Tip:
Highlight text to annotate it
X
CAPÍTOL XIV Part 2 L'ALLIBERAMENT
Miriam es va estremir. Ella ho va atreure cap a ella, li va estrènyer contra el seu
pit, el besà i el besà. Es va presentar, però va ser una tortura.
No podia besar a la seva agonia.
Que es va quedar sol ia part. Ella ho va besar a la cara, i va despertar a la seva sang,
mentre la seva ànima s'aparti retorçant amb l'angoixa de la mort.
I ella ho va besar i acariciar el seu cos, fins que per fi, sentint que es tornaria boig, que
es va apartar d'ella. No era el que volia en aquell moment - no
que.
I va pensar que l'havia calmat i fer el bé.
Va arribar desembre, i una mica de neu. Es va quedar a casa tot el temps ara.
Que no podien pagar una infermera.
Annie va venir a cuidar la seva mare, la infermera de la parròquia, a qui estimaven, es va produir en
matí i tarda. Pau va compartir la infermeria amb Annie.
Sovint, en les nits, quan els amics eren a la cuina amb ells, tots van riure
junts i es va estremir amb el riure. Va ser la reacció.
Pau era tan còmic, Annie era tan pintoresc.
Tot el grup es va posar a riure fins que va cridar, tractant de dominar el so.
I la senyora Morel, ajaguda sola en la foscor oïda, i va ser un del seu amargor una
sensació d'alleujament.
Llavors Pau es puja les escales amb cura, amb aire de culpabilitat, per veure si havia sentit.
"He de donar-li una mica de llet", s'ha preguntat. "Una mica", va respondre ella planyívolament.
I es posava una mica d'aigua amb ell, així que no li alimenten.
No obstant això, ell l'estimava més que la seva pròpia vida. Ella tenia la morfina cada nit, i el seu cor
es intermitent.
Annie dormia al seu costat. Pau volia entrar a la matinada, quan
la seva germana es va aixecar. La seva mare va ser en va i cendres gairebé en
al matí amb la morfina.
Més i més fosca va créixer els seus ulls, tots els alumnes, amb la tortura.
En el matí el cansament i el dolor eren *** per suportar.
No obstant això, ella no podia - no - plora, o fins i tot es queixen molt.
"Es va dormir una mica més *** aquest matí, poc a un", li deia.
"Jo?" Respongué ella, amb cansament inquiet.
"Sí,. És gairebé vuit" Es va quedar mirant per la finestra.
Tot el país estava trist i pàl · lida sota la neu.
Llavors ell li va prendre el pols. No va ser un cop fort i un feble,
com un so i el seu ressò.
Que se suposava havia de presagiar el final. Ella li va deixar sentir la seva nina, sabent del que
volia. De vegades es veia en els ulls.
Després, gairebé semblava arribar a un acord.
Era gairebé com si estaven d'acord a morir també.
No obstant això, no va donar el seu consentiment a morir, ella no ho faria.
El seu cos es va perdre a un fragment de la cendra. Els seus ulls eren foscos i plens de tortura.
"No pots donar-li alguna cosa per posar fi a ella?" Li va preguntar al metge en l'últim.
Però el metge va moure el cap. "Ella no pot durar molts dies, el Sr Morel"
va dir.
Pau va entrar a la casa. "No puc suportar molt més temps, tots serem
es tornen bojos ", va dir Annie. Els dos es van asseure a esmorzar.
"Veu i seu amb ella, tot prenent l'esmorzar, Minnie", va dir Annie.
Però la nena es va espantar. Pau va passar pel país, a través de la
boscos, sobre la neu.
Va veure les marques dels conills i les aus en la blanca neu.
Va caminar quilòmetres i quilòmetres. Un fum vermell capvespre va arribar lentament,
dolorosa i persistent.
Ell pensava que anava a morir aquell dia. No era un burro que se li va acostar més
la neu per la vora del bosc, i va posar el seu cap contra ell, i va caminar amb ell
al seu costat.
Va posar els seus braços al voltant del coll del ruc, i li va acariciar les galtes contra les orelles.
La seva mare, en silenci, encara era viu, amb la boca dura es va apoderar de ombrívol, els ulls de
tortura fosc només viuen.
S'acostava el Nadal, no hi havia més neu.
Annie i ell se sentia com si pogués anar a més.
No obstant això els seus ulls negres estaven vius.
Morel, silenciós i espantat, es va esborrar.
De vegades entrava a l'habitació del malalt i la va mirar.
Després es va fer enrere, desconcertat.
Ella va mantenir el seu domini sobre la natura morta. Els miners havien estat en vaga, i
va tornar un parell de setmanes més o menys abans de Nadal.
Minnie va ser dalt amb l'alimentació d'una tassa.
Va ser dos dies després que els homes havien estat endins "Han estat els homes dient que les seves mans estan
dolor, Minnie? ", va preguntar, en la veu feble, quejumbrosa, que no donaria polz
Minnie estava sorprès.
"No que jo sàpiga, la senyora Morel", va respondre ella.
"Però aposto a que fan mal", va dir la moribunda, mentre movia el cap amb una
sospir de cansament.
"Però, en tot cas, hi haurà alguna cosa que comprar en aquesta setmana".
No és una cosa que se li va escapar.
"Les coses del teu pare pou haurà de ventilar bé, Annie", va dir, quan els homes es
tornar a treballar. "No et preocupis per això, el meu estimat,"
, Va dir Annie.
Una nit, Annie i Paul estaven sols. Infermera estava dalt.
"Ella va a viure per Nadal", va dir Annie. Els dos estaven plens d'horror.
"Ella no", va respondre sombríamente.
"Jo s'll donar-li morfina." "Què?", Va dir Annie.
"Tots els que van venir de Sheffield", va dir Paul. "Ai - fer", va dir Annie.
L'endemà estava pintant al dormitori.
Ella semblava estar adormit. Es va acostar suaument cap enrere i cap endavant a
la seva pintura.
De sobte la seva veu petita es va lamentar: "No caminar, Paul."
Va mirar al seu voltant. Els seus ulls, com bombolles fosques a la cara,
el miraven.
"No, estimada," va dir suaument. Una altra fibra semblava pressió en el seu cor.
Aquesta nit va arribar totes les pastilles que la morfina havia, i se'ls va portar a la planta baixa.
La cura amb que els va aixafar en pols.
"Què estàs fent?", Va dir Annie. "Jo s'll posar 'em en la llet a la nit."
Llavors els dos van riure junts, com dos nens conspirar.
Per sobre de tot el seu horror va sacsejar aquesta poc seny.
La infermera no va venir aquesta nit per resoldre la senyora Morel cap avall.
Pablo va ser amb la llet calenta en una tassa de l'alimentació.
Eren les nou.
Ella es va criar al llit, i ell va posar la alimentació de copa entre els seus llavis que ell
han mort per salvar de qualsevol dany.
Va prendre un glop, a continuació, posar el broquet del vas i el va mirar amb els seus foscos,
preguntant ulls. Ell la va mirar.
"Oh, és amarg, Pau!", Va dir, fent una ganyota.
"És un projecte nou per dormir el doctor em va donar per a vostè", va dir.
"Ell va pensar que el deixaria en un estat del matí."
"I espero que no", va dir, com un nen.
Va beure una mica més de la llet.
"Però és horrible!", Va dir. Va veure els seus dits sobre el got fràgil, la seva
els llavis fent un petit moviment. "Jo sé - jo ho sabia", va dir.
"Però et donaré una mica de llet neta després".
"Jo crec que sí", va dir, i va seguir amb el projecte.
Va ser obedient a ell com un nen.
Es va preguntar si ella sabia. Va veure el seu pobre gola perdut en moviment mentre es
va beure amb dificultat. Després, va córrer escales avall per obtenir més llet.
No es van observar grans al fons de la tassa.
"Ha tingut?" Xiuxiuejar Annie. "Sí - i ella va dir que era amarga."
"Oh!", Va riure Annie, posant el seu llavi inferior entre les dents.
"I jo li vaig dir que era un nou projecte. On és la llet? "
Tots dos es va anar amunt.
"Em pregunto per què la infermera no va venir a mi posar seny?", Es va queixar la mare, com un
nen, amb nostàlgia. "Ella va dir que anava a un concert, el meu
amor ", va dir Annie.
"Ella ho va fer?" Es van quedar en silenci un minut.
La senyora Morel va empassar la llet neta poc. "Annie, que el projecte era horrible!", Va dir
lastimeramente.
"Va ser el meu amor? Bé, no importa. "
La mare va sospirar de nou pel cansament. El seu pols era molt irregular.
"Anem a EUA que s'estableixen", va dir Annie.
". Potser una infermera serà *** ***", "Ai", va dir la mare - "provar".
Van convertir la roba de nou. Pau va veure la seva mare com una nena arraulida
en camisa de dormir de franel · la.
Rapidesa amb què va fer la meitat del llit, es va mudar a ella, va fer l'altre, es va allisar la
camisa de dormir sobre els seus petits peus, i es va cobrir cap amunt.
"No", va dir Paul, acariciant suaument.
"No -. Ara vas a dormir" "Sí", va dir.
"No vaig pensar que podria fer el llit tan bé", va afegir, gairebé amb alegria.
A continuació, es va arrupir, amb la galta a la mà, el cap entre els seus snugged
les espatlles. Pau va posar la trena llarga i prima de cabell gris
per sobre l'espatlla i la va besar.
"Vas a dormir, el meu amor", va dir. "Sí", va respondre ella amb confiança.
"Bona nit." Es va posar a la llum, i es va quedar immòbil.
Morel era al llit.
Infermera no va arribar. Annie i Paul van venir a veure al seu voltant
onze anys. Ella semblava dormir com de costum després de
seu projecte.
La seva boca havia arribat una mica oberta. "Anem a seure?", Va dir Paul.
"Jo s'll se'n va al llit amb ella com sempre ho ***", va dir Annie.
"Ella podria despertar."
"Està bé. I em diuen si veuen alguna diferència. "
"Sí".
Es van quedar davant del foc dormitori, sensació de la nit gran i negre i cobert de neu
exterior, els seus dos jo sol al món.
Per fi va entrar a l'habitació del costat i es va anar al llit.
Va dormir gairebé immediatament, però es despertava de tant en tant.
Després es va anar dormint.
Ell es va despertar a Annie li va xiuxiuejar: "Paul, Paul!"
Va veure la seva germana en la seva camisa de dormir blanca, amb la seva llarga trena de cabell per l'esquena,
de peu a la foscor.
"Sí?", Xiuxiuejar, assegut. "Veniu i vegin a ella."
Es va aixecar del llit. Un botó de gas es crema en els malalts
càmera.
La seva mare es va ficar al llit amb ella la galta a la mà, arraulit com havia anat a dormir.
Però la seva boca s'havia obert, i respirava amb grans alens, ronca, com
roncs, i hi va haver llargs intervals entre ells.
"Ella va!", Xiuxiuejar.
"Sí", va dir Annie. "Quant de temps ha estat ella com ell?"
"Només em vaig despertar." Annie arraulits a la bata, Pau
es va embolicar en una manta marró.
Eren les tres de la tarda. Es va recomanar el foc.
Llavors els dos es va asseure a esperar. El gran alè, el ronc es va prendre - lloc
un temps - llavors es gira.
Hi havia un espai - un espai de temps. Llavors van començar.
El gran alè, el ronc va ser presa de nou. Ell es va inclinar cap avall i la va mirar.
"No és horrible!" Xiuxiuejar Annie.
Ell va assentir amb el cap. Es va asseure de nou sense poder fer res.
Una vegada més va arribar el gran alè, roncs. Una vegada més es va quedar suspès.
Un cop més, se li va donar l'esquena, llarga i dura.
El so, per irregular, a intervals d'ample, sonava per tota la casa.
Morel, a la seva habitació, dormint. Pau i Annie ds amagat, arraulit,
immòbil.
El so de gran ronc va començar de nou - es va produir una pausa dolorosa, mentre que la respiració es
lloc - de nou va arribar la ranera. Minut a minut passat.
Pau va mirar una altra vegada, inclinant-se sobre ella.
"Ella pot durar com aquest", va dir. Tots dos van guardar silenci.
Va mirar per la finestra, i amb prou feines podia distingir la neu al jardí.
"Un va al llit", li va dir a Annie. "Vaig a seure".
"No," ella va dir, "vaig a deixar amb vostès."
"Preferiria que no", va dir. Per fi, Annie va sortir de l'habitació, i ell
estava sol. Ell es va abraçar amb la seva manta marró,
es va ajupir davant de la seva mare, mirant.
Es veia terrible, amb la mandíbula inferior caigut.
Va veure. De vegades pensava que el gran alè que
no començar de nou.
No podia suportar - l'espera. Llavors, de sobte, el sorprenent, va ser la
gran so aspre. Es va recomanar el foc, sense fer soroll.
Ella no ha de ser alterat.
Els minuts passaven. La nit se'n va, cada respiració.
Cada vegada que el so es va sentir que li retorcen, fins que per fi no podia sentir-se tan
molt més.
El seu pare es va aixecar. Pau es va assabentar de la minera de dibuix seves mitjanes
en un badall. Després Morel, en camisa i les mitjanes,
va entrar.
"Silenci!", Va dir Paul. Morel es va quedar mirant.
Després va mirar al seu fill, sense poder fer res, i en l'horror.
"Si hi hagués una millor deixar-whoam?", Xiuxiuejar.
"No Anar a treballar. Durarà fins al dia de demà. "
"Jo no ho crec." "Si.
Anar a treballar. "
El miner va tornar a mirar-la, en la por, i vaig ser obedient de l'habitació.
Pau va veure la cinta de les seves lligues balancejant contra les seves cames.
Després d'una altra mitja hora Pau va baixar i va beure una tassa de te, a continuació,
retornats. Morel, vestida per a la fossa, va pujar les escales
una altra vegada.
"Vaig a anar?", Va dir. "Sí".
I en pocs minuts Pau va sentir passos pesats del seu pare anar a un soroll sord sobre el
amortiment neu.
Els miners anomenats als carrers, ja que caminat en colles per treballar.
El terrible prolongada respiració continuar-, estirada - tirada - estirada, després d'una llarga pausa -
llavors - ah-hhhh! ja que va tornar.
Al lluny, sobre la neu va fer sonar les sirenes de les fargues.
Una rere l'altra, i va cantar en auge, alguns petits i llunyans, alguns a prop de la
bufadors de les mines de carbó i altres obres.
Després hi va haver un silenci.
Es va recomanar el foc. Les respiracions grans va trencar el silenci - que
semblava el mateix. Va posar als cecs, i va treure el cap.
Encara era fosc.
Potser hi va haver un tint més clar. Potser la neu era més blau.
Va assenyalar a la cega i es va vestir. Llavors, tremolant, va beure aiguardent de la
ampolla al lavabo.
La neu va anar creixent blau. Va sentir un soroll metàl · lic carret pel carrer.
Sí, eren les set, i que havia de venir una mica de llum.
Va sentir algunes persones trucar.
El món estava despertant. Un gris alba sepulcral es va apoderar de la neu.
Sí, podia veure les cases. Es va dur a terme el gas.
Em va semblar molt fosc.
La respiració era encara, però ell estava acostumat gairebé a la mateixa.
Ell podia veure-la. Ella era la mateixa.
Es va preguntar si apilats roba pesada a la part superior de la deixaria.
Ell la va mirar. Que no era ella - no ella una mica.
Si s'apila la manta i abrics en el seu -
De sobte la porta es va obrir, i va entrar Annie.
Ella el va mirar interrogant.
"De tota manera," va dir amb calma. Que xiuxiuejaven un minut, després
vaig baixar a esmorzar. Fa vint a vuit.
Annie aviat es va enfonsar.
"No és horrible! No posa potser un aspecte horrible! "Xiuxiuejar,
atordit per l'horror. Ell va assentir amb el cap.
"Si s'assembla a això!", Va dir Annie.
"Beure una tassa de te", va dir. Van pujar de nou.
Aviat van venir els veïns amb la seva pregunta espantat:
"Com està?"
Va ser en la mateixa. Es va ficar al llit amb la galta a la mà, la seva
la boca oberta caigut, i els roncs grans, horribles anaven i venien.
A les deu de la infermera vi.
Semblava estrany i angoixat. "Nurse", va exclamar Pau, "que l'última vegada t'agradarà aquest
per als dies? "" Ella no pot, el senyor Morel, "va dir la infermera.
"Ella no pot."
Hi va haver un silenci. "No és terrible!", Es va lamentar la infermera.
"Qui hauria pensat que pogués sostenir-se en peu? Baixarà ara, el Sr Morel, baixa. "
Per fi, cap a les onze, es va baixar i es va asseure en el proïsme
casa. Annie era a baix també.
Infermera i Arthur estaven dalt.
Paul es va asseure amb el cap a la mà. Tot d'una, Annie va sortir volant pel pati
plorant, mig boig: "Pau - Pau - s'ha anat"
En un segon estava de retorn a casa i les escales.
Ella estava arraulida i encara, amb la cara a la seva mà, i la infermera s'assecava
la boca.
Tots es van quedar enrere. Es va agenollar, va posar el seu rostre al d'ella
i amb els seus braços: "El meu amor - el meu amor - oh, el meu amor!" que
murmurar una i altra vegada.
"El meu amor - Oh, el meu amor" Llavors va sentir a la infermera darrere d'ell, plorant,
dient: "Ella és millor, el Sr Morel, que està millor".
Quan ell va prendre el seu rostre davant de la seva mare càlida, mort es va anar dret a baix i
va començar a desmaiar les seves botes. No hi havia molt a fer, cartes a
escriure, i així successivament.
El metge es va acostar i va mirar a ella, i va sospirar.
"Ai - pobre", va dir, es va girar.
"Bé, truqui a la cirurgia de sis per al certificat."
El pare va arribar a casa del treball a això de les quatre.
Arrossegar en silenci a la casa i es va asseure.
Minnie va apressar a donar-li el menjar. Cansat, es va posar negre d'armes sobre la taula.
Hi havia naps naps per al sopar, que a ell li agradava.
Paul es va preguntar si ell sabia. Va passar algun temps, i ningú havia parlat.
Per fi, el fill li va dir:
"Es va donar compte de les persianes estaven baix?" Morel va mirar cap amunt.
"No," va dir. "Per què - s'ha anat?"
"Sí".
"Quan wor això?" "A prop de dotze d'aquest matí."
"Hum!" Es va asseure el miner immòbil per un moment, després
Va començar la seva sopar.
Era com si res hagués passat. Es va menjar naps en silenci.
Després es va rentar i es va anar dalt a vestir-se.
La porta de la seva habitació estava tancada.
"¿L'has vist?", Va preguntar Annie d'ell quan es va enfonsar.
"No," va dir. D'aquí a poc, se'n va anar.
Annie es va anar, i Pau crida a la funerària, el clergue, el metge, el
registre. Va ser un procés llarg.
Va tornar a gairebé vuit.
L'empresari de pompes fúnebres va ser molt aviat a la mesura del taüt.
La casa estava buida, excepte per a ella. Ell va prendre una espelma i se'n va anar amunt.
L'habitació estava freda, que havia estat calenta durant molt de temps.
Flors, ampolles, plats, totes les escombraries malalta-habitació es van dur, tot era dur
i auster.
Ella estava plantejat al llit, l'escombrada de les fulles dels peus que es va plantejar va ser com una neta
corba de la neu, tan silenciós. Jeia com una donzella adormida.
Amb la seva vela a la mà, es va inclinar sobre ella.
Jeia com una nena adormida i somiant amb el seu amor.
La boca estava una mica oberta com si es preguntés als que pateixen, però el seu rostre era jove,
el front clara i blanca, com si la vida mai l'havia tocat.
Va tornar a mirar les celles, el nas petit, atractiva una mica de banda.
Ella era jove una altra vegada.
Només el cabell, ja que tan bellament arquejat dels seus temples va ser barrejat amb plata, i
les dues trenes simples que jeia sobre les seves espatlles de filigrana de plata i
marró.
Es despertava. Ella aixecava les parpelles.
Ella estava amb ell encara. Es va inclinar i la va besar apassionadament.
Però no hi havia fredor en contra de la seva boca.
Es va mossegar els llavis amb horror. Pel que fa a ella, sentia que no podia,
Mai la va deixar anar. No!
Ell li va acariciar els cabells de les temples.
Això també era fred. Va veure la boca tan ximple i es pregunta a
la ferida. Llavors es va posar a la gatzoneta a terra, xiuxiuejant
a ella:
"Mare, mare!" Encara estava amb ella quan els enterradors
vi, els homes joves que havien anat a l'escola amb ell.
La hi va tocar amb reverència, i d'una manera tranquil · la, seriosa.
No la va mirar. Mirava gelosament.
Ell i Annie la custodiaven amb feresa.
No deixaria que ningú vingui a veure-la, i els veïns es van sentir ofesos.
Després d'un temps Pau va sortir de la casa i jugaven a les cartes a casa d'un amic.
Era mitjanit quan va tornar.
El seu pare es va aixecar del llit en entrar, dient d'una manera planyívol:
"Vaig pensar Tha wor Comín Niver, noi." "Jo no crec que et va", va dir Paul.
El seu pare es veia tan trist.
Morel havia estat un home sense por - simplement no li feia por.
Pau es va adonar amb un començament que havia tingut por d'anar al llit, sola a la casa
amb els seus morts.
Que ho sentia. "Es va oblidar que estaria sola, pare", va dir.
"Dosta OWT vol menjar?", Va preguntar Morel. "No"
"Sithee - que t'ha posat una gota de llet calenta o".
Aconsegueix per tu, és prou fred com per OWT ".
Pau es la va beure. Després d'un temps Morel va anar al llit.
Passant precipitadament la porta tancada, i va deixar a la seva pròpia porta oberta.
Aviat el fill va pujar també. Va entrar per donar-li un petó de bona nit, com
habitual.
Feia fred i era fosc. Va desitjar que havia mantingut la seva foc ardent.
Encara somiava el seu somni joves. Però seria freda.
"Estimat!", Xiuxiuejar.
"Estimat!" I ell no la petó, per por que
ha de ser fred i estrany per a ell. Li va alleujar dormia tan bé.
Va tancar la porta suaument, per no despertar-la, i es va anar al llit.
Al matí, Morel seu coratge, la planta baixa audiència Annie i tos Pau
a la sala del replà.
Ell va obrir la porta, i va entrar a l'habitació a les fosques.
Va veure la forma blanca aixecada en el crepuscle, però el seu no es va atrevir a veure.
Desconcertat, *** espantat com per tenir alguna de les seves facultats, va sortir de l'habitació
una altra vegada i la va deixar. Mai va mirar una vegada més.
No l'havia vist des de fa mesos, perquè no s'havia atrevit a mirar.
I que s'assemblava a la seva jove esposa de nou. "Has vist?"
Annie li havia demanat bruscament després de l'esmorzar.
"Sí", va dir. "I no crec que ella es veu bé?"
"Sí" Vi de la casa poc després.
I tot el temps semblava arrossegar a un costat per evitar-ho.
Pablo anava d'un lloc a un altre, fent el negoci de la mort.
Va conèixer a Clara a Nottingham, i el te junts en un cafè, quan van ser
molt alegre de nou. Ella es va sentir alleujada infinitament en descobrir que tenia
no ho prengui tràgicament.
Més ***, quan els familiars van començar a arribar per al funeral, l'assumpte es va fer públic, i
els nens es van convertir en éssers socials. Es posen a un costat.
La van enterrar en una furiosa tempesta de pluja i vent.
L'argila humida brillava, les flors blanques estaven xopes.
Annie va agafar del braç i es va inclinar cap endavant.
A baix va veure un fosc racó del taüt de Guillermo.
La caixa de fusta de roure es va enfonsar cada vegada. Ella s'havia anat.
La pluja queia a la tomba.
La processó de negre, amb el seu paraigua brillant, va girar.
El cementiri va ser abandonat sota la pluja torrencial fred.
Pau va anar a casa i es va dedicar a proporcionar als clients amb les begudes.
El seu pare es va asseure a la cuina amb familiars de la Sra Morel, "superior" la gent, i
va plorar, i va dir que una noia bona que havia estat, i com havia tractat de fer tot el que
possible per ella - tot.
Hi havia lluitat tota la seva vida a fer tot el possible per a ella, i ell res a retreure
amb si mateix. S'havia anat, però havia fet tot el possible per
ella.
Es va netejar els ulls amb el seu mocador blanc.
Hi havia res a retreure, va repetir.
Tota la seva vida havia fet tot el possible per a ella.
I així va ser com ell va tractar de acomiadar-la. Mai va pensar en ella personalment.
Tot el profund del que ell va negar. Pau odiava al seu pare per seure
sentimentalització sobre ella.
Sabia que ho faria en les tavernes.
Per la veritable tragèdia que va succeir en Morel, tot de si mateix.
De vegades, després, va baixar del seu somni a la tarda, blanc i covard.
"He estat somiant amb la teva mare", va dir en veu baixa.
"Té vostè, pare?
Quan somni amb ella sempre és així com ella era quan ella estava bé.
Jo somni amb ella sovint, però sembla bastant agradable i natural, com si res no hagués
alterat. "
No obstant això, Morel es va ajupir davant del foc en el terror.
La setmana passat mitjà real, el dolor no és molt, no gaire de res, potser una mica
alleujament, sobretot una Nuit Blanche.
Pablo va ser inquiet d'un lloc a un altre. Des de fa alguns mesos, ja que la seva mare havia estat
pitjor encara, no havia fet l'amor amb Clara. Ella era, per dir-ho, es muda a ell, en lloc
distants.
Dawes veia molt de tant en tant, però els dos no podria aconseguir una polzada a través de la gran
distància entre ells. Els tres van ser a la deriva cap a endavant.
Dawes recomanat molt lentament.
Ell era a la casa de repòs a Skegness per Nadal, gairebé bé una altra vegada.
Pau va anar a la platja per uns dies. El seu pare estava amb Annie a Sheffield.
Dawes va arribar al domicili de Pau.
El seu temps a la casa s'havia acabat. Els dos homes, entre els quals era un gran
reserva, semblava fidels l'un a l'altre. Dawes depenia de Morel ara.
Ell sabia que Paul i Clara s'havien separat en la pràctica.
Dos dies després de Nadal, Pau havia de tornar a Nottingham.
La nit abans que ell es va asseure amb Dawes fumar abans dels incendis.
"Vostè sap Clara està baixant pel dia de demà?", Va dir.
L'altre el va mirar.
"Sí, em va dir", va contestar. Pau va beure la resta del seu got de
whisky. "Li vaig dir a la propietària de la seva dona havia de venir"
va dir.
"Sabia vostè?", Va dir Dawes, reduint, però gairebé es deixa en el d'altres
les mans. Es va posar dret i no rígidament, i va aconseguir
Vidre de Morel.
"Deixa que et ompli", va dir. Pau es va aixecar.
"Vostè es senti encara", va dir. Però Dawes, amb la mà més aviat febles,
seguit de barrejar la beguda.
"Digui quan", va dir. "Gràcies", va contestar l'altre.
"Però vostè no té cap empresa que s'aixequés." "Em fa bon noi," va dir Dawes.
"Començo a pensar que estic bé de nou, llavors."
"Estàs a punt de dret, ja saps." "Jo sóc, per descomptat sóc", va dir Dawes, assentint amb el cap
a ell. "I Len diu que pot tirar endavant a la
Sheffield ".
Dawes el va mirar de nou, amb ulls foscos que d'acord amb tot el que l'altre
per exemple, potser una mica dominat per ell. "És divertit", va dir Pau, "començar de nou.
Em sento en un embolic molt més gran que tu ".
"En què, noi?" "No ho sé.
No es.
És com si estigués en una mena de forat enredat, bastant fosc i lúgubre, i no hi ha camí
en qualsevol lloc "," Jo sé - jo ho entenc ". Dawes, va dir,
assentint amb el cap.
"No obstant això, trobareu que vindrà bé." Va parlar carícia.
"Suposo que sí", va dir Paul. Dawes va colpejar la seva pipa en un desesperat
de la moda.
"No he fet per tu mateix que tinc", va dir.
Morel va veure la nina i la mà blanca de l'altre subjectant la tija de la canonada
i l'anul · lació de la cendra, com si s'hagués donat per vençut.
"Quants anys tens?"
Pau li va demanar. "Trenta-nou", va dir Dawes, mirant a
ell.
Els ulls marrons, plens de la consciència de fracàs, gairebé suplicant per
tranquil · litat, perquè algú torni a establir l'home en si mateix, per escalfar-lo, per posar-lo
fins a la signatura de nou, amb problemes Pau.
"Vostè acaba d'estar en el seu millor moment", va dir Morel. "No et veus com si la vida s'havia anat molt més
fora de tu. "brillar els ulls marrons dels altres
de sobte.
"No té", va dir. "L'anar és no."
Pau va aixecar la mirada i va riure. "Els dos tenim un munt de vida en nosaltres encara no
fer les coses volar ", va dir.
Els ulls dels dos homes es van reunir. Ells van intercanviar una mirada.
Després de reconèixer l'esforç de la passió de cada un en l'altre, tots dos van beure els seus
whisky.
"Sí, begod!", Va dir Dawes, sense alè. Hi va haver una pausa.
"I jo no veig", va dir Pau, "per què vostè no ha d'anar a on el va deixar."
"El que -", va dir Dawes, suggestivament.
"Sí -. Adaptar-se a la seva antiga llar junts de nou" va ocultar el seu rostre Dawes i va sacsejar el cap.
"No es pot fer", va dir, i va mirar amb un somriure irònic.
"Per què?
Com que vostè no vol? "" Potser ".
Es fumava en silenci. Dawes va mostrar les dents mentre mossegava la pipa
mare.
"Vols dir que no la vols?" Li va preguntar a Pau. Dawes es va quedar mirant la imatge amb un
expressió càustica a la cara. "No sé", va dir.
El fum surava suaument cap amunt.
"Jo crec que ella et vol", va dir Paul. "¿I vostè?", Respongué l'altra suau,
satíric, abstracte. "Sí
Ella mai va enganxar a mi - que sempre van estar allà en el fons.
És per això que ella no obtenir el divorci. "
Dawes va seguir mirant d'una manera satírica a la imatge sobre la
lleixa de la xemeneia. "Així és com les dones estan amb mi", va dir Paul.
"Ells volen que jo com un boig, però no vull pertànyer a mi.
I pertanyia a vostè tot el temps. Jo sabia ".
El mascle triomfant va sorgir en Dawes.
Va mostrar les dents amb més claredat. "Potser jo era un ximple", va dir.
"Vostè va ser un ximple gran", va dir Morel. "Però fins i tot llavors vostè era un gran
ximple ", va dir Dawes.
Hi havia un toc de triomf i de la maldat en ella.
"Ho creu així?", Va dir Paul. Es van quedar en silenci durant algun temps.
"En qualsevol cas, estic netejant el dia de demà", va dir Morel.
"Ja veig", va respondre Dawes. Llavors no parlem més.
L'instint de mort entre si havia tornat.
Gairebé evitar un a l'altre. Ells van compartir la mateixa habitació.
Quan es van retirar Dawes semblava abstracte, pensant en alguna cosa.
Es va asseure a la vora del llit en la seva camisa, mirant a les seves cames.
"No estàs fent fred", va preguntar Morel.
"Jo estava mirant a aquestes cames", va respondre l'altre.
"Què passa amb ells? Es veuen bé ", va respondre Pau, a partir de
seu llit.
"Es veuen bé. Però hi ha una mica d'aigua al 'em encara. "
"I què passa?" "Veniu i vegin".
Pablo contracor va aixecar del llit i va anar a buscar a les cames més boniques de la
un altre home que van ser coberts amb els cabells brillant, daurat fosc.
"Miri", va dir Dawes, que apunta a la canyella.
"Mira a les aigües sota d'aquí." "On?", Va dir Paul.
L'home va estrènyer en la seva punta dels dits.
Van sortir d'estudiants poc que omplia poc a poc.
"No és res", va dir Paul. "Un se sent", va dir Dawes.
Pau va tractar amb els dits.
Va fer poc bonys. "Hum!", Va dir.
"Rotten, no?", Va dir Dawes. "Per què?
No és res més ".
"Tu no ets part d'un home amb l'aigua a les cames."
"No puc veure com es fa cap diferència", va dir Morel.
"Tinc un pit dèbil."
Va tornar al seu propi llit. "Suposo que la resta del meu cos està bé"
Dawes, va dir, i va apagar la llum. Al matí estava plovent.
Morel la seva maleta.
El mar estava gris i pelut i trist. Ell semblava estar tallant de
més i més vida. Se li va donar un plaer pervers de fer-ho.
Els dos homes eren a l'estació.
Clara va sortir del tren, i vi al llarg de la plataforma, molt dret i amb fredor
compost. Portava un abric llarg i un barret de tweed.
Tant els homes com la odiava per la seva compostura.
Pau va donar la mà amb ella a la barrera. Dawes estava recolzat contra la venda de llibres,
mirant. El seu abric negre estava botonada fins al
barbeta causa de la pluja.
Estava pàl · lid, gairebé amb un toc de noblesa en la seva quietud.
Es va acostar, coixejant lleugerament. "Heu de veure millor que això",
"Oh, jo estic bé." Els tres estaven en una pèrdua.
Es va mantenir els dos homes prop del seu vacil · lació. "Ens anem a la presentació de recta",
Pau digué, "o algun altre lloc?"
"També vagi a casa", va dir Dawes. Pau va entrar a l'exterior de la vorera,
llavors Dawes, llavors Clara. Van fer una conversa educada.
La sala d'estar davant del mar, el títol, gris i pelut, va xiular no gaire lluny.
Morel va obrir el gran butaca. "Seu, Jack", va dir.
"Jo no vull aquesta cadira", va dir Dawes.
"Seu!", Va repetir Morel.
Clara es va treure les coses i les va posar al sofà.
Ella tenia un lleuger aire de ressentiment.
Aixecant el seu pèl amb els dits, es va asseure, bastant distant i serena.
Pau va baixar corrent les escales per parlar amb la propietària.
"Jo diria que tens fred", va dir Dawes la seva dona.
"Acosta't al foc." "Gràcies, estic molt calent", va respondre ella.
Ella va mirar per la finestra la pluja i el mar.
"Quan vas a tornar?", Va preguntar. "Bé, les habitacions estan preses fins al dia de demà,
així que vol que em detingués.
Va de nou aquesta nit. "" I llavors vostè està pensant en anar a
Sheffield? "" Sí ".
"Estàs en condicions de començar a treballar?"
"Jo vaig a començar." "Segur que té un lloc?"
"Sí - començarà el dilluns." "No sembla encaixar".
"Per què no he de fer?"
Va tornar a mirar per la finestra en lloc de respondre.
"I tens allotjament a Sheffield?" "Sí".
Se n'anà de la finestra.
Els panells estaven borroses amb pluja torrencial. "I es pot gestionar bé?", Va preguntar.
"Jo crec que sí S'D. Jo s'll ha de fer-ho! "
Es van quedar en silenci quan Morel va tornar.
"Vaig a anar per les quatre i vint," va dir en entrar.
Ningú li va contestar. "M'agradaria que prengui les botes", va dir
a Clara.
"Hi ha un parell de sabatilles de la meva." "Gràcies", va dir.
"Ells no estan mullats." Em va posar les sabatilles a prop dels seus peus.
Els va deixar allà.
Morel es va asseure. Tant els homes semblaven indefensos, i cada un
ells tenien una mirada més aviat caçat.
Però Dawes ara es porta en silenci, semblava el mateix rendiment, mentre que Pau semblava
per cargolar a si mateix. Clara va pensar que mai ho havia vist
tan petit i mig.
Va ser com si tractés de ficar-se en els límits més estrets.
I a mesura que es va anar de l'organització, i quan es va asseure a parlar, semblava que hi havia alguna cosa fals
sobre ell i fora de to.
Veient el desconegut, es va dir que no hi havia estabilitat en ell.
Ell estava molt bé en el seu camí, apassionat i capaç de donar-li begudes de la vida pura, quan
ell estava en un estat d'ànim.
I ara semblava insignificant i sense importància. No hi havia res estable sobre ell.
El seu marit havia dignitat més varonil. De qualsevol manera, no suren sobre qualsevol
vent.
Hi havia alguna cosa evanescent de Morel, que pensava, cosa canviant i la falsedat.
Ell mai faria terreny segur per a qualsevol dona a estar dret.
Li va menysprear en lloc del seu disminució en conjunt, cada vegada més petit.
El seu marit era viril, si més no, i quan va ser copejat va donar polz
Però això, mai tindria a ser igual.
Ell passaria voltes i voltes, rondar, es fan més petits.
Ella ho menyspreava.
I no obstant això ella ho mirava i no Dawes, i semblava com si els seus tres destins laics
a les mans. Ella l'odiava per això.
Ella semblava entendre millor ara sobre els homes, i el que podien o no seria.
Ella tenia menys por d'ells, més segura de si mateixa.
Que no eren els egoistes petita s'havia imaginat que la va fer més
còmode. Ella havia après molt - gairebé tant
ja que volia aprendre.
La seva tassa estava ple. Encara estava tan ple com el podien portar.
En general, no seria trist quan se'n va anar.
Van sopar, i va asseure a menjar fruits secs i beure pel foc.
Ni una paraula greu havia estat dit.
No obstant això, Clara es va adonar que Morel es retirava del cercle, deixant al seu
l'opció de quedar-se amb el seu marit. Es va irritar.
Ell era un tipus mitjà, després de tot, a prendre el que volia i després donar-li l'esquena.
No recordava que ella mateixa havia tingut el que volia, i realment, en el
fons del seu cor, desitjava ser retornat.
Pau es sentia arrugat i solitari.
La seva mare havia donat suport realment la seva vida. Ell l'havia estimat, sinó dos, de fet,
davant del món.
Ara ella s'havia anat, i sempre darrere d'ell va ser la diferència en la vida, l'estrip en el vel,
a través del qual la seva vida semblava a la deriva lentament, com si fos atret cap a la mort.
Volia a algú de la seva pròpia iniciativa per ajudar-lo.
Les coses menors, va començar a deixar d'ell, per por a aquesta gran cosa, el lapse
cap a la mort, seguint l'estela de la seva estimada.
Clara no podia suportar que ell agafar-se.
Ella ho volia, però que no ho entenc. Ell sentia que volia que l'home en la part superior, no el
real del que estava en problemes.
Això seria *** problema per a ella, ell no es va atrevir a donar-li.
Ella no podia fer front a ell. Se li va fer avergonyir-se.
Per tant, secretament avergonyit perquè estava en un embolic, perquè el seu control sobre la pròpia vida era tan
segur, perquè ningú el va detenir, sentint insubstancial, ombrívol, com si no
compten molt en aquest món concret, es va reunir a més i més petits.
Ell no volia morir, ell no donaria polz
Però ell no tenia por de la mort.
Si ningú l'ajuda, ell aniria sol. Dawes havia estat portat a l'extremitat de
la vida, fins que ell tenia por. Podria anar a la vora de la mort, que podia
es troben en la vora i mirar polz
Llavors, acovardit, espantat, va haver de arrossegar cap enrere, i com un captaire prendre el que ofereixen.
Hi havia una certa noblesa en el mateix. Com Clara va veure, era amo de si mateix igual, i
que volia ser portat de tornada o no.
Que podia fer per ell. Eren les tres de la tarda.
"Vaig per les quatre i vint," va dir Paul de nou a Clara.
"Véns llavors o més ***?"
"No sé", va dir. "He quedat amb el meu pare a Nottingham en
07:15, "va dir. "Llavors", va respondre ella, "vaig a venir més ***."
Dawes es va treure de cop i volta, com si s'hagués dut a terme en un cep.
Miró cap al mar, però no va veure res.
"Hi ha un o dos llibres a la cantonada", va dir Morel.
"Ho he fet amb ells." A prop de les quatre que anava.
"Et veuré més *** tant", ha dit, estrènyer la mà.
"Suposo que sí", va dir Dawes. "Un 'potser - un dia - I s'll ser capaç de
tornar-li els diners - "
"Jo vindré a ell, veuràs", va dir rient Paul.
"Jo s'll estar en les roques abans que jo estic molt vell."
"Ai - així -", va dir Dawes.
"Adéu", li va dir a Clara. "Adéu", va dir ella, donant-li la mà.
Llavors ella el va mirar per última vegada, muda i humil.
Ell s'havia anat.
Dawes i la seva dona es va asseure de nou. "És un dia horrible per viatjar", va dir el
l'home. "Sí," va respondre ella.
Es va parlar d'una manera inconnexa fins que va enfosquir.
La propietària va portar el te. Dawes ha elaborat la seva cadira a la taula
sense ser convidat, com un marit.
Després es va asseure humilment l'espera de la seva copa. Ella li va servir d'ella, com una dona,
no consultar al seu desig. Després del te, ja que es va acostar a sis,
es va acostar a la finestra.
Tot estava fosc fora. El mar rugia.
"Està plovent encara", va dir. "És així?", Respongué.
"No anirà aquesta nit, serà vostè?", Va dir, vacil · lant.
Ella no va respondre. Va esperar.
"Jo no hauria d'anar en aquesta pluja", va dir.
"Vols que em quedi?", Va preguntar. La seva mà mentre sostenia la cortina fosca
tremolava. "Sí", va dir.
Es va mantenir d'esquena a ella.
Es va aixecar i es va dirigir lentament cap a ell. Va deixar anar la cortina, es va tornar, vacil · lant,
cap a ella.
Es va posar de peu amb les mans darrera l'esquena, mirant cap a ell en un inescrutable pesats,
de la moda. "Vols, Baxter?", Va preguntar.
La seva veu era ronca mentre responia:
"Vols tornar a mi?" Va fer un soroll gemegant, va aixecar els braços,
i els va posar al voltant del seu coll, atraient-lo cap a ella.
Es va tapar la cara en la seva espatlla, la celebració de la estrènyer.
"Take em back!" Xiuxiuejar ella, extasiada. "Take em back, porta'ma de tornada!"
I va posar la seva mà pel pèl fi i fosc prima, com si fos només semi-
conscient. Va prémer les seves mans en ella.
"Vols més?" Murmurar, trencat.