Tip:
Highlight text to annotate it
X
Dolors Majoral és una de les representants del lesbianisme separatista.
És, també, la persona que va viure amb Gretel Ammann els darrers
18 anys de la seva vida, forma part de les seves biografies militants
i personals però també de la biografia política
del moviment feminista i de lesbianes a Catalunya
Doncs parlar amb tu és parlar en dos àmbits diferenciats una mica,
que de fet acaben ajuntant-se, una és la història i l’altre la biografia,
el que seria la història o l’evolució del moviment de lesbianisme separatista
o de lesbianes i també per una altra banda, la Gretel,
la Gretel amant, la que va ser la teva companya,
El personatge, sí.
De fet actualment, en els dos àmbits, en la persona i en el moviment,
possiblement un dels problemes que tenim ara, és que la gent no sap,
que la gent no coneix, la gent recorda qui és la Gretel
però no sap que va liderar el lesbianisme separatista,
què seria per tu el lesbianisme separatista? què va representar?
Ella va ser qui ho va liderar aquí a Barcelona, a casa nostra,
de fet el lesbianisme separatista no és més que un posicionament de vida,
perquè no podem dir ni polític ni social, és de vida, integrador,
o sigui per a ella, la seva màxima era : “Lo privado es público”,
aleshores no hi ha separació, és una postura de vida,
és una postura.
Respon a una ideologia dins del feminisme radical que aleshores ja
s’hi suma el fet de ser lesbianes i el fet de disposar de la idea
i volutat de ser separatistes, és una volutat de ser-ho.
És clar que també hi ha teoria, la gran impulsora del lesbianisme separatista és la Sheila Jeffreys,
de la Universitat de... és anglesa i està a la Universitat de Melbourne a Austràlia,
ella és la primera gran teòrica, que s’hi sumen després totes les lesbianes que han escrit,
des de la Adrienne Rich fins a la Mary Daly,
la més coneguda també, passant per la Dominique, ai perdó,
la Dominique de França, ara no em surt el cognom però és igual,
és de les lesbianes més teòriques, més conegudes, dins del feminisme,
que arrel de la seva consciència feminista ha esdevingut separatista.
Per què? perquè no conceben que...
o no concebem o la idea és no concebir, el que passa és que
la realitat sempre ens supera i tothom tirem per allà on podem
i fem el que podem com a tot arreu.
Però respondria a una autovaloració màxima del fet de ser dona,
el fet de ser dona en totes les seves vessants, ser capaç de ser totalment autosuficient,
totalment autodirigida individualment,
cadascú amb les seves capacitats, no haver de dependre de cap dona,
de cap altra dona, de cap moviment,
de cap altre home precisament.
No és allò de que el lesbianisme separatista ha de capar
els homes, no, no, això és una fàbula
i això es va estendre no se sap com però no...
Pot ser a partir de les ***? ["Society for Cutting Up Men" Manifest de l'Organització per l'Extermini de l'Home]
Sí de fet va ser un detonant, les *** de la Valerie Solanas,
però el fet és de donar el màxim valor, la màxima autoestima,
la màxima capacitat i la màxima autosuficiència individual
de cada dona i saber el valor que cadascuna tenim
i que podem potenciar sense haver de dependre.
Aleshores, posat en pràctica entre nosaltres,
sí que hi ha haver la primera época de quan ja la Gretel va fer les primeres
traduccions de texts que venien de fora i és clar,
era de les poques que sabia idiomes en aquell moment.
Parlo dels anys 1975-76.
Ella va ser... bé hi ha aquest malentès o no, que precisament les *** que tu has anomenat,
el va traduir la Lídia Falcón però és que anteriorment l’havia traduït la Gretel,
però ho va fer en una edició pirata totalment, tan pirata, tan pirata que va ser de molt poques fotocòpies.
I llavors la Lidia Falcón ho va fer més a l’engròs i és el que ha reeixit més,
el que més s’ha conegut, però de fet és el mateix.
I ara no sé perquè t’ho deia això...
que va ser com un detonant, ella va ser la que va començar a traduir texts
i la que més ens va entusiasmar a les dones que érem al seu entorn en aquell moment,
i totes érem lesbianes, i evidentment totes teníem un ideal comú,
partint de ser també feministes radicals i de ser feministes conscients,
reivindicatives i lluitadores, totes, totes, tot el cercle, i ens vam animar a ser separatistes
al màxim que podíem fins on arribàvem evidentment, d’ideologia sí i jo d’ideologia
per poc que puc la mantinc i la difonc però clar estem en una societat mixta,
tampoc podem dir “-per aquesta acera no hi passo perquè
hi passa un home” evidentment, però bé...
De tota manera, ara pot sobtar no?
precisament dius “la societat ha canviat”, però pots optar que en un moment donat naixés
i naixés amb molta força i que arrelés aquí i en projectes diversos.
Sí, si. La idea és que més enllà hagués anat però...
la idea era arribar a fer com si fos un barri que fos només de lesbianes,
això ja et diré com.
Primer vam crear amb la Gretel, el Centre d’Estudis de la Dona, ella tenia molt clar que
si les dones no coneixiem, no teniem educació complementària, no educació d’escola,
complementària de texts i de gent de fora, i d’ideologies i de coneixements,
no avançariem.
I ella es va preocupar i interessar molt per crear el Centre de Documentació,
i com que veuràs, que t’explicaré més d’una vegada que era molt i molt col·leccionista,
excessivament mega-col·leccionista doncs tot ho guardava i tot ho feia,
llavors vam haver de crear el Centre d’Estudis
perquè teniem molt material i a disposició de la gent i què vam fer?
doncs vam buscar un pis gran i nosaltres ens vam instal·lar en dues habitacions petitones,
un pis d’aquests de l’Eixample, llavors era el Centre d’Estudis.
Vam fer de tot a partir del Centre d’Estudis,
vam crear el butlletí que era un mitjà de comunicació, de difusió, d’allà es va tornar a
formar l’Assemblea de Feministes Independents que s’havia adormit,
vam fer la primera Escola d’estiu,
vàrem crear l’associació La Nostra Illa, que encara perdura,
aquest any fan els 26 anys, i més, llavors vam començar a crear
les revistes de Labrys, Red de Amazonas, i desprès 10 anys seguits
la que ha sigut la més llarga i més completa, la que ha sigut “Laberint”...
Si vols desprès tornem una mica però a mi m’interessa molt també...
ara fa un moment deies que vau crear el Centre d’Estudis de la Dona,
i el que vau fer és que com que tenieu tanta documentació acumulada,
vau agafar un pis i us hi vau instal·lar.
Era una manera de militar també?
A més a més també crec que, primer que s’ha perdut,
però també era molt “Gretel”, una manera de veure la vida molt integral,
molt holística, i de fet era una persona curiosa,
com era la Gretel?
era una Gretel diem organitzadora, activista, intelectual, va estudiar filosofia,
era del País Basc, va néixer en ple franquisme
i va desenvolupar tota la seva tasca política durant el franquisme,
el seu pare ja venia d’Àustria fugint del nazisme,
és a dir, com va anar conformant-se precisament?
Sí, ella donava molta importància a la seva educació
que va ser a l’escola alemanya d’aquí Barcelona
perquè el seu pare era austríac, i ella va mantenir tota la vida
les dues nacionalitats però també tenia un esperit tan tan revolucionari,
ara no se’n diu però abans en dèiem contestatari, sí, “tenia un esperit contastatari”,
i tot ho havia de qüestionar i tot ho havia de posar en dubte i fer recerca per tot.
I llavors ella va començar a...
només arribar a la universitat, ja va crear un grup de poesia i un grup de música,
i era integradora al màxim a tot arreu on anava, sempre feia grups,
sempre aglutinava, sempre la unió, la unió i el vincle entre les dones sobretot,
que era la seva màxima i la seva idea de poder que les dones s’entenguéssin,
que col·laboréssim, que ens ajudéssim,
que ens potenciéssim, sempre, sempre, sempre,...
Era una gran col·leccionista, era una fumadora empedreïda,
era una bellíssima persona i què t’he de dir que no sàpigues?
Més d’una assemblea l’ha capgirada i l’ha girada ella sola.
L’armava ella sola i sí, sí,
i feia veure moltes coses a la gent perquè sí que tenia una àmplia visió,
és veritat, havia fet filososfia, i també tenia el do de la paraula
i a l’estar en les lluites i així, a les primeres Jornades Catalanes de la Dona
ella hi va assistir com a públic i d’amagat perquè el seu partit les va prohibir d’anar-hi.
Sí perquè a més a més ella, una mica, els tòpics que es van muntant
muntant quan una persona representa molt en un àmbit i clar
la Gretel era la que liderava, la que organitzava el lesbianisme separatista
erò ella havia estat al FOC (Front Obrer de Catalunya) i
al Moviment Comunista de Catalunya, poca broma...
Però això va ser anterior, llavors a Granada hi ha les primeres
Jornades Estatals a Granada i allà hi va participar, amb una ponència ja va...
d’allà se’n va sortir tot el feminisme de la diferència,
va posar la llavor per a que sortís el feminisme de la diferència,
les dues vessants del feminisme que han imperat fins ara a tot el nostre país.
És d’allà, d’aquella font, el 1979 a Granada no?
fa una ponència on parla precisament de marxisme, de classe, però també
de les contradiccions que tot això comporta a una feminista.
Exacte, i de l’obediència a partits que era la seva dèria,
perquè suposava una obediència a una estructura que si no era masclista era mixta,
i d’això en fugia com de la crema,
la idea que tot fos només de dones i el màxim possible per això,
desprès ja vam crear la primera Escola d’Estiu de Dones,
per cert que la vam fer en una granja escola aquí a Sant Celoni.
I hi havia un noi que era monitor, i ja vam demanar que aquells dies
li donessin festa, i va ser tot tot molt bonic i molt integrador,
i vam fer molts cursos i molt bé i allà vam fer la primera escola d’estiu,
després ja vam crear la Nostra Illa amb una de les companyes i amb la Gretel també,
i la Nostra Illa és una associació cultural que encara ara es manté,
també dins de l’àmbit de la gent que hi són,
i que la porten ara últimament també són separatistes, són també lesbianes separatistes
dins del marge que ens deixa la societat.
Què més hem creat? les revistes i papers i ponències, això és el que et deia...
ella feia ponències a totes les trobades, a totes les jornades, conferències,
la cridaven de tot arreu perquè anés a explicar els temes que anaven sorgint d’actualitat
en tot el moviment i a tot Espanya, se’n va fer un tip.
De fet era una gran activista, militant feminista, militant per la pau,
va formar part del DOAN, és a dir, era una persona que te la trobaves a tot arreu
però a més a més és això que tu deies, feia ponències a tot arreu,
però no eren ponències de pas, sinó que eren amb un contingut...
En un sentit i en una direcció evidentment, encaminar i fer conèixer a les dones
la potencialitat que tenim cadascú, sempre a favor de les dones,
crear vincles, enllaços, i fer xarxa era la seva dèria, era la seva idea,
per això que dins d’aquest corrent i del que era també hem anat acumulant
i llavors vam fer el Centre d’Estudis que vam fer uns anys on viviem
i després el vam traslladar al carrer Reig i Bonet,
i allà hi havia 2 ó 3 locals buits i a disposició i la idea que no va sorgir que tant de bo
hagués sigut l’inici d’un barri.
Hi havia una noia fustera que va estar a punt d’agafar un local i fer una fusteria,
i havia una altra que volia posar una perruqueria i una altra una acadèmia,
i nosaltres hi teniem el Centre d’Estudis i la cafeteria.
O sigui ja hi va haver el que en diriem com un embrió però no va reeixir,
no vam tenir sort perquè és clar, la vida no és fàcil, i aleshores encara menys
però la idea de fer un nucli una miniciutat o minibarri, sí que hi era i voliem,
però és clar, no vam arribar.
El que vam anar fent sempre és totes les lluites,
totes les dèries, totes les jornades, totes a totes participant activament,
i creant i aglutinant grups i grups i grups, i de tot.
No tenia mai un no per ningú, sempre davant de tot, lluitant.
Va ser molt avançada en el discurs, ara una cosa que sembla normal
que en el moviment LGTB parlés d’heterosexisme,
però va ser una de les primeres vegades que vaig sentir “heterosexisme”
i era de la boca de la Gretel.
Ella parlava de patriarcat però parlava d’heterosexisme, jo era molt joveneta, i em va...
Feia molts anys que en parla, no perquè tu tinguis molts anys...
No, no, no, jo era molt joveneta, però ella ja parlava, ara és una cosa totalment normalitzada
i és allò de dius ostres!,
clar, no visionària, però sí avançada en el discurs.
Precisament era introductora d’un discurs avançat que venia d’Europa...
Ella va ser la primera que ens va anomenar el lesbianisme separatista
perquè així que va conèixer els texts de la Mary Daly
de seguida ja els va voler traduir,
els va voler difondre i va voler participar des del 90 al 98,
a totes les Fires del llibre feminista, de llibres, bé, per dir-te,
un camió sencer de llibres, que n’hi ha per tot arreu,
en vam donar a la universitat, també a la Biblioteca pública de Sant Celoni,
aquí al Centre de Documentació de Ca la Dona hi ha moltes monografies
i encara moltes que han de venir que les tinc en caixes,
vull dir, molt, molt, perquè donava molt valor als llibres,
i a la difusió i no parar, no parar, no parar, de lluitar,
de ser a tot arreu, de denunciar qualsevol
injustícia, bé, era la primera.
Tot i que no era l’única, jo sempre que recordo la Gretel recordo la Iris
com un intent no reeixit de tenir una internacional d’associacions de lesbianes,
i que fins i tot vam fer aquí a Barcelona unes jornades que van durar una setmana,
que va venir gent d’arreu del món, i que era no de lesbianisme separatista
però sí tenir un moviment internacional diferenciat de la ILGA.
Sí perquè això venia desprès, primer vam fer la Primera Setmana de Lesbianes de Barcelona,
que ja va ser una gran èxit, i després la setmana europea amb un intent d’això,
de poder fer una xarxa exclusiva més de lesbianes que no fos mixta
com la ILGA com dius, sí la vam fer a Sants també.
És una mica una idea en el sentit aquest que apuntaves, que vosaltres predicàveu,
però per altra banda era un intent molt unitari...
Ah no, no, d’aglutinar sí, era una dèria amb la Gretel d’aglutinar,
de donar a conèixer a tothom, de que es conegués tothom,
de ser-hi, de que vinguin, no marginar mai a ningú,
però en extrems d’aquells que dius “-No sisplau!”...
Però tu també formaves part d’això...
No, jo sí.
No només vas ser la seva companya durant 18 anys sinó que abans que parlàvem
d’història i biografia, hi ha un moment que s’ajunten i tu formes part de les dues coses.
En aquest cas sí. Això sí.
I en aquest sentit de la unitat també, hi havia tots els grups, el Laberint, l’Amazonas,
però també vau formar part de per exemple, de la creació
de Ca la Dona, com a espai de dones feministes.
Sí, sí, de tot, de tot, encara ara si jo puc, per poc que pugui,
si hi ha un esdeveniment o cosa lesbiana, jo hi he de ser,
hi vaig i he de veure què, sí perquè som tan poques, deixa’t estar,
no és que siguem poques les lesbianes,
som poques les que sortim una mica a moure’ns,
que és clar, vulguis o no, acabes coneixent-te.
No és que n’hi hagi poques, és que concienciades i una mica amb
intenció de reivindicació, tampoc no som tantes.
Tots aquests intents, no només unitaris sino de que el lesbianisme
es veiés amb cos propi, amb discurs propi, amb especificitat,
que es mostrès, tu creus que s’ha perdut aquesta batalla...
Una mica sí, perquè quan es va començar a difondre el feminisme de la diferència,
es va difondre molt els partits més minoritaris
i va haver aquesta pseudodemocràcia que patim,
sí que …. “bé, no ens barallarem, totes som iguals i tothom és benvingut”
és clar, bé som feministes, va, sí, doncs va totes, totes a una, i ara què?
jo he sentit i dins de l’estament que estem a Ca la Dona en una assemblea:
“Bé ara les lesbianes, també, bé i què?”
jo ho he sentit i és clar, i acabes dient:
“Bé, va, si al final el que interessa és la reivindicació, és feminista?, doncs va, totes som feministes”
totes ho som, tampoc podem dir pas que no ho som.
I sí que ha perdut entitat lesbiana, n’hem perdut, és veritat.
I en el moviment LGTB hem perdut o hem guanyat?
En el moviment LGTB hem guanyat, jo diria que sí perquè dins del moviment sí que
se’ns té sempre presents, no has d’aixecar el dit per ser-hi
i en canvi en el feminisme de vegades has hagut d’aixecar el dit per ser-hi,
i en canvi d’intre de l’olla aquesta LGTBIQ...no sé què, aquests no,
hi ets, almenys jo m’hi he trobat així i em sento així actualment.
I aquesta diem feblesa que et dóna la invisibilitat tu creus que és el que no ens permet
no tenir una memòria històrica que ens permeti recordar coses
que fa tot just 20 anys que han passat?
És que... què et dira? que el jovent,
les lesbianes joves, no tenen necessitat d’una visibilitat, no la tenen,
i aleshores això poder ens porta a que al no tenir necessitat de visulalització
de reivindicar-se, frena la presència evidentment.
Jo penso que és això.
És clar que hi hem guanyat en tranquilitat,
si tu vols entre cometes, sí que hem guanyat, socialment.
A veure jo vaig estar 30 anys que a casa meva no vaig dir ni una paraula,
és veritat, i en canvi ara, tinc, la meva companya ve a casa, tan ben acceptada,
tan ella com jo no hem tingut cap problema de res, i la tranquilitat d’ara, també t’ho dic,
no era la d’abans, abans anaves en compte, amb temor, vigilant, sempre alerta,
en canvi ara vas amb tota la tranquilitat.
I aquesta tranquilitat, per mi, és com una relaxació de formar part d’una entitat,
d’un col·lectiu, això ho hem perdut.
Perquè, fes una cosa de lesbianes ara,
sí que et vindrà alguna més jove, més inquieta, més reivindicativa,
però la majoria de lesbianes joves: “Ah! no, està superat”
Hi ha més festa, més espais.
Sí però només és lligar per lligar, la música per la música i prou,
no és per reivindicar.
Aquests llocs de nit, ara últimament no hi he anat, però bé no fa tant,
i de reivindicar políticament res.
No les atabalis ni les facis anar a cap manifestació, ni les facis portar una pancarta.
Però hi ha de tot no?
“Què diu la iaia aquesta!?” I arrel de tota aquesta lluita, i aquesta vida,
no podiem deixar pas perdre-ho, i què vam fer?
doncs vam agafar tot el que teniem de documents i d’identitat de la Gretel
i ho tenim posat aquí a disposició en el Centre de Documentació de Ca la Dona,
perquè és clar, tampoc es pot perdre una personalitat,
com deies, així tan marcada i tan forta, i que tan bé ens va fer a totes les lesbianes,
perquè és clar, entre ella i la Carmen Suárez, van ser les dues primeres que van donar la cara a la televisió,
no sé quin any era, l’any 80, una cosa així, a la televisió estatal, de tot Espanya,
no és fàcil tampoc ser la primera i que et puguin assenyalar no?