Tip:
Highlight text to annotate it
X
Els seguidors més acèrrims del programa...
segur que us en recordareu, d'ell;
va creuar els deserts més importants del món
en companyia d'una bicicleta i d'una càmera de vídeo:
Sergi Fernández.
-Sergi, com estàs? -Molt bé, molt bé.
Benvingut al "Temps d'aventura" un altre cop.
Què va quedar, d'aquelles travesses dels set deserts?
Van ser moltes experiències,
però, sobretot, després dels anys,
del que et recordes més és de la gent que vas conèixer
en aquells viatges,
la gent que viu al cor del Gobi, que viu al cor del Sàhara,
i que t'obren les portes de casa seva i t'ho donen tot.
Les coses van canviant, van evolucionant,
i ara el Sergi viatja acompanyat.
Doncs sí, han acabat els temps de viatjar sol,
i ara viatjo amb l'Amèlia, ja fa 5 anys.
Molt bé. L'Amèlia. La tenim aquí al costat.
-Amèlia, què tal, com estàs? -Molt bé, Toni.
Escolta, m'han dit...
que en aquestes travesses qui marca el ritme ets tu.
-És cert? -És cert.
Però, tot i que sembli al vídeo que marqui jo per anar més ràpid,
realment marco jo perquè sóc més lenta.
L'Amèlia és madrilenya,
i des de fa poc ja posa l'accent obert al seu nom.
-On vas aprendre el català? -El vaig aprendre aquí, a Barcelona.
I sí, ara escric el meu nom amb l'accent obert.
Escolta, de Portbou a Viena. Sembla molt llarg, eh, això.
Va ser molt llarg,
van ser gairebé dos mesos i mig,
però va ser una experiència molt maca.
I el canvi de paisatge, Sergi, m'imagino que és impressionant.
Molt gran.
Vam començar a Portbou,
per unir de manera simbòlica els Pirineus amb els Alps,
vam fer 50.000 metres positius en total,
o sigui, va ser duríssim,
molt més dur que molts viatges que havia fet jo pels deserts.
De Portbou a Viena, "Temps d'aventura".
Hola, amics del "Temps d'aventura"!
Sóc l'Amèlia, i aquest, per qui no el conegui, és el Sergi,
un noi que anava pedalant tot sol pels deserts.
L'any 2003 en Sergi Fernández va tenir el somni
de creuar en bicicleta els deserts més importants del món.
Al davant, molt de camí i moltes hores per parlar sol.
Tota aquesta entrada ha estat bastant dura.
*** servir pistes amples per on es pot anar amb bici,
però de vegades he d'empènyer la bicicleta
perquè hi ha molta sorra o grava i...
Gobi, Atacama, Austràlia...
Ells m'obren el camí a través del desert ple de mines!
Namib, Kalahari, Sàhara...
30.000 quilòmetres en solitari.
Això que tenim darrere de les nostres bicis és el Cap de Creus,
i aquí volem començar una nova aventura.
Vinga, Sergi, anem!
Doncs anem-hi.
Quines presses, no?
Línia de sortida, Portbou; línia d'arribada, Viena.
En total, 2.785 quilòmetres
amb un desnivell positiu de 50.000 metres,
passant molt a prop del mítics Mont Blanc,
Gran Paradiso, Cerví o Monte Rossa.
Iniciem la llarga travessa de camins pedregosos
amb les alforges ben carregades
i un GPS... per si de cas.
De tant en tant...
Bonjour...
...una mica d'asfalt, per alegria de les articulacions.
Novè dia de viatge
des que vam sortir de Portbou.
Hem creuat tot França, gairebé, tot el sud de França.
Ahir vam pujar el coll d'Izoard,
però per carretera.
I avui estem pujant el coll de Montgenèvre
en direcció ja cap a la frontera amb Itàlia, cap a Sestrières.
I a partir d'ara... comença un tram llarg,
de camins de muntanya...
I amb grans desnivells tant de pujada com de baixada.
La parella de ciclistes aventurers ha arribat al cor dels Alps,
on, curiosament, se'n troben altres que no pedalen.
Òndia, aquests sí que en saben, eh.
Buongiorno.
Buongiorno.
Colle di Bercia.
Uuuh! Què tal?
Nosaltres anem ara cap a Cesana.
Ho hem fet així per no anar per la carretera,
que hi ha molts cotxes, i camions i...
És bastant agobiant; ja hem vist *** cotxes, en aquest viatge.
Ara ja, muntanya, muntanya.
Estem pedalant per la Strada della Assietta.
La Strada della Assietta.
És una pista
que ens ha de portar per una zona molt panoràmica fins a Susa,
que és el poble que hi ha a l'altre costat de les muntanyes.
Amb un recorregut tan llarg i pedregós,
les rodes també tenen dret a queixar-se.
Doncs... fent la primera baixadeta del Col de Basset he punxat.
He agafat malament una pedra i he rebentat la roda.
(Sergi) Continuem pujant.
Tota l'estona entre 2.300-2.500.
Són pujades curtes, baixadetes...
Ja portem quatre o cinc colls.
Ara arribem a l'últim,
amb uns paisatges tot el dia impressionants.
Això sí: el sol i els núvols han estat jugant tot el dia,
entrant, sortint...
(marmota: xiscla)
Hem vist moltes marmotes.
I ens han agafat ganes de convertir-nos en marmota,
per viure tot el sant dia allà... amb aquestes vistes.
(xiscle)
Uf!
Ara arribem al cinquè coll del dia.
Aviam... Ja no sé ni com es diuen.
Col Lauson.
2.497 metres.
Xoca-la!
Uf!
Veus? Tot el dia, paisatges al·lucinants.
Com al·lucinants seran, a partir d'ara,
les baixades que ens esperen
fins a trobar el lloc més adient per instal·lar el bivac.
És hora de llevar-se, són les 6 i quart del matí.
Sortim a l'exterior.
Oh...
És preciós!
Les nostres bicicletes.
I aquesta d'aquí al darrere
és la carretera o la pista que puja el Colle di Colombardo.
Salut.
Ok.
E cuando arribo a casa...
un capuccino delicioso.
Ma io non tengo auto, signorina.
Comencen les pujades alpines més dures,
amb un càstig addicional, la boira,
que no ens deixa veure Gran Paradiso,
el primer quatremil de la travessa.
Hem deixat enrere la vall de Viú i els núvols continuen aquí.
Però nosaltres estem molt a prop de la ciutat de Torí,
a només 27 quilòmetres,
i la pròxima destinació és Ceresole Reale, que està a uns 1.600,
i després continuarem cap al Colle del Nivolet,
aquí hi ha el Parc Nacional del Gran Paradiso.
Esperem que s'obri una mica, que puguem veure aquest cim tan bonic,
el Gran Paradiso, un quatremil.
I després ja només ens quedarà una llarga baixada per pista
fins a la vall d'Aosta
i el primer destí important del nostre viatge, el Mont Blanc.
Corriols una mica tècnics, pistes perfectament ciclables...
i fins i tot asfalt.
Les BTT d'en Sergi i l'Amèlia van pertot arreu,
però sempre lluny dels cotxes.
Bu-bu...
Estem pujant al coll de Nivolet, de 2.640 metres,
que és el pas que farem servir per passar la vall del riu Orco,
a la vall d'Aosta.
Estem dins del Parc Nacional del Gran Paradiso.
Avui hem dormit a Ceresole Reale
i portem ja uns 1.000 metres d'ascensió.
Ens trobem ara mateix a exactament 2.500 metres.
L'arribada a la part alta del coll és especialment esperada.
Després de pujar el coll de Nivolet,
de 2.615 metres d'altitud,
recuperarem forces amb un entrepà de xoriço.
No hi ha pa amb tomàquet perquè volíem estalviar pes a la pujada,
però això sí, amb unes vistes impressionants del Gran Paradiso.
I ara només ens resta una baixada llarguíssima de mountain bike
fins a la vall d'Aosta.
I estem molt a prop del Mont blanc. Bon profit.
Crec que necessitaré una mica d'aigua. Gràcies.
En un recorregut tan llarg de dos mesos de durada,
la meteorologia és molt canviant.
Finalment han tingut sort
i han pogut apreciar la magnitud del Gran Paradiso.
Tot l'esforç de la pujada es veurà recompensat
amb una de les baixades més divertides de tota la travessa.
Directes cap a la vall d'Aosta.
Després de 17 dies de viatge
i gairebé 900 quilòmetres pedalant muntanya amunt, muntanya avall,
des que vam sortir de Portbou,
per fi som als peus del massís del Mont Blanc.
O del Monte Bianco i així no s'enfada ningú.
I sota el gran colós, Courmayeur, a l'estiu, sempre de festa.
En Sergi i l'Amèlia ara descansaran de pedalar.
A Courmayeur iniciaran un recorregut circular
voltant les muntanyes més imponents de tres països:
Itàlia, Suïssa i França.
En 8 dies,
170 quilòmetres de caminada alpina.
Sabatilles de trekking, motxilla...
i, en comptes de casc, una gorra,
i les bicicletes, les hem deixat a baix, a Courmayeur,
a la pensió Venezia,
que ens han fet el gran favor de guardar-les
durant els pròxims 7 o 8 dies,
que són els que estarem caminant al voltant del massís del Mont Blanc,
fent el tour del Mont Blanc,
que són uns 170 quilòmetres,
uns quants més si fas algunes variants,
i bé, comença una nova aventura...
dins de l'aventura.
La musculatura de les cames
s'haurà d'habituar lentament a les noves circumstàncies.
El canvi no és fàcil, com tampoc ho és per l'esquena,
que, de cop i volta, haurà de suportar una motxilla de 12 quilos,
on hi ha tot el necessari per passar els pròxims 8 dies de travessa.
Per contra, els ulls...
i els objectius de la càmera de vídeo i la de fotos ho agrairan.
Hem començat la segona etapa del tour del Mont Blanc,
al refugi que és allà baix,
i estem pujant el Col Ferret, de 2.500 i una mica més,
que és l'entrada a Suïssa per nosaltres,
i darrere tenim uns paisatges impressionants.
Avui la meteo, perfecta.
I l'Amèlia sembla que s'ha recuperat molt millor que jo,
perquè no la puc ni seguir.
Som a prop de Suïssa.
A l'esquerra, el Cerví, que després serà el Matterhorn,
i la dreta, el massís del Monte Rossa,
el més alt dels Alps helvètics: 4.634 metres.
Aquí no hi ha cap mena de fronteres ni duanes,
però alguna cosa ens diu que som a Suïssa.
Tercer dia, tercera etapa del tour del Mont Blanc,
segon dia a Suïssa.
Avui, si tot va bé, ja entrarem a França una altra vegada,
pel coll de la Balme.
Però ara mateix el que estem fent és pujar la Fenêtre d'Arpette,
que és una variant una mica diferent del tour del Mont Blanc habitual,
és una mica més de muntanya,
no està tan trepitjat el camí, potser...
Però els paisatges són al·lucinants.
Quarta etapa per nosaltres del tour del Mont Blanc.
Ahir vam dormir a Le Peuty, en una petita zona d'acampada,
i avui estem pujant el coll de Balme,
que està allà al darrere, d'uns 2.200 metres,
i per nosaltres serà l'entrada a França.
En teoria, avui volem arribar fins a Chamonix.
Però abans, un parell d'imatges del gegant des del vessant suís.
Últimes passes del Col de Balme, deixem enrere Suïssa,
arribem aquí, al refugi del Col de Balme...
i atenció perquè tenim uns paisatges...
Som, si fa no fa, just a la meitat del trekking.
Una musculatura habituada a pedalar comença a trobar-se còmoda caminant,
i més si, de tant en tant, els fas algun regal com aquest...
o com aquest.
El riu Bionnassay baixa amb fúria a la primavera i l'estiu.
Els Alps han tingut i tenen encara moltíssima neu.
Ara en trepitjarem una mica.
Sisè dia i per fi trepitgem neu.
Estem pujant el coll de Bonhomme, de 2.300,
i després hi haurà un altre coll, el coll des Fours,
de 2.600 o una cosa així.
I el cos ja s'ha acostumat a aquest ritme
de caminar 7 horetes o 8 horetes cada dia, més o menys.
El que no ens acaba de quadrar
és que si nosaltres estem 7 dies unes 7 o 8 hores cada dia,
són gairebé 50 hores.
I no deixem de rumiar i pensar i calcular:
"Com s'ho fan els de la Ultratrail?"
Kilian, com t'ho fas per fer només 20 hores?
Coll de Fours, 2.665 metres d'altitud,
una alçada prou important perquè els pulmons comencin a queixar-se.
Les cames segueixen bé, l'esquena no tant,
però després de tants quilòmetres, i el peus?
Peus en perfecte estat després de 7 dies de trekking.
Per fi som a Courmayeur, a l'habitació de la pensió Venezia,
que és on ens han guardat les bicicletes.
Bicicletes que ara tornaran a rodar després d'una setmana de vacances.
Tercera i última part del viatge de Courmayeur a la capital austríaca.
Per davant un llarg viatge encara: 1.600 quilòmetres...
i, d'entrada, llarguíssimes pujades,
colls de muntanya de gairebé 3.000 metres,
just per sota del Cerví, del Monte Rossa...
i després el Paso de San Giacomo ens ha de portar cap a Suïssa,
o sigui que queda molt de viatge.
Al fons a la dreta, punxat el cel, el Cerví.
Continuem a Itàlia, ara arrossegant les BTT.
Ja portem exactament dues hores pujant des de Cheneil,
per un camí molt dolent, horrible, empenyent la bici,
i això és el que és un porteig,
posem tot el pes a la motxilla, deixem les alforges buides...
i agafem aquests camins perquè no hi ha cap més variant.
L'única alternativa és carretera,
es dóna molta volta i marxa dels Alps.
I aquí almenys podem veure el Cervino.
Cervino.
Venim d'allà baix empenyent com burros.
I ara continuarem per aquest corriol d'aquí.
Un altre coll de 2.700 i després ja baixarem.
Un refugi i després, Sant Jacques.
Veure sortir el sol
és un dels avantatges dels bivacs en plena natura.
Més avantatges i més sorpreses.
Quan estàvem pujant cap al coll de Nannaz
hem trobat un habitant de les muntanyes.
Coll de Nannaz! 2.773!
I allà tenim el Monte Rossa.
Que ens acompanyarà gairebé durant tota la baixada:
20 quilòmetres de pista on pràcticament no pedalarem.
Aquest petit descans ens anirà de meravella,
perquè després ens trobarem uns dels trams més durs de tota la travessa.
Segon porteig del viatge.
Estem pujant el Col di Turlo, de 2.700 metres,
i estem gairebé a dalt de tot.
Estem a una miqueta més del que diu això, a 2.600 i poc.
Portem 4 hores i 50 minuts empenyent la bicicleta
i ja comença a fer-se una miqueta dur.
Però ja estem molt a prop.
Iuhu!
Cinc horetes i quart.
Recta final de la travessa i també del reportatge.
En Sergi i l'Amèlia van trigar dos mesos
a fer aquests gairebé 3.000 quilòmetres
amb 50.000 metres de desnivell positiu.
Ho van fer a l'estiu, perquè durant la resta del l'any...
molts dels camins que hem vist no existeixen per les bicicletes.
Però abans d'entrar a Àustria,
el millor comiat que ens poden donar els Alps italians.
(Sergi) Dolomites, Dolomites. Dolomites.
Ja fa gairebé una setmana que vam arribar a les Dolomites,
però ha estat una setmana molt humida,
amb unes pertorbacions
que feien que no disfrutéssim gaire la bici,
arribant molls cada dia al càmping..., un fàstic.
I avui és un dia molt especial,
perquè portem 2.000 km de viatge des que vam sortir de Portbou,
i avui ha sortit el sol.
És molt emocionant. Sembla que no, però és molt emocionant.
I millor.
Estem arribant a Le Tre Cime di Lavaredo.
Oh... yeah.
Canvi radical en el ritme i en la vegetació.
A la línia de meta, ansiós de veure'ns, ens espera el Danubi.
Per fi les muntanyes han quedat enrere.
Després de dos mesos de viatge,
avui entrarem a Viena pedalant pel bicicarril del Danubi
una etapa molt planera, molt fàcil,
però perfecta per recordar
tots els bons moments d'aquest llarg viatge,
2.900 quilòmetres, 50 etapes,
50.000 metres de desnivell positiu acumulat
i moltes aventures,
però sobretot, i el més important,
un somni fet realitat:
Portbou-Viena amb bicicleta de muntanya.
-Quines presses, no? -Bonjour!
Buongiorno!
Les cames estan una mica tocades...
No només les cames.
Però no donarem detalls... Hem vist moltes marmotes.
I ens han agafat ganes de convertir-nos en marmota.
És hora de llevar-se, són les 6 i quart del matí.
La pujada ha estat duríssima.
I ara mateix vaig a tope
amb el plat petit, però a tope.
Això sembla Vietnam, eh?
-Toma número... -1.200.000.
Talla.
3.800 metres nedant a mar obert,
180 quilòmetres en bicicleta
i, per acabar-ho de rematar, una marató.
És l'Ironman de Lanzarote, on competirem la setmana que ve.
I ho farem de la mà del nostre company Jordi Gil,
el presentador de l'"InfoK" de Televisió de Catalunya
ens explicarà el que s'arriba a patir
en un dels triatlons de llarga distància més famosos del món,
i com la va preparar al costat de tres grans especialistes
com Xavi Llobet, Víctor del Corral i David Vázquez.
Dijous que ve, "Temps d'aventura" de ferro.