Tip:
Highlight text to annotate it
X
Com vam avançar en el primer vídeo, un dels trets que més delimiten el llenguatge d’especialitat són els termes.
L’objectiu d’aquesta presentació és que conegueu la ciència que els estudia, la terminologia.
Començarem per una caracterització general del terme en contrast amb els mots del llenguatge general.
En el vessant pràctic, farem una ullada a com s’estructuren els diccionaris d’especialitat,
concretament l’ús de l’arbre de camp i l’estructura d’una fitxa terminològica.
I finalment, focalitzarem l’atenció en el tractament de neologismes i en la normalització dels termes.
Entenem per ‘terminologia’ el conjunt de termes d’una disciplina,
però també la ciència que estudia l’estructura, la formació/adaptació i l’ús dels termes.
En general és la ciència que fixa els criteris lingüístics i terminològics per a gestionar els termes.
A casa nostra el centre que desenvolupa i integra la terminologia en els sectors especialitzats
i en la societat en general és el TERMCAT.
Juntament amb aquesta autoritat en matèria lingüística desenvolupen el llenguatge d’especialitat
principalment universitats del nostre àmbit lingüístic, com la UPF, la UIB, la UV, etc. I també l'AVL.
Com una característica compartida amb el llenguatge d’especialitat en general, els termes han de ser precisos.
En la llengua general les paraules solen tindre diferents significats, segons el context,
però en el llenguatge d’especialitat, com ara veureu, es tendeix a la monosèmia.
Observeu les definicions següents.
La primera és del ‘Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans’.
En el lema 'llibre' trobem definicions, exemples, frases fetes, sintagmes amb el formant ‘llibre’, etc.
És el ventall de significats que la llengua comuna té per a llibre.
En canvi, si anem a una definició terminològica, concretament del Diccionari d’educació,
trobem una fitxa dedicada exclusivament a l’entrada ‘llibre electrònic’.
Hi ha un concepte descrit com un ‘Llibre editat en suport digital...’,
associat amb la denominació ‘llibre electrònic’, o amb sinònims.
Per tant, en contrast amb el diccionari general, una definició, per tant un concepte en un context determinat.
I això fa que en educació, com és el cas, ‘llibre digital’ només es puga entendre d’una manera.
La fitxa que hem vist s’inclou dins d’un diccionari terminològic.
Si anem a l’estructura general d’aquest tipus de productes veiem com, en el treball previ
de preparació del treball terminològic s’estableix l’esquelet general del diccionari, en forma d’arbre de camp.
Ací veiem dos exemples d’arbres de camp, amb diferent grau de complexitat.
Els conceptes generals que deriven de videojocs són relativament pocs, per això està simbolitzat
per una palmera amb el tronc comú i unes quantes ramificacions de les quals pengen els termes.
Un diccionari com el d’educació, en contrast, té moltes disciplines derivades,
i demana un arbre de camp complet i un diccionari amb un nombre de termes elevat.
Una vegada hem establert l’arbre de camp
assignarem cada concepte de la disciplina a una àrea temàtica.
Així ens assegurem que el treball siga complet i equilibrat.
Si ‘selectivitat’ és la denominació la fitxa ens indica que té un terme preferent, ‘prova d’accés a la universitat’,
dos sinònims i fins i tot una sigla que coneixem bastant, PAU.
Veiem també els equivalents en altres llengües i una nota que ens aclareix
quina és la prova equivalent als EUA i al Regne Unit.
Per últim, la definició, que comença per un descriptor, una paraula més general que selectivitat,
hiperònima, com és ‘examen’.
Ens descriu de manera precisa i concisa tots els aspectes que el caracteritzen, en una sola frase.
Ací teniu l’àrea temàtica i el lloc que ocupa en l’arbre de camp.
Dins de tot el conjunt de termes que incloem en un diccionari
hem de parar un esment especial als neologismes.
Són conceptes nous que apareixen per l’intercanvi cultural
o bé per avanços en la societat.
El neologisme és la part creativa del llenguatge, ja que una idea nova vol una denominació inèdita.
El llenguatge és variat quant a mecanismes de creació de noves paraules,
i ací en veiem els més habituals.
Manlleus adaptats com patrocinador o gaspatxo,
afixos com semipresencial o maquinari, compostos, sintagmes i abreviacions.
Entre els objectius de la pràctica terminològica tenim el de fixar les formes lingüístiques més adequades,
el que es coneix com a normalització, que té en compte les solucions de les altres llengües.
Seria el cas de sushi, que no s’escriu amb X sinó amb SH.
En altres casos s’ha recorregut a la forma catalana perquè reflectia clarament el que el concepte explicava:
és el cas de programari (que significa ‘conjunt de programes’),
i que s’ha consolidat en la col·locació programari lliure.
Per últim no es descarta recórrer a la variació geogràfica o històrica de la llengua.
És el cas d’alquena, ja que era present en textos medievals.
Per tant no calia el manlleu henna.
Per tant, recapitulem.
La terminologia estudia els termes d’una llengua i crea les bases teòriques per a normalitzar-los.
Perfecciona el lèxic d'una llengua, i per tant, desenvolupa la varietat estàndard.
És l’eina que perfecciona l’estàndard.