Tip:
Highlight text to annotate it
X
-Onzè llibre. CAPÍTOL I - PART 2.
El sabateta.
Un riure gutural respondre des de l'interior de la paret aquestes paraules amb sang - "Ah!
ha! hah! "- La gitana va mirar el sacerdot retirar-se en la direcció del Pont Notre-
Dóna'm.
Una cavalcada es va sentir en aquesta direcció. La jove havia reconegut el rancorós
reclusa. Panteixant de terror, va tractar de desactivar
ella mateixa.
Ella es va retorçar, va fer molts començaments d'agonia i desesperació, però l'altre la subjectava amb
una força increïble.
Els dits prim i ossut que el seu masegat, atapeïts en les seves carns, i es van reunir al voltant
que. S'hauria dit que aquesta mà era
clavat al braç.
Era més que una cadena, més d'una trava, més que un anell de ferro, que era una
parell de pinces de vida dotat d'intel ligència, que va sorgir de la paret.
Es va deixar caure contra la paret, exhausta, i llavors la por a la mort va prendre possessió
d'ella.
Va pensar en la bellesa de la vida, de la joventut, de la vista del cel, els aspectes
de la naturalesa, del seu amor per Febus, de tot el que estava desapareixent i tot el que es
sobre, del sacerdot que va ser
denúncia d'ella, de la del botxí que vindria, de la forca que hi era.
Llavors va sentir el terror de muntatge de les mateixes arrels del seu pèl i ella va escoltar les burles
es riuen de la reclusa, que li deia en veu molt baixa: "Ah! ha! ha! és
serà penjat! "
Es va tornar un aspecte moribund cap a la finestra, i ella va veure el rostre ferotge de l'
acomiadar a monja a través dels barrots. "Què he fet?", Va dir, gairebé
sense vida.
La reclusa no va respondre, però va començar a remugar amb un cantarella irritada, burlant-se de
entonació: "La filla d'Egipte! filla d'Egipte! filla d'Egipte! "
El infeliç Esmeralda va deixar caure el cap sota del seu pèl al vent, la comprensió
que no era un ésser humà que calia tractar.
Tots alhora la reclusa va exclamar, com si la pregunta a la gitana s'havia pres totes les
aquesta vegada per arribar al seu cervell ,--"' Què has fet amb mi? "que vostè diu!
Ah! Què has fet per mi, gitana!
Bé! escoltar .-- vaig tenir un fill! de veure't!
Jo tenia un fill! un nen, t'ho dic - una preciosa nena - El meu Agnes "continuar ella
violentament, besant a alguna cosa en la foscor .-- "Bé! és el que veus, filla d'Egipte? ells
va portar el meu fill de mi, li van robar al meu fill, que es va menjar el meu fill.
Això és el que m'han fet "La jove va respondre com un be,. -
"Ai! potser jo no havia nascut! "
"Oh! Sí! "Va respondre el reclús," ha d'haver nascut.
Que estaven entre ells.
Ella seria la mateixa edat que tu! Per tant - He estat aquí quinze anys;! Quinze anys
he patit, quinze anys, he pregat, quinze anys sinó que cop el meu cap
en contra d'aquestes quatre parets - li dic que
-Va ser als gitanos que me la van robar, sents això? i que se la van menjar amb els seus
dents .-- Vostè té un cor? imaginar un nen que juga, una succió del nen, un nen dormint.
És tan innocent alguna cosa - Bé! això, això és el que em van treure, el que
assassinats. El bon Déu ho sap molt bé!
Avui dia, és el meu torn, em vaig a menjar la gitana .-- Oh!
Jo et mosseguen bé, si les barres no m'ha impedit!
El meu cap és *** gran - una mica pobre! mentre dormia!
I si ella es va despertar quan se la van endur, en va es pot plorar, jo no hi era -
Ah! mares gitanes, que va devorar el meu fill! Vingui a veure el seu propi. "
Llavors es va posar a riure o cruixit de dents, per a les dues coses s'assemblaven
altres en què s'enfronten furiosos. El dia començava a clarejar.
Un llampec de cendra tot just il.luminat l'escena, i la forca es va fer més i més clara en
la plaça.
A l'altre costat, en la direcció del pont de Notre-Dame, als pobres condemnats
nena es va imaginar que ella va sentir el so de la cavalleria s'acostava.
"Senyora", va exclamar, ajuntant les mans i caient de genolls, descabellat,
distret, boig de por, "Senyora! tingueu pietat!
Ja vénen.
No he fet res a vostè. Què t'agradaria veure morir en aquest
forma terrible davant els seus propis ulls? Vostè està trist, estic segur.
És *** terrible.
Vull deixar la meva escapament. Libérame!
Misericòrdia. No vull morir així! "
"Torneu-me el meu fill!", Va dir la reclusa.
"Misericòrdia! ¡Misericòrdia! "
"Torneu-me el meu fill!", "Libérame, en nom del cel!"
"Torneu-me el meu fill!"
Una altra vegada la jove va caure, esgotat, trencat, i que ja els ulls vidriosos
d'una persona a la tomba. "Ai!" Va sentir defallir ", que busca al seu fill,
Busco els meus pares. "
"Torneu-me al meu Agnes poc!" Perseguit Gudula.
"No sap on és? Després moren - Jo t'ho diré.
Jo era una dona de la ciutat, que va tenir un fill, es van dur al meu fill.
Va ser als gitanos. Ja veieu que has de morir.
Quan la seva mare, la gitana, ve a reclamar, jo li dic: "Mare,
mira aquesta forca - O, Torneu-me el meu fill.
Vostè sap on és, la meva filleta?
Estada! Jo et mostraré.
Aquí hi ha la seva sabata, l'únic que em queda d'ella.
Sap on és el seu company?
Si vostè sap, em dic, i si és només en l'altre extrem del món, m'arrossegaré per
que de genolls ".
Mentre ella parlava així, amb el seu altre braç estès a través de la finestra, va mostrar la
gitana de la sabata brodat poc. Ja havia llum suficient per distingir
la forma i els colors.
"Anem a veure que les sabates", va dir el gitano, tremolant.
"Déu! Déu! "
I al mateix temps, amb la mà que estava en llibertat, es va afanyar a obrir la
petit bossa adornat amb vidre verd, que portava al voltant del coll.
"Endavant, endavant!" Grüner Gudula, "buscar el seu amulet del dimoni!"
De sobte, es va aturar en sec, es va estremir de cap a peus, i va exclamar amb una veu que
procedir des del més profund del seu ésser: "La meva filla!"
La gitana acabava de treure de la bossa d'un sabateta absolutament similar a la
altres.
Per aquest sabateta s'adjunta un pergamí en què es va inscriure aquest
encant, - Quand li parell retrouveras Ta només et
tindràs els paraules .*
* Quan has de trobar la seva parella, la teva mare va a estirar els braços per a tu.
Més ràpid que un llamp, la reclusa havia posat els dos sabates junts,
havia llegit el pergamí i el va posar a prop dels bars de la finestra del seu rostre radiant
amb goig celestial mentre plorava, -
"La meva filla! la meva filla! "" Mare meva! ", va dir el gitano.
Aquí no són iguals a la tasca de representar l'escena.
El mur i les barres de ferro entre ells.
"Oh! la paret! ", va exclamar la reclusa. "Oh! a veure-la i no per abraçar!
La seva mà! la seva mà! "
La jove va passar el seu braç per l'obertura, la reclusa es va llançar en aquest
mà, va estrènyer els llavis a ella i quedava enterrat en aquest petó, sense donar
altre signe de vida que un sanglot que va llançar el seu pit de tant en tant.
Mentrestant, ella va plorar a dojo, en silenci, en la foscor, com una pluja en la nit.
La pobra mare s'aboca en rius sobre que adorava a la mà del fosc i profund pou de
llàgrimes, que es trobava al seu interior, i en què el seu dolor s'havia filtrat, gota a gota, per
quinze anys.
Tot d'una es va aixecar, va llançar de banda la seva llarga cabellera grisa del front, i sense
dir una paraula, va començar a tremolar les barres de la seva cel gàbia, amb les dues mans, més
furiosament que una lleona.
Les barres es va mantenir ferm.
Després se'n va anar a buscar a la cantonada de la seva cel una enorme pedra de pavimentació, que li va servir
com un coixí, i es va llançar contra ells amb tal violència que un dels bars
va trencar, emetent milers d'espurnes.
Un segon cop va destrossar per complet la vella creu de ferro que una barricada a la finestra.
Després, amb les dues mans, que va acabar d'última hora i l'eliminació de les soques dels oxidats
les barres.
Hi ha moments en mans de la dona té una força sobrehumana.
Un passatge trencat, menys d'un minut es requereix per a apoderar-se de la seva filla per
la meitat del seu cos, i que dibuixi a la seva cel.
"Anem m'ho dius a mi treure de l'abisme", va murmurar.
Quan la seva filla estava dins de la cèl lula, que li va posar suaument a terra, i després va aixecar
l'altra vegada, i tenint en els seus braços com si estigués sent només el seu petit
Agnes, mentre caminava amunt i avall a la seva petita
habitació, embriagat, frenètic, alegre, cridant, cantant, besant la seva filla, parlant
a ella, tirant-se a riure, a plorar de fusió, alhora i amb vehemència.
"La meva filla! la meva filla! ", va dir.
"Tinc la meva filla! Aquí està! El bon Déu li ha donat l'esquena a mi!
Ha vostè! Veniu tots! Hi ha algú aquí per a veure que tinc
la meva filla?
Senyor Jesús, què bonica és! M'has fet esperar quinze anys, el meu
Déu bo, però va ser amb la finalitat de donar l'esquena al meu bella .-- Llavors, els gitanos es
no a menjar!
Qui va dir això? La meva filla! la meva filleta!
Dóna'm un petó. Els bons gitanos!
M'encanta els gitanos - És veritat que vostè!
Això va ser el que va fer que el meu cor salt cada vegada que passava.
I vaig prendre perquè l'odi! Perdona, Inés, em perdoni.
Vostè va pensar que jo molt maliciós, no?
T'estimo. Encara la petita marca al
el coll? Anem a veure.
Ella encara ho té.
Oh! ets bonica! Vaig ser jo qui et va donar aquests ulls grans,
senyoreta. Dóna'm un petó.
T'estimo.
No és res per a mi que altres mares tenen fills, i jo les menyspreu ara.
Només han de venir a veure. Aquí està la meva.
Veure seu coll, els seus ulls, el seu pèl, les seves mans.
Em troba res tan bell com això! Oh! Et prometo que tindrà amants,
que ella vol!
He plorat durant quinze anys. Tota la meva bellesa s'ha anat i ha disminuït
a ella. Dóna'm un petó ".
Es va dirigir a ella milers d'altres observacions extravagants, el accent
constitueix la seva bellesa única, desordenats vestits de la pobra noia fins al punt
de fer la seva rubor, es va allisar la seda
pèl amb la mà, la va besar els peus, els genolls, el front, els ulls, estava en èxtasi
per sobre de tot.
La jove va deixar sortir amb la seva, repetint a intervals i molt baix i
amb una tendresa infinita, "Mare meva!"
"Veus, el meu nena", va prosseguir el solitari, intercalant les seves paraules amb
petons, "Jo et vull molt? Ens anirem d'aquí.
Anem a ser molt feliç.
Jo he heretat alguna cosa a Reims, al nostre país.
Vostè sap Reims? Ah! no, no ho sé, que eren ***
petits!
Si sabessis el bonica que eres a l'edat de quatre mesos!
Peus petits que la gent venia fins i tot des Epernay, que està a set llegües de distància, a
veure!
Tindrem un camp, una casa. Vaig a posar a dormir al meu llit.
Déu meu! Déu meu! qui anava a creure això? Tinc a la meva filla! "
"Oh, mare meva!", Va dir la jove, amb tota la seva força per trobar la longitud de parlar en el seu
emoció ", la gitana m'ho va dir.
Hi havia un gitano bo de la nostra banda, que va morir l'any passat, i que sempre es preocupava per mi com
una infermera. Va ser ella qui va posar aquesta petita bossa de
el meu coll.
Ella sempre em deia: 'Petita, guàrdia d'aquesta joia així!
És un tresor. Se't faré per trobar la teva mare un cop
una altra vegada.
Tu wearest teva mare al teu coll ". - La gitana li va predir"!
La monja acomiadat va tornar a pressionar a la seva filla als braços.
"Vine, deixa donar-te un petó!
Vostè diu que graciosament. Quan estem al país, es col.locarà
aquests sabatetes d'un nen Jesús a l'església.
Sens dubte, l'hi dec a la Mare de Déu bo, sant.
Quina bonica veu tens! Quan em va parlar fa un moment, es
música!
Ah! meu Senyor Déu! He trobat el meu fill de nou!
Però, és creïble aquesta història? Res va a matar a un - o hauria d'haver fet
va morir d'alegria. "
I llavors va començar a aplaudir de nou i de riure i cridar: "anem
a ser tan feliç! "
En aquest moment, la cèl lula va ressonar amb l'estrèpit de les armes i un galopar dels cavalls
que semblava venir des del Pont Notre-Dame, enmig de la promoció i més
més al llarg del moll.
La gitana es va llançar amb l'angoixa en els braços de la monja acomiadats.
"Sálvame! ¡Salveu-me! mare! Ja vénen! "
"Oh, cel! Què estàs dient?
Se m'havia oblidat! Ells estan en la recerca de tu!
¿Què ha fet vostè "," no sé ", va respondre el nen infeliç;
"Però estic condemnat a morir."
"A morir", va dir Gudula, trontollant com si un llamp, "a morir", va repetir
lentament, mirant a la seva filla amb els ulls desorbitats.
"Sí, mare", va respondre la jove espantada jove, "em volen matar.
Vénen a agafar-me armats. La forca és per a mi!
¡Sálvame! ¡Salveu-me!
Ja vénen! ¡Sálvame! "
La reclusa va romandre durant alguns instants immòbil i petrificada, i després es va mudar
el cap en senyal de dubte, i de sobte donant curs a una riallada, però
amb el seu riure terrible que havia tornat a ella, -
"Ho! ho! no! És un somni del que vostè m'està dient.
Ah, sí!
L'he perdut, que va durar quinze anys, i després me la vaig trobar de nou, i que va durar un
minut! I que la portaria de mi una altra vegada!
I ara, quan ella és bella, quan és major d'edat, quan ella em parla, quan ella
m'estima, és ara que vindrien a devorar, davant els meus propis ulls, i jo li
mare!
Oh! no! aquestes coses no són possibles. El bon Déu no permet coses com ara
que. "Aquí, la cavalcada va semblar aturar-se, i un
la veu se li va sentir dir en la distància, -
"D'aquesta manera, el senyor Tristany! El sacerdot diu que la trobarem a
la ratera. "va començar el soroll dels cavalls de nou.
La reclusa es va posar dret amb un crit de desesperació.
"Vola! volar! el meu fill! Tot torna a mi.
Vostè té raó.
És la teva mort! Horror!
Malediccions! Volar! "
Ella va treure el cap per la finestra, i es va retirar de nou a corre-cuita.
"Romandre", va dir, en una brusca baixa, i el to lúgubre, mentre estrenyia la mà de
el gitano, que estava més mort que viu.
"Estigueu! No respirar!
Hi ha soldats per tot arreu. No pot sortir.
És *** clar ".
Els seus ulls estaven secs i ardents.
Ella va romandre en silenci per un moment, però ella es va passejar per la cèl.lula a corre-cuita i es va aturar ara
i després per arrencar un grapat dels seus cabells blancs, que es va trencar després amb el seu
les dents.
De sobte va dir: "Ells s'acosten. Vaig a parlar amb ells.
Amaga't en aquest racó. Que no es veu.
Els diré que vostè ha fet la seva fuita.
Que li donin d'alta, a fe! "
Va deixar la seva filla (a sota perquè ella encara portava ella), en una cantonada de la
mòbil que no era visible des de l'exterior.
Ella va fer el seu ajupir-se, arreglar la seva cura perquè ni peu ni mà
projecta des de l'ombra, es va deslligar els cabells negres, que es va estendre sobre la seva túnica blanca
per amagar que, col.locat davant d'ella el seu
gerra i el seu paviment de pedra, els únics articles dels mobles que posseïa, imaginant
que la gerra i la pedra es amagar-la. I quan això es va acabar, es va tornar més
tranquil, i es va agenollar per pregar.
El dia, que era només incipient, encara queden moltes ombres a la ratera.
En aquest moment, la veu del sacerdot, aquella veu infernal, va passar molt a prop de
la cel, plorant, -
"D'aquesta manera, el capità Febus de Chateaupers." En aquest nom, en la veu, l'Esmeralda,
amagat en el seu racó, va fer un moviment. "No es mogui!", Va dir Gudula.
Ella amb prou feines havia acabat quan un tumult d'homes, espases i cavalls es va aturar en tot el
cel lular.
La mare es va aixecar ràpidament i va anar a càrrec abans de la seva finestra, per tal d'aturar
cap amunt. Ella va veure una nombrosa tropa d'homes armats, tant
a cavall ia peu, elaborat sobre la Greve.
El comandant va desmuntar i es va acostar.
"Vella", va dir aquest home, que tenia un rostre atroç, "estem a la recerca d'un
bruixa per penjar-la, se'ns va dir que ella tenia ".
La pobra mare assumeix com un aire indiferent com va poder, i va respondre: -
"No sé el que vols dir." L'altre es va reprendre, "Tete Dieu!
Què va ser el que va dir l'ardiaca por?
On és ell? "," Monsenyor ", va dir un soldat", ha
desaparegut ".
"Anem, vella boja", va començar el comandant nou ", no menteixen.
Una bruixa va ser posat a càrrec de vostè. Què has fet amb ella? "
La reclusa no va voler negar-ho tot, per temor a despertar sospites, i respondre en
un to sincer i mal educat, -
"Si vostè està parlant d'una gran noia jove que es va posar a les meves mans fa un temps, em
li dirà que ella em va mossegar, i que la va deixar en llibertat.
Aquí està!
Deixa 'm en pau. "El comandant va fer un gest de
decepció. "No em menteixis, vell fantasma!", Va dir.
"El meu nom és Tristan l'Hermite, i estic xafarderies del rei.
Tristan l'Hermite, em sents? "
I va afegir, mentre mirava a la plaça de Greve entorn d'ell, "És un nom que té un
fet aquí. "
"Vostè pot ser Satanàs l'Ermità", va respondre Gudula, que va ser la recuperació de l'esperança ", però
no ha de tenir res més a dir a vostè, i mai ha de tenir por de tu. "
"Tete-Dieu", va dir Tristany, "aquí hi ha una bruixa!
Ah! Així que la nena bruixa ha fugit! I en quina direcció es va anar? "
Gudula respondre en un to lleuger, -
"A través de la Rue du Mouton, crec." Tristan va tornar el cap i li va fer un senyal a
a la seva tropa per preparar-se a emprendre la marxa altra vegada.
El reclús va respirar un cop més.
"Monsenyor", va dir de sobte un arquer ", demanar als elfs d'edat pels barrots de la seva finestra
es trenquen d'aquesta manera. "Aquesta pregunta va portar de nou a l'angoixa
cor de la mare miserable.
No obstant això, no va perdre tota presència d'ànim.
"Sempre han estat així", va balbucejar.
"Bah!", Va replicar l'arquer, "fins ahir encara formaven una creu fina negre, que
devoció va inspirar. "Tristany aquest una mirada de reüll a la
reclusa.
"Crec que la vella s'està confós!" Va sentir la pobra dona que tots els
depenia de la seva serenitat, i, encara que amb la mort en la seva ànima, va començar a
a somriure.
Les mares tenen aquesta força. "Bah!", Va dir, "l'home està borratxo.
'És més d'un any des de la cua d'un carro de pedra va xocar contra la finestra i
es va trencar en la reixeta.
I com em maleïa, el carreter, també. "" És veritat ", va dir un altre arquer," jo era
allà. "Sempre ia tot arreu la gent es
trobat que han vist tot.
Aquest testimoni inesperat de l'arquer va animar els re-reclús, a qui aquest
interrogatori obligava a creuar un abisme en el tall d'un ganivet.
Però va ser condemnat a perpètua en una alternativa d'esperança i d'alarma.
"Si es tracta d'un carro que ho va fer", va replicar el primer soldat, "els monyons de les barres
ha de ser empès cap a l'interior, mentre que en realitat són empesos cap a l'exterior. "
"Ho! ho! ", va dir Tristan al soldat," vostè té el nas d'un inquisidor de la
Chatelet. Respondre al que diu, vella. "
"Déu meu!", Exclamà, a causa de la badia, i amb una veu que estava ple de llàgrimes
en malgrat els seus esforços, "Et juro, monsenyor, que" twas un carro que es va trencar
els bars.
Se sent l'home que el va veure. I llavors, què té això a veure amb la seva
gitano? "" Hum! "grunyir Tristany.
"El diable", va continuar el soldat, afalagat per l'elogi del prebost, "aquest tipus de fractures
de la planxa són perfectament fresc. "Tristany va llançar el cap.
Ella es va posar pàl lida.
"Quant de temps fa, diu vostè, el carro ho fan?"
"Un mes, un parell de setmanes, potser, monseigheur, no ho sé."
"Ella primer va dir que més d'un any", va observar el soldat.
"Això és sospitós", va dir el prebost.
"Monsenyor!", Va cridar, sent pressionat en contra de l'obertura, i tremolant
sospita ha de dur a empenta del cap i mirar a la seva cel;
"Monsenyor, us juro que 'twas un carro que es va trencar aquesta reixa.
L'hi juro a vostè pels àngels del paradís.
Si no fos un carro, que sigui condemnat eternament, i que rebutgen a Déu! "
"Vostè posa una gran quantitat de calor en el jurament," va dir Tristany, amb la seva inquisitorial
cop d'ull.
La pobra dona va sentir que la seva garantia de desaparèixer cada vegada més.
Havia arribat al punt de malaptesa, i ella va comprendre amb terror que
estava dient el que no hauria d'haver dit.
Aquí un altre soldat es va acostar, cridant: - "Senyor, la vella mentida.
La bruixa no van fugir a través de la Rue de Mouton.
La cadena del carrer ha estat estès tota la nit, i el protector de la cadena no ha vist un
passar. "Tristan, el rostre es va fer més sinistre
a cada moment, es va dirigir a la reclusa, -
"Què has de dir a això?" Ella va tractar de fer el cap en contra d'aquesta nova
incident, "Això no ho sé, missenyor, que
pot haver estat equivocada.
Crec que, de fet, que va creuar l'aigua. "
"Això és en la direcció oposada", va dir el rector, "i no és molt probable
que ella desitja tornar a entrar a la ciutat, on estava sent perseguit.
Vostè està mentint, vella. "
"I llavors", va afegir el primer soldat, "no hi ha vaixell, ja sigui en aquest costat de la
corrent o en l'altre. "" Ella va nedar a través de ", va replicar l'ermità,
la defensa dels seus peus de terra amb el peu.
"Les dones nedar?", Va dir el soldat. "Tete Dieu! vella!
Vostè està mentint! ", Va repetir Tristan enutjat. "Tinc moltes ganes d'abandonar aquesta
fetillera i el portarà.
Un quart d'hora de tortura, potser, treure la veritat de la seva gola.
Vine! Que se'ns segueixi ".
Ella va aprofitar aquestes paraules amb avidesa.
"Al vostre gust, monsenyor. Ho fan.
Ho fan. La tortura.
Jo estic disposat.
Take em away. Ràpid, ràpid! posem-nos en camí al mateix temps! -
Durant aquest temps, "va dir a si mateixa," la meva filla farà la seva fuita. "
"La mort de" S ", va dir el rector," el que la gana pel prestatge!
Jo no entenc aquesta boja en absolut. "
Un vell, canós sergent de la guàrdia va sortir de les files, i davant
el prebost, - "Mad en veritat, missenyor.
Si s'allibera el gitano, que no era culpa seva, perquè ella no estima els gitanos.
He estat de la guàrdia d'aquests quinze anys, i la sento cada nit maleint
les dones de Bohèmia amb imprecacions sense fi.
Si l'un dels quals estem en la recerca és, com suposo, la petita ballarina de la cabra,
detesta que un per sobre de la resta "Gudula va fer un esforç i va dir:. -
"Que un per sobre de tot."
El testimoni unànime dels homes de la guàrdia va confirmar les paraules del vell sergent de
el prebost.
Tristan l'Hermite, desesperat per l'extracció de qualsevol cosa, des de la reclusa li va tornar l'esquena
en ella, i amb l'ansietat indescriptible que el van veure dirigir el seu curs lentament cap
seu cavall.
"Vine!", Va dir, entre dents, "Marxa sobre! tornarem a sortir a la recerca.
No vaig a dormir fins que el gitano és penjat. "
Però ell seguia dubtant durant algun temps abans de muntar el seu cavall.
Gudula palpitava entre la vida i la mort, com ella va veure el va llançar sobre el lloc que
mirada inquieta d'un gos de caça que sent instintivament que el cau dels
la bèstia és a prop d'ell, i es resisteix a desaparèixer.
Per fi, va bellugar el cap i va donar un salt a la cadira.
Gudula horriblement comprimit cor ara dilatada, i va dir en veu baixa, com
va tirar una mirada a la seva filla, a qui no s'havia atrevit a mirar al mateix temps que es
allà, "Saved!"
La pobra nena havia estat tot aquest temps en el seu racó, sense respirar, sense
en moviment, amb la idea de la mort abans que ella.
Ella havia perdut res de la escena entre Gudula i Tristany, i l'angoixa de la seva
mare havia trobat el seu ressò en el seu cor.
Ella havia sentit totes les snappings successius del fil pel qual va quedar suspès
sobre el golf; vint vegades havia cregut que ella va veure el trenca, i l'últim en què
va començar a respirar de nou i sentir el seu peu en terra ferma.
En aquest moment va sentir una veu que li deia al prebost: "Corboeuf!
Monsieur li Prevot, 'tis no és cosa meva, un home d'armes, per penjar les bruixes.
La xusma de la població és suprimida. Me'n vaig a assistir a la pura matèria.
Que em permet reunir-me amb la meva companyia, que estan esperant el seu capità. "
La veu era la de Febus Chateaupers, que va tenir lloc a
ella era inefable.
Ell hi era, el seu amic, el seu protector, el seu suport, el seu refugi, la seva Febus.
Ella es va aixecar, i abans que la seva mare podia evitar, que s'havia llançat a la finestra,
cridant: -
"Febus! ajuda, la meva Febus! "Febus ja no hi era.
Acabava de complir la cantonada del carrer de la Coutellerie al galop.
Però Tristan no havia pres encara la seva sortida.
La reclusa es va precipitar sobre la seva filla amb un rugit d'agonia.
Que la va arrossegar violentament cap enrere, clavant les ungles al coll.
Una mare tigressa no se sosté en ximpleries. Però ja era *** ***.
Tristany havia vist.
"Ell! ell ", va exclamar amb una riallada que va deixar al descobert totes les seves dents i va fer la seva cara
s'assemblen a la boca d'un llop ", dos ratolins en el parany!"
"M'ho imaginava", va dir el soldat.
Tristany li va donar un copet a l'espatlla, - "Vostè és un bon gat!
Vine! ", Va afegir," que és primer Enric? "Un home que no tenia ni la roba ni el
l'aire d'un soldat, va sortir de les files.
Portava un vestit gris mig, la meitat de cabell castany, plànols, mànigues de cuir, i portava un
paquet de cordes a la mà enorme. Aquest home sempre va assistir a Tristany, que
Sempre va assistir a Lluís XI.
"Amic", va dir Tristan l'Hermite, "suposo que aquesta és la bruixa dels quals
estem en la recerca. Vostè em passarà això.
Ha seva escala? "
"Hi ha una allà, sota el cobert del Pilar-Casa", va respondre l'home.
"És en aquesta justícia que la cosa es farà?", Va afegir, assenyalant a la pedra
forca.
"Sí" "Ho, je!", Va continuar l'home amb una gran
riure, que era encara més brutal que el de la rectora, "no tindrà molt
per anar. "
"Afanya't!", Va dir Tristany, "et riuràs després".
Mentrestant, la reclusa no havia dit una paraula des que Tristany havia vist
la seva filla i l'esperança que tot estava perdut.
Ella havia llançat la pobra gitana, mig mort, a la cantonada del celler, i havia
es va col.locar una vegada més a la finestra amb les dues mans recolzades en l'angle de la solera
com dues arpes.
En aquesta actitud se la va veure a portar a tots els soldats de la seva mirada que havia
convertit en salvatge i frenètic, un cop més.
En el moment d'arrel primer es va acostar a la seva cel, li va mostrar un rostre tan salvatge
que ell es va fer enrere. "Monsenyor", va dir, tornant a la
rector, "que vaig a prendre?"
"El jove". "Tant millor, per l'antiga
li sembla difícil "." Pobre ballarina de la cabra! ", va dir
el vell sergent de la guàrdia.
Quall primer es va acostar a la finestra. Els ulls de la mare, va fer la seva pròpia caiguda.
Va dir que amb una bona dosi de timidesa, - "Senyora" -
Ella el va interrompre amb una veu molt baixa, però furiós, -
"Què demanes?" "No és vostè", va dir, "és la
altres. "
"¿Quins altres?" "El jove".
Ella va començar a moure el cap, cridant: - "No hi ha ningú! no hi ha ningú! hi ha
Ningú! "
"Sí, n'hi ha!", Va replicar el botxí ", i vostè ho sap bé.
Vull aprofitar la jove. No tinc cap desig de fer-li mal. "
Ella va dir amb una ganyota estranya, -
"Ah! pel que no tenen cap desig de fer-me mal "," Dóna'm l'altra senyora,;! 'tis
senyor prebost que vol que "va repetir ella amb una mirada de bogeria. -
"No hi ha ningú aquí".
"Jo et dic que no hi ha!", Respongué el botxí.
"Tots hem vist que hi ha dos de vosaltres".
"Mira, llavors!", Va dir la reclusa, amb un somriure burleta.
"Fica el cap per la finestra." El botxí observat de la mare
ungles dels dits i no s'atrevia.
"Afanya't", va cridar Tristan, que anaven només a les seves tropes en un cercle al voltant de la
Ratera, i que estava assegut al seu cavall al costat de la forca.
Quall tornar una vegada més al prebost en gran vergonya.
Ell havia llançat la seva corda a terra, i es va torçar el barret a les mans amb
un aire estrany.
"Monsenyor", li va preguntar: "on vaig a entrar?"
"Per la porta." "No hi ha ningú."
"Per la finestra."
"És *** petit." "Fer-ho més gran", va dir Tristany amb enuig.
"No has pics?" La mare encara es veia en la fermesa de
les profunditats de la seva caverna.
Ja no esperava res, ja no sabia el que volia, llevat que
que no volia a portar la seva filla.
Quall cosí se'n va anar a la recerca del pit d'eines per a l'home de la nit, sota el cobert
del Pilar-Casa.
Ha assenyalat que també des de l'escala de tisora, que immediatament es va posar en contra de la
forca.
Cinc o sis dels homes del prebost es van armar amb pics i potes de cabra, i
Tristan es va dirigir, en companyia d'ells, cap a la finestra.
"Vella", va dir el prebost amb to sever, "lliurar fins que ens nena en veu baixa."
Ella el va mirar com qui no entén.
"Tete Dieu!", Continuar Tristany, "per què tractar d'impedir que la bruixa ser penjat com
li plau al rei? "La pobra dona es va posar a riure en el seu
manera salvatge.
"Per què? Ella és la meva filla. "El to en què va pronunciar aquestes
paraules van fer tremolar tot cosí Enric. "Ho sento per això", va dir el rector,
"Però és el plaer del rei."
-Va cridar ella, redoblant el seu riure terrible, - "Quin és el seu rei per a mi?
Et dic que és la meva filla! "" Enderrocar el mur ", va dir Tristán.
Per tal de fer una obertura prou àmplia, prou per desallotjar un curs
de pedra sota de la finestra.
Quan la mare va sentir els pics i les palanques de mineria seva fortalesa, va llançar un
crit terrible, i després va començar a pas sobre la seva cel amb una rapidesa espantosa, una
hàbit de les bèsties salvatges ", que la seva gàbia havia comunicat amb ella.
Ja no va dir res, però els seus ulls cremaven.
Els soldats van ser refrigerats fins a l'ànima.
De sobte la va agafar de pedra de pavimentació, es va posar a riure, i el va llançar amb les dues mans sobre
els obrers.
La pedra, mal llançat (per les seves mans tremolaven), va tocar a ningú, i no va aconseguir
sota els peus del cavall de Tristan. Ella rechinó les dents.
Mentrestant, encara que el sol no havia sortit encara, era de dia, un
bella rosa color animat les xemeneies antigues, càries del Pilar-Casa.
Era l'hora en què les primeres finestres de la gran ciutat oberta amb alegria al
sostres.
Alguns treballadors, alguns venedors de fruites en el seu camí als mercats al cul, va començar a
travessar la Greve, sinó que es va aturar un moment abans que aquest grup de soldats
agrupats al voltant de la ratera, el va mirar amb aire de sorpresa i va seguir endavant.
El reclús s'havia anat i es va asseure a la seva filla, cobrint-la amb el seu cos,
davant d'ella, amb els ulls oberts, escoltant a la pobra nena, que no
enrenou, però que va mantenir murmurant en veu baixa, aquestes paraules només, "Febus!
Febus! "
A mesura que el treball dels demolidors semblava avançar, la mare
mecànica es va retirar, i va pressionar a la jove cada vegada més proper a la paret.
Tots a la vegada, la reclusa va veure la pedra (perquè estava de guàrdia i mai es
els seus ulls d'ella), es mouen, i va sentir la veu de Tristan és encoratjador als treballadors.
Llavors ella va treure de la depressió en què havia caigut durant els últims anys
moments, va exclamar, i mentre parlava, la seva veu ia la renda de l'orella com una serra, a continuació,
balbucejar, com si tota la classe de
malediccions estaven pressionant els llavis per esclatar al mateix temps.
"Ho! ho! ho! Per què això és terrible!
Ets rufians!
Segur que va a portar la meva filla? Oh! els covards!
Oh! els lacais botxí! els miserables, els assassins canalla!
Ajuda! ajuda! foc!
¿Van a portar el meu fill de mi d'aquesta manera? Qui és llavors el que és anomenat el Déu bo? "
Després, dirigint-se a Tristan, tirant escuma per la boca, amb ulls salvatges, tot estarrufat i en
quatre potes com una pantera femella, -
"Veniu i portar la meva filla! No entenen que aquesta dona diu
vostè que és la meva filla? Saps el que és tenir un fill?
Eh! linx, que mai han ficat al llit amb la teva dona? Mai has tingut un cadell? i si
vostè té els més petits, quan criden que no tenen res en els seus òrgans vitals que es mou? "
"Estireu la pedra", va dir Tristán, "ja no té."
Les palanques plantejar el supòsit pesats. Va ser, com hem dit, el passat de la mare
baluard.
Es va llançar sobre ell, va tractar de retenir-lo, es gratava la pedra amb
les ungles, però el bloc massís, situat en el moviment per sis homes, se li va escapar i va lliscar
suaument a terra al llarg de les palanques de ferro.
La mare, percebent un ingrés efectuat, es van prosternar davant de la
d'obertura, barricades la ruptura amb el seu cos, superant a la vorera amb el cap,
i cridant amb una veu que feia tan
ronca pel cansament que tot just audible, -
"Ajuda! foc! foc! "" Des d'aquí, prendre a la noia ", va dir Tristán, encara
impassible.
La mare va mirar als soldats de forma tan formidable que eren més
inclinat a retirar-se de avançar. "Anem," va repetir el prebost.
"Aquí, quall primer!"
Ningú donava un pas. El prebost va jurar, -
"Cap de Crist! meus homes de guerra! por d'una dona! "
"Monsenyor", va dir el quall, "Com es diu això a una dona?"
"Ella té la cabellera d'un lleó", va dir un altre. "Vine!", Va repetir el prebost-, "la bretxa és
prou àmplia.
Escriviu tres a fons, com en l'incompliment de Pontoise.
Anem a fer un final d'ella, la mort de Mahoma! Vaig a fer dues peces del primer home que
es retira! "
Situada entre el prebost i la mare, tant amenaçador, els soldats dubtat
per un moment, després va prendre la seva resolució, i va avançar cap al barril sense fons.
Quan la reclusa va veure això, es va aixecar bruscament de genolls, va llançar de banda la seva cabell
del seu rostre, i després va deixar que les seves mans escorxades prima caure al seu costat.
A continuació, gruixudes llàgrimes queien, un a un, dels seus ulls, sinó que corrien per les seves galtes a través d'un
solc, com un torrent a través d'un llit que s'ha excavat per si mateix.
Al mateix temps va començar a parlar, però amb veu suplicant, tan suau que,
submisa, tan punyent, que més d'un antic convicte guàrdia al voltant de Tristan que
que han devorat la carn humana es va assecar els ulls.
"Els meus senyors! els senyors sergents, una sola paraula.
Hi ha una cosa que he de dir a vostè.
Ella és la meva filla, veus? la meva estimada filla petita a la qual havia perdut!
Escoltar. És tota una història.
Penseu en la possibilitat que jo sabia que els sergents molt bé.
Sempre van ser molt bons amb mi en els dies en els nens petits van llançar pedres a mi,
perquè jo portava una vida de plaer.
Veus? Vostè em deixarà al meu fill quan se sap!
Jo era una dona pobra de la ciutat. Va ser als bohemis que me la van robar.
I em vaig quedar amb la seva sabata durant quinze anys.
Estada, aquí està. Aquest va ser el tipus de peu que hi havia.
En Reims! La Chantefleurie!
Rue Folle-Peine!
És que vostè ho sabia. Era I.
En la seva joventut, llavors, hi va haver un temps feliç, quan un passava hores bones.
Vostè tindrà pietat de mi, no és veritat, senyors?
Els gitanos me la van robar, sinó que la va amagar de mi durant quinze anys.
Vaig pensar que la seva mort.
Fantasia, els meus bons amics, creia que era estar mort.
He passat quinze anys aquí, en aquest celler, sense foc a l'hivern.
És difícil.
El calçat que, estimada! He plorat tant que el bon Déu ha
em va escoltar. Aquesta nit s'ha donat a la meva filla de tornada a
És un miracle del bon Déu. No estava morta.
No la prengui de mi, estic segur. Si jo es, jo no diria res, però
ella, una nena de setze anys!
Deixi el seu temps a veure el sol! Què ha fet? res en absolut.
Jo tampoc
Si ho va fer, però sé que ella és tot el que tinc, que sóc vell, que és una benedicció que
la Santíssima Verge m'ha enviat! I llavors, tots vostès són tan bons!
No sabia que era la filla, però ara que ho saben.
Oh! L'estimo! Monsieur, el rector magnífic.
Jo preferiria una punyalada en les meves entranyes pròpies d'una rascada en un dit!
Vostè té l'aire d'un bon senyor! El que he dit que explica la matèria,
No?
Oh! si vostè ha tingut una mare, monsiegneur! vostè és el capità, em deixen el meu fill!
Penseu en la possibilitat que t'ho prego de genolls, com es diu a Jesucrist!
Que no demano res de ningú, jo sóc de Reims, senyors, sóc propietari d'un petit camp heretat
del meu oncle, Mahiet Pradon. No sóc un captaire.
M'agradaria res, però jo vull que el meu fill! oh!
Vull mantenir el meu fill! El bon Déu, que és l'amo, no ha
dóna d'esquena a mi per a res! El rei! vostè diu que el rei!
No li causa un gran plaer tenir a la meva filla va matar!
I llavors, el rei és bo! ella és la meva filla! ella és la meva filla!
Ella no pertany al rei! que no és teu!
Jo vull anar! volem que es vagi! i quan dues dones passen, un de la mare i el
altres una filla, es deixa que es vagin!
Anem a passar! que pertanyen a Reims. Oh! que són molt bons, els senyors
sergents, els estimo a tots. No tindrà un fillet meu, és
impossible!
És completament impossible, no? El meu nen, el meu nen! "
No tractarem de donar una idea dels seus gestos, el seu to, de les llàgrimes que
empassat mentre parlava, de la mà que ella va estrènyer i després escorregut, del cor
trencar els somriures, les mirades de la natació,
dels gemecs, els sospirs, els crits miserables i que afecten a la qual es barrejaven amb la seva
paraules desordenades, salvatge, i incoherent.
Quan es va quedar en silenci Tristan l'Hermite va arrufar les celles, però era per amagar una llàgrima que
van omplir els ulls de la seva tigre. Va conquistar aquesta debilitat, però, i
va dir en un to tallant, -
"El rei que vol." Després es va inclinar a cau d'orella de soca-rel
Primer, i li va dir en un to molt baix, -
"Fer una final de la mateixa ràpidament!"
Possiblement, el temible prebost sentia que el seu cor també li falla.
El botxí i els sergents van entrar a la cel.
La mare no va oferir cap resistència, només es va arrossegar cap a la seva filla i
es va llançar sobre el seu cos. La gitana va veure l'enfocament dels soldats.
L'horror de la mort del seu reanimat, -
"Mare!" Va cridar ella, en un to d'angoixa indescriptible, "Mare! són
ve! defensar a mi! "
"Sí, el meu amor, et estic defensant", va dir la mare, amb veu moribunda, i ajuntant
seva estreta en els seus braços, la va cobrir de petons.
Els dos mentir tant sobre la terra, la mare a la filla, presentava un espectacle
digne de llàstima.
Quall cosí va agafar a la jove per mitjà del seu cos, sota la seva bella
les espatlles. Quan va sentir que la mà, va exclamar, "Heuh!"
i es va desmaiar.
El botxí que estava vessant llàgrimes sobre la seva gran gota a gota, estava a punt de
suportar la van portar en els seus braços.
Va tractar de separar la mare, que hi havia, per dir-ho, lligat les mans al voltant del seu
cintura filla, però ella es va aferrar tan fortament al seu fill, que era impossible
separar-los.
Després d'arrel primer arrossegar la jove fora de la cèl lula, i la mare d'ella.
Els ulls de la mare també van ser tancades.
En aquest moment, el sol, i ja existia a la plaça una molt nombroses
assemblea de la gent que mirava des d'una distància pel que el van arrossegar
per la vorera a la forca.
Perquè es forma en prebost Tristan en les execucions.
Ell tenia una passió per a la prevenció de l'arribada dels curiosos.
No hi havia ningú a les finestres.
Només a la llunyania, en la cimera que una de les torres de Notre-Dame, que
comandaments de la Greve, dos homes descrits en negre contra el cel del matí la llum, i
que semblava estar mirant, eren visibles.
Quall cosí es va aturar al peu de l'escala fatal, amb el que li era
arrossegant, i, respirant amb prou feines, amb llàstima tant va fer el li inspiren, que
va passar la corda al voltant del coll encantadora de la jove.
El nen desafortunat sentir el contacte horribles del cànem.
Ella va aixecar les parpelles, i va veure el braç descarnat de la forca de pedra estesa
per sobre del seu cap. A continuació, es va sacsejar i va cridar en un
veu alta i punyent: "No! no!
No vull! "
La seva mare, el cap va ser enterrat i ocult a la roba de la seva filla, va dir
ni una paraula, només el seu cos es podia veure a tremolar i se li va sentir
redoblar els seus petons al seu fill.
El botxí va aprofitar aquest moment per perdre a corre-cuita les armes amb què
Es va estrènyer la condemnada. Ja sigui per esgotament o desesperació,
el va deixar sortir amb la seva.
Després va prendre a la jove a l'espatlla, de la qual la criatura encantadora
penjat, amb gràcia es va inclinar sobre el cap de grans dimensions. Després va posar el seu peu a l'escala per tal de
per ascendir.
En aquest moment, la mare que estava a la gatzoneta a terra, va obrir els ulls
d'ample.
Sense proferir un crit, va aixecar dreta amb una expressió terrible, llavors
es va llançar sobre la mà del botxí, com una fera sobre la seva presa, i
mossegar.
Va ser fet com un llampec. El botxí va udolar de dolor.
Els que estan prop per precipitar. Amb dificultat es van retirar al seu sagnat
part de les dents de la mare.
Ella conserva un profund silenci. Que empenta la seva esquena amb una brutalitat més,
i es va adonar que el seu cap va caure pesadament sobre el paviment.
Que la va criar, va tornar a caure de nou.
Que estava morta. El botxí, que no havia deixat anar la seva
aferrar-se a la jove, va començar a ascendir en l'escala una vegada més.