Tip:
Highlight text to annotate it
X
Les imatges del documental d'avui les ha fet
un dels millors alpinistes catalans, a qui en certa ocasió...
li van ensenyar a portar una càmera professional de televisió.
Ferran Latorre, benvingut al "Temps d'aventura".
Moltes gràcies, és un honor ser en un programa...
que reflecteix un dels esports més importants de casa nostra.
Veient les imatges d'avui,
no sé si ets millor alpinista que càmera,
o millor càmera que alpinista.
No ho sé, en tot cas, el meu projecte...
consisteix a filmar i explicar el que ***,
i totes dues coses són molt importants per mi.
Per tant, vull pensar que sóc bon càmera i bon alpinista.
Quina temporada, eh? Dos vuitmils al sarró.
Sí, molt content esportivament,
perquè ha sigut un any difícil en molts aspectes.
Per tant, arribar a la culminació esportiva d'aquests dos cims,
per mi ha sigut més que una culminació esportiva,
també ha sigut un èxit personal, ja que ha sigut un any molt difícil.
Per cert, impressionants les imatges del cim del Cho Oyu.
Anava a dir "un balcó a l'Everest", però és que allò és una terrassa!
Sí, gairebé que el Barça hi podria fer un "stage" d'aclimatació.
És un cim molt molt estrany,
perquè és el més ample que hi ha de tots els vuitmils
i no tens la sensació de fer el cim, que és aquell vèrtex dalt de tot,
sinó que és un gran plató amb molta alçada.
Però, per ser atípic i diferent de tots,
és molt bonic i molt impressionant, la veritat.
Per cert, què en penses, cada cop que veus el cim de l'Everest?
Tantes vegades que hi has estat a prop.
Sí, me'l vaig mirar des del Cho Oyu un altre cop, com desafiant-me...
--hi he estat 5 o 6 vegades, no he aconseguit pujar-hi,
tinc l'espina clavada.
En el meu projecte, segurament, el deixaré per al final,
perquè penso que serà una bona manera d'acabar.
L'objectiu: fer els 14 vuitmils, eh?
Sí, el meu objectiu és, de fa anys, ja,
que vaig posar els peus com a alpinista,
pensava que era una manera molt bonica
d'acabar la meva carrera esportiva professionalment,
posar els peus a tots els vuitmils de la Terra.
Que tot i ser unes muntanyes, en els últims anys, menystingudes,
són les muntanyes més magnífiques que hi ha al planeta
--deixem-nos de tonteries.
Una pregunta molt directa, ja per acabar aquesta primera part.
El coneixes molt bé.
L'any que ve, el mes de juny,
ajudaries l'Òscar Cadiach a fer el Broad Peak?
Sí, jo hi he pujat --el 2007--, i no tinc cap problema.
L'Òscar, per mi, és un mite de l'himalaïsme català,
esportivament l'admiro molt, personalment el conec poc,
i escolta'm...
La meva il·lusió era ser el primer català,
vaig ser el primer que va llançar la idea.
L'Òscar ha anat molt per feina, li ha anat tot molt bé,
i si és el primer, jo seré el primer a felicitar-lo,
perquè sé que és molt dur, jo sé com costa pujar cada vuitmil...
i tenir una trajectòria com a himalaïsta.
Per tant, qui ho aconsegueixi primer s'ho haurà guanyat, segur.
Molt bé, és el "fair play" de l'alpinisme.
Amics, poseu-vos còmodes.
Comença "Temps d'aventura", amb Ferran Latorre.
De nen, va fer el primer tresmil amb pares i amics.
Després comença a enfilar-se a tot allò enfilable
dels Pirineus i dels Alps.
I l'any 92 arriba el seu primer vuitmil.
Fins aquí, el currículum de Ferran Latorre...
seguiria el camí més convencional dels grans alpinistes,
si no fos per dos detalls importants que el fan diferent.
El primer de tots és que després d'un vuitmil
n'han seguit bastants més,
fins a arribar a la xifra de 9;
tan màgica com provocadora, perquè els 14 estan a tocar.
El segon detall del seu currículum va venir de la manera més casual,
com arriben les millors coses a la vida.
Fa uns anys, els companys d'"Al filo"...
li van proposar si volia gravar imatges d'alçada,
i va dir que sí.
De seguida va descobrir que s'estava enganxant
a la fabricació de les imatges,
igual que de jove s'havia enganxat a l'alpinisme i a l'escalada.
Amb la mateixa intensitat que progressava a la muntanya,
aprenia la professió de càmera.
Els llibres i els professors de les diferents acadèmies
i, sobretot, la seva perseverança,
van fer la resta.
D'aquesta segona part del seu currículum,
ara, en traurem profit tots nosaltres.
I si no, mireu.
(campana: toca)
Tot comença a Katmandú. Una ciutat màgica, eh, Ferran?
Sí, és una ciutat amb un esperit molt molt profund.
La conec des de l'any 92, des de fa molt temps,
i gairebé és..., la puc considerar la meva segona casa.
De gent molt senzilla.
Sí, és gent molt senzilla, amb una vida molt senzilla,
però sempre amb un punt d'alegria i d'optimisme que impressiona molt,
i que fa aquesta societat i aquesta ciutat tan especials.
I habituada a rebre alpinistes de tot el món.
Aquí et veiem al costat d'Enric Llonch.
Sí, Enric Llonch, de Vic, amic meu de Vic, osonenc.
I, com tu dius,
la capital de l'alpinisme mundial per excel·lència és Katmandú.
Comencem l'aproximació, aquesta vegada, amb helicòpter.
Sí, no es podia volar amb avioneta,
que és com habitualment es vola fins a Lucla,
però l'agència ens va procurar un helicòpter i va ser fantàstic.
Perquè, des d'un helicòpter, es veu el paisatge del Nepal...
gairebé com si el poguessis tocar, a vol d'ocell.
I ara veurem l'arribada a l'aeroport de Lucla...,
on normalment anàveu amb avió.
-Efectivament. -Aquí la tenim.
Sí, aterrant a Lucla amb l'helicòpter,
amb aquesta visió tan fantàstica del paisatge i de les terrasses
del Nepal, tan típica d'aquesta zona del Nepal,
de la zona del Solocumbu, on hi ha les muntanyes més altes del planeta.
I a partir d'aquí, a caminar.
Sí, són 7 o 8 dies d'aproximació,
depèn de com la vulguis fer de ràpid.
Aquí ja es comença a veure el Nepal autèntic,
el Nepal que a nosaltres ens agrada:
aquestes petites poblacions, aquests petits llogarrets,
amb una vida molt humil, però molt fraternal,
i molt autèntica, molt bucòlica.
# (canta en nepalès) #
Hi ha una afició als escacs important,
entre els dos alpinistes --després ho podrem comprovar.
Però aquí veiem feines quotidianes.
Sí, és molt bonic i molt bucòlic, el Nepal, per això:
és una manera molt simple, molt senzilla, molt atàvica de viure;
molt propera a la natura, a l'agricultura.
I això fa que sigui un país tan càlid i tan agradable.
D'aquí poc començarem a veure les muntanyes més maques del món:
El d'Ama Dablam, la cara sud del Lhotse...
I atenció a aquesta imatge d'ara, que a mi m'impressiona moltíssim.
Aquest és el pont que hi ha sota Nunchuk, un pont molt típic,
i als llocs importants, els tibetans, els budistes...
hi posen banderoles d'oració,
perquè diuen que el vent s'endú les oracions.
Thamserku, Ama Dablam...
Ja al cap de 3 dies vèiem muntanyes molt impressionants.
L'Ama Dablam un altre cop, pel seu vessant nord.
Muntanyes precioses.
I la cara sud del Lhotse, finalment.
-Aquest és un dels objectius. -Efectivament.
Per la cara sud, que és una de les grans parets de l'Himàlaia,
un dels grans problemes de l'Himàlaia.
No hi vam pujar per la cara sud.
Ens hagués agradat, però quedarà per a l'altra generació.
Però abans de pujar a les muntanyes de l'Himàlaia...,
una de les cerimònies més importants que es fan allà,
una cerimònia budista: la puya.
Aquesta és la cerimònia que fan sempre els xerpes
i tot el personal que hi ha a les expedicions
per desitjar-nos sort, per demanar ajuda als déus.
Jo no sóc gaire creient, però sempre és una cerimònia molt profunda...
i que em genera molt molt respecte.
# (homes: entonen un càntic) #
Que la sort acompanyi a tothom.
Efectivament, perquè, en fi,
un esport d'aventura és un esport que és perillós,
i sempre és un moment, com a mínim, de recolliment personal,
de reflexions i de respecte, sobretot,
per la muntanya i per la gent.
# (entonen un càntic) #
I després de la puya, comença ja la part més seriosa.
Comencem pel Campament Base.
Sí, al Camp Base de l'Everest hi ha molta gent...
i moltes expedicions diferents, amb pressupostos diferents;
expedicions amb molt de luxe,
que costa molt diners anar-hi --com aquesta que podem veure.
Expedicions comercials. Pagar per fer un cim.
Sí, pagar, i pagar molt, en aquest cas:
podem veure el luxe d'aquesta tenda, de la cuina que tenen...
Hi ha tots els estàndards, com tot a la vida:
hi ha expedicions molt cares, que et donen aquests magnífics serveis,
i altres de més barates, com la nostra.
Aquesta ja és una expedició professional.
Una expedició internacional, amb gent de tots els països.
És veritat que hi ha molta massificació,
però és bonic conèixer altra gent.
Comencem a pujar.
I la cascada del Khumbu --atenció, eh.
Sí, aquesta és la mítica cascada del Khumbu.
Tots els que vam llegir l'"Everest" del John Hunt de 1953,
somiàvem de trepitjar aquesta cascada un dia;
un laberint impressionant, màgic, preciós,
però, al mateix temps, molt perillós.
Perquè és una terra que es mou i que es belluga,
i que de tant en tant dóna molts ensurts.
Campament II: 6.500 metres d'altitud.
Sí, al peu de la cara sud-oest,
una de les rutes més mítiques de l'Himàlaia, de l'Everest.
I això és començant el vessant del Lhotse,
que és el tram més impressionant de l'ascensió.
Són 1.000 metres de desnivell fins al Camp III.
Aquest és el principi... del Camp III. Camp III baix.
Sembla que farem un dipòsit aquí i baixarem, a veure.
Camp III...
Difícil, però aquí estem.
Ja veurem, la pròxima vegada, on dormirem, no?
-Aviam on dormirem, Ferran. -Seguir aquí no és fàcil.
El més conservador és deixar això aquí...
i ara seguirem a baix, pensant bé...
com ho fem la pròxima vegada, si pugem més amunt o no.
O si ens plantegem anar directament al Camp Base.
En fi, hi ha moltes estratègies possibles.
S'ha de pensar. A veure què fem, Ferran.
-Felicitats. -Felicitats.
Gràcies per ser aquí, als peus de l'Everest.
Baixar significa tornar a pujar després,
i tornar a passar les cascades del Khumbu.
És el laberint de gel més impressionant on he estat mai.
I el que dèiem: la bellesa, aquest cop,
està lligada també a la perillositat,
però, igualment, té una bellesa prodigiosa.
Atenció a les esquerdes.
A poc a poc...
Novament, al Camp III, al Camp III baix, 7.100.
Estic esperant l'Enric, fa una estona que he arribat.
És bastant avall, suposo que està una mica tocat, avui.
Però la idea és esperar-lo,
recollir la tenda que havíem deixat aquí
i pujar més amunt, per fer un Camp III una mica més alt.
L'Enric arribant, ja.
El temps està fatal, o sigui que ens quedarem aquí i demà Déu dirà.
Ara hem salvat aquest maldecap.
Ara el temps ens ha fastiguejat una mica,
i juguem als escacs per distreure'ns,
perquè estar aquí és superavorrit.
Entre tots dos, jo crec que guanyarem a la màquina, eh.
-Va, provem-ho. -No és fàcil, eh.
7.100 metres contra la màquina. Enric Llonch i Ferran Latorre.
-Trec el cavall i enroco? -Cavall 3, alfil, rei?
-Peó 4, alfil, dama. -Quin, aquest? O aquest d'aquí?
-Vinga, va... -Aquest d'aquí?
-Aquest d'aquí... a aquí. -Escac.
-El tenim acorralat, eh. -Ben acorralat.
-Diria que he posat un nivell fàcil. -Em sembla que sí.
-3, torre, rei. -Torre, aquí.
-Hosti, com costa, aquí, pensar. -Com m'has dit que era?
-Cavall 2, alfil, rei. -Cavall 2, àlfil, rei. Anem-hi.
-Tu mateix. -Cavall 2, alfil, rei.
-Sí! Molt bé. -(tots dos: riuen)
-Costa pensar? -Costa molt.
Estem a 7.200 o 7.300 metres d'alçada,
però és un lloc preciós i magnífic per jugar una partida d'escacs.
Preparats per atacar el cim.
Acabo d'arribar al Camp IV del Lhotse, 7.800.
Ara la història és trobar on posem la tenda...,
que no està gens clar, és molt difícil, aquest any.
Està tot molt glaçat, a veure on la posem.
Ara la incògnita és demà. Estem bé, físicament, ens trobem bé.
7.800, Déu n'hi do.
El primer problema és que està nevant...,
no ha nevat en tota l'expedició, i ara es posa a nevar aquí dalt.
-És molt dur, tot això, eh. -Però ho donarem tot.
Com fins ara, que ho hem donat tot.
De bon matí ja vam veure com sortia el sol i tocava a l'Everest.
Estem a uns 8.200 metres d'alçada,
entrant al "couloir" final d'atacar el cim al Lhotse.
I aquesta és la xemeneia,
el lloc més impressionant de l'atac al cim.
És realment un metre d'amplada de xemeneia,
i aleshores no hi ha dificultat, és un lloc molt impressionant.
I el cim.
Sí, després de 7 hores d'atacar el cim, un atac ràpid,
vam arribar a aquest cim, que és molt minúscul,
molt agut i amb molt poc espai, i realment molt vertiginós.
És, segurament, el cim més vertiginós en què he estat mai.
I del Lhotse al Dhaulagiri,
on aquest estiu vam tenir una de les desgràcies més importants
de l'alpinisme català, Ferran.
(Ferran) Vam estar un dia al Camp Base
i, després de baixar del cim,
ens vam assabentar de l'accident que havia tingut el Juanjo Garra.
Vam tenir només un dia per organitzar un rescat
molt lluny --a uns 400 km d'on érem--
i, per tant, va ser un rescat molt difícil.
Where is the spanish?
(ràdio: home) "Ferran está oyendo la conversación,
"y parece que Juanjo sigue con vida."
"Van dos sherpas hacia él."
"Y hay que tomar una decisión de subir o a ver qué hacemos."
I atenció a la manera tan arriscada
de pujar alpinistes fins al Campament III.
Me da miedo, tío. ¿Puede pasar algo, Jorge?
(Ferran) Va ser una maniobra molt, molt delicada.
Estàvem al Camp I i del Camp I ens havien de pujar amb cable un a un
fins al camp III, situat a 7.200 m,
i era una maniobra molt delicada que no s'havia fet encara.
També voldria agrair, sobretot al Jorge Ocheaga y al Alex Txikon,
que, de seguida que va haver-hi l'accident del Juanjo,
es van prestar a ajudar-me amb el rescat,
i crec és just agrair-los haver-se jugat la vida per ell.
Malauradament, aquestes imatges tan arriscades no van servir per res...
i el cos de Juanjo Garra va quedar a 8.000 m,
molt a prop del cim del Dhaulagiri.
Canviem de muntanya, canviem de país.
Quins moments per tornar a intentar fer un vuitmil, eh, Ferran?
Sí, molts dubtes a casa, molts dubtes personals també...
després de tot el que vam viure amb el rescat.
Però la vida continua,
i el Tibet, que és aquest país tan especial i tan místic,
crec que era un bon escenari
per tornar a retrobar-me amb la muntanya novament.
El campament base del Nepal no té res a veure amb els del Tibet, eh.
El paisatge és totalment diferent.
És un enorme altiplà de molts quilòmetres,
d'una preciositat i d'una grandesa com no hi ha a cap lloc,
en cap altre punt del planeta,
i és la grandesa que té el Tibet.
És el camí...
Una moto aparcada.
La gent també és molt diferent, oi?
Sí, tot i que és molt proper al poble sherpa,
és realment una altra ètnia, una altra cultura,
tot i que comparteixen la religió budista.
El Tibet és molt diferent del Nepal,
geogràficament i també culturalment.
El collaret s'havia trencat.
Arribem al Camp Base a 5.600, eh?
Tots els camps bases estan molt més alts, al Tibet.
Sí, el Tibet com que és un altiplà,
és més fàcil arribar a prop de la muntanya
i, per tant, situar els camps bases més alts;
i el del Cho Oyu és un dels camps bases més alts
dels dos vuitmil que hi ha.
Parlant de vuitmil, el Cho Oyu és el cim més accessible?
Tècnicament segurament és el més fàcil, però et recordo que és alt:
són 8.200 m.
Hi ha altres vuitmils també fàcils que són més baixos,
per tant, té aquesta dificultat afegida que és un vuitmil alt.
Però com tots els vuitmils,
no deixa de ser una de les muntanyes més precioses del planeta.
Acabo d'arribar.
Es tracta de l'últim pendent per arribar al Camp I,
aquesta espècie de circ fantàstic que veieu aquí.
Ens queda per pujar la rampa que hi ha al darrere,
que és una rampa bastant pesada.
Són 400 m de desnivell fins a dalt --jo crec--,
més o menys, em sembla recordar; el circ és acollonant.
Acabem d'arribar al Camp I... l'Azim i jo...
Hello!
De moment, poques tendes. Hi ha bastant lloc.
Com veieu, és espectacular.
Un lloc preciós.
Allà queda el Cho Oyu, ara us ho ensenyo,
aquí darrere meu.
Azim...
Iranian. Very good man.
Al principi anava sol; però després, no.
Sí, al Camp Base vaig tenir la sort de conèixer l'Azim --iranià--
i el Hans --austríac--,
dos alpinistes molts forts que em van acompanyar en l'atac al cim.
Tornem al camp base
i atenció, perquè allà hi ha temps absolutament per tot.
Sí, hi ha temps per reflexionar, per llegir, per enyorar els teus, també.
I també, doncs, per fer feina.
En el meu cas, molta feina d'elaborar vídeos, d'escriure,
d'enviar les fotos i de mantenir els meus seguidors ben informats,
que és una feina que, per cert, m'encanta fer.
Molt pes, avui. Molt pes.
Estan entrant núvols. A veure...
Puges al Camp II per acabar d'aclimatar.
Només vas tenir 7 dies d'aclimatació; és poc, no?
Sí, va ser molt poc...
i amb una sola pujada vam tenir prou per aclimatar.
A mi em feia il·lusió pujar un vuitmil amb menys de 24 hores
i crec que el Cho Oyu ens ho podia permetre.
Aquesta va ser una mica l'estratègia encoberta que portava dins meu.
Ai... Acabem de posar la tenda: esgotador.
Però no hem hagut de palejar gaire,
vull dir que ha estat fàcil.
Ja queden els últims 1.100 metres del Cho Oyu.
Amb 7 dies: arribar aquí, "portejar" i dormir..., tela marinera.
Comença la pujada non-stop al cim del Cho Oyu.
Comença aquesta bogeria a les 12 del dia...
Which day is today? Twenty fifth?
A les 12 del dia 25.
Ja estic al Camp I; fa 10 minuts que hi he arribat.
Dues hores 40 fins aquí.
De moment bé, però... Em mosqueja el temps... A veure què passa.
Estic a sota del serak... Ara es posa a nevar.
A veure què passa... El serak és allà, però no es veu res.
Ara estic sol, pujant sol.
Amb aquest temps per davant... a veure què passa.
És una mica raro estar aquí sol amb aquest temps.
No passa res. Tinc corda fixa, aniré tirant.
Estic preocupat per demà a veure si això va a més o què.
Al Camp II vam descansar unes horetes només,
i teníem el dubte si en serien suficients
per seguir la nostra ascensió non-stop fins al cim.
Una de la matinada, 7.000 m d'alçada,
arriba el moment de la veritat.
Són les 6 del matí.
Portem 5 hores i mitja, i han passat molt ràpid.
(panteixa)
Som ja gairebé al cim.
Allà dalt hi ha el plató del cim.
Cansat. (panteixa)
Fred.
Hi ha el Tibet allà.
Arribant al plató del cim... Som al plató del cim, ja.
Les 8:10.
20 hores i 10 minuts després de sortir del Camp Base.
A 20 m del cim.
L'Everest... (panteixa) i allà són els meus companys:
el Hans i l'Azim.
I l'Everest.
(panteixa)
(panteixa)
(plora emocionat)
Thank you.
Today, twenty six.
Very hard.
Bueno, marxo al Camp Base, així que fins un altre.
Diem adéu al Cho Oyu.
Ferran, com t'emociones a la muntanya.
És un esport que vaig començar a fer quan tenia 11-12 anys,
l'he fet tota la meva vida i em porta molts records de molts tipus.
Com a resum diria que és veritat
que és un esport que cada cop és menys aventura i més esport,
però continua sent una gran aventura pujar grans muntanyes com aquestes.
Simplement diria que és un esport extraordinari, pel bo i pel dolent,
però sempre és extraordinari.
Impressionant les imatges del rescat del Juanjo, parlant del dolent.
Sí, va ser un moment molt crític i és un moment que a mi em torna.
El record del Juanjo, de la seva família...
és un moment que em torna quan estic amb la meva filla,
quan vaig estar ara al Cho Oyu un altre cop...
I bé, era un bon company, un bon amic,
i li vaig prometre que aniria a buscar-lo
i no vaig poder ser-hi i per tant és una espina que tinc clavada dins meu
i, per tant, és un record que portaré sempre amb mi.
Parlem del futur.
Nou vuitmils..., per on començaràs?
Pel K2? Per l'Everest? Pel G1?
Ho faré tot, francament... No, és broma.
Intentaré l'any que bé fer el Makalu i, a l'estiu, fer el G1 i el K2,
a veure si pogués empalmar els dos; és difícil.
Però si hi ha un any amb bon temps i amb bones condicions
físicament jo sé que ho puc fer
i, evidentment, fa falta tenir molta sort
però aquest seria el meu projecte.
I de cara al 2015, acabar amb el Nanga Parbat
i per fi l'Everest, que és el meu somni d'infantesa.
És la muntanya que més he desitjat pujar
i que sempre se m'ha negat, curiosament.
-Al final de tot? -Sí, serà una manera digna d'acabar.
I dignificar l'Everest també, pobre,
que està tan massacrat pels mitjans de comunicació
i per l'opinió pública.
Penso que és la muntanya més gran i la més bella que hi ha al planeta,
i intentaré, com a última ascensió, dignificar l'Everest un altre cop.
Allà et trobaràs el Kilian.
Espero avançar-me una mica a ell,
tot i que he de sortir uns dies abans.
Molt bé, Ferran. Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos avui.
Moltes gràcies.
I a vosaltres,
gràcies per la vostra atenció al llarg de tota aquesta temporada.
Acomiadem el "Temps d'aventura"
i ho fem amb les millors imatges gravades des del mes de maig.
Tornarem l'any que ve. I d'aquí un mes, recordeu, "Temps de neu".
# ("Ja no sap greu", Paul Fuster) Amb un cor partit en tres
# sapiguent que no pot fer-hi res.
# Molt aviat farà millor temps
# ferides que se'n van amb el vent.
# Caigut d'un cel d'estels
# un àngel congelat en el gel.
# Aviat haurà passat el fred
# i sentirà que el pes se li ha tret.
# No es penja d'una creu perquè sap que aviat tot marxarà...
# tot marxarà.
# I sap que no té preu viure, riure és com un Déu.
# Déu meu, ja no sap greu.
# Ja no sap greu..., Déu meu. #