Tip:
Highlight text to annotate it
X
Al principi, l'encàrreg de l'exposició
s'ha centrat en mostrar alguns aspectes
de l'arquitectura catalana dels últims temps
que no fossin prou coneguts
o que es plantagessin en els marges
del que és l'arquitectura institucinalitzada i institucional.
Vers la dificultat de parlar, per raons obvies
d'arquitectura clandestina o contestataria
Nosaltres, els comissaris, vam proposar
que un terreny interessant de verificació
d'aquesta possible marginalitat podria ser el terreny
del que no s'ha construït.
Hem volgut privilegiar un aspecte que provablement concentra
el patrimoni més gran d'arquitectura no construïda
que és el terreny dels concursos.
Aleshores a grosso modo l'exposició identifica
9 concursos importants
que catalitzen una sèrie de temàtiques
i serveixen per ramificar-les en altres experiències més dispars
que poden ser encarregs privats, públics,
progectes ideals, etc. etc.
En els 9 ambits, hem demanat a 9 despatxos
que facin una reinterpretació, una relectura, d'aquests 9 concursos
alguns han parlat del concurs
d'una manera molt interessant, crítica i pedagogica a la vegada
expliquen el concurs, però alhora en fan una crítica
Uns altres han parlat de l'hambit, l'espai públic, la participació
fins i tot han fet un documentall inèdit, etc.
Ja que era una exposició sobre material arquitectònic
i que aquest material, és a dir,
els documents que representen l'arquitectura
acaven sent molt importants i en aquest cas més
perquè no s'ha fet l'edifici o ja no el tenim present
l'únic que tens és el document.
Ens semblava interessant que la pròpia exposició
generés un material representatiu
és a dir, documents d'arquitectura en relació a aquests concursos
Una cosa que en principi naixia de fer certa pedagogia
per a tots aquells que no estàn acostumats
a llegir plànols, a interpretar maquetes,...
facilitar o oferir una lectura de conjunt de cada concurs
i a la vegada no quedar-se amb una voluntat purament divulgativa
que a vegades amaga una certa manca de discurs
sinó potenciar-ho, i encara que això poses en cert compromís
la interpretació de la maqueta o artefacte
que cada estudi es pogués pronunciar criticament respecte cada concurs.
Una cosa important, que deia el Santi, era:
1: que expliqués el concurs, o es pronunciés sobre el concurs
2: Amb un tipus de llenguatge visual, no estrictament disciplinar
3: que fos interactiu, que la gent que recorregués l'exposició
pogués fer com una parada lúdica i intervenir
de forma més o menys complicada o més o menys llarga
desde premer un botó perquè es mogui una especie de nòria
fins a obrir unes capses per veure unes maquetes
fins el cas del joc per fer centres de salut un mateix
aquesta era una mica la idea.
El fet de començar al 1968, no era tant que ens interessés
l'any per càrregues simbòliques, etc.
Sinó que teniem clar un periòde, que eren els 60
També enteniem que a nivell d'histografia d'arquitectura catalana
fins els anys 50-60 amb Codert, s'havien fet coses
i era a partir d'aqui que calia revisar
Aleshores el 68 en concret va sortir
perquè quan vam començar a organitzar el material
a partir d'uns concursos que articulessin 9 parts de l'exposició
doncs el primer era del 68
també coincidia amb una descripció molt canònica
sobre l'escola de Barcelona
i una sèrie de coses que ens permetien fixar aquí.
Era interessant perquè era la primera generació
que participaria directament a l'època democràtica
que no participava de corrents ja no tant racionalistes
ni tant del realisme dels anys 50
i a més amb sintonia amb tot el tema de les megaestructures
arquitectures més alternatives, per dir-ho ràpid, tipus hippy
amb tot el tema dels inflables
El final, és ara. 2008 perquè has de posar un número
fins el 2009 no pots fer-ho perquè hi ha un moment que tanques la llista
Desde el 68 o finals dels 60, fins ara
amb una espècie de sesura
que en la exposició final no està tant clara, cosa que ens alegra
però hi havia una sesura inicial que veiem molt marcada l'any 86
que era quan a Barcelona li donen la olimpiada
i es comença tot el progecte olimpic,
que suposa tota una segona fase
arquitectònicament parlant dins de la nostra exposició
a on Barcelona comença a perdre un relleu més internacional
on hi ha una sèrie d'estudis joves
que accedeixen a feina a causa del moviment olimpic
i que per nosaltres marcava aquesta visagra.