Tip:
Highlight text to annotate it
X
Hola, sóc Ricard Ferrer, tècnic lingüístic de la UA,
i vos presentaré en cada unitat la lliçó corresponent al llenguatge d'especialitat i la terminologia.
L’objectiu d’aquesta exposició és que al final vos feu una idea general de les característiques
del llenguatge d’especialitat. En una visió general del llenguatge, comencem per la variació lingüística,
dins de la qual podem incloure el registre tècnic de la llengua.
El definirem, l’analitzarem i en últim lloc farem una breu introducció al que és la terminologia,
un tema que desenvoluparem en el pròxim vídeo.
La llengua és com l’aigua, s’adapta a les circumstàncies, o almenys hauria de fer-ho.
Sempre que parlem adaptem la nostra manera d’expressar-nos segons les nostres característiques personals.
És el que anomenem varietats estructurals, que inclouen el nostre dialecte territorial, les varietats diacròniques,
és a dir, de quina època som, i les varietats socials, que fan referència a si som estudiants, jutges,
operaris d’una fàbrica, etc. D’altra banda tenim els registres, és a dir, quan la llengua s’adapta segons la situació.
Ací entra en joc l’habilitat de cadascú de saber moure’s en diferents registres, de parlar col·loquialment
en una situació informal i d’apujar el nivell quan cal.
En resum, d’adequar-se al context comunicatiu.
El llenguatge d'especialitat és una varietat funcional.
Si veiem la llengua com un conjunt, el llenguatge d’especialitat n’ocuparia una parcel·la.
Una de les parcel·les més difícils de llaurar: no s’hi pot accedir
si no és amb formació o curiositat en molts casos.
Inclou des de la temàtica més difícil de copsar, com la neurociència o la química, fins al llenguatge tècnic
dels estris de jardineria, el llenguatge de la pilota valenciana o altres.
Tema, canal, usuaris i funció
A banda del tema, la dificultat la marquen els interlocutors: tema, interlocutors.
Interlocutors. Dos col·leccionistes de monedes, posem per cas, parlen de la seua afició amb un llenguatge estàndard
i hi inclouen tecnicismes, però en general els podríem entendre.
La cosa canviarà en una conferència sobre construcció o en un article sobre les proteïnes, posem per cas.
I lligat amb això tenim la funció o intenció de qui parla: el neuròleg que vol explicar les cefalees
en una revista divulgativa ho hauria de fer en un registre general comprensible.
El llenguatge d’especialitat, en general, té uns quants trets que el defineixen sobre la llengua comuna.
La base cal que siga la llengua estàndard (o hauria de ser així).
A partir d’ací, si analitzem aquest registre podem traure unes característiques comunes.
El llenguatge científic vol ser objectiu, ja que descriu processos, fenòmens, etc. de manera general,
i per això utilitza preferentment el present d’indicatiu. Deia Joan Pellicer, il·lustre etnobotànic,:
“la falzia de pou és una herbeta que ha jugat un paper relativament important en la fitoteràpia tradicional”.
Tot en present, com veieu. Amb el fi de ser objectiu es recorre al plural de modèstia: nosaltres.
Com a marca de llenguatge formal, i per a destacar l’objecte d’estudi per damunt de qui l’està estudiant,
és molt comú trobar-hi passives i passives reflexes que amaguen l'autor. Un altre exemple de Pellicer:
“L’acant s’ha utilitzat com a emol·lient. Les fulles, calfades i netejades...”.
I ara farem una petita pràctica per a comprovar com és el llenguatge d’especialitat.
Ací teniu tres frases que es refereixen al mateix fet, però amb registres diferents, de més elevat a menys.
En la primera, el traumatòleg escriu en les observacions per al metge de capçalera el diagnòstic següent:
“Protrusió lateralitzada a la L5 S1 per contusió”.
Una frase incomprensible per a la majoria de nosaltres, entre especialistes, i en la qual veiem que no hi ha cap verb.
En la segona, la que diria el metge al pacient, més comprensible, trobem dos participis,
és a dir, les formes més nominals del verb: “una hèrnia discal causada per la contusió patida en...”.
I la tercera frase, la que li diria el preparador físic a l’esportista, pròxima al llenguatge habitual, té 3 perífrasis!:
“si no vols tornar-te a lesionar, has d’enfortir”.
Per tant, veiem que, com més elevat és el registre, menys verbs trobem.
Per tant el llenguatge d’especialitat és... no - mi - nal
Tornem a les mateixes frases per a comprovar la quantitat de substantius que ens trobarem,
per a comprovar la nostra hipòtesi. En el diagnòstic pràcticament tot són substantius:
“Protusió lateralitzada a la L5 S1 per contusió”. 3 en total.
En la segona frase ja baixa a 2: “hèrnia i contusió”.
I en la tercera, que reserva els verbs per a les intencions, accions, etc., només trobem un substantiu, “musculatura”.
Per tant el llenguatge d’especialitat, té molta.... den - si - tat nominal.
Com més tècnic siga el registre, més quantitat de substantius ens trobarem.
Aquests substantius del llenguatge d’especialitat s’anomenen termes.
Amb un terme expressem què vol dir la paraula X en una especialitat concreta d’una disciplina.
Si canvia la disciplina moltes vegades canvia el significat.
No és el mateix: “M’he instal·lat una tanca al jardí” que “la prova de 110 metres tanques”.
En el vídeo següent ampliarem el concepte de terminologia.
Per tant, després d’haver-ne vist les característiques, podem afirmar que el llenguatge d’especialitat:
S’adapta a les persones i a les situacions, com ho ha de fer també la llengua comuna.
Té mecanismes per a mostrar objectivitat.
Com més elevat és, més substantius trobem.
Els substantius signifiquen normalment una sola cosa.