Tip:
Highlight text to annotate it
X
CAPÍTOL XIII Alice Pyncheon
Hi havia un missatge va portar, un dia, des del Pyncheon Gervayse d'adoració als joves
Mateu del Maule, el fuster, desitjant la seva presència immediata a la Casa de la
Seven Gables.
"I què fa el teu amo vol de mi?", Va dir el fuster negre que el senyor de Pyncheon
servent. "La casa necessita alguna reparació?
Bé, pot, per aquesta vegada, i sense culpar al meu pare que el va construir, no!
Jo estava llegint làpida del vell coronel, ja no fa que dissabte passat, i,
còmput partir d'aquesta data, la casa s'ha mantingut set i trenta anys.
No és estrany si existeix ha de ser una feina a fer al sostre. "
"No sé el que *** vol", va respondre Escipió.
"La casa és una bona casa de baies, i Pyncheon vell coronel també ho crec, suposo, -
no per què l'ancià que persegueixen és així, i espantar un negre pobre, com ho fa? "
"Bé, bé, amic d'Escipió, deixi que el seu amo sap que jo vaig," va dir el fuster
amb un somriure. "Per un treball just, eficient, que em va a trobar
al seu home.
I així, la casa està embruixada, oi? Es durà a un obrer més fort que he de
mantenir als esperits dels set teulades.
Fins i tot si el coronel seria tranquil · la ", va afegir, murmurant per a si:" el meu vell
avi, el mag, serà gairebé segur que s'adhereixen als Pyncheons, sempre que
les seves parets romanen. "
"Què cal murmurar per a si mateix, Mateu del Maule", va preguntar Escipió.
"I per què fer-ho et veus tan negre en mi?" "No importa, negrito", va dir el fuster.
"Creu vostè que no hi ha ningú que es vegi negre, però a tu mateix?
Veu i digues-li al teu amo que vaig, i si arriben a veure la senyora Alicia, la seva filla,
donar respectes Mateu Maule a ella.
Ella ha portat un bell rostre d'Itàlia, - just i amable, i orgullós, - té la mateixa
Pyncheon Alice! "" Ell parla de la senyora Alícia! ", Va exclamar Escipió,
quan tornava de la seva missió.
"La baixa fuster, home! Ja no tant negoci com per mirar-1
molt lluny! "
Aquest jove Maule Mateu, el fuster, cal assenyalar, era una persona poc
entén, i no molt estimat en general, a la ciutat on residia, no perquè
qualsevol cosa pot ser al · legada en contra del seu
integritat, o la seva habilitat i diligència en l'artesania que ell va exercir.
L'aversió (que justament es podria anomenar) amb la que moltes persones el consideraven era
en part el resultat del seu propi caràcter i conducta, i en part una herència.
Ell era el nét d'un ex Maule Mateu, un dels primers colons de la
ciutat, i que havia estat un mag famós i terrible en el seu moment.
Aquest vell réprobo va ser una de les víctimes, quan Cotton Mather, i el seu germà
ministres i els jutges savis, i altres savis, i Sir William Phipps, el
Governador sagaç, fet tal lloable
els esforços per debilitar el gran enemic de les ànimes, mitjançant l'enviament d'una multitud dels seus partidaris a
el camí rocós de Gallows Hill.
Des d'aquells dies, sens dubte, havia crescut a sospitar que, com a conseqüència d'un
exageració lamentable d'un meritori treball en si mateix, el procediment
contra les bruixes havia demostrat molt menys
acceptable al Pare Compassiu que a aquest enemic molt Arc qui van ser
destinat a l'angoixa i aclaparar per complet.
No és menys cert, però, aquesta sorpresa i el terror planava sobre els records de
aquells que van morir per aquest horrible crim de la bruixeria.
Les seves tombes, en les esquerdes de les roques, se suposava que eren incapaços de retenir
els ocupants que havien estat llançats a corre-cuita per a ells.
Antic Mateu del Maule, sobretot, se sap que tenen com a vacil · lació o dificultat en la
sortint de la seva tomba com un home ordinari en aixecar del llit, i estava tan sovint
vist a la mitjanit, com les persones que viuen enmig del dia.
Aquest assistent pestilent (en el qual el seu just càstig semblava haver causat cap manera
de l'esmena) tenia un hàbit inveterat de perseguir una mansió determinat, anomenat el
Casa dels Set Teulades, en contra de la
amo del que ell pretenia fer una reclamació sense resoldre per a la renda de la terra.
El fantasma, pel que sembla, - amb la tenacitat que era un dels seus
característiques distintives en vida, - va insistir que ell era el que li correspon
propietari del lloc on s'aixecava la casa.
Els seus termes eren, que o bé l'esmentada renda de la terra, des del dia en el soterrani
va començar a ser excavat, s'ha de pagar, o la pròpia mansió abandonat; altra cosa que el
creditor fantasmal, tindria el seu dit en
tots els assumptes dels Pyncheons, i fer tot el que va malament amb ells, encara que
ha de ser de mil anys després de la seva mort.
Era una història salvatge, potser, però no del tot semblava tan increïble a aquells que
podia recordar el que un vell inflexiblement obstinats aquesta Maule havia estat assistent.
Ara, el nét del mag, els joves del Maule Mateu de la nostra història, era popularment
se suposa que han heretat alguns dels trets qüestionables del seu ancestre.
És meravellós veure com molts absurds, es van promulgar en referència a la jove.
Ell era llegendària, per exemple, a tenir un estrany poder d'entrar a la gent de
somnis, i la regulació dels assumptes que d'acord a la seva pròpia fantasia, més o menys
com el director d'escena d'un teatre.
Hi va haver una gran quantitat de comentaris entre els veïns, en particular la enagos
petits, sobre el que diu l'embruix dels ulls del Maule.
Alguns van dir que ell podria mirar en les ments de la gent, mentre que altres, que, per la meravellosa
el poder d'aquest ull, que podia atreure a la gent en la seva pròpia ment, o enviar-los, si
content, per fer els manats al seu avi,
en el món espiritual, mentre que altres, de nou, que era el que s'anomena un mal d'ull, i
posseïa la facultat de la valuosa arruïnant el blat de moro i l'assecat dels nens a les mòmies amb
l'ardor d'estómac.
Però, després de tot, el que ha funcionat més en perjudici del jove fuster va ser, en primer lloc,
la reserva i la severitat de la seva disposició natural, i el proper, el fet que ell no
ser una església-comulgante, i el
sospita que els seus principis herètics que sostenen en matèria de religió i la política.
Després de rebre el missatge del Sr Pyncheon, el fuster, simplement es quedaven per acabar una petita
treball, el qual va passar a tenir a la mà, i després va prendre el seu camí cap a la Casa de la
Seven Gables.
Aquest edifici ha assenyalat, encara que el seu estil pot ser que aconsegueixi una mica fora de moda, era
sent tan respectable una residència de la família com la de qualsevol cavaller a la ciutat.
L'actual propietari, Pyncheon Gervayse, es deia que havia contret una aversió a la
casa, com a conseqüència d'un xoc a la seva sensibilitat, en la primera infància, des del
sobtada mort del seu avi.
En l'acte mateix de córrer per pujar el genoll coronel Pyncheon, el nen havia descobert el
vell purità ser un cadàver.
En arribar a la virilitat, el Sr Pyncheon havia visitat Anglaterra, on es va casar amb una dama de
fortuna, i posteriorment havia passat molts anys, en part, en la mare pàtria, i
en part, en diverses ciutats al continent d'Europa.
Durant aquest període, la mansió de la família havien estat enviats a l'acusació d'un parent,
qui se li va permetre fer la seva casa, de moment, en consideració a mantenir la
locals en la reparació completa.
Tan fidelment aquest contracte havia estat complert, que ara, com el fuster
es va acostar a la casa, el seu ull expert pot detectar res a criticar en el seu
condició.
Els pics dels set teulades es va aixecar bruscament, i el sostre de teules semblava
totalment estanc a l'aigua, i el brillant treball de guix totalment coberta a l'exterior
les parets, i brillaven al sol d'octubre, com si hagués estat nou fa només una setmana.
La casa tenia l'aspecte agradable de la vida que és com l'expressió alegre de
l'activitat a gust en el rostre humà.
Es podia veure, al mateix temps, que no va ser la commoció d'una gran família dins d'ella.
Una enorme càrrega de fusta de roure es passa a través de la porta d'entrada, cap a les dependències de
la part posterior, el cuiner gros - o probablement podria ser la mestressa de claus - s'ha situat al costat
la porta, la negociació d'alguns galls dindis i
aus de corral que un pagès havia portat a la venda.
De tant en tant una criada, ben vestit, i ara la cara brillant de sabre
un esclau, podria veure animat a través de les finestres, a la part inferior de la casa.
En una finestra oberta d'una habitació al segon pis, plana sobre alguns tests de la bella
i les flors delicades i exòtiques -, però que mai havia conegut un sol més genial que
que la tardor de Nova Anglaterra, - va ser el
figura d'una jove, una espècie exòtica, com les flors, i la bella i delicada com
ells.
La seva presència impartit un embruix inefable gràcia i feble per al conjunt
edifici.
A part d'això, era una part substancial, d'aspecte alegre mansió, i semblava en condicions de ser
la residència d'un patriarca, que podria establir el seu quarter general al front
a dues aigües i assignar una part de la resta de
cadascun dels seus sis fills, mentre que la gran xemeneia en el centre ha simbolitzar la
acollidor cor vell, que els va mantenir tot calent, i va fer un gran conjunt de la
els set més petits.
Hi havia un rellotge de sol vertical en el frontis frontal, i com el fuster va passar per sota
ell, va mirar cap amunt i va prendre nota de l'hora. "A les tres!", Va dir a si mateix.
"El meu pare em va dir que línia es va posar a només una hora abans que el vell coronel de
la mort. Com realment s'ha mantingut el temps aquestes i set-
trenta anys passat!
La arrossega l'ombra i s'arrossega, i sempre està mirant sobre l'espatlla del sol! "
Pot ser que hagi corresponia a un artesà, igual que Mateu del Maule, en la que s'envia per a un
cavaller de la casa, per anar a la porta del darrere, on els funcionaris i el treball de les persones-eren en general
admès, o almenys a l'entrada lateral,
on la millor classe dels comerciants va fer l'aplicació.
No obstant això, el fuster tenia un gran orgull i la rigidesa en la seva naturalesa, i, en aquest
moment, d'altra banda, el seu cor estava amargat amb el sentit de l'herència mal, perquè
considera la Casa Pyncheon genial estar
de peu sobre el sòl que hauria d'haver estat la seva.
En aquest mateix lloc, al costat d'una deu d'aigua deliciosa, el seu avi havia talat
els pins i casa de camp construïda una, en què els nens havien nascut amb ell, i els seus
Només a partir d'un home mort es va posar rígid
dits perquè el coronel havia Pyncheon arrabassats els títols de propietat.
Maule Tan jove va ser directament a l'entrada principal, darrere d'un portal de
tallada de roure, i li va donar com un repic de la balda de ferro que s'hagués imaginat
l'assistent de la popa d'edat si mateix per estar dret al llindar.
Negre Escipió va respondre a la citació a corre-cuita prodigiosa, però va mostrar la part blanca de
els seus ulls amb sorpresa en veure només el fuster.
"Senyor-a-la misericòrdia, el que és un gran home que sigui, aquest home fuster!" Va murmurar Escipió, en el
la gola. "Algú creu que colpejar la porta amb el seu
més gran de martell! "
"Sóc aquí!", Va dir amb severitat del Maule. "Mostreu-me el camí a la sala del teu Senyor."
A mesura que stept a la casa, una nota de la música dolça i malenconiosa emoció i vibrat
al llarg del passatge d'anada, partint d'una de les habitacions per sobre d'escales.
Va ser la clau que Alice Pyncheon havia portat de l'altre costat del mar.
La fira Alice atorgat major part del seu temps lliure de soltera entre les flors i la música, encara que
els primers eren propensos a inclinar-se, i les melodies eren sovint trista.
Ella era de l'educació a l'estranger, i no podia amb bons ulls a les noves maneres d'Anglaterra
la vida, en la qual no havia estat més bella que s'hagi desenvolupat.
Com el Sr Pyncheon havia estat impacient esperant l'arribada del Maule, negre Escipió, de
Per descomptat, no va perdre temps en el part, el fuster a la presència del seu amo.
L'habitació en la qual aquest senyor estava assegut, era una sala de grandària moderada, amb vistes al
el jardí de la casa, i que tinguin les seves finestres en part, l'ombra del fullatge de
arbres fruiters.
Era peculiar apartament del Sr Pyncheon, i es va dotar de mobiliari, en un
estil elegant i costós, principalment de París, el sòl (la qual cosa era inusual en aquest
dia) està cobert amb una catifa, per la qual
amb habilitat i ricament llaurat que semblava brillar com amb les flors vives.
En un racó hi havia una dona de marbre, a qui la seva pròpia bellesa era l'únic i suficient
peça.
Algunes imatges - que es veia vell, i tenia un tint difusa suau a través de tota la seva
esplendor artística - penjats a les parets.
A prop de la xemeneia era un armari gran i molt bonica de banús, amb incrustacions de
d'ivori, una peça de mobiliari antic, que el Sr Pyncheon havia comprat a Venècia, i
que utilitza com el tresor lloc per
medalles, monedes antigues, curiositats i tot el petit i valuós que havia recollit
en els seus viatges.
A través de tota aquesta varietat de decoració, però, el quart va mostrar la seva original
característiques: la seva stud de baixa, la seva adhesió a la biga, la xemeneia, amb la d'edat
moda rajoles holandesos, de manera que era el
emblema d'una ment diligentment emmagatzemats amb idees estrangeres, i elaborat en
el refinament artificial, però no més gran, ni, en el seu propi ser, més elegant que
abans.
Hi ha dos objectes que semblaven fora de lloc en aquesta mateixa generosament
moblada habitació.
Un d'ells era un gran mapa, o un pla dels perits, d'una extensió de terra, que semblava com si tingués
ha elaborat un bon nombre d'anys enrere, i ara era lúgubre, amb fum, i bruts, aquí i
allà, amb el toc dels dits.
L'altre era un retrat d'un home de popa, amb un vestit purità, pintat a grans trets,
però amb un efecte audaç, i una expressió molt forta de caràcter.
En una petita taula, abans que un foc d'Anglès de la mar de carbó, estava assegut el senyor Pyncheon, prenent cafè,
que havia crescut fins a esdevenir una beguda molt favorita amb ell a França.
Era un home de mitjana edat i molt ben plantat, amb una perruca que flueix cap avall sobre la seva
espatlles, la jaqueta de vellut blau, amb puntes a les vores i al botó de-
forats, i la llum de flama brillava en el
abast ampli de la seva armilla, que va ser florir per tot arreu amb or.
A l'entrada de Escipión, donant començament a la fusteria, el Sr Pyncheon va convertir en part
ronda, però va tornar a la seva posició anterior, i va procedir deliberadament a acabar el seu got de
cafè, sense previ avís immediat de la hoste a qui havia cridat a la seva presència.
No era que tenia la intenció de qualsevol grolleria o negligència impròpia, - que, de fet, que ho faria
s'han avergonyit a ser culpable d', - però mai se li va acudir que una persona en el Maule
l'estació tenia una demanda en la seva cortesia, o
que es preocupi per això d'una manera o altra.
El fuster, però, va fer un pas al mateix temps per a la llar, i es va tornar sobre si mateix, per tal de
mirar el Sr Pyncheon a la cara.
"Vostè em va fer cridar", va dir. "Ser el gust d'explicar el seu negoci, que
Puc tornar als meus propis assumptes. "" Ah! perdó, "va dir el Sr Pyncheon en veu baixa.
"Jo no tenia la intenció d'abusar del seu temps sense una recompensa.
El seu nom, crec, és del Maule, - Thomas o del Maule Mateu, - un fill o nét del
constructor d'aquesta casa? "
"Matthew Maule", va dir el fuster, - "fill d'aquell que va construir la casa, - nét
del titular legítim de la terra. "
"Sé que la controvèrsia en la qual vostè al · ludeix", va observar el Sr Pyncheon amb impertorbable
equanimitat.
"Sóc molt conscient que el meu avi es va veure obligat a recórrer a un procediment judicial, en
tal d'establir la seva reclamació a la fundació del lloc d'aquest edifici.
No, si us plau, renovar la discussió.
L'assumpte es va resoldre en el temps, i per les autoritats competents, - de manera equitativa, que
És de presumir, - i, en tot cas, de manera irrevocable.
No obstant això, cosa singular, no hi ha una referència incidental a aquest mateix tema
en el que estic a punt de dir-te.
I aquest rancor inveterat mateixa, - perdó, vull dir sense ofendre, - aquesta irritabilitat,
que s'ha mostrat anteriorment, no és del tot al marge de la qüestió. "
"Si vostè pot trobar qualsevol cosa per a la seva finalitat, el Sr Pyncheon", va dir el fuster, "en un
ressentiment natural de l'home pels danys causats a la seva sang, són benvinguts a ella. "
"Et prenc la paraula, Goodman del Maule", va dir l'amo dels set teulades, amb una
somriure ", i es procedirà a suggerir una manera en què els seus ressentiments hereditàries -
justificada o no - pot haver tingut una relació amb els meus assumptes.
Vostès han sentit, suposo, que la família Pyncheon, des del meu
dia de l'avi, s'han processar una demanda que encara continua a un gran
extensió del territori a l'est? "
"Sovint", va respondre Maule, - i es diu que un somriure va aparèixer a la cara, - "molt
sovint, - del meu pare "
"Aquesta afirmació," continuar el Sr Pyncheon, després d'una pausa d'un moment, com per considerar el que
el somriure del fuster podria dir, "que semblava estar a la vora mateixa d'un acord i
total de les prestacions, en el període de la mort del meu avi.
Era ben sabut, als de la seva confiança, que preveu no
dificultats ni demores.
Ara, Pyncheon coronel, no necessito dir-ho, era un home pràctic, bon coneixedor de
empreses públiques i privades, i en absolut a la persona a valorar mal fundades esperances, o
per intentar el següent esquema d'una impracticable.
És obvi per concloure, per tant, que no tenia motius aparents, no als seus hereus,
per la seva anticipació a confiar en l'èxit en la matèria d'aquesta reclamació de l'Est.
En una paraula, crec jo, - i els meus assessors jurídics coincideixen en la creença que,
a més, està autoritzat, en certa mesura, per les tradicions de la família, - que la meva
l'avi estava en possessió d'algun acte,
o un altre document, essencial per a aquesta afirmació, però que des de llavors ha desaparegut. "
"Molt probable", va dir Matthew Maule, - i una altra, es diu, hi havia un somriure fosca
a la cara, - "però què pot un pobre fuster té a veure amb els assumptes de gran
de la família Pyncheon? "
"Potser res", va replicar el Sr Pyncheon, "possiblement molt!"
Aquí es va produir un gran nombre de paraules entre Mateu Maule i el titular de la
Seven Gables, sobre el tema que aquest havia plantejat així.
Pel que sembla (encara que el Sr Pyncheon tenia alguns dubtes en referir a les històries pel que
molt absurd en el seu aspecte) que la creença popular va assenyalar algunes
misteriosa connexió i dependència,
que existeix entre la família dels Maules i aquestes vastes possessions no realitzades de
els Pyncheons.
És una dita comú que el vell mag, penjat com estava, havia obtingut
la millor part del tracte en la seva contesa amb Pyncheon Coronel, en la mesura que tenia
es va apoderar de la reclamació Great Eastern,
a canvi d'un acre o dos de jardí de terra.
Una edat molt avançada, recentment mort, havia utilitzat sovint l'expressió metafòrica, si
xerrada al costat del foc, que els quilòmetres i quilòmetres de les terres Pyncheon havia estat engolit per
La tomba del Maule, la qual cosa, tot sigui dit, no era sinó un
molt poc profund racó, entre dues roques, prop del cim de Gallows Hill.
Un cop més, quan els advocats estaven fent la recerca per al document que falta, que era un subproducte de la paraula
que mai es va trobar, llevat que en l'esquelet de la mà del mag.
Tant pes tenien els advocats astuts assignats a aquestes faules, però el senyor (que
Pyncheon no van tenir a bé informar la fusteria de la realitat) que tenien en secret
causat la tomba del mag a buscar.
Res es va descobrir, però, l'excepció que, inexplicablement, la mà dreta de la
esquelet havia desaparegut.
Ara, quin va ser, sens dubte, important, una part d'aquests rumors populars podria ser
traçat, encara que una mica dubitatiu i indistintament, a les paraules d'atzar i fosc
notes de el fill de l'assistent d'execució, i el pare d'aquest present del Maule Mateu.
I aquí el senyor Pyncheon podria aportar un element del seu testimoni personal en el joc.
Tot i que un nen al moment, que sigui recordat o imaginat que el pare de Matthew
havia tingut algun treball per dur a terme el dia anterior, o, possiblement, el mateix matí de la
Defunció del Coronel, a la sala privada
on ell i el fuster es trobaven en aquell moment de parlar.
Alguns papers que pertanyen a Pyncheon coronel, com el seu nét clarament
recordar, s'havia estès sobre la taula.
Mateu Maule entès el insinuat sospita.
"El meu pare", va dir, - però encara no havia aquest somriure fosca, de manera que un enigma de la seva
rostre, - "el meu pare era un home honester que el vell coronel amb sang!
No és per obtenir els seus drets de nou l'hauria portat un d'aquests papers! "
"No es esgrimeixen les paraules amb vostè", va observar el Pyncheon estrangera criat al senyor,
amb serenitat altiva.
"Tampoc em serà a ressentir qualsevol descortesia cap a qualsevol del meu avi o
a mi mateix.
Un cavaller, abans de buscar relacions sexuals amb una persona de la seva estació i els hàbits,
examinar en primer lloc si la urgència de la final pot compensar la
desgrat dels mitjans.
Ho fa en el present cas. "
A continuació, va renovar la conversa, i va fer grans ofertes pecuniàries al fuster, en
cas que aquest ha de donar informació que condueixi a la descoberta dels perduts
document, i el consegüent èxit de la reclamació de l'Est.
Durant molt de temps Maule Mateu es diu que ha fet oïdes freda a aquests
proposicions.
Al final, però, amb una estranya classe de riure, li va preguntar si el Sr Pyncheon
faria a ell, el vell mag de Homestead-sòl, al costat de la Cambra
dels set teulades, ara de peu sobre ella, en
retribució de les proves documentals amb tanta urgència.
El salvatge, la xemeneia de cantonada la llegenda (que, sense haver de copiar totes les seves extravagàncies, el meu
la narrativa continua essencialment) aquí es dóna compte d'un comportament molt estrany en
la part del retrat de coronel de Pyncheon.
Aquest quadre, s'ha d'entendre, se suposava que havia d'estar tan íntimament relacionat amb
la destinació de la casa, i així màgicament incorporat en les seves parets, que, si una vegada que
ha de ser eliminat, en aquest mateix instant el
edifici sencer vindria tronant en un munt de ruïnes polsegoses.
Al llarg de la conversa anterior entre el Sr Pyncheon i el fuster, el
retrat havia estat arrufant les celles, prémer el puny, i donant moltes proves d'aquest tipus
desconcert excessiu, però sense
atreure l'atenció de qualsevol dels dos colloquists.
I, finalment, a suggeriment audaç Mateu del Maule de la transferència dels set
l'estructura a dues aigües, el retrat fantasmal s'afirmava haver perdut la paciència, i
han demostrat en el punt de descendir corporal del seu marc.
Però aquests incidents no són més que increïbles que s'esmenta a un costat.
"Renunciar a aquesta casa!", Va exclamar el Sr Pyncheon, amb sorpresa a la proposta.
"Hagués de fer-ho, el meu avi no podia descansar tranquil en la seva tomba!"
"Ell mai ha, si totes les històries són certes", va comentar el fuster maneres.
"Però el cas es refereix al seu nét més del que fa Mateu del Maule.
No tinc altres paraules per proposar ".
Impossible ja que en un primer moment vaig pensar que per complir amb les condicions del Maule, encara, en un
segona mirada, el Sr Pyncheon era de l'opinió que com a mínim podria ser qüestió de
discussió.
Ell mateix no tenia cap vinculació personal de la casa, ni les associacions agradables
relacionat amb la seva residència infantil a la mateixa.
Per contra, després de set i trenta anys, la presència del seu avi mort
semblava seguir la impregnen, com en aquell matí, quan el nen espantat s'havia vist
ell, amb tan horrible aspecte, es posa rígid a la seva cadira.
La seva llarga permanència a l'estranger, d'altra banda, i la familiaritat amb molts dels castells
i les sales ancestrals d'Anglaterra, i els palaus de marbre d'Itàlia, li havia causat a
mira amb menyspreu a la Casa de la
Seven Gables, ja sigui en el punt d'esplendor o de conveniència.
Era una mansió molt inadequats per a l'estil de vida que seria
Correspon al Sr Pyncheon per donar suport, després que dels seus drets territorials.
El seu majordom es dignés a ocupar, però mai, sens dubte, el gran terratinent
mateix titular.
En el cas d'èxit, de fet, va ser el seu propòsit de tornar a Anglaterra, ni, a dir
la veritat, caldria recentment han sortit d'aquesta casa més agradable, no tenia el seu propi
la fortuna, així com de la seva difunta esposa, va començar a donar símptomes d'esgotament.
L'afirmació de l'Est, un cop resolt bastant, i va posar sobre la base ferma de reals
possessió, propietat del Sr Pyncheon de - que es mesura per quilòmetres, hectàrees, no - seria
val la pena un comtat, i raonablement
li dóna dret a sol · licitar, o que pugui comprar, que la dignitat de l'elevada
Monarca britànic.
Senyor Pyncheon - o el comte de Waldo - com podria un magnat s'espera que
contractar la seva grandesa dins l'àmbit lamentable dels Set Teulades de teules?
En resum, en una vista ampliada de l'empresa, els termes del fuster semblava tan
ridículament fàcil que el Sr Pyncheon prou feines podia deixar de riure a la cara.
Estava molt avergonyit, després de les reflexions precedents, per proposar una disminució de
per moderar una recompensa per l'immens servei a prestar.
"Dono el meu consentiment per a la seva proposta, Maule!", Va cridar.
"Em va posar en possessió d'un document essencial per establir els meus drets, i la
Casa dels Set Teulades és el seu propi! "
D'acord amb algunes versions de la història, un contracte regular en el sentit anterior va ser
elaborat per un advocat, i signat i segellat en presència de testimonis.
Altres diuen que Matthew Maule es va acontentar amb un contracte privat per escrit, en el qual
El Sr Pyncheon compromès el seu honor i integritat per al compliment dels termes
conclòs quan.
El cavaller va ordenar llavors el vi, que ell i el fuster van beure junts, en
la confirmació del seu negoci.
Durant els tràmits de discussió enters anteriors i posteriors, el vell purità de
retrat sembla haver persistit en els seus gestos ombrívols de desaprovació, però
sense efecte, excepte que, com el Sr
Pyncheon va deixar el got buit, va pensar que vam veure el seu nas arrufat avi.
"Aquest vi de Jerez és un vi *** potent per a mi, sinó que ha afectat al meu cervell que ja," ell
observar, després d'una mirada una mica sorpresa a la imatge.
"Al seu retorn a Europa, em limitaré a les anyades més delicades de
Itàlia i França, el millor de la que no es farà càrrec del transport ".
"El meu Senyor Pyncheon pot beure el que el vi que vulgui, i on li plagui", va contestar el
fuster, com si hagués estat al corrent dels projectes ambiciosos de Sr Pyncheon.
"Però en primer lloc, senyor, si vol la notícia d'aquest document perdut, he de anhelen el favor
d'una petita xerrada amb la seva bella filla Alice. "
"Estàs boig, del Maule", va exclamar el Sr Pyncheon amb altivesa, i ara, per fi, es
la ira es barregen amb el seu orgull. "Què pot fer la meva filla té a veure amb una
negoci com aquest? "
De fet, en aquesta nova demanda per part del fuster, el titular de la
Seven Gables va ser encara més atònit que en la proposta fresca de rendir
casa.
Hi va haver, com a mínim, un motiu assignable per l'estipulació primera; va aparèixer
a ser el que no per al passat.
No obstant això, Matthew Maule sòlidament va insistir que la jove de ser convocat,
i fins i tot va donar a entendre al seu pare, en una mena misteriosa de l'explicació, - que
feta la matèria considerablement més fosc que
tenia abans, - que l'única possibilitat d'adquirir els coneixements necessaris es
través del mitjà transparent, de vidre d'una intel · ligència pura i verge, com el de la
just Alice.
No gravar la nostra història amb el Sr Pyncheon escrúpols, ja sigui de consciència,
orgull, d'amor paternal, per fi va ordenar a la seva filla que es diu.
Sabia molt bé que ella estava a la seva habitació, i va participar en cap ocupació que no podia
ràpidament es va posar a una banda, perquè, com ha passat, des que el nom d'Alice li havia dit:
tant el seu pare i el fuster havia sentit
la música trista i dolça de la seva clau, i la malenconia més espaiosa de la seva
acompanya veu. Així doncs, Alicia Pyncheon va ser convocat, i
va aparèixer.
Un retrat d'aquesta jove, pintat per un artista venecià, i abandonada pel seu pare en
Anglaterra, es diu que ha caigut en mans de l'actual duc de Devonshire,
i que es conserva ara en Chatsworth, no
per raó de les associacions amb l'original, sinó pel seu valor com una imatge,
i el caràcter d'alta de la bellesa a la cara.
Si alguna vegada hi va haver una dona neix, i diferenciar-se de la *** vulgar del món per un
certa majestuositat suau i fred, era això molt Pyncheon Alice.
No obstant això, no va ser la barreja de dona-hi, la tendresa, o, almenys, l'oferta de la
capacitats.
En nom de que la qualitat de redemptor, un home de la naturalesa generosa hauria perdonat
tot el seu orgull, i s'han conformat, gairebé, que es fiqui al llit en el seu camí, i deixar que
Alice va posar el seu peu prim en el seu cor.
Tot el que hauria requerit era simplement el reconeixement que ell era de fet una
home, i un altre ésser, modelat a partir dels mateixos elements que ella.
Com Alice va entrar a l'habitació, els seus ulls es van posar sobre el fuster, que era a prop
seu centre, vestit de llana verda jaqueta, un parell de pantalons solts, oberts als genolls,
i amb una butxaca llarg del seu govern, el
final de la qual sobresortia, era com una marca pròpia de l'artesà anomenat com el Sr
De gala Pyncheon l'espasa de les pretensions aristocràtiques d'aquest cavaller.
Un resplendor de l'aprovació artística il · luminar la cara d'Alice Pyncheon de, ella va ser colpejat amb
admiració - que ella no va fer cap intent d'ocultar - de la bellesa notable,
força i l'energia de la figura del Maule.
Però aquesta mirada d'admiració (que la majoria dels altres homes, potser, hauria apreciat com un
record dolç de tota la vida) mai es va perdonar el fuster.
Hi ha d'haver estat el mateix diable que va fer Maule tan subtil en el seu Percepció de.
"La noia em mira com si jo fos una bèstia?", Va pensar, deixant la seva
les dents.
"Ella serà saber si tinc un esperit humà, i el pitjor per a ella, si es prova
més forta que la seva! "" El meu pare, li va enviar per a mi ", va dir Alícia,
en la seva veu dolça i com l'arpa.
"Però, si vostè té negocis amb aquest jove, prego que em vagi de nou.
Ja saps que no estimes a aquesta sala, tot i que Claude, amb el qual intenta posar en
enrere els records de sol ".
"Queda't un moment, senyoreta, si us plau!", Va dir Matthew Maule.
"El meu negoci amb el seu pare ha acabat. Amb vostè mateix, és ara mateix per començar! "
Alícia va mirar cap al seu pare, a la sorpresa i la investigació.
"Sí, Alice," va dir el Sr Pyncheon, amb una mica de pertorbació i confusió.
"Aquest jove - el seu nom és Matthew Maule-professa-, la mesura que ho puc entendre,
ser capaç de descobrir, a través dels seus mitjans, un determinat paper o el pergamí, que era
falta molt de temps abans del seu naixement.
La importància del document en qüestió es fa aconsellable no descuidar cap
possible, fins i tot si el mètode improbable, de recuperar-lo.
Vostè s'obliga per tant, jo, la meva estimada Alícia, en respondre a aquesta persona de
consultes, i que compleixin amb les seves peticions legítimes i raonables, fins al moment, ja que poden
semblen tenir l'objecte esmentat a la vista.
A mesura que romandrà a la sala, vostè necessita capturar cap mala educació, ni impròpia
conducta, per part del jove, i, si més mínim desig, per descomptat, la
recerca, o el que sigui que ho digui, haurà de ser immediatament interromput ".
"Estima Pyncheon Alice", va comentar Mateu del Maule, amb la major deferència, però però, un
mig amagat sarcasme en la seva mirada i el to, "sens dubte se sent a si mateixa bastant segur en
la presència del seu pare, i sota la seva protecció tot-suficient. "
"Certament no hi ha manera d'entretenir a confiscar, amb el meu pare a la mà", va dir
Alice amb dignitat virginal.
"Ni jo concebre que una dona, mentre que fidel a si mateixa, pot tenir alguna cosa a témer
de qualsevol que sigui, o en qualsevol circumstància! "pobra Alícia!
Per infeliços que tant impuls ha posat a si mateixa al mateix temps en termes de desafiament
contra una força que no podia estimar?
"Llavors, la senyora Alice", va dir Matthew Maule, lliurant una cadira, - amb gràcia suficient, per a un
artesà ", el que si us plau, només per seure, i fes-me el favor (tot i
del tot més enllà dels deserts d'un fuster pobre) per emigrar a els meus! "
Alice complert, ella es sentia molt orgullós.
Deixant de banda tots els avantatges de rang, aquesta noia just a si mateixa considerada conscient d'un
poder - combinat de la bellesa, d'alta puresa, immaculada, i la força de conservant
la condició de dona - que podria fer la seva esfera
impenetrable, llevat traït per la traïció al seu interior.
Sabia instintivament, pot ser, que algun sinistre o la potència del mal era ara
tractant de passar les seves barreres, ni anava a rebutjar el concurs.
Així que Alícia va deixar poder de la dona contra el poder de l'home, un partit no sol ser igual a la part
de la dona.
El seu pare mentrestant havia donat la volta, i semblava absort en la contemplació d'un
paisatge de Claude, on una ombra i el sol amb ratlles-vista penetrar tan remota
en una fusta antiga, que tindria
estat no és d'estranyar si la seva imaginació s'havia perdut en les profunditats desconcertants de la imatge.
Però, en veritat, el panorama no era més que ell en aquest moment que la paret en blanc
contra el qual es va penjar.
La seva ment estava obsessionat amb els molts contes i estrany que havia sentit,
atribuint misteriosa si no dons sobrenaturals a aquests Maules, així com la
nét, aquí presents, com els seus dos antecessors immediats.
El senyor de residència de llarga Pyncheon a l'estranger, i les relacions amb els homes d'enginy i de la moda, -
cortesans, mundans i de lliure pensadors, - havia fet molt perquè s'oblitera l'ombrívola
Puritana supersticions, que cap home de Nova
El naixement d'Anglaterra en aquest període primerenc del tot podia escapar.
Però, d'altra banda, no tenia tota una comunitat creu avi Maule a
ser un mag?
Si no ha provat el delicte? Si no hagués mort l'assistent per a això?
És que no havia deixat un llegat d'odi contra els Pyncheons que això només
nét, que, segons sembla, estava a punt d'exercir una influència subtil sobre
la filla de la casa del seu enemic?
¿No podria aquesta influència serà la mateixa que es va cridar la bruixeria?
Passant mitja volta, va llançar una ràpida mirada de la figura del Maule al mirall.
En alguns passos d'Alice, amb els braços aixecats en l'aire, el fuster va fer una
gest com si la direcció de la baixa de pes lenta, pesada, i invisible en el
de soltera.
"Queda't, del Maule", va exclamar el Sr Pyncheon, fent un pas endavant.
"Et prohibeixo el procediment més!"
"Reseu, estimat pare, no interrompi el jove," va dir Alice, sense canviar
seva posició. "Els seus esforços, l'hi asseguro, serà molt
inofensiu ".
Una vegada més el Sr Pyncheon va tornar els seus ulls cap al Claude.
Va ser llavors quan la voluntat de la seva filla, en oposició a la seva, que l'experiment
ha d'estar plenament provat.
A partir de llavors, per tant, que va fer, però el consentiment no és així, instem.
I no va ser per causa d'ella molt més que per la seva pròpia que desitjava el seu èxit?
Aquest pergamí perdut un cop restaurada, la bella Pyncheon Alícia, amb els rics
dot que ell podria atorgar, podria casar-se amb un duc, Anglès o Alemany regnant-
príncep, en lloc d'algun clergue de Nova Anglaterra o advocat!
En el pensament, l'ambiciós pare gairebé consentit, en el seu cor, que, si el
el poder del diable eren necessaris per a la realització d'aquest gran objectiu, Maule
pot evocar.
La puresa pròpia d'Alicia seria la seva salvaguarda. Amb la seva ment plena de imaginària
magnificència, el Sr Pyncheon oïda mitjana pronunciar exclamació de la seva filla.
Era molt feble i baixa, de manera confusa que no semblava sinó que la meitat d'un donaran forma a la
les paraules, i sense definir també una pretén ser intel · ligible.
No obstant això, va ser una trucada d'ajuda - la seva consciència no ho dubtava;! - I, poc més d'un
En veu baixa a l'orella, que era un crit trist i llarga ressonaven així, a la ronda de la regió
el seu cor!
Però aquesta vegada el pare no es va tornar. Després d'un interval de més, va parlar del Maule.
"Aquí tens la teva filla", va dir. El senyor va venir a corre-cuita Pyncheon endavant.
El fuster estava dret davant de la cadira d'Alicia, i assenyalant amb el dit
cap a la jove amb una expressió de força victoriosa, amb els límits del que podria
no es defineix, com, de fet, el seu abast
estirar vagament cap a l'invisible i l'infinit.
Alice es va asseure en una actitud de profund repòs, amb el llarg i castany pestanyes caigudes
sobre els seus ulls.
"Allà està!", Va dir el fuster. "Parla amb ella!"
"Alice! La meva filla! ", Va exclamar el Sr Pyncheon.
"La meva pròpia Alícia!"
Ella no es va moure. "Més fort!", Va dir el Maule, somrient.
"Alice! Desperteu! ", Va exclamar el seu pare.
"Em preocupa que es veuen així!
Desperteu! "Ell va parlar en veu alta, amb el terror en la seva veu,
i prop d'aquest sentit delicat, que sempre havia estat tan sensible a la discòrdia.
Però el so, evidentment, no va arribar a ella.
És indescriptible el que és un sentit de distància, entre tènue, distància inabastable a si mateix
i Alice es va gravar al pare per aquesta impossibilitat d'arribar-hi amb el seu
veu.
"Millor la toquis!", Va dir Matthew Maule "Shake a la noia, i més o menys, també!
Les meves mans s'endureixen amb l'ús excessiu de destral, serra, i l'avió, - més que podria ajudar
vostè! "
El Sr Pyncheon li va prendre la mà i la va estrènyer amb la serietat de l'emoció sobresaltada.
Ell la va besar, amb tan gran tan desitjat en el petó, que ell va pensar que havia necessita
ho sento.
Després, en una ràfega d'ira per la seva insensibilitat, ell va negar amb la forma de soltera
amb una violència que, al moment següent, es van terroritzar a recordar.
Es va retirar els seus braços envoltaven, i Alice-, la figura, encara que flexible, havia estat
total impassible - va tornar a caure en la mateixa actitud que abans que aquests intents de despertar
ella.
Maule haver canviat la seva posició, el seu rostre es va tornar cap a ell una mica, però amb
el que semblava ser una referència del seu somni molt a la seva orientació.
Llavors es tractava d'un estrany espectacle de contemplar com l'home dels convencionalismes sacsejar el
en pols de la seva perruca, com el cavaller reservat i senyorial es va oblidar de la seva dignitat;
manera com l'armilla brodat en or
parpellejar i va brillar la llum del foc amb la convulsió de la ira, el terror, i
dolor al cor humà que bategava sota d'ella.
"Vilà", va exclamar el Sr Pyncheon, sacsejant el seu puny tancat en el Maule.
"Vostè i el diable junts, m'heu robat la meva filla.
Donar l'esquena, de generar el vell mag, o pujaran Gallows Hill en el seu
passos de l'avi! "" Un home, el Sr Pyncheon! ", va dir el fuster
amb calma desdeñosa.
"Un home, un" Sigui vostra mercè servit, en cas contrari es fan malbé els rics puntes volants en
les nines!
És el meu delicte, si vostè ha venut la seva filla per la mera esperança d'aconseguir un
full de pergamí groc al embragatge? No es troba la senyora Alice en veu baixa adormit.
Ara anem a tractar de veure si Mateu Maule de ser tan orgullós com el fuster la va trobar un temps
des de llavors ".
Va parlar, i Alice va respondre, amb un drap suau, l'aquiescència tènue, cap a l'interior, i una flexió
de la seva forma cap a ell, com la flama d'una torxa quan s'indica un esborrany suau
d'aire.
Va fer un senyal amb la mà, i, aixecant-se de la cadira, - a cegues, però undoubtingly, com
tendint al seu centre segur i inevitable, - els orgullosos Alice es va acostar a ell.
Va fer un gest amb l'esquena, i, retrocedint, Alice es va enfonsar de nou en el seu seient.
"Ella és meva!", Va dir Matthew Maule. "El meu, pel dret del més fort
esperit! "
En el progrés de la llegenda, hi ha una grotesca llarg, i
ocasionalment impressionant impressionant compte dels encanteris del fuster (si així es van a
ser cridat), per tal de descobrir el document perdut.
Sembla que ha estat el seu objecte de convertir la ment d'Alice en una mena de
1/2 telescòpica, a través del qual el Sr Pyncheon i ell mateix podria obtenir una visió
en el món espiritual.
Ell va tenir èxit, per tant, en la celebració d'una espècie imperfecta de les relacions sexuals, en un
eliminar, amb els personatges morts en la custòdia el secret de tant valor tenia
ha portat més enllà dels recintes de la terra.
Durant la seva tràngol, Alice descriu tres figures com a present al seu
espiritualitzat percepció.
Un d'ells era un ancià, digne, d'aspecte sever cavaller, vestit com per a una festa solemne en
greu i costós vestit, però amb una gran taca de sang en la seva banda ricament llaurat, el
en segon lloc, un home de mitjana edat, vestida amb malícia, amb una
semblant fosc i maligne, i una soga al voltant del seu coll trencat, i el tercer, una persona
no és tan avançat en la vida com els dos anteriors, però més enllà de l'edat mitjana, amb una gruixuda
llana túnica i pantalons de cuir, i
amb la regla d'un fuster que surten de la butxaca del seu costat.
Aquests tres personatges visionaris posseïa un coneixement mutu de la manca de documents.
Un d'ells, en veritat, - que es trobava amb la taca de sang en la seva banda, - semblava, llevat que
seus gestos van ser mal interpretades, per mantenir el pergamí en la seva custòdia immediata, però
va ser impedit pels seus dos socis al
misteri de disburdening mateix de la confiança.
Finalment, quan es va presentar un cap de cridar successivament el secret prou fort per
es va escoltar de la seva pròpia esfera en la dels mortals, els seus companys van lluitar amb ell,
i va estrènyer les mans sobre la seva boca, i
immediatament - ja que va ser ofegada per ella, o que el secret en si era d'un
color vermell - es va registrar un flux de sang fresca a la seva banda.
Després d'això, les dues figures vestides vilment burlat i es burlaven de la vella molt avergonyida
dignatari, i va assenyalar amb el dit a la taca.
En aquesta conjuntura, Maule diu al senyor Pyncheon.
"Mai podran", va dir.
"La detenció d'aquest secret, de manera que enriquiria seus hereus, fa part de la seva
avi retribució. Ell ha ofegar amb ell fins que ja no és
de qualsevol valor.
I tingui vostè la Casa dels Set Teulades! És *** car comprar una herència, i
*** pesat amb la maledicció sobre ella, que es va desplaçar però, una estona de la del coronel
la posteritat. "
El Sr Pyncheon va intentar parlar, però - el que amb la por i la passió - podria fer només una
clapoteig murmuri a la gola. El fuster va somriure.
"Ajá, venerable senyor - pel que té la sang del Maule vell per beure", va dir burleta.
"Dimoni en forma d'home! Per què et mantingui el domini sobre el meu fill? ", Va exclamar el Sr
Pyncheon, quan la seva expressió ofegada podria donar pas.
"Torneu-me a la meva filla.
A continuació, aneu els vostres designis, i potser mai ens tornem a veure "!
"La teva filla!", Va dir Matthew Maule. "Per què, ella és bastant meu!
No obstant això, no ser *** dur amb la senyora Alice just, vaig a deixar-la en la seva
mantenir, però no et garanteix que mai tindrà l'ocasió de recordar
Maule, el fuster ".
Va fer un gest amb les mans amb un moviment cap amunt, i després d'unes poques repeticions de similars
gestos, la bella Alice Pyncheon va despertar del seu tràngol estrany.
Es va despertar sense el més mínim record de la seva experiència visionària;
sinó com un que estava perdent en un somieig momentània, i tornant a la consciència
de la vida real, en gairebé tan breu una
interval com la flama cap avall enfonsament de la xemeneia ha de tremolar una vegada més per la xemeneia.
El reconeixement de Mateu del Maule, va assumir un aire de dignitat una mica fred, però suau,
el lloc, ja que hi havia un cert somriure peculiar en el rostre del fuster que
agita l'orgull natural de la fira d'Alice.
Així va acabar, per aquest temps, la recerca dels perduts títol de propietat del territori Pyncheon
en l'orient, ni tampoc, encara que sovint posteriorment renovat, mai en el
produït un Pyncheon a posar la seva mirada en que el pergamí.
Però, ai de la bellesa, l'amabilitat, però *** arrogant Alice!
Un poder que ella somiava amb poc havia posat les seves urpes sobre la seva ànima virginal.
Un testament, a diferència de la majoria del seu compte, de la seva limitada per fer la seva grotesc i el fantàstic
fer una oferta.
El seu pare, com es va demostrar, havia martiritzat al seu pobre fill a un desig desordenat de
el mesurament de la seva terra per milles en lloc d'acres.
I, per tant, mentre que Alice Pyncheon vivia, era esclau del Maule, en una servitud més
humiliant, una. mil vegades, que la que s'uneix a la seva cadena al voltant del cos
Assegut al seu humil al costat de la llar de foc, Maule tenia més d'agitar la mà, i, sempre que la
dona orgullosa de ser casualitat, - ja sigui en la seva habitació, o entretenir al seu pare
convidats pairals, o de culte a l'església, -
qualsevol que sigui el seu lloc o ocupació, el seu esperit passa per sota del seu propi control,
i ell mateix va fer una reverència a Maule.
"Alice, es riuen!" - El fuster, amb la seva llar, deia, o potser intensament
ho farà, sense dir una paraula parlada.
I, encara que es tractés de l'oració a temps, o en un funeral, Alice ha d'entrar en salvatges
el riure.
"Alice, estar trist" - i, en l'instant, fins que vingui de les seves llàgrimes, apagar tots els
l'alegria dels qui l'envolten com la pluja sobtada en una foguera.
"Alicia, la dansa." - I ballar que ho faria, no en aquest tipus de mesures, com pel tribunal com ho havia
après a l'estranger, però alguns plantilla d'alt ritme, o el hip-skip rigodons, d'acord amb el ràpid
noies en un rústic alegre de decisions.
Semblava ser d'impuls del Maule, no a la ruïna Alice, ni a visitar-la amb qualsevol negre
o per fer mal gegantí, que s'han coronat les seves penes amb la gràcia de
tragèdia, però per causar un menyspreu baix, mesquí-hi.
Per tant tota la dignitat de la vida s'havia perdut. Se sentia *** humiliat, i
desitjava canviar de naturalesa, amb un cuc!
Una nit, en una festa de casament (no només en la seva, perquè, pel que perd l'autocontrol, que
hauria considerat pecat de casar-se), la pobra Alícia se li va fer senyals successivament pel seu invisible
dèspota, i obligat, en la seva teranyina
sabatilles blanques de vestir i el setí, per accelerar al llarg del carrer a l'habitatge mitjana d'una
treballant-home.
Hi va haver rialles i bon humor dins, per Matthew Maule, aquella nit, anava a casar-se
la filla de l'obrer, i havia convocat orgullosos Pyncheon Alice d'esperar a la seva
núvia.
I així ho va fer, i quan els dos es van ser un, Alícia va despertar del seu encantada
dormir.
No obstant això, ja no és orgullós, - amb humilitat, i amb un somriure tot ple de tristesa, - li va fer un petó
L'esposa del Maule, i va seguir el seu camí.
Va ser una nit inclement, el vent del sud-est va portar a la barreja de neu i la pluja
seu fi abric pit, les sabatilles de ras estaven mullades fins a la medul · la, com
va trepitjar les voreres enfangades.
L'endemà, un refredat, i aviat, una tos reiterada, usuari anònim, una galta agitat, una forma de rebuig, que
es va asseure al costat de la clau, i va omplir la casa amb la música!
Música al que es va fer ressò d'una soca dels cantaires celestials!
Oh, alegria! Per Alice havia donat la seva humiliació passada!
Oh, la major alegria!
Per Alice estava penedit del seu pecat, un terreny, i orgullós de no més!
Els Pyncheons va fer un gran enterrament per Alice.
La familiars i amics hi eren, i la respectabilitat conjunt de la ciutat, a més.
Però, per última vegada en la processó, va arribar Mateu Maule, cruixint de dents, com si volgués
han mossegat al seu propi cor en dos, - l'home més fosc wofullest i que mai hagi caminat
darrere d'un cadàver!
Es referia als humils Alice, no per matar-la, però ell havia pres l'ànima delicada d'una dona
en la seva queixa de mala educació, a jugar amb - i ella estava morta!