Tip:
Highlight text to annotate it
X
Bé, comencem el programa i avui tenim l'honor de presentar-lo
al costat de tot un mite de l'alpinisme català: Jordi Pons.
-Benvingut al "Temps d'aventura". -Moltes gràcies, Toni.
-Com estàs? -Molt bé.
-Quin espectacle, eh? -Meravellós. Montserrat és únic.
Són les teves muntanyes, les has escalat pràcticament totes.
Jo penso que amb els anys gairebé totes.
Ara, les més difícils dels últims anys no.
El Jordi Pons està en actiu. Eh... puc dir la teva edat?
80.
80 anys i escala pràcticament cada dia.
Va ser el primer himalaista i el primer català que va fer un vuitmil
i també de l'estat espanyol.
El Dhaulagiri, l'Annapurna... El Dhaulagiri el vas filmar.
Sí, el Dhaulagiri, a 8.000 metres amb aquesta càmera que pesa...
-És el que hi havia, el super8. -I canviar les pel·lícules...
Canviar les pel·lícules cada dos minuts i vint segons.
-I en les condicions que ho feies... -A 8.000 metres, 40 graus sota zero.
A 8.000 metres, a 40 graus sota zero, tot un muntatge que només...
-Què faries amb això? -Ua! Increïble.
Alta definició, digital...
"Cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia."
Doncs això és la coincidència,
perquè comparar això amb això, ni en mida, ni en pes.
És tota una enciclopèdia no només del cinema,
sinó també de l'alpinisme.
Ho podreu comprovar a partir d'ara a "Temps d'aventura". Comencem.
Els cims que acabem de veure
són només una petita part del currículum de Jordi Pons.
El veterà muntanyenc ha presentat al Centre Excursionista de Catalunya
la pel·lícula de la seva vida.
I ho fa en una sala magna plena d'alpinistes il·lustres
a les parets i a les butaques.
Més de 60 anys
fent els cims i les vies d'escalada més complicats del món,
fotografiant-los i filmant-los.
Amb tota aquesta documentació i els seus records
es pot fer pedagogia del passat,
del present i del futur de l'alpinisme català.
Comencem, però, pel final.
El Petit Dru és una de les agulles més singulars
del massís del Montblanc.
En Jordi ho va intentar tres vegades i la paret li va dir que no.
La quarta va ser la bona
i va arribar quan tenia 70 anys.
Amb dos grans amics que els valoro molt,
perquè van tenir la "gosadia" de dir:
"Aquest senyor que ja té 70 anys encara farà la paret nord del Dru."
(home, rient) Aquí tenim el Lluís. -(inintel·ligible)
-I aquí tenim l'avi. -Que està més cardat que l'hòstia.
Amb 70 anys t'asseguro que a mi no m'hi veuran, aquí.
T'ho asseguro, eh?
L'última de les sis parets nord que havia fet,
perquè havia tingut la sort
de ser el primer a fer les tres més importants,
no més importants, les més famoses de l'època, dels anys 30.
Però un bon dia en Rébuffat, el famós Gaston Rébuffat,
poeta, muntanyenc i guia,
va dir que no n'eren tres, que n'eren sis.
I jo, quan ja ho havia deixat córrer, perquè només en tenia cinc,
va i *** el Dru amb 70 anys.
Bueno, nois, som a dalt, eh?
Aquests dos amics són els alpinistes Carles Gusi i Lluís Giner.
Ells van ser els companys de cordada
d'una gesta que Jordi Pons no oblidarà mai.
Com tampoc oblidarà mai l'Eiger,
la muntanya que l'any 64 va fer famosa la parella Pons-Anglada.
La paret nord de l'Eiger és un cas molt curiós,
perquè jo diria que és la paret nord més lletja de les que jo he fet.
Però jo m'imagino quasi que dels Alps.
Bé, d'entrada, "Eiger" sembla que vol dir "ogre".
I és molt possible que el seu principal atractiu
sigui que durant l'Escola de Munic,
amb tots aquells austríacs i alemanys i tirolesos italians
que volien fer la primera ascensió
es van començar a accidentar, a perdre-hi la vida,
devia agafar una importància que va anar "in crescendo"
a mesura que es feien intents.
Nosaltres ho vam fer en un moment
en què teníem les facultats físiques per poder-ho fer,
prescindíem dels accidents que hi havia hagut
i vam tornar a l'Eiger per segona vegada
per fer la famosa paret que austríacs, alemanys i italians,
tota aquella generació dels Heckmeier, els Borg, els Kasparek...
lluitaven per aconseguir la primera ascensió.
60 o 70 anys més ***, l'Eiger segueix tenint el mateix atractiu.
Han passat 50 anys.
La nord de l'Eiger continua sent igual de perillosa,
però les dificultats que van superar Pons i Anglada
són una altra història.
Bé, el material ara hi deu ajudar, evidentment.
En aquella època anàvem amb jerseis, no existien els folres polars,
no existia la marca Gore-Tex, que sembla que és el millor del món.
Els piolets que dúiem eren de fusta, en dúiem un,
i a l'altra mà, un punyal,
fins que a algú se li va ocórrer
que anant amb dos piolets tècnics es puja més bé que amb un punyal.
Les botes eren de cuir, de pell, que pesaven dos quilos cada una.
Contràriament, ara les botes de plàstic...
I ha canviat el concepte.
S'hi posa velocitat en detriment de vegades potser de seguretat.
En aquella època es feia l'Eiger en tres dies,
inclús els italians que van fer la primera italiana
n'hi van estar sis.
Però també és veritat que ara l'Eiger es fa en hores.
Anys 70, l'alpinisme català ja és prou madur...
per anar a les muntanyes més altes del món.
El primer que fan és ensenyar els xerpes.
Ha canviat el concepte de l'Himàlaia, ha canviat totalment.
Jo hi he fet unes quantes expedicions, la primera, el 74,
a l'Annapurna est,
i en aquella època els xerpes que van venir,
que eren de la Himalayan Society,
jo diria que tenien experiència,
que vol dir que tenien més por que vergonya.
I qualsevol cosa els servia
per no sortir...
a fer càrregues de material.
Tant és així que un dia perquè havia nevat,
l'endemà ens havíem d'esperar perquè queien allaus,
un altre dia perquè un cop cada cinc o sis dies era un dia de festa...
Total que ens en vam adonar.
I gràcies a la resta de companys de l'expedició
--Xavi Gil, Antoni Villena i Manel Martin--
que es van sacrificar perquè tres --Anglada, Civís i Pons--
poguéssim fer a les 9 del vespre del 29 d'abril de l'any 74
el primer vuitmil de l'estat espanyol,
sense els xerpes.
Fan el primer vuitmil, l'Annapurna, en plena nit. Quina ràbia!
Fa ràbia, però quan t'adones que és caixa o faixa,
jo ho tinc escrit en el que vaig escriure amb la llum de la lluna
en un paper, que el conservo, l'original, que deia:
"Havíem decidit jugar-nos-ho tot a una carta."
Amb la llum de la lluna.
O fèiem l'Annapurna o no el fèiem.
Els bascos havien fracassat a l'Everest,
els madrilenys, al Manaslu, i els catalans teníem aquesta opció.
O llavors o mai, i l'Annapurna va ser la gran aportació....
que va fer l'alpinisme català a l'estat espanyol, el primer vuitmil.
Cinc anys més *** cauria el segon vuitmil,
un dels més espectaculars de la llista de catorze, el Dhaulagiri.
Jordi Pons, que ja tenia una dilatada carrera com a fotògraf,
s'atreveix amb una càmera de cinema.
Atenció a les primeres imatges d'alçada de l'alpinisme català.
Va ser el meu segon vuitmil i vaig tenir molta sort,
perquè vam estar dos dies bloquejats a 7.600 metres pel vent.
Era impossible sortir de la tenda.
Una tenda se'ns la va emportar agafada amb la mà,
se'ns la va emportar com un estel.
I a les 12 de la nit del 12 de maig
sento que para el vent i li dic al metge:
"Javier, ha cesado el viento, ¡salimos!"
"Jordi, que son las 12 de la noche."
"¡Salimos! O ahora o nunca."
Dues hores i mitja més ***, a 38 sota zero,
sortíem cap al Dhaulagiri.
Va tornar a reprendre el vent.
El meu company va fer congelacions, l'Iñaki Aldaya, de les mans,
però vam fer el Dhaulagiri, que en aquell moment...
considero que va ser la muntanya més impressionant...
--només havia fet l'Annapurna, després he fet altres coses--
però més impressionant que jo havia fet,
perquè feia història, per mi, a l'Himàlaia.
El famós Dhaulagiri, que l'havia vist durant tot un mes seguit allà.
És el setè cim més alt del món: 8.167 metres d'altitud.
Dhaulagiri vol dir "muntanya blanca".
Per desgràcia, l'hem hagut d'anomenar *** aquest últim estiu,
igual que el G-I.
Nosaltres no ens podem permetre, a certes altures,
torçar-nos un turmell.
Vaig dir que per la seva experiència en sortiria,
però jo ja sabia el que era la gran travessia a 7.800 metres,
prop de 8.000, arrossegar un cos... impossible.
Una persona a aquesta altures,
sense poder-se valdre per ella mateixa per baixar,
es va apagant, apagant...
L'Himàlaia és molt dur i tothom que hi anem fugim del perill,
però acceptem el risc.
I aquesta ha sigut la meva tònica.
I aquesta és la de tots els que hi anem.
I el Juanjo Garra va tenir la desgràcia
de fer-se mal en un mal lloc i en un mal moment.
Al fons i a la dreta, gratant el cel com si res,
la que molts alpinistes consideren la muntanya més maca del món,
l'Ama Dablam, de 6.800 metres,
que també va caure al sarró
quan Jordi Pons estava a punt de fer 50 anys.
La bellesa de la muntanya, te l'has de fer tu mateix...
veient-la i fent-la gran en la mesura que tu pots.
I, per tant, en aquell moment...
que nosaltres vam fer la segona ascensió oficial,
perquè no oficial penso que era la tercera, de l'Ama Dablam,
penso que en aquell moment era la més bonica del món.
I si ho era per nosaltres,
també ho va ser pel Lakhpat, Tegig i el Donu,
els tres xerpes que van fer l'ascensió amb nosaltres,
perquè ells, des del seu poble de Kunde,
sempre veuen aquella muntanya de l'Ama Dablam,
que, curiosament, Ama ja vol dir, com en basc, la mare, del collar,
Dablam, el collar.
L'Ama Dablam, el collar de la mare.
I ells, des del poble de Kunde, cada dia veuen aquella muntanya,
que de ben segur és la més bonica del món per ells.
I de les muntanyes més altes del món,
anem de dret cap a les més properes.
A partir d'ara us convidem a viure un canvi d'experiències
com a mínim interessant.
El faran, aquí, a Montserrat, dos Jordis.
Per l'esquerra, Jordi Pons; per la dreta, Jordi Canyigueral.
D'això, en diem la "Y", que fa com una "Y".
Veus el tall? Són vies ara d'escola. Estan ben assegurades.
Es fan molt a la tarda, perquè a ple sol això és...
O bé com aquests d'aquí dalt de tot, que han vingut ben d'hora...
i estan fent l'últim llarg de corda.
-Ens posem aquí? -Sí, sí, aquesta mateixa, tu.
Tots dos són alpinistes i escaladors experimentats
que es dediquen professionalment a la imatge.
Entre ells hi ha 50 anys de diferència
que es poden complementar perfectament.
Aquí dalt tenim una assegurança...
Aprofitaran una de les primeres reunions en plena paret
per intercanviar experiències.
-Molt bé, no? -Molt bé, molt bé!
-Ara veuràs... -Què portes aquí dins?
Un mort que es deia...
càmera de 16 mm professional.
-Sospesa la bateria. -Déu n'hi do.
200 grams.
Amb aquesta càmera gravava...
Jo he filmat diverses vegades a 8.000 metres,
però el problema no és apretar el botó,
és canviar les bobines.
La meva dona em va construir una funda.
Tu saps allò de les cortines dels hotels, que no hi passa la llum?
Perquè no es veli la pel·lícula?
Esclar, perquè eren negatius, sobretot perquè eren negatius.
Jo havia de posar els braços aquí dintre, que no hi entrés la llum,
tenir la bobina nova ja aquí dintre...
Per això quan els laboratoris revelaven la pel·lícula
i et telefonaven i et deien "Jordi, ha sortit bé",
se't treia un pes de sobre...
-Això ha canviat molt, eh? -Perquè ara vas a la segura filmant.
Amb total seguretat, pots revisar el material...
Aviam, deixa'm veure el pes. Home, no està malament, tampoc.
Comparat no sé...
Home, Déu n'hi do, eh?
Uns anys més *** va i surt una cosa petita que es diu GoPro
i vaig caure-hi.
I com t'ho fas, tu, perquè la imatge estigui quieteta?
Estant-te quiet tu? Perquè al casc va... boja.
El casc va molt boig. Vols veure una cosa nova que no es mou tant?
-Es mou menys que això? -Molt menys que això.
-Fa estona que t'estic gravant. -A mi?!
-A tu. -A mi?
O sigui, això és una càmera de filmar?
Hosti, ni que sigui per curiositat.
-Té, aguanta les meves, sisplau. -Sí.
-Oh, que bé! -Et queden bé, eh?
Hosti, a més, em queden bé?
(Canyigueral) Amb això hem de vigilar a quin restaurant anem.
Jordi, a l'Eiger també filmaves?
No, però feia fotografia,
que és el que ara projecto en les meves conferències.
Mira això. És una càmera de filmar. Pots tirar fotos o pots gravar.
-No fotis! -I amb molta qualitat.
I té una estètica molt més semblant al cinema
que un tipus de càmera com aquesta.
Què dius, ara? Increïble, eh? Increïble.
-Acabem d'escalar? -Acabem d'escalar, doncs.
Escolta, tu, ara l'altre llarg, el fas tu, eh? Vinga.
-I no vagis de pressa. -Molt bé.
Però els grans canvis
no només són en el material d'escalada o el de filmació.
L'única possibilitat de saber l'últim dia de cim
si el podies fer o no
era obrir la cremallera de la tenda, treure el cap...
i, com nosaltres el dia de l'Annapurna,
a les dues i mitja dic:
"Avui és el gran dia."
O a les 12 de la nit parant el vent al Dhaulagiri.
"Hoy es el día."
Aquelles èpoques ja han passat.
Ordinadors, previsions del temps, telèfons... tot ha canviat.
Des de qualsevol cim de l'Himàlaia
pots parlar amb un telèfon via satèl·lit amb la dona.
Això, jo ho dic en la meva conferència,
és quelcom incomprensible
en l'època que nosaltres fèiem aquests cims.
L'única possibilitat que teníem era --i el dia que podíem--
a un dels xerpes que pujava amunt donar-li una nota,
aquest xerpa baixar a baix, al campament,
donar-la a una altra persona,
caminar quinze dies de marxa d'aproximació
i a Katmandú enviar-la a Barcelona: 20 dies.
Quan aquesta persona o aquestes persones rebien la nota,
tu o t'havies mort o ja havies fet cim i estaves de baixada.
La muntanya més alta del món
es mereix un punt i a part important en aquesta lliçó magistral.
Jordi Pons va formar part de la primera expedició catalana.
Evidentment, a l'Everest 82 no es va fer cim,
però penso que va ser un treball d'equip increïble.
Els que van seleccionar els que hi van participar
penso que estaven en una bona línia, no perquè hi anés jo, ni molt menys,
el meu company Anglada o el Civís,
sinó perquè en aquell moment eren les persones que podien fer cim,
amb un Xavi Gil, un Òscar Cadiach,
però el repte era molt alt.
Fer una via de l'Everest de 10 quilòmetres de llarg
per l'aresta oest,
que només l'havien fet una vegada els iugoslaus
--en aquella època, era Iugoslàvia--
amb 10 quilòmetres amb instal·lació de cordes fixes,
era un repte, en el postmonsó,
que cada dia que passa t'acostes al fred i al vent.
Era un repte molt alt.
Si a tot això, hi sumes la mort d'un xerpa per hemorràgia interna,
fas perdre temps, la tardor s'acosta cap a l'hivern...
i ens adonàvem que el projecte se'ns en podia anar en orris.
No vam perdre mai la il·lusió d'en l'últim moment fer cim.
Però des del corredor Hornbein, de 8.500 metres,
pretendre fer, amb una limitació ja d'oxigen o sense, cim,
baixar i tal... era ratllar l'impossible.
Però vam obrir les portes de l'Everest
i uns altres companys van aconseguir-ho.
Tot ha canviat, sí, fins i tot el nombre d'expedicions...
que ara pretenen trepitjar el sostre del món.
Jo he anat a la muntanya pels amics, no sé si per la muntanya.
Hi he anat pels amics perquè és de convivència,
perquè m'han ajudat a mi si he tingut necessitat
i jo els he pogut ajudar en el moment oportú.
I tot aquest conjunt de fets
fa que per mi l'esport de la muntanya hagi sigut diferent.
I una expedició comercial no hi té res a veure,
és un egoisme total, i això no seria el més greu.
El més greu és anar a l'Everest,
veure un company que té un edema, que està demanant socors,
que està demanant ajut
i veure un senyor o uns senyors que passen pel costat,
amb els seus corresponents xerpes, que diuen:
"Noi, jo he pagat per anar aquí dalt,
que t'ajudin els que van amb tu."
I deixar-lo! I això s'ha produït a l'Everest. Tu ho entens, això?
Això, en el meu cap, no hi entra.
A les expedicions comercials,
et mors gratuïtament sense que això importi a ningú.
Ara et ben asseguro... que "ni harto de vino", que diuen els castellans,
me n'aniria a la via normal de l'Everest.
Cordes fixes muntades, pagament previ per utilitzar les cordes,
per agafar-les, les cordes...
És un circ! L'Everest és un circ.
1.500 persones, 500 o 600 tendes...
Jo no he nascut per participar al circ
i, per tant, la meva filosofia va per un altre costat.
Estem a punt d'arribar
al punt final d'aquesta entrevista,
i ho farem envoltats d'unes imatges que no deixen indiferent ningú,
ni els més apassionants de la muntanya, ni els més aliens.
L'última pregunta de totes només té un nom i un cognom.
I, a partir d'aquí,
el mestre d'alçada es deixa anar.
Kilian Jornet, un fora de sèrie...
que ha tardarem 50 anys a tornar-ne a tenir un altre.
El que passa és que voldria pensar
que seguirà donant guerra
en les competicions, les ultratrails...
i aquestes heroïcitats
en què estan obrint camí en els rècords Guinness.
Però només voldria dir-li que tingui molt de compte,
perquè l'alpinisme, els perills objectius d'una muntanya...
són uns altres, ja no és un peu davant de l'altre,
hi ha uns factors que ni la màxima experiència ens serveix de res
quan la muntanya diu que no.
I el Kilian és molt jove perquè la muntanya li digui que no.
Que tingui la màxima precaució, que accepti el risc, que ja ho sap,
però que fugi del perill.
Jordi Pons, 80 anys.
Potser no té la força física d'abans,
però la del cap supera en molt la de cames i braços.
65 anys després del primer cim
i amb una motxilla carregada d'experiència,
la seva filosofia alpinística no ha variat en absolut.
Va a la muntanya pels amics.
Dissabte que ve tornarem a viure escenes com aquesta:
sortida a Bagà de la Cavalls del Vent,
una de les ultratrails més famoses d'Europa.
1.050 corredors competiran en ple Pirineu
en una prova de 100 quilòmetres i 13.000 metres de desnivell acumulat.
Entre els inscrits, noms il·lustres com Núria Picas, Tòfol Castanyer,
Luis Alberto Hernando, Terry Conway i Miguel Heras.
Ells seran els protagonistes
d'un "Temps d'aventura" ple de natura i de grans esforços
al mig del Pirineu.