Tip:
Highlight text to annotate it
X
Sempre m’han agradat molt més les bandes que no pas els solistes, no?
l’artista aquest d’escenari, el superdotat, el que té una veu fantàstica, el que és un intèrpret
collonut. Igual que l’erudit; també m’emprenya, no? O sigui, a mi m’agrada
molt més el que és capaç d’integrar molt les seves petites virtuts per fer ressaltar les
virtuts dels altres, no? I llavors, doncs, m’agrada a mi la música feta amb banda,
m’agrada que la cançó, encara que la pugui haver escrit jo, la compartim tots i
finalment sigui una cançó de tots i treballem tots al servei de la cançó, no?
i no només un ego trip en el qual jo imposi coses, sinó que els
punts de vista dels altres enriqueixen la meva visió inicial.
Tu et vas formant, escoltant altres cançons, estudiant les estructures de
les cançons, intentant entendre com funcionen, no?, i adonant-te que
hi han lleis, a les cançons. Quan normalment les cançons expressen
bàsicament sentiments que els éssers humans no tenim gaire ben endreçats, no?,
que tenim sentiments romàntics, sentiments d’anhels,
necessitats bàsiques de l’esperit. I, llavors, “lo xulo” és que precisament
les cançons, que són, doncs, els vehicles que millor capturen aquestes coses que
no tenim gaire ben resoltes els éssers humans, tenen les seves lleis, tenen les seves normes i,
per tant, tenen el seu ordre. I escriure cançons, vulguis que no, vol dir endreçar,
ordenar l’experiència humana. Però nosaltres vam titular un àlbum,
precisament, Ordre i aventura, no?, perquè és en aquest equilibri on es troba
segurament, doncs, el que necessitem tots, que és endreçar l’experiència vital i
trobar-li significat a les coses. I, per tant, sabem que només
hi trobarem un sentit, a les coses, si les endrecem una mica.
I precisament, doncs, en la feina artística he trobat el meu ordre. I d’alguna manera
jo crec que a tots ens agradaria viure en l’ordre aquest artificial d’una obra d’art,
a tots ens agradaria formar part d’una composició i d’un quadre collonut, no?
que alhora contingui tots els elements irracionals amb què
ens enfrontem a la vida, però que sigui agradable a la vista. I tots voldríem
ser això–una mica com la cançó aquesta de «La forma d’un sentit» no?–, tots hem
volgut ser una cançó, tots hem volgut ser allà, amb aquell ordre
momentani per trobar el nostre lloc al món. I és una mica això.
Aquest és l’exercici del que fa cançons, de l’artista,
d’endreçar l’experiència i tal.
Si hi ha algun èxit en Mishima ha sigut, doncs,
potser sí, partir d’aquest punt inicial en el qual els propòsits eren molt humils
i haver anat treballant a poc a poc, sabent que estàvem aquí per aprendre
i que, a base d’insistir-hi, trobaríem una manera de dir les coses pròpia
i seria una experiència enriquidora, no? Tenir aquesta relació
amb la teva feina i no la de reclamar-li, doncs, fruits immediatament,
fruits d’una manera molt radical i, bé, fugir una mica precisament de la urgència, no?,
que la urgència fos exclusivament la que tens d’expressar coses i la que tens d’estar amb gent
i la que tens de compartir experiència. Aquesta és l’única urgència vàlida. L’altra: saber que, doncs,
els fruits arribarien amb el pas del temps.
El seny i totes les formes que té el seny, no?, que això és
la intel·ligència, el sentit comú, saber estar, doncs,
en realitat també són aspiracions, també són ideals que ens marquem pel simple
fet que vivim vides desendreçades, que no acabem d’entendre de
què va tot això, no? Llavors, doncs, cada vegada en aquest món som més gent,
amb més impulsos propis, amb més herències, i evidentment el que
es va demostrant amb el pas dels anys és que només d’una manera
pausada i tranquil·la es pot arribar a grans conclusions, i parlant
tranquil·lament. I, per tant, és un projecte, és una cosa que s’ha de buscar,
no és una cosa que necessàriament només tinguem, no?