Tip:
Highlight text to annotate it
X
La instal·lació "Paral·lel, paral·lel" comença per "A quatre passes",
que són tres serigrafies.
"A quatre passes" perquè sempre he viscut a quatre passes d'El Molino.
Aquesta raó de veïnatge m'acompanya
i, d'alguna manera, El Molino sempre m'ha anat seguint
o jo l'he anat acompanyant o ens hem anat creuant.
Per això m'ha semblat bé posar les tres serigrafies
on al costat de la firma hi ha el nombre de passes
que hi ha d'El Molino de Barcelona, que em sembla que són 382,
i també les passes del meu estudi a París al Moulin Rouge,
o bé a Madrid, de la pensió on vivia, que era a la Calle Baltasar Bachero,
que ara es diu la Calle del Salitre, a Lavapiés,
que era on vivia, a la Pensión de los Madroños,
que també estava a poques passes del Molino Rojo de Madrid.
El Molino l'he triat com a edifici,
com a ambient carismàtic de la Barcelona de final del segle XIX,
de La Pajarera Catalana, que es deia primer,
després el Petit Moulin Rouge
i després el "rouge" va desaparèixer per imperatius franquistes
i es deia El Molino,
i aquest és El Molino que jo he viscut des de sempre.
Les primeres vegades que hi vaig anar era amb el fill del comptable,
que estudiava dret amb mi. Això era al final dels anys cinquanta.
I després durant els seixanta, setanta, vuitanta...
sobretot els seixanta i setanta
era un client freqüent i pobre d'El Molino.
Allà anàvem a beure el xampany de la casa,
que com sabeu és una gasosa,
i anàvem als bancs de la platea,
al costat del pianista.
D'alguna manera, també és un homenatge
a tots els artistes que han passat pel Paral·lel.
Agafo El Molino com a cosa carismàtica,
però és el Paral·lel, tot el Paral·lel, la via,
i tota l'evolució de la ciutat i del món de l'espectacle
i de la vida nocturna i de la vida canalla,
i també de la vida de la repressió
i d'un punt que ara ens pot semblar,
sense nostàlgia, una mica tronat,
però no deixava de ser també un punt de llibertat.
Bé, tot això ve del fet que un dia
tornava a casa des del taller, del carrer Roser,
i vaig veure gent damunt de dos contenidors.
Veia que la gent anava buscant dintre d'aquesta brossa.
I vaig veure que hi havia uns decorats.
En vaig estirar un, vaig parar un taxi i vaig fer dos viatges omplint el taxi.
Aquests decorats són aquí. Jo en sóc el dipositari.
De cap manera, jo no crec que res d'això em pertanyi,
per tant, jo ho donaré a qui ho hagi de donar,
i sobretot a qui en tingui cura.
A una ciutat que llença un patrimoni artístic
li hauria de caure la cara de vergonya.
Jo he fet el que he pogut, he arreplegat quatre coses,
que són divuit decorats autèntics d'El Molino,
fets pels grans germans Salvador, i aquests són els decorats.
Entrant a l'espai del blog i de la projecció de la pel·lícula
que he fet de la gravació de la demolició d'El Molino
i de la reconstrucció fins al moment de l'exposició,
l'espectacle és enderrocar i construir,
i sobretot la gent del barri.
A mi els artistes, la gent és...
aquest és el tema que a mi m'interessa.
La resta m'interessa menys.
El blog és a la xarxa.
Tothom pot enviar-hi informació.
Demanem justament informació.
Demanem fotos, testimoniatges...
testimoniatges artístics, musicals, documentals...
I jo crec que tenim la gran sort de poder vehicular, canviar
i intercanviar informacions, i fer aquest gran arxiu que, a poc a poc,
s'anirà constituint i farà que la memòria col·lectiva, compartida,
ens pugui donar entitat i satisfacció.
Han passat moltes coses, millor no oblidar-les
i poder-les dialogar.
I com a colofó de tot això, acabaré amb l'anècdota
que la màfia russa es venia el piano d'El Molino
per un cartró de tabac.