els camps de concentració a prop del front són evacuats. Els presoners són portats a altres camps.
També a Ravensbrück.
Les condicions hi empitjoren radicalment.
Els barracons estan plens, quasi no hi ha menjar.
La mort regna per tot arreu.
A l’abril de l’any 1945 els aliats estan tan a prop del camp de concentració de Ravensbrück, que aquest també és evacuat.
Es posen en camí aquells que encara poden caminar.
A la resta se’ls deixa morir allà.
Els presoners caminen nit i dia en direcció al Nordoest.
Molts no sobreviuen a les fatigues d'aquesta marxa, coneguda com la marxa de la mort.
Erna Korn també està al límit de les seves forces.
Jo els deia a les meves amigues: "No camino més. No puc més."
No li veia cap sentit a continuar caminant. Era una tortura.
Vaig veure que estava al límit. No tenia més forces.
I vaig pensar: "Per què he de seguir torturant-me? Per a qui?"
La meva mare ja no hi era. No tenia pare. Ni germans.
Estava sola. Podia decidir. No volia patir més. Tampoc podia més.
I les noies, que estaven tan cansades i tan dèbils,...
...tampoc podien més. Però al final em van agafar pel colze.
Però no podien estirar-me, no em podien ajudar de cap manera, elles també estaven *** dèbils.
Però van intentar convènce'm. I la més gran, que tenia 16 o 17 anys, em va dir:
"Has aguantat fins ara, i ara vols abandonar?"
Llavors em vaig decidir i vaig seguir caminant, malgrat el mal que em feien els peus.
Què dic caminar? Ens arrossegàvem.
Amb el cap penjant, com nosaltres, cap avall, vam caminar pel carrer.
No sé quant de temps, potser mitja hora, potser una hora. Ens vam arrossegar una estona més.
I llavors vam sentir com tot es posava en moviment davant nostre,...
...com tots cridaven i xisclaven i reien i ploraven i s'abraçaven.
I llavors van venir els carros de combat americans.
Era l'alliberament...
Erna de Vries viu actualment a Lathen, un petit poble de la regió d'Emsland (Alemanya).
Després de l'alliberament va conèixer en Josef de Vries, amb qui es va casar l'any 1947.
Ell també és jueu.
Va sobreviure a sis anys en camps de concentració, entre d'altres el de Sachsenhausen i Auschwitz-Birkenau.
Ella podia parlar amb ell de les seves vivències horribles.
Parlar-ne junts els ajudà a assimilar aquest període de la seva vida.
Ambdós es van quedar a Alemanya i van formar una família.
Van tenir tres fills.
Josef de Vries va morir l'any 1981.
Ella explica la seva història des de 1998.
És especialment important...
...remarcar els petits gestos d'humanitat, que a ella sempre li van donar força.
Fa realitat l'últim desig de la seva mare, Jeanette.
Me n'alegro de que hagi vingut tanta gent.
Quan el 1943 em van separar de la meva mare a Auschwitz,
ella encara em va dir, gairebé en els últims moments:
Tu sobreviuràs i llavors explicaràs tot el que ens han fet...
I això és el que *** sempre que puc des de 1997, que és quan m'ho van demanar per primer cop.
I per això sempre estic molt contenta quan molta gent m'escolta.
Per a mi és molt important que no s'oblidi mai aquella época.
Per això ho faré mentre pugui.