Tip:
Highlight text to annotate it
X
Jo crec que el més important és que el dolor
i l’enfermetat són un misteri.
No tant perquè no es pugui raonar sobre això.
Sinó perquè és tan profund que fins i tot
hi ha gent que treu coses bones del dolor.
Hi ha persones a les que el dolor els hi fa veure la vida
de manera diferent. Va sortir fa poc Abidal
en una entrevista dient que
desprès d’haver passat per un càncer
havia après a valorar molt més la seva família
que les coses que tenia.
I va vendre, per exemple, tots els seus cotxes
per ajudar a hospitals, a nens i a investigar enfermetats.
Partint de la base de que
el tema del dolor sempre serà un misteri,
crec que la seva exitència és quelcom que a llarg termin
ens allibera dels nostres capricis
i ens fa molt més humils i, per tant, més capacitats
per estimar, que és la clau de la felicitat.
D’altra banda, crec que l’existència del dolor
es quelcom que de forma natural fa pensar en una
existència d’una vida eterna que, en primer lloc,
compensi les injusticies viscudes en el món.
I, en segón lloc, és quelcom
que fa que tot el mal patit sembli
una tonteria en comparació amb el que
ara queda.
Podem fer tota mena de teories
sobre el sofriment, el dolor...
però si ens fixem en Crist
doncs hi ha habia moltes maneres que podria haber escollit
per salvar-nos. I va elegir morir.
Va triar el dolor, la mort.
Té gràcia perquè en el fons
Déu es va fer home per salvar-nos
i es va fer home amb tot el que comporta ser home.
Nosaltres ens adonem de que ser home
comporta sofrir y comporta dolor.
Perquè el dolor és una conseqüència del pecat.
De la llibertat humana. Del mal.
Déu no peca.
Nomès unint el nostre dolor
al de Crist, a la seva mort a la Creu,
podem donar-li sentit perquè en el fons
[estem] ajudant a completar la seva tasca
de salvació.