Tip:
Highlight text to annotate it
X
Posies CAPÍTOL XIX Alice
ONCLE Venner, avançant un carretó, va ser la primera persona que l'agitació en el
barri el dia després de la tempesta.
Pyncheon carrer, davant de la Casa dels Set Teulades, va ser un agradable moment
l'escena d'un by-carril, confinat per tanques en mal estat, i limita amb els habitatges de fusta
de la classe més dolent, podria esperar raonablement que presenti.
La naturalesa va fer les paus dolços, al matí, durant els cinc dies que havien precedit a poc amable
ella.
Hauria estat suficient per viure, només per mirar a la benedicció d'ample
del cel, o com a molt d'ell com es va poder apreciar entre les cases, genial un cop més amb
llum del sol.
Cada objecte estava d'acord, ja que es preveia en l'amplitud, o un examen més
minuciosament.
Tal, per exemple, eren les pedres ben rentades i la grava de la vorera, i fins i tot
el cel, miralls d'aigua al centre del carrer, i l'herba, ara recentment
verd, que va lliscar al llarg de la base de la
tanques, en l'altre costat de la qual, si un peu sobre, es va observar el múltiple
el creixement dels jardins.
Produccions vegetals, del tipus que sigui, semblava més que feliç de forma negativa, en el
calidesa sucosa i l'abundància de la seva vida.
El om Pyncheon, al llarg de la seva circumferència gran, era tot el viu, i ple de
el sol del matí i una mica de brisa de temperament dolç, que es va quedar dins d'aquest frondós
àmbit, i establir un miler de llengües frondoses un murmuri-d'una vegada.
Aquest arbre ancià semblava haver patit res de la tempesta.
S'havia mantingut incòlume les seves branques, i deixa la seva assignació completa de, i tot això en
verdor perfecte, excepte una sola branca, que, pel canvi anterior amb el qual el
om vegades profetitza la tardor, s'havia transmutat en or brillant.
Era com la branca d'or que va guanyar Enees i la Sibil · la d'admissió als inferns.
Aquesta branca d'una mística penjava abans de l'entrada principal dels set teulades, tan a prop
la base que qualsevol transeünt podria haver va posar de puntetes i el va treure fora.
Presentat a la porta, hauria estat un símbol del seu dret a entrar i fer-se
conèixer tots els secrets de la casa.
Així que poca fe es deu a l'aparença externa, que no havia realment una
convidant els aspectes sobre el venerable edifici, transmetent una idea que la seva història ha de ser
01:00 decorosa i feliç, i com a tal seria molt agradable per a un conte costat de la xemeneia.
Les seves finestres brillaven alegrement a la llum del sol oblics.
Les línies i flocs de molsa verda, aquí i allà, semblava promeses de la familiaritat i la
la germanor amb la natura, com si aquest ésser humà domicili, per ésser de data tan antiga, tenia
establir el seu títol de la prescripció dels
roures primitius i objectes de tota la resta, en virtut de la seva permanència de llarg, tenen
adquirit un dret a ser amable.
Una persona de temperament imaginatiu, passant per la casa, al seu torn, d'una vegada
de nou, i així llegir detingudament: els seus molts pics, consentint així en el clúster
llar de foc, la projecció profunda sobre la seva
soterrani història, la finestra arquejada, impartint un aspecte, sinó de grandesa, però,
de la noblesa antiga, al portal trencat sobre el qual es va obrir, l'exuberància de
Lampazos gegants, a prop del llindar, sinó que
es tingui en compte totes aquestes característiques, i ser conscient d'una mica més profund del que
vaig veure.
Ell concep la mansió que ha estat la residència de la puritana vella obstinada,
La integritat, que, en morir en alguna generació oblidada, havia deixat una benedicció en tota la seva
habitacions i cambres, l'eficàcia dels quals
es veia en la religió, l'honestedat, la competència moderada, o en posició vertical i la pobresa
la felicitat sòlida i dels seus descendents, fins avui.
Un objecte, per sobre de tots els altres, es arreli en la memòria de l'observador imaginatiu.
Va ser el gran plomall de flors, - les males herbes, que li han cridat, només una setmana
fa - el plomall de color carmesí amb taques flors, en l'angle entre dos dels faldons davanter.
Les persones d'edat utilitzats per donar el nom de The Posies d'Alicia, en record de la fira
Alice Pyncheon, que es creu que han portat les seves llavors d'Itàlia.
Estaven presumint d'una bellesa rica i plena floració a dia, i semblava, per dir-ho, un
l'expressió mística que alguna cosa dins de la casa es va consumar.
Va ser poc després de l'alba, quan l'oncle Venner fer la seva aparició, com s'ha dit,
impulsar un carretó al llarg del carrer.
Anava seves rondes matutines a recollir fulles de col, nap, les tapes
patates de pell, i les escombraries miscel · lània del sopar-pot, que els que estalvien
les mestresses de casa del barri eren
acostumat a deixar de banda, com que només serveixen per alimentar a un porc.
Porc oncle Venner va ser alimentat per complet, i es mantenen en primer ordre, en aquests caritativa
contribucions, de manera que el filòsof pegats utilitzats per prometre que, abans de
de retirar-se a la seva finca, ell faria una festa
del ronc corpulent, i convidar a tots els seus veïns a participar de les articulacions i
costelles de porc que havien ajudat a engreixar.
Neteja senyoreta Hepzibah Pyncheon havia millorat molt per, ja que es va convertir en Clifford
un membre de la família, que la seva participació en el banquet no hauria estat un pobre;
i l'oncle Venner, en conseqüència, era un bon
decebut per no tractar de trobar la gran cassola de fang, ple de queviures fragmentàries,
que normalment esperaven la seva arribada a la porta del darrere dels set teulades.
"No sabia que la senyoreta Hepzibah tan oblidadís abans", va dir el patriarca a si mateix.
"Ella ha d'haver tingut un sopar de ahir, - no es tracta d'això!
Ella sempre té una, avui en dia.
Llavors, on està l'olla-licor de patata i pells, que et demano?
Vaig a trucar, i veure si ella està gestant?
No, no, - això no farà!
Si el petit Phoebe estava a punt de la casa, no em faria res tocar, però la senyoreta
Hepzibah, probablement no com, arrufava el nas cap a mi per la finestra, i mirar la creu,
fins i tot si ella se sentia gratament.
Per tant, vaig a tornar al migdia. "Amb aquestes reflexions, el vell estava
tancant la porta del petit pati del darrere.
Grinyolant sobre les seves frontisses, però, com qualsevol altra porta i la porta dels locals, el
so va arribar a oïdes dels ocupants de l'hastial nord, una de les finestres de
que tenia una vista lateral cap a la porta.
"Bon dia, oncle Venner!", Va dir el daguerrotipista, apuntada a la finestra.
"Sents agitació ningú?" "No és una ànima", va dir l'home dels pegats.
"Però això no és estrany.
'És tot just mitja hora després de l'alba, però. Però estic molt contenta de veure't, el Sr
Holgrave!
Hi ha una mirada estranya, solitària sobre aquest costat de la casa, de manera que el meu cor misgave
jo, d'alguna manera o altra, i em vaig sentir com si no hagués ningú viu en ella.
La part frontal de la casa es veu més alegre una bona oferta, i The Posies d'Alice estan florint
no gaire bé, i si jo fos un jove, el senyor Holgrave, la meva núvia ha
tenen una d'aquestes flors en el seu si, tot i que corria el risc d'escalada del coll per a ella!
Bé, i que el vent et mantindrà despert ahir a la nit? "
"És, en efecte!", Respongué l'artista, somrient.
"Si jo fos un creient en fantasmes, - i jo no sé ben bé si sóc o no, - em
hauria d'haver conclòs que totes les velles Pyncheons corrien disturbis a la part inferior
habitacions, sobretot, en part, la senyoreta Hepzibah de la casa.
No obstant això, és molt tranquil ara. "
"Sí, senyoreta Hepzibah seran aptes per l'excés de dormir sola, després d'haver estat alterat, tot
nit, amb la raqueta ", va dir l'oncle Venner.
"Però seria estrany, ara, ¿no seria, si el jutge havia pres els seus dos cosins a
el país juntament amb ell? El vaig veure entrar a la botiga ahir ".
"A quina hora?" Va preguntar Holgrave.
"Oh, al llarg del matí," va dir l'ancià.
"Bé, bé! He d'anar les meves rondes, i així ha de ser la meva
carretó.
Però estaré de tornada aquí a l'hora de dinar, perquè el meu porc li agrada un sopar, així com una
esmorzar. No l'hora de dinar, i cap classe de vitualles, sempre
sembla per altre al meu porc.
Bon dia! I, senyor Holgrave, si jo fos un home jove,
com tu, m'agradaria aconseguir un dels Posies d'Alice, i mantenir-lo en aigua fins que Phoebe ve
de tornada. "
"Jo he sentit", va dir el daguerrotipista, mentre dibuixava en el seu cap, "que l'aigua de
Vestits i Maule de les flors millors. "Aquí va cessar la conversa, i l'oncle
Venner va seguir el seu camí.
Durant mitja hora més, res pertorba el repòs dels set teulades, ni era
que qualsevol visitant, a excepció d'una companyia-nen, que, en passar davant de la porta, va tirar
per un dels seus diaris, perquè Hepzibah, en els últims temps, havia pres regularment polzades
Després d'una estona, va arribar una dona grassa, de manera que la velocitat prodigiosa, i ensopegant, com
va córrer per les escales de la botiga-porta.
El seu rostre brillava amb el foc-calor, i, sent un matí molt calorosa, que bombolleja
i va xiuxiuejar, per dir-ho, com si tot un fregit amb llar de foc-calor, la calor i l'estiu, i
la calor de la seva pròpia velocitat de corpulència.
Ella va tractar de la botiga-porta, que era ràpid. Ella ho va intentar de nou, amb tan enutjat un flascó
que la campana va sonar furiosament al seu torn. "El diable prengui Pyncheon Old Maid!"
murmurar la mestressa de casa irascible.
"Pensa-hi pretenent establir un cèntim-botiga, i després s'estén en un llit fins al migdia!
Es tracta del que ella anomena aires de senyors, suposo!
Però ja sigui que vostè comenci la seva senyoria, o enderrocar la porta! "
Ella es la va estrènyer en conseqüència, i la campana, que té un caràcter rancorós mica de la seva pròpia,
va sonar estrepitosament, fent que les seves protestes sentit, - No, de fet, pel
orelles per als quals van destinats, - sinó per
una bona senyora al costat oposat del carrer.
Va obrir la finestra, i es va dirigir a la demandant impacient.
"Vas a trobar a ningú allí, la senyora Gutierrez."
"Però tinc el deure i trobar algú aquí!", Va exclamar la senyora Gutierrez, infligint una altra
ultratge a la campana.
"Jo vull un quart de quilo de carn de porc, per fregir alguns llenguados de primer ordre per al senyor Gubbins de
l'esmorzar, i, senyora o no, Pyncheon Old Maid aixecaré i em serviran amb
ell! "
"Però s'escolta la raó, la senyora Gutierrez!", Va respondre el contrari dama.
"Ella i el seu germà també, tots dos han anat a la del seu cosí, Pyncheon jutge està en el seu
el país seu.
No hi ha ni una ànima a la casa, però que el jove daguerreotip-l'home que dorm al
hastial nord.
Vaig veure vella Hepzibah i Clifford desapareixen ahir, i una parella homosexual d'ànecs que
eren, remant a través dels bassals de fang! S'han anat, t'ho asseguro. "
"I com sap vostè que s'han anat a la del jutge?", Va preguntar la senyora Gutierrez.
"És un home ric, i hi ha hagut una baralla entre ell i Hepzibah aquesta quantitat
un dia, perquè no li donarà la vida.
Aquesta és la raó principal de la seva creació d'un cèntim-shop ".
"Jo sé que prou bé", va dir el veí.
"Però s'han anat, - això és una cosa certa.
I qui, sinó una relació de sang, que no va poder evitar-ho, et demano, prendria en aquest
terrible mal geni soltera, i que horrible Clifford?
Això és tot, pots estar segur. "
La senyora Gutierrez va prendre la seva partida, encara ple de furor contra la
en absència de Hepzibah.
D'altra mitja hora, o, potser, molt més, no hi havia gairebé tant
Sense novetat a l'exterior de la casa com dins.
El om, però, va fer un agradable sospir alegre, assolellat, respon a la
brisa que estava en una altra part imperceptible, un eixam d'insectes zumbaban alegrement sota la seva
caiguda ombra, i es va convertir en partícules de la llum
cada vegada que entraven a la llum del sol, una llagosta va cantar, una o dues vegades, en alguns
aïllament i inescrutable de l'arbre, i un petit ocell solitari, amb el plomatge de la pàl · lida
or, es va acostar i planava sobre la Posies Alice.
Per fi el nostre coneixement petita, Ned Higgins, caminava pel carrer, en el seu camí
a l'escola, i passant, per primera vegada en quinze dies, per ser el posseïdor de
un cèntim, podia de cap manera passar de la porta de la botiga dels set teulades.
Però no es podia obrir.
Una i altra vegada, però, i mitja dotzena de agains altres, amb la inexorable
la pertinàcia d'un intent de nen sobre algun objecte important per si mateix, va fer renovar
seus esforços per a l'entrada.
Hi havia, sens dubte, posat el cor en un elefant, o, possiblement, amb Hamlet, que
destinats a menjar a un cocodril.
En resposta als seus atacs més violents, la campana va donar, de tant en tant, un moderat
orinar, però no va poder ser agitada a clam per qualsevol esforç de la petita
companys d'infantil i puntetes força.
Celebració per la maneta de la porta, va treure el cap a través d'una esquerda de la cortina, i vaig veure
que la porta interior, que comunica amb el pas cap a la sala de munyir, es va tancar.
"Pyncheon senyoreta!", Va cridar el nen, colpejant el vidre de la finestra: "Vull un
elefant! "
En no haver resposta a diverses repeticions de la citació, Ned va començar a
impacientar, i la seva Pot de la passió es desbordi ràpidament, va prendre
una pedra, amb un propòsit dolent per llançar
a través de la finestra, a la vegada, ploriquejant i escopint amb ira.
Un home - una de les dues que va encertar a passar per - atrapat el braç de l'eriçó.
"¿Quin és el problema, ancià?", Va preguntar.
"Vull vella Hepzibah, o Phoebe, o qualsevol d'ells!", Respongué Ned, sanglotant.
"No van a obrir la porta, i jo no puc fer que el meu elefant!"
"Anar a l'escola, petit brivall!", Va dir l'home.
"No hi ha una altra ronda cent-botiga de la cantonada.
'T és molt estrany, Dixey ", ha afegit al seu company:" Què ha estat de tots aquests
Pyncheon és!
Smith, l'encarregat de lliurea-estable, em diu el jutge Pyncheon al seu cavall el dia d'ahir,
a peu fins després del sopar, i no li ha tret encara.
I un dels jornalers del jutge ha estat, aquest matí, a realitzar una investigació sobre la
ell.
He'sa tipus de persona que, diuen, que rares vegades es trenca els seus hàbits, o es queda fora o '
nits. "" Oh, ell al seu torn prou segur! ", va dir
Dixey.
"I quant a Pyncheon Old Maid, prengui la meva paraula per a ella, ella s'ha quedat en deute, i s'han anat
dels seus creditors.
Em va predir, te'n recordes, el primer matí que es va instal · lar, que la seva diabòlica ganyota
ahuyentaría als clients. No podia suportar! "
"Mai vaig pensar que anava a fer que es vagi", va comentar al seu amic.
"Aquest assumpte dels tallers cent és exagerat entre les dones de la gent.
La meva dona ho va intentar, i va perdre cinc dòlars en la seva despesa! "
"Pobre de negocis", va dir Dixey, sacsejant el cap.
"Pobre de negocis!"
En el curs del matí, hi va haver diversos altres intents d'obrir una
la comunicació amb els supòsits habitants d'aquesta mansió silenciosa i impenetrable.
L'home de l'arrel de cervesa va arribar a la seva cistella ben pintats, amb un parell de dotzenes completa
ampolles, per ser canviats per altres buits, i el forner, amb un munt de galetes, que
Hepzibah havia ordenat al seu costum al detall;
el carnisser, amb un mos agradable que s'imaginava que estarien disposats a garantir als
Clifford.
Si hi hagués qualsevol observador d'aquest procés adonat el secret temor ocult dins
la casa, que li hauria afectat amb una forma singular i modificació de
horror, per veure la corrent de la vida humana
fent d'aquest petit remolí per aquí, - donant voltes pals, palla i tot tipus
menudencias, voltes i més voltes, just a sobre de la profunditat de negre, on un cadàver jeia el cadàver no es veu!
El carnisser estava tan entusiasmat amb el seu pedrer de be, o el que sigui delicada de la
podria ser, que va tractar de totes les portes d'accés dels set teulades, i al final
va tornar a tornar a la botiga, on es troba comunament admès.
"És un bon article, i sé que l'anciana es apuntaria a ella", va dir a si mateix.
"No es pot anar lluny!
En quinze anys que m'han impulsat a través del meu carret de Pyncheon carrer, que mai he conegut
ella per estar lluny de casa, encara que sovint prou, sens dubte, un home pot tocar tots els
dia sense portar-la a la porta.
Però això va ser quan ella només havia de mantenir. "
Mirant per la mateixa esquerda de la cortina, on, només una mica abans,
l'eriçó de gana d'elefant havia treure el cap, el carnisser va veure a l'interior de la porta,
no s'ha tancat, ja que el nen havia vist, però entreoberta, i gairebé de bat a bat.
No obstant això, podria haver ocorregut, va ser el fet.
A través del passadís hi havia un panorama fosc a l'encenedor, però segueix sent fosca
interior de la sala.
Pel que sembla, a la carnisseria que gairebé podia discernir amb claredat el que semblava ser
les cames fornits, vestits amb pantalons negres, d'un home assegut en un gran
cadira de roure, la part de darrere de la qual ocultava tota la resta de la seva figura.
Aquesta tranquil · litat de menyspreu per part d'un dels ocupants de la casa, en resposta a
els esforços infatigables del carnisser per atraure l'atenció, per la qual cosa va despertar l'home de carn
que va decidir retirar-se.
"Per tant," va pensar, "no se senti germà de sang Pyncheon Old Maid, mentre que he estat
donant-me tot aquest problema! Per què, si un porc tenia els modals, no més, em
s'adhereixen ell!
Jo en dic degradant negoci d'un home per comerciar amb aquestes persones, i des d'aquest moment
endavant, si volen una salsitxa o una unça de fetge, que s'executarà després de la compra de
ell! "
Va llançar la llaminadura enuig a la seva cistella, i va marxar en un animal domèstic.
No és una gran estona després, es va sentir un soroll de la música de tornada a la cantonada i
acostant-se pel carrer, amb diversos intervals de silenci, i després una renovada
i més a prop de brot de la melodia a pas lleuger.
Una multitud de nens va ser vist movent-se cap endavant, o la detenció, a l'uníson amb el so,
que semblava procedir del centre de la multitud, de manera que eren lleugerament
units per soques fines de
l'harmonia, i elaborat al llarg de la captivitat, de tant en tant amb una adhesió d'un petit company
en un davantal i barret de palla-, saltant endavant de la porta o porta d'enllaç.
En arribar a l'ombra de l'om Pyncheon, va resultar ser el noi italià, que,
amb el seu mico i l'espectacle de titelles, un cop abans havia jugat el seu viola de roda per sota de
la finestra arquejada.
La cara agradable de Phoebe - i, sens dubte, també, la recompensa liberal, que tenia
ho va llançar - encara vivia en el seu record.
Els seus trets expressius encendre cap amunt, en reconèixer el lloc on aquest insignificant
incident de la seva vida erràtica havia per casualitat.
Va entrar al pati descuidat (ara més salvatge que mai, amb el seu creixement dels porcs i les males herbes
bardana), es va col.locar a la porta de l'entrada principal, i, obrint el seu
es presenta el quadre, va començar a tocar.
Cada individu de la comunitat automàtica immediatament es va posar a treballar, d'acord al seu
la seva vocació pròpia: el mico, llevant-se el barret Highland, va fer una reverència i es va raspar
dels circunstantes més obsequiós, amb
sempre un ull atent a recollir un cèntim perduda, i el jove estranger a si mateix, com
es va tornar a la maneta de la seva màquina, va mirar cap amunt a la finestra arquejada, expectant d'un
presència que faria la seva música de la més viva i més dolça.
La multitud de nens que eren a prop, i alguns a la vorera, i alguns al pati, dos o
3 s'estableix a la mateixa porta de pas, i un de cames sobre el
llindar.
Mentrestant, la llagosta seguia cantant en l'om vell Pyncheon gran.
"Jo no sento a ningú a la casa", va dir un dels nens a un altre.
"El mico no recollirà res aquí."
"Hi ha algú a casa", va afirmar l'eriçó en el llindar.
"Vaig escoltar a un pas!"
No obstant això el jove italià dels ulls es van tornar de reüll cap amunt, i realment semblava com si
el toc d'una autèntica, encara que lleuger i juganer gairebé, l'emoció comunicat una
més sucós dolçor al procés en sec, mecànica de la seva trova.
Aquests rodamóns són fàcils de respondre a qualsevol bondat natural - ja sigui res més que una
somriure, o una paraula en si no s'entén, però només una sensació de calor en ella - el que els passa en el
la vora del camí de la vida.
Es recorden d'aquestes coses, perquè són els encants petits que, pel
instantània, - per a l'espai que reflecteix un paisatge en una bombolla de sabó, - construir una
a casa d'ells.
Per tant, el nen italià no es desanimi pel pesat silenci amb què
la vella casa semblava decidit a obstruir la vivacitat del seu instrument.
Va insistir en les seves apel · lacions melodiosos ús, però va mirar cap amunt, confiant que la seva
semblant fosc, aliè aviat es va il · luminar per l'aspecte assolellat de Phoebe.
Tampoc va poder estar disposats a marxar sense tornar a veure Clifford, la
sensibilitat, com el somriure de Phoebe, havia parlat en una mena de llengua materna a la
estranger.
Va repetir tota la seva música una i altra vegada, fins que els seus oients estaven rebent
cansat. Així van ser els petits de fusta en el seu
es presenta el quadre, i el mico per sobre de tot.
No hi va haver resposta, excepte el cant de la llagosta.
"No hi ha nens que viuen en aquesta casa", va dir un estudiant, per fi.
"Ningú viu aquí, però una vella soltera i un ancià.
Vostè aconseguirà res aquí! Per què no avança? "
"Estàs boig, tu, per què li vas dir?", Xiuxiuejar un ianqui molt poc astut, la cura
res per la música, però una bona oferta per al preu barat a la que es tenia.
"Anem a jugar amb ell, com li agrada!
Si no hi ha ningú que li pagués, aquest és el seu lloc d'observació pròpia! "
Un cop més, però, l'italià va passar per sobre de la seva ronda de melodies.
Per a l'observador comú - que podien entendre res del cas, excepte el
la música i la llum del sol al costat d'ací la porta - que podria haver estat divertit
veure la tenacitat del carrer-intèrpret.
¿Va a tenir èxit en el passat? Serà aquesta porta obstinada de sobte va llançar
obrir?
Serà un grup de nens alegres, els joves de la casa, veuen ballant, cridant,
rient, a l'aire lliure, i s'agrupen al voltant de l'espectacle de la caixa, mirant amb ganes
l'alegria en els titelles, i llançant cada un
de coure de cua llarga Mammon, el mico, a recollir?
Però per a nosaltres, qui sap el profund del cor dels set teulades, així com la seva cara exterior,
hi ha un efecte espectral en aquesta repetició de llum melodies populars en el seu
porta a pas.
Seria un assumpte desagradable, de fet, si el jutge Pyncheon (que no li hauria importat un
la figura de violí de Paganini en el seu estat d'ànim més harmoniosa) ha de fer la seva aparició
a la porta, amb una sagnant pitrera, i
arrufant les celles ombrívol del seu rostre swarthily blanc, i el moviment del rodamón estrangera de distància!
Hi va haver alguna vegada abans que a tal a la mòlta de les plantilles i els valsos, on no hi havia ningú a la pista
ballar?
Sí, molt sovint. Aquest contrast, o barrejant de la tragèdia
amb alegria, que passa cada dia, cada hora, per moments.
L'antiga casa trista i desolat, abandonat de la vida, i amb la mort horrible estar
amb severitat en la seva solitud, era l'emblema de més d'un cor humà, que, però, és
obligat a escoltar el ressò de l'emoció i l'alegria del món que l'envolta.
Abans de la conclusió de l'actuació de l'italià, un parell d'homes va passar a ser
passant, en el seu camí al sopar.
"Jo dic, oh home jove francès!" Va cridar un d'ells, - "veuen lluny d'aquest
porta, i veu un altre lloc amb les teves ximpleries!
La família Pyncheon viure allà, i que estan en un gran problema, només d'aquest temps.
No se senten musical d'avui dia.
S'ha informat de tota la ciutat que el jutge Pyncheon, amo de la casa, ha estat
assassinats, i el mariscal de la ciutat es va a investigar l'assumpte.
Així que vés, alhora! "
A mesura que l'italià es va posar a la viola de roda, que va veure al llindar d'una targeta, que tenia
estat cobert, tot el matí, pel diari que la companyia havia llançat al
, Però ara es barregen a la vista.
El va agafar, i percebre una cosa escrita a llapis, els el donà a l'home per
llegir.
De fet, es tractava d'una targeta de gravat de la Pyncheon jutge amb certes notes a llapis
a la part posterior, en referència a diversos negocis que havia estat el seu propòsit de
transaccions durant el dia anterior.
Es va formar una personificació possible de la història del dia, només que els assumptes no es tenia
resultar totalment d'acord amb el programa.
La targeta ha d'haver estat perdut pel jutge de l'armilla de la seva butxaca en el seu informe preliminar
intentar obtenir accés a l'entrada principal de la casa.
Malgrat tot amarat per la pluja, que estava encara parcialment llegible.
"Mira aquí,! Dixey", va cridar l'home. "Això té alguna cosa a veure amb el jutge
Pyncheon.
Veure - aquí està el seu nom imprès en ella, i aquí, suposo, és part de la seva
d'escriptura a mà "." Anirem al mariscal de la ciutat amb ell! "
va dir Dixey.
"Se li pot donar només el puny d'escota que vol. Després de tot, "li va dir al de la seva companya
sentit, "no seria d'estranyar si el jutge ha entrat en aquesta porta i no sortir mai
Un cosí de la seva assegurança pot haver estat en els seus vells trucs.
I Pyncheon Old Maid haver es va aconseguir en deute pel cent-shop, - i el jutge
cartera plena de benestar, - i la mala sang entre ells ja!
Poseu totes aquestes coses juntes i veure el que fan! "
"Calla, calla!", Xiuxiuejar l'altra. "Sembla que un pecat sigui el primer a
parlar de tal cosa.
Però crec que, amb vostès, que millor que anar al mariscal de la ciutat. "
"Sí, sí!", Va dir Dixey. "Bé - Jo sempre vaig dir que hi havia alguna cosa
diabòlica en què la ganyota de la dona! "
Els homes es va donar mitja volta, en conseqüència, i van tornar sobre els seus passos fins al carrer.
L'italià, també, va fer el millor del seu camí fora, amb una mirada de comiat fins l'arc
finestra.
Pel que fa als nens, que van posar peus en polvorosa, de comú acord, i va córrer com si
un gegant o ogre van anar a buscar, fins que, a una bona distància de la casa,
va aturar de sobte i alhora, ja que s'havia proposat.
Els seus nervis sensibles va prendre una alarma indefinit a partir del que havia sentit.
Mirant cap enrere en els pics de grotesques i els angulos foscos de la vella mansió, que
semblar una ombra difusa sobre ell que no brillantor de la llum del sol pot dissipar.
Un Hepzibah imaginària arrufar les celles i va moure un dit contra ell, a partir de diverses finestres al
mateix moment.
Un imaginari Clifford - per (i hauria ferit profundament a saber-ho) que tenia
sempre ha estat un horror a aquestes petites persones-estava darrere de la Hepzibah l'irreal, el que fa
gestos horribles, en una descolorida bata.
Els nens són més aptes, si és possible, que les persones adultes, per agafar el contagi
d'un terror pànic.
Per a la resta del dia, els més tímids van ser carrers sencers sobre, pel bé de
evitant els set teulades, mentre que el més audaç de la seva gosadia senyalitzat, desafiant
als seus companys a córrer més enllà de la mansió a tota velocitat.
No podria haver estat més de mitja hora després de la desaparició de la italiana
nen, amb les seves melodies fora de temporada, quan un taxi va passar pel carrer.
Es va detenir sota l'om Pyncheon, el cotxer va prendre un tronc, una bossa de lona, i un
caixa de cartró, des de la part superior del seu vehicle, i els van dipositar a la porta de l'antiga
casa, un barret de palla, i després el molt
la figura d'una jove, va quedar a la vista des de l'interior de la cabina.
Va ser Phoebe!
Encara que no del tot per florir com la primera vegada que dispara en la nostra història, - en la seva
les poques setmanes d'intervenció, les seves experiències li havia fet més greu, més femenina, i
més profunda d'ulls, en senyal d'un cor que tenia
començat a sospitar de les seves profunditats, - encara no hi havia la llum tranquil · la de sol natural sobre
ella.
Cap d'ells havia ella perdia el seu propi do de fer que les coses semblin reals, en lloc de
fantàstica, dins del seu cercle.
No obstant això, creiem que en ser una empresa qüestionable, fins i tot per Phoebe, en aquesta conjuntura,
per creuar el llindar dels set teulades.
És saludable la seva presència prou potent com per espantar la multitud de horribles pàl · lid, i
fantasmes pecaminosos, que han guanyat l'admissió allà des de la seva partida?
¿O serà que, de la mateixa manera, s'esvaeixen, es posen malalts, s'entristeixen, i créixer en la deformitat, i ser
només un altre fantasma pàl · lid, a lliscar sense soroll cap amunt i avall de les escales, i
els nens et espantar quan ella s'atura a la finestra?
Si més no, que amb molt de gust advertir a la noia innocent que no hi ha res en el
forma humana o de la substància a rebre-la, si no és la figura del jutge Pyncheon,
que - espectacle de misèria que ell és, i
espantosa en el nostre record, ja que la nostra llarga nit de vigília amb ell - encara manté la seva
col · locar a la cadira de roure. Phoebe va intentar per primera vegada a la botiga-porta.
No cedir el pas a la seva mà, i la cortina blanca, dibuixa a través de la finestra que
va formar la secció superior de la porta, va colpejar la seva facultat perceptiva ràpida com
cosa inusual.
Sense fer un esforç per entrar aquí, ella es va dirigir a la gran
portal, sota la finestra arquejada. Veient que era lligat, va cridar.
Un vi de la reverberació del buit al seu interior.
Va cridar de nou, i una tercera vegada, i, escoltant atentament, va semblar que el sòl
va cruixir, com si Hepzibah es ve, amb la seva habitual moviment de puntetes, a admetre-la.
No obstant això, tan morta es va produir un silenci sobre aquest so imaginari, que va començar a qüestionar
si ella no es podria haver confós la casa familiar com ella mateixa va pensar amb
seu exterior.
El seu avís es va sentir atret ara per la veu d'un nen, a certa distància.
Pel que sembla, per cridar al seu nom.
Mirant en la direcció d'on procedia, Phoebe va veure poc Ned Higgins,
bona manera pel carrer, colpejant, sacsejant el cap amb violència, de manera despectiu
gestos amb les dues mans, i cridant amb ella a la boca en tot el xiscle.
"No, no, Phoebe!", Va cridar. "No vagis a!
Hi ha una cosa dolenta allà!
NO FER - NO FER - No te'n vagis de "!
Però, com el personatge petit no podia ser induït a acostar prou a prop com per explicar
si mateix, Phoebe va arribar a la conclusió que havia tingut por, en alguns dels seus visites a la
botiga, pel seu cosí Hepzibah, pel bé
manifestacions de la senyora, en veritat, corrien la mateixa possibilitat d'espantar els nens fora de l'
seu enginy, o la incitació al riure indecorosa.
No obstant això, es va sentir més, per aquest incident, com inexplicablement en silenci i
impenetrable, la casa s'havia convertit.
A mesura que el seu complex del costat, Phoebe es va dirigir al jardí, on en tan càlid i
un dia brillant com el present, que tenia pocs dubtes sobre la recerca de Clifford, i potser
Hepzibah també, malgastant els migdia a l'ombra de la enramada.
Immediatament després d'entrar per la porta del seu jardí, la família de la meitat de les gallines corrent, medi
va volar a trobar, mentre que un Grimalkin estrany, que rondava en el marc del
finestra de la sala, va posar cames ajudeu, es va enfilar a corre-cuita sobre la tanca i va desaparèixer.
El jardí estava buit, i el seu sòl, una taula i un banc circular, estaven humides encara, i
sembrat de branques i el desordre de la tempesta passada.
El creixement del jardí semblava haver bastant fora dels límits, les males herbes havien pres
avantatge de l'absència de Phoebe, i la pluja continuada durant molt de temps, estar per tot arreu sobre
les flors i els vegetals de cuina.
Maule i havia desbordat la frontera de pedra, i va fer un grup de formidables
amplitud en aquest racó del jardí.
La impressió de tota l'escena era la d'un lloc on cap peu humà havia deixat la seva
imprimir per molts dies anteriors, - probablement no des de la partida de Phoebe, - perquè veia
un costat-la pinta de la seva pròpia sota la taula de
la glorieta, on ha d'haver caigut en l'última tarda, quan ella i Clifford es va asseure
allà.
La noia sabia que els seus dos familiars van ser capaços de rareses molt major que el
de tancar-se en la seva antiga casa, ja que va aparèixer ara ho han fet.
No obstant això, amb recel indistints d'alguna cosa fora de lloc, i temors als quals
ella no podia donar-li forma, es va acostar a la porta que es va formar el costum
la comunicació entre la casa i el jardí.
Va ser assegurat a l'interior, com els dos que ella ja ho havia intentat.
Va cridar, però, i immediatament, com si l'aplicació que s'esperava, el
porta oberta va ser elaborat, per un esforç considerable de força alguna persona invisible, el
No tot, però prou com per pagar una entrada del seu reüll.
Com Hepzibah, a fi de no exposar-se a la inspecció des de l'exterior, sempre
va obrir una porta d'aquesta manera, Phoebe necessàriament la conclusió que era la seva
cosí que ara la seva admissió.
Sense dubtar-ho, per tant, ella va creuar el llindar, i tan aviat
va entrar a la porta es va tancar darrere d'ella.