Tip:
Highlight text to annotate it
X
“Els telescopis, aquests meravellosos instruments, obren el camí
a una comprensió més profunda i més perfecta de la naturalesa
en portar la nostra vista molt més enllà del reialme de la imaginació”. René Descartes, 1637.
Durant millennis la bellesa del cel nocturn ha captivat la humanitat
sense que ens adonéssim que les estrelles de la nostra galàxia, la Via Làctia, són uns altres sols,
o veure els altres mils de milions - miliards - de galàxies veïnes que formen la resta de l’Univers,
o que només som un puntet en els 13.700 milions d’anys
d’història de l’Univers.
L’observació a ull nu ens feia del tot impossible
trobar sistemes solars al voltant d’unes altres estrelles, o esbrinar
si potser n’hi ha vida a uns altres llocs de l’Univers.
Avui som al bon camí per resoldre molts dels
misteris de l’Univers. Vivim la que podria ser la més important
era de les descobertes astronòmiques.
Sóc el Dr. J. I us faré de guia per la història del telescopi -
l’eina meravellosa que ha estat la finestra de la humanitat
a l’Univers.
ULLS ENVERS EL CEL 400 anys de descobertes telescòpiques.
1. Noves vistes del cel
Fa quatre segles, en 1609, un home passejava
pels camps de vora casa seva.
S’havia fet un telescopi amb què apuntaria a la Lluna, als planetes i les estrelles.
Era Galileu Galilei.
l’Astronomia mai més no seria el que havia estat fins aleshores.
Avui, 400 anys des que Galileu adrecés un telescopi a la volta del cel
els astrònoms utilitzen miralls gegants en cims remots per explorar el firmament
Els radiotelescopis recullen senyals i remors febles provinents de l’espai exterior.
i els científics, fins i tot han situat a l’espai telescopis en òrbita
més enllà dels molestos efectes de la nostre atmosfera.
I ens ha deixat sense alè el que hi hem vist!
Tanmateix, Galileu, de fet, no fou l’inventor del telescopi.
Aqueix mèrit és de Hans Lipperhey, un vitraller
alemany-holandès del que sabem poca cosa.
Hans Lipperhey mai no va utilitzar aquest telescopi per observar els estels.
En comptes d’això, pensava que el seu invent aprofitaria
pels faroners i els militars.
Lipperhey venia de Middelburg, aleshores una gran ciutat comercial
de la jove República d’Holanda.
En 1608 Lipperhey va descobrir que si mirava un objecte llunyà
mitjançant una lent convexa i una còncava, si aquestes es col·locaven
a la distància correcta, l’una de l’altra, l’objecte s’engrandia.
Va estar el naixement del telescopi!
Al setembre de 1608, Lipperhey va mostrar el seu nou invent al
príncep Maurici I de Nassau-Orange.
No hi hagués pogut escollir millor ni més avantatjós moment, atès que
aleshores els Països Baixos lluitaven contra Espanya
en la Guerra dels 80 Anys.
La lent espia engrandia els objectes i tot d’una revelava
vaixells enemics i tropes *** allunyats
per l’ull sol.
De totes, totes, un enginy molt útil!
Però, el govern holandès no mai va atorgar Lipperhey una patent per al seu telescopi.
Perquè uns altres mercaders també se n’adjudicaven l’invent
especialment el competidor de Lipperhey Sacharias Janssen.
Aquesta disputa no s’hi va resoldre mai.
I des de llavors, el veritable origen del telescopi encara és un misteri.
Galileu Galilei, l’astrònom italià pare de la Física moderna
va sentir parlar del telescopi i va decidir construir-se’n un.
"Fa uns 10 mesos, em va arribar el rumor que un
flamenc havia construït una ullera espia que fa visibles coses
molt llunyanes a l’ull de l’observador que les veu
com si les tingués al costat."
Galileu fou el científic més gran del seu temps.
A més, també era un gran defensor de la nova cosmovisió proposada
per l’astrònom polonès Nicolau Copèrnic, que mantenia
que la Terra girava al voltant del Sol, en comptes de fer-ho a l’inrevés.
Sobre la base del que havia sentit a dir del telescopi holandès, Galileu
va construir els seus propis instruments.
Que van estar de molt millor qualitat.
"Al final, sense estalviar-me treballs ni despeses, la vaig encertar,
construint-me tan bon aparell que
els objectes que hi veia semblaven mil vegades
més grans que com s’hi podien veure amb els ulls."
Havia arribat l’hora d’adreçar el telescopi al cel.
"Jo pensava i estava convençut que la superfície
de la Lluna no era tan suau, uniforme i perfectament esfèrica
com molts filòsof s’ho pensaven;
sinó, més aviat, irregular, i amb tot de cavitats i prominències,
no molt diferent de com ho és la Terra.
Un paisatge fet de cràters, muntanyes i valls".
Un món com el nostre!
Algunes setmanes després, al gener de 1610, Galileu va observar Júpiter.
Prop del planeta hi va poder veure quatre punts lluminosos que canviaven
la seva posició al cel, nit rere nit, al voltant de Júpiter.
Semblava un dolç ballet còsmic dels satèl·lits en l’òrbita d’aquest planeta.
Aquelles quatre llumetes serien conegudes com
les llunes galileianes de Júpiter.
¿Galileu va descobrir alguna cosa més?
Les fases de Venus!
Com ho fa la Lluna, Venus creixia i minvava de lluna vella
a lluna nova i recomençava.
També va veure apèndixs estranys a cada costat de Saturn.
Taques fosques sobre la superfície del Sol.
I, per descomptat, estrelles.
Milers d’estrelles, potser, fins i tot, milions.
Estrelles *** tènues per albirar-les només amb els ulls.
Va ser com si, de sobte, la humanitat s’hagués tret la bena de la ceguesa.
Allà enfora hi havia tot un univers per descobrir-lo.
Com un reguer de pólvora, la descoberta del telescopi s’escampà per tot Europa.
Johannes Kepler, a Praga, a la cort de l’emperador Rodolf II,
millorava el disseny del telescopi.
El cartògraf holandès Michael van Langren, a Anvers, va dibuixar
els primers mapes versemblants de la Lluna que mostraven el que ell creia que eren
continents i oceans.
I Johannes Hevelius, un ric cerveser polonès, va construir telescopis
enormes al seu observatori de Danzig.
Aquell observatori era tan gran com tres teulades!
Però, els millors telescopis de l’època foren, tal vegada, els construïts
per Christiaan Huygens als Països Baixos.
En 1655, Huygens descobrí ***à, el satèl·lit més gran de Saturn.
Anys després, les seves observacions van revelar els anells de Saturn,
quelcom que Galileu mai arribà a escatir.
Finalment, Huygens també va descobrir les taques fosques i els brillants
casquets polar de Mart.
Podria haver-hi vida en aquests remots i estranys mons?
Els astrònoms d’avui encara treballen sobre aquesta qüestió.
Tots els primers telescopis eren refractors, utilitzaven
lents que captaven i mostraven alhora la llum de les estrelles.
Aviat, els miralls van reemplaçar les lents.
Niccolò Zucchi va estar el primer que va construir aquest telescopi reflector
Isaac Newton el va afinar encara més.
A finals del segle XVII, els miralls més grans del món
els construïa William Herschel, un organista posat a astrònom
que treballava amb la seva germana Caroline.
Els Herschel, a casa seva, a Bath, Anglaterra, emmotllaven
metall fos i quan es refredava
eren capaços de polir-ne la superfície tan bé que podia reflectir la llum estel·lar.
Al llarg de la seva vida, Herschel construí més de 400 telescopis.
El més gran era de tals característiques que li calien quatre servents per
menar les cordes, rodes i politges necessàries
per seguir el desplaçament de les estrelles al firmament,
, moviment, evidentment degut a la rotació de la Terra.
Herschel va ser un explorador i cartògraf que escorcollava el cel
i catalogava centenars de noves nebuloses i estrelles binàries visuals.
Ell també va descobrir que la Via Làctia deu ser com un disc pla.
I fins i tot va mesurar el moviment del Sistema Solar en aquest disc
mitjançant els moviments relatius de les estrelles i els planetes.
I encara més, el 13 de març de 1781, va descobrir un planeta nou: Urà.
Tot això s’esdevenia 200 anys abans que la sonda espacial Voyager 2 de la NASA
oferís la seva visió més acostada d’aquell astre.
Al centre d’Irlanda, al camp fèrtil i esponerós, William Parsons,
tercer comte de Rosse, va fer el telescopi més gran del segle XIX.
Amb un enorme mirall metàl·lic d’1,8 metres de diàmetre, aquest telescopi gegant
fou batejat com "El Leviatan de Parsonstown".
En les nits clares, pocs freqüents allà , o sense lluna, el comte seia a l’ocular
i navegava en un viatge a través de l’Univers.
Arribava a la nebulosa d’Orió –que ara sabem que és un bressol d’estrelles.
O a la misteriosa nebulosa del Cranc, el romanent d’una supernova.
I la galàxia del Remolí
Lord Rosse va estar el primer que es va adonar de la seva majestuosa espiral.
Una galàxia com la nostra, amb núvols capriciosos de pols fosca i de gas brillant
miliards d’estrelles soles, i qui ho sap?
Potser fins i tot planetes com la Terra.
El telescopi ha esdevingut el nostre vaixell d’exploració de l’Univers!