Tip:
Highlight text to annotate it
X
Ressona, insistent, en l’evangeli d’aquest III Diumenge de Quaresma, la crida de Jesús
a la conversió, a viure desvetllats, per tal de sortir a l’encontre del Regne de
Déu que despunta en les seves paraules i ens els seus gestos de guarició, de perdó,
de pau. A Jesús el deler del Regne li era com una cremada en l’ànima. Per això no
es cansa de repetir: ha arribat l’hora de buscar el regne de Déu i la seva justícia,
l’hora de construir una vida més justa i més humana: «Us asseguro, si no us convertiu,
tots acabareu igual». Aquesta crida apressant a la conversió, Jesús la féu ran de dos
esdeveniments luctuosos, dels quals la gent de Galilea i de Jerusalem estava al corrent
i comentava, de ben segur, a places i mercats. L’un era de caire polític –l’acció
repressora de Pilat contra uns galileus nacionalistes, la sang dels quals fou barrejada amb els sacrificis
d’animals. L’altre, recordat per Jesús mateix, es referia a l’accident en el qual
van morir 18 homes en caure’ls a sobre la torre de Siloè. Són fets de la vida de cada
dia, del temps de Jesús i del nostre temps. Són episodis dels quals hom devia parlar
potser només des de la curiositat, sense sentir-se’n qüestionat. Si van patir tal
dissort, ves a saber, potser és que s’ho mereixien, pensava la gent. Això també passa
avui en dia. Les desventures i els fets ingrats, propers o llunyans, sempre ens qüestionen
pel que fa al sentit de la nostra vida, i potser en fan trontollar els fonaments. A
voltes, però, la nostra vida és tan buida que preferim no pensar-hi gaire, passar-ne
pàgina, evadir-nos en explicacions teòriques sobre qui en té la culpa. ¿Com judica Jesús
aquest fets? ¿A qui atribueix les culpes? Aturar-se uns moments a reflexionar sobre
la veritat més fonda de nosaltres mateixos, sobre el significat dels esdeveniments i la
precarietat de la condició humana, la inconsistència tants d’ídols que erigim en absoluts de
la nostra vida, demana coratge; acceptar que cal canviar maneres errònies de viure la
realitat, morir a allò de nosaltres que és buidor de mort, artifici, pura aparença,
això és dolorós. Però només si sabem morir i renunciar cada dia una mica a nosaltres
mateixos, i aprenem a viure per al altres, de manera que la nostra llibertat es transformi
en do i en reciprocitat, la vida esdevindrà autèntica, plena de sentit, vigorosa. El
canvi de vida al qual Jesús ens convida en l’Evangeli d’avui, ¿no consisteix potser
en fer més autèntica la nostra vida, des de la dinàmica d’un amor incansable, des
de l’acolliment dels altres, des del perdó que fa noves totes les coses? «Us penseu
que aquells galileus brutalment eliminats per Pilat eren més pecadors que els altres
galileus, o que els homes que van morir en desplomar-se la torre de Siloè, eren més
culpables que tots els habitants de Jerusalem? Us be asseguro que si no us convertiu, tots
acabareu igual».
La paràbola de la figuera estèril, amb la qual Jesús il•lustra aquesta seva crida
a la conversió, ens recorda com és buida sentit la vida de qui viu només per a si
mateix, sense creativitat, tancat en el seu egoisme. ¿Quin sentit tindria una vida cristiana
sense seguiment de Jesús, una Església que no irradia la senzillesa de les Benaurances,
de Jesús, Pasqua definitiva de la nostra salvació, vet-ací el signe que Déu ens
adreça. ¿Sabrem descobrir-hi un sentit més fort que l’absurd de la nostra mort i de
tots els nostres fracassos? Buscar aquest sentit en cada instant de la nostra vida,
en això consisteix la conversió. Que ens hi ajudi el camí de la quaresma cristiana,
i així, en el goig de l’Esperit Sant, puguem celebrar la Pasqua.