Richard Dawkins - Militant atheism

Translator: Nil Ventosa Reviewer: Alba Araguz Ventura Aquesta esplèndida peça, la música d'obertura -- «La marxa dels elefants» d'Aïda -- és la música que he triat pel meu funeral... (Rialles) ...i podeu veure el perquè. És triomfalista. Sentiré... No sentiré res, però si pogués em sentiria triomfant pel sol fet d'haver viscut, i d'haver viscut en aquest esplèndid planeta, i per haver tingut l'oportunitat d'entendre alguna cosa del perquè estic aquí, en comptes de no ser-hi. Poden entendre el meu peculiar accent anglès? Com la resta de vostès, ahir em va hipnotitzar la sessió de fauna. Robert Full, Frans Lanting i altres... la bellesa de les coses que ens van mostrar. L'única cosa lleugerament irritant va ser quan en Jeffrey Katzenberg va parlar sobre el mustang (cavall salvatge), «les criatures més esplèndides que Déu va posar sobre la faç de la terra». Ara, és clar, sabem que no era exactament el que ell volia dir... però en aquest país i en aquests moments, no es pot ser *** cautelós (Rialles) Sóc un biòleg, i el teorema central de la nostra matèria: la teoria del disseny, la teoria de Darwin de l'evolució per selecció natural. En l'àmibit professional a qualsevol lloc està, per suposat, universalment acceptada. En àmbits no professionals fora dels Estats Units, és àmpliament ignorada. Però en àmbits no professionals dins els Estats Units provoca tanta hostilitat... (Rialles) ...que seria just dir que els biòlegs estatunidencs es troben en estat de guerra. La guerra és tant preocupant en el present, originant demandes en un Estat rere l'altre, que vaig sentir que havia de dir alguna cosa al respecte. Si volen saber el que tinc a dir sobre el darwinisme, em temo que hauran de llegir els meus llibres, que no trobaran a la llibreria de fora. (Rialles) Els judicis recents... tracten sovint una suposada nova versió del creacionisme, anomenada disseny intel·ligent o DI. No es deixin enganyar. No hi ha res nou pel que fa al DI. És simplement el creacionisme sota un altre nom. Rebatejat --vaig triar aquesta paraula deliberadament-- (Rialles) per raons tàctiques i polítiques. Els arguments dels presumptes teòrics del DI són els mateixos i vells arguments que han estat refutats una vegada i una altra, des de Darwin fins al present. Hi ha un efectiu grup de presió per l'evolució coordinant la lluita en nom de la ciència i intento fer tot el que puc per a ajudar-los, però els molesta molt quan persones com jo s'atreveixen a mencionar que també som ateus a part d'evolucionistes. Consideren que estem creant problemes, i puc entendre el perquè. Com els creacionistes no tenen cap argument científic coherent per la seva causa han de recórrer a la fòbia popular contra l'ateïsme, «ensenyin evolució als seus fills a classe de biologia i cauran a la drogadicció, al furt major i a la perversió ***». (Riures) De fet, és clar, teòlegs amb formació acadèmica, des del Papa cap avall recolzen fermament la teoria de l'evolució. Aquest llibre: «Trobant el Déu de Darwin», de Kenneth Miller, és un dels atacs més eficaços al Diseny Intel·ligent que conec, i és així d'efectiu perquè està escrit per un cristià devot. Gent com en Kenneth Miller podrien ser anomenats «missatgers de Déu» per algun grup de pressió de l'evolució. (Riures) perquè exposen la mentida de que l'evolucionisme és, de fet, equivalent a l'ateïsme. Persones com jo, per altra banda, creem problemes. Però aquí, vull dir quelcom de bo respecte als creacionistes. No ho *** gaire sovint, així que escoltin amb atenció. (Riures) Penso que tenen raó en una cosa. Penso que tenen raó en pensar que l'evolució és fonamentalment hostil a la religió. Ja he dit que molts individus evolucionistes, com el Papa, són també religiosos, però crec que s'enganyen a ells mateixos. Crec que un veritable enteniment del darwinisme és profundament corrosiu per la fe religiosa. Ara, pot sonar com si jo vingués a predicar l'ateïsme, i els vull assegurar que no és el que faré. Amb una audiència tant sofisticada com aquella --com aquesta -- seria com fer-li una missa al Papa. No, al que jo els vull incitar, (Riures) en comptes d'això, al que jo els vull incitar és a l'ateïsme militant. (Riures) (Aplaudiments) Però això és posar-ho *** negativament. Si jo volgués, si jo fos una persona que estigués interessada en preservar la fe religiosa, tindria molta por al poder positiu de les ciències evolutives, i en general a qualsevol ciència, però en particular l'evolució. per inspirar i captivar, precisament perquè és atea. Ara, el problema per a qualsevol teoria del disseny biològic és explicar la gran improbabilitat estadística dels éssers vius. Improbabilitat estadística en el sentit del bon disseny (complexitat és una altra paraula per això). L'argument creacionista estàndar - només n'hi ha un, tots es redueixen a aquest - prové de la improbabilitat estadística: «Els éssers vius són *** complexes per a existir per casualitat, per tant han d'haver tingut un dissenyador». Però aquest argument es dispara a si mateix al peu, qualsevol dissenyador capaç de dissenyar alguna cosa veritablement complexa, ha de ser molt més complex en si mateix, i això molt abans de que comencem a considerar les altres coses que s'espera que faci, com perdonar pecats, beneïr casaments, escoltar oracions, recolzar el nostre bandol en una guerra, (Riures) desaprovar les nostres vides sexuals i demés. (Riures) La complexitat és el problema que qualsevol teoria biològica ha de resoldre, i no es pot resoldre postulant un agent que és encara més complex, agreujant encara més el problema. La selecció natural darwiniana és tant pasmosament elegant perquè resol el problema d'explicar la complexitat en termes ni més ni menys que de simplicitat. En essència, ho fa brindant una suau rampa d'increment gradual pas a pas. Però aquí, només vull deixar clar que l'elegància del darwinisme és corrossiva a la religió precisament per ser tant elegant, tant senzilla, tant poderosa, tant econòmicament poderosa. Té la vigorosa economia d'un preciós pont penjant. La teoría de Déu, no és només una mala teoría, resulta ser, en principi, incapaç de realitzar el que d'ella s'espera. Bé, tornant a les tàctiques del grup de pressió evolucionista vull discutir que crear problemes pot ser precisament l'acció correcta. La meva tàctica d'atac al creacionisme és diferent a la del grup de pressió evolucionista. La meva tàctica en atacar el creacionisme és atacar la religió en la seva totalitat i en aquest punt necessito reconèixer l'extraordinari tabú que existeix en contra de criticar la religió jo ho faré amb les paraules del difunt Douglas Adams un estimat amic que, si no va ser convidat a TED, certament ho hauria d'haver estat. (Richard Saul Wurman: «Ho va ser») Richard Dawkins: Ho va ser! Bé, això pensava. Ell va començar el seu discurs, que va ser gravat a Cambridge poc abans de morir. Comença dient com la ciència funciona mitjançant la verificació de les hipòtesis, les quals són vulnerables a ser refutades i segueix dient, cito: «La religió no sembla funcionar així. Compta amb certes idees centrals a les quals ens podem referir com a sagrades o santes, el que significa que és una idea o noció de la que no tens dret a parlar malament. Simplement, no pots, per què no? Perquè no! (Riures) Per què deu ser que és perfectament legítim recolzar republicans o demòcrates, un model econòmic en contra d'un altre, Macintosh en lloc de Windows...? Però tenir una opinió sobre l'origen se l'univers, sobre qui va crear l'univers, no!! Això és sagrat!! Així que estem acostumats a no desafiar les idees religioses i és molt interessant quanta furia crea en Richard quan ho fa». (Es referia a mi, no a ell). «Tothom es posa frenètic amb això, perquè no tens permís per dir aquestes coses. Tot i que si ho mires racionalment, no hi ha cap raó per la que aquestes idees no haurien d'estar obertes a debat com qualsevol altra, excepte que d'alguna forma hem acordat que no ho han d'estar», i aquí acaba la cita d'en Douglas. Des del meu punt de vista, no només la ciència és corrosiva per la religió, sinó que la religió és corrosiva per la ciència. Ensenya les persones a estar satisfetes amb «explicacions» trivials i sobrenaturals i els cega cobre les meravelloses i veritables explicacions que tenim al nostre abast. Els ensenya a acceptar l'autoritat, la revelació i la fe, en lloc d'insistir en l'evidència. Aquest és en Douglas Adams, una fotografia magnífica del seu llibre, «Demà no hi seran». Bé, existeix una típica revista científica, «The Quarterly Review of Biology», i estic fent, com a editor convidat una edició especial sobre la pregunta, «un asteroide va matar els dinosaures?» I el primer article és un article científic estàndard mostrant evidència «Capa d'iridi als límits del Cretàci-terciari i cràter a Yucatan datat amb potasi-argó indiquen que 'un asteroide va matar als dinosaures'». Un article científic totalment ordinari. Ara, el que segueix, «Al President de la Reial Societat li ha estat revelada una forta convicció interna: (Riures) que 'un asteroide va matar als dinosaures'». (Riures) «Li ha estat revelat privadament al professor Huxtane que 'un asteroide va matar als dinosaures'». (Riures) «El professor Hordley va ser intruït en tenir una creència absoluta i inqüestionable en (Riures) que 'un asteroide va matar als dinosaures'». «El professor Hawkins ha promulgat un dogma oficial que obloga tots els "Hawkinians" lleials a creure que 'un asteroide va matar als dinosaures'». (Riures) És clar, això és inconcebible! Però suposin... (Aplaudiments) ...al 1987, un reporter li va preguntar a George Bush, pare, si reconeixia la mateixa ciutadania i patriotisme dels nordamericans que són ateus. La resposta del Sr. Bush s'ha tornat tristament cèlebre: «No, no se si els ateus haurien de ser considerats ciutadans, o si haurien de ser considerats patriotes. Aquesta és una nació sota Déu». La intolerancia de Bush no va ser un error aïllat, comdicionat per la calor del moment, per després retractar-se. Va mantenir la seva opinió davant de repetides peticions de clarificació o de que es retractés. Ho va dir seriosament. És més, ell sabia que aquesta posició no amenaçava la seva elecció, ans al contrari. Tant demòcrates com republicans exhibeixen la seva religiositat si volen ser elegits. Els dos partits evoquen: «una nació sota Déu». Què diria Thomas Jefferson! Incidentalment, no em sento orgullós de ser britànic amb freqüència, però no es pot evitar fer la comparació. (Aplaudiments) A la pràcitica, què és un ateu? Un ateu és només algú que sent per Yahveh el mateix que qualsevol cristià decent sent per Thor o Baal o el Vedell d'or. Com ja s'ha dir abans, tots som ateus de la majoria dels déus en els que la humanitat ha cregut. Alguns només anem un déu més enllà. (Rialles) (Aplaudiments) I de qualsevol manera que definim «ateïsme», aquest és sense cap dubte el tipus de creència acadèmica que una persona té dret a tenir sense ser estigmatitzat com un «no patriota» o «no ciutadà» sense poder presentar-se a unes eleccions. No obstant això, és un fet innegable que declarar-se un mateix com a ateu és equivalent a presentar-se com Hitler o Belzebub. I tot això prové de la percepció que els ateus són una minoria estranya que està en decadència. Natalie Angier va escriure un article més aviat trist al New Yorker, describint com de sola se sentia com atea. És clar que ella se sent en una minoria asediada, però de fet, com estan els ateus Americans numèricament? L'últim sondeig resulta que dóna una lectura sorprenentment encoratjadora. Els cristians, és clar, ocupen una part enorme de la població, amb gairebé 160 milions. Però quin pensarien que és el segon grup més gran, sobrepassant per majoria els jueus amb 2.8 milions, musulmans amb 1.1 milions i hindús, budistes i altres religions juntes? El segon grup majoritari, amb gairebé 30 milions, és el descrit com a no religiós o secular. No pots deixar de preguntar-te per què els polítics en busca de vots són intimidats proverbialment amb el poder, per exemple, del grup de pressió jueu. L'estat d'Israel sembla deure tota la seva existència al vot jueu-estatunidenc, i al mateix temps consignant als no religiosos a l'oblit polític. El vot secular o no religiós, si és degudament mobilitzat, és nou vegades més gran que l'electorat jueu. Per què aquesta minoria molt més important no agafa la iniciativa per exercir el seu poder polític? Bé, això sobre la quantitat. Què podem dir de la qualitat? Existeix alguna correlació, positiva o negativa, entre la intel·ligència i la tendència a ser religiós? (Riures) L'enquesta que vaig citar, l'enquesta de la identificació religiosa estatunidenca no va desglossar les dades respecte al nivell socioeconòmic o educatiu, coeficient intel·lectual o altres. Però un article recent de Paul G. Bell de la revista Mensa ens proporciona algunes senyals a l'horitzó. Mensa, com vostès saben, és una organització mundial per a persones amb un coeficient intel·lectual molt elevat. I d'un meta-anàlisi de la literatura, Bell conclou que, cito: «De 43 investigacions realitzades des de 1927 sobre la relació entre creències religioses i intel·ligència o nivell educatiu, totes menys quatre troben una connexió inversa. Això és, com més alt és el nivell d'intel·ligència o educatiu, més baixa és la probabilitat de ser religiós». Bé, no he vist els 42 estudis originals i no puc comentar sobre aquest meta-anàlisi però m'agradaria veure més investigacions en aquest sentit. I sé que n'hi ha, si puc fer una petita publicitat, hi ha persones en aquesta audiència fàcilment capaces de finançar una enquesta massiva d'investigació per a resoldre aquesta incògnita, i els suggereixo que així sigui, ja que valdria la pena. Però deixin que els mostri algunes dades que han estat apropiadament publicades i analitzades sobre un grup en especial, a saber, els científics de primer nivell. L'any 1998, Larson i Witham van enquestar a la flor i nata dels científics estatunidencs, aquells que havien estat triats com els millors de l'Acadèmia Nacional de Ciències, i dins d'aquest grup la creència en un Déu personal va caure dràsticament a un 7%. Al voltant d'un 20% són agnòstics, i la resta d'ells podrien ser directament denominats ateus. Uns resultats similars es van trobar respecte a la creència en la inmortalitat personal. Entre els científics biòlegs, les xifres són encara més baixes, només un 5,5 per cent creu en Déu. Científics físics: 7.5 per cent. No he vist les dades corresponents a l'èlit dels erudits en altres àrees, com historia o filosofia, però estaria sorprès si els resultats fossin diferents. Per tant, hem arribat a una situació veritablement notable, una discordància grotesca entre els intel·lectuals estatunidencs i l'electorat estatunidenc. Una opinió filosòfica sobre la naturalesa de l'univers que és compartida per la gran majoria dels millors científics estatunidencs i probablement per la major part dels intel·lectuals en general, és tant repugnant per l'electorat estatunidenc que no hi ha cap candidat en unes eleccions populars que s'atreveixi a afirmar-ho en públic. Si estic en el cert, això vol dir que els alts càrrecs en el país més poderós del món estan negats als qui són precisament els més qualificats, els intel·lectuals, a menys que estiguin preparats per a mentir sobre les seves creències. En poques paraules, les oportunitats polítiques estatunidenques estan fortament en contra d'aquells que són simultàniament intel·ligents i honestos. (Aplaudiments) No sóc ciutadà d'aquest país, així que espero que no pensin que és inapropiat, si suggereixo que alguna cosa s'ha de fer al respecte. (Riures) I ja els he donat algunes pistes sobre què és aquesta cosa. Pel que he vist de TED, penso que aquest pot ser el lloc ideal per iniciar això, De nou, em temo que costarà diners. Necessitem una concienciadora campanya per a que els ateus estatunidencs surtin de l'armari. (Riures) Aquesta podria ser una campanya similar a la organitzada pels homosexuals fa alguns anys, encara que, Déu no ho permeti, que ens rebaixem a forçar la gent a manifestar-se en públic. En la majoria dels casos, la gent que es manifesti ajudarà a destruir el mite de que està malament ser ateu. Al contrari, ajudaran a demostrar que els ateus són freqüentment el tipus de persones que podrien servir de models decents a seguir pels seus fills. El tipus de gent que un publicista podria usar per a recomanar un producte, el tipus de gent que està asseguda en aquest auditori. Hi hauria d'haver un efecte bola de neu, de retroalimentació positiva, de manera que com més noms tinguem, més n'obtinguem. Podrien haver-hi no linialitats, efectes llindar. Una vegada obtinguda una *** crítica, hi ha una acceleració abrupta en el reclutament. I de nou, això requerirà diners. Sospito que la paraula «ateu» en si conté o roman com un obstacle desproporcionat al seu autèntic significat, i és un enorme obstacle per les persones que d'altra forma estarien felices de donar-se a conèixer com a atees. Conseqüentment, quines altres paraules podrien ser usades per facilitar-ne el camí, greixar els engranatges, endolcir la píndola? El mateix Darwin preferia «agnòstic», i no només com a lleialtat al seu amic Huxley que va crear el terme. Darwin va dir: «Mai he estat un ateu en el mateix sentit de negar l'existència de Déu, penso que en general, "agnòstic" seria la descripció més correcta del meu estat mental». Es va tornar, fins i tot, inusualment irritat amb l'Edward Aveling. Aveling era un ateu militant que va fracasar en intentar persuadir a Darwin d'acceptar la dedicatoria del seu llibre sobre l'ateisme, incidentalment, originant el mite fascinant de que Karl Marx volia dedicar «El capital» a Darwin, cosa que no va fer. Realment va ser Edward Aveling. El que va passar és que l'amant d'Aveling era la filla de Marx. I quan els dos, Darwin i Marx, van morir, els documents de Darwin i els d'Aveling es van barrejar i una carta de Darwin que deia: «Estimat senyor: Moltes gràcies, però no vull que em dediqui el seu llibre», va ser erròniament interpretada com a dirigida a Marx originant tot aquest mite del que probablement hagin sentit a parlar abans. És com un mite urbà que Marx va intentar dedicar «El capital» a Darwin. De totes formes, va ser Aveling i quan es van conèixer, Darwin va desafiar a Aveling: «Per què es fan anomenar 'ateus'?» «Agnòstic», va replicar Aveling, «només és ateu dit respectablement, i ateu només és agnòstic dit agressivament». Darwin es va queixar, «I per què ha de ser tan agressiu?» Darwin pensava que l'ateisme estava molt bé pels intel·lectuals però que la gent ordinària no estava, cito «madura per això». El que és, es clar, el nostre vell i conegut argument de «no crear problemes». No està documentat si Aveling li va dir a Darwin que baixés els seus fums. (Riures) Però de totes maneres, això va ser fa més de 100 anys. Pensarien que hem crescut des d'aleshores. Un amic, un jueu intel·ligent no practicant, que incidentalment va guardar el sàbbat per raons de solidaritat cultural, es descriu a si mateix com un «agnòstic de l'angelet de les dents». Ell no s'anomenaria ateu, perquè és, en principi, impossible demostrar l'oposat, però agnòstic per si sol podria suggerir que la existència de Déu té per tant la mateixa probabilitat que la no existència. Així que el meu amic és estrictament agnòstic de l'angelet de les dents, però això no és molt probable, o sí? ...com Déu. D'aquí la frase: «agnòstic de l'angelet de les dents», però Bertrand Russell va assenyalar el mateix punt fent servir una hipotètica tetera en òrbita al voltant de Mart. Hauriem de ser estrictament agnòstics sobre l'existència, o no, d'una tetera en òrbita al voltant de Mart. Però això no vol dir que es consideri la probabilitat de la seva existència mà a mà amb la de la seva inexistència. La llista de coses de les que hauriem de ser estrictament agnòstics no acaba amb la llegenda de l'angelet de les dents i les teteres. És infinita si en vols creure una en particular: unicorns, angelets de les dents o teteres, o Yahveh, l'obligació és teva de demostrar per què. L'obligació de demostrar el perquè no hi creiem no és de la resta de nosaltres. Nosaltres, els que som ateus, som també «a-angelistes» i «a-teteristes». (Riures) Però no ens preocupem en dir-ho, i aquesta és la raó per la que el meu amic usa la llegenda de l'angelet de les dents com una etiqueta d'allò al que la major part de la gent anomenaria «ateu». De totes maneres, si volem incitar profundament als ateus a que es manifestin en públic, haurem de trobar alguna cosa millor que agnòstic de l'angelet de les dents o agnòstic de les teteres a les nostres pancartes. Què tal «humanistes»? Aquesta paraula té l'aventatge d'una xarxa mundial, d'associacions molt ben organitzades i revistes i demés que ja existeixen. El meu únic problema amb això és el seu aparent antropocentrisme. Una de les coses que vam aprendre de Darwin és que l'espècie humana és només una entre milions de cosines, algunes mes properes, algunes més distants. I existeixen altres possibilitats, com «naturalista», però també té problemes de confusió perquè Darwin hauria pensat «naturalista»- «naturalista» vol dir, és clar, allò oposat al sobrenatural, i així es fa servir algunes vegades. Darwin s'hauria confós amb l'altre significat de naturalista el que, és clar, i suposo que n'hi haurà altres que el confondran amb el nudisme. (riures) Aquestes persones podrien pertànyer al grup de linxadors britànics que l'any passar van atacar a un pediatra que van confondre amb un pedòfil. (Riures) Penso que la millor de les alternatives disponibles a ateu és simplement «no-teista». No té la forta connotació de que definitivament no hi ha un Déu, i podria ser fàcilment acceptada pels agnòstics de teteres i de llegendes de l'angelet de les dents. És completament compatible amb el Déu dels físics. Quan gent com -- quan ateus com Stephen Hawking o Albert Einstein fan servir la paraula «Déu», la fan servir, és clar, com a metàfora i una drecera per referor-se a aquella profunda i misteriosa part de la física que encara no entenem. «No-teista» servirà per tot això, i a diferència d'ateu, no provoca les mateixes reaccions fòbiques i histèriques. Però penso que, realment, la alternativa és pendre allò aspre de la mateixa paraula «ateu», precisament per ser una paraula tabú que provoca atacs de fobia histèrica. Podria ser més difícil trobar una *** significativa d'adeptes amb la paraula ateu que amb la paraula no-teista, o alguna altra paraula que no sigui confrontativa. Però si arribem a aconseguir-ho amb aquesta temible paraula, ateu, hi hauria un impacte polític més gran. Bé, jo diria que, si jo fos religiós, tindria molta por a la evolució. Encara més, tindria por a la ciència en general si fos entesa d'una forma apropiada. I això és perquè el punt de vista científic cap al món és molt més emocionant, més poètic, més ple de grans meravelles que qualsevol que surti dels pobres arsenals de la imaginació religiosa. Com en Carl Sagan, un altre heroi mort, va exposar, «per què serà que és tan difícil que cap religió dominant hagi vist la ciència i hagi dit, 'això és molt millor del que pensava!' L'univers és més gran del que el nostre profeta va dir, millor, més sutil, més elegant? En lloc d'això diuen, 'no no no, el meu déu és un petit déu i així vull que segueixi sent». Una religió, vella o nova, que enfatitzi la magnificència de l'univers com és revelada per la ciència moderna podria motivar reserves de reverència i admiració difícilment documentades pels cultes convencionals. Bé, aquesta és una audiència elitista, així que esperaria que al menys un 10% de vostès sigui religiós. Molts de vostès probablement estan subscrits a les nostres educades creències culturals de que hem de respectar la religió, però també sospito que un bon nombre de vostès secretament detesten la religió tant com jo. (Riures) Si ets un d'ells, i clar que molts de vostès pot ser que no ho siguin, però si ets un d'ells, t'estic demanant que deixis de ser tant educat, manifesta't i digues-ho, i si per casualitat ets ric, pensa una mica en les maneres com pots marcar la diferència. El grup de pressió religiós en aquest país és finançat massivament per fundacions, i no cal parlar dels beneficis en impostos per fundacions tals com la «Templeton Foundation» o el «Discovery Institute». Necessitem un anti-Templeton que surti a la llum. Si els meus llibres es venguessin tant com els de l'Stephen Hawking, en lloc de vendre's tant com els d'en Richard Dawkins, jo mateix ho faria. La gent sempre parla sobre «com et va canviar l'11 de setembre?» Aquí està com em va canviar a mi. Deixem de ser tant condemnadament respectuosos. Moltes gràcies. (Aplaudiments)