Tip:
Highlight text to annotate it
X
Al món de la performance, de l'acció,
com que es treballa amb allò quotidià,
no hi ha res de més quotidià que una cadira i una taula...
Per això, jo he fet servir tota la vida moltíssimes cadires.
Per moltes raons.
Primerament, perquè m'agrada més estar asseguda que dreta,
sobretot ara que sóc més vella.
Accions amb cadires... Tinc el cànon per a 30 cadires.
Tinc moltíssimes obres amb cadires.
I si veus fotos de performances meves,
veuràs que en moltíssimes estic asseguda.
La vaig trobar al carrer, com t'he dit, i m'hi vaig asseure.
M'hi vaig asseure perquè estava cansadíssima,
veritablement molt cansada.
M'hi vaig asseure i vaig pensar:
"Ai, em quedaria aquí asseguda fins a la mort".
Aquestes coses que dius com una ximpleria, no ho sé.
Aleshores me la vaig endur a casa
i l'endemà al matí la vaig trobar a casa, és clar.
I llavors em va venir a la ment l'escena de la nit anterior
i vaig decidir de fer aquesta peça.
Durant un temps, el rètol estava escrit a mà
perquè el que jo volia era que es posés en la llengua
del lloc on s'exposés la cadira.
Si s'exposa a la Xina, el rètol ha d'anar en xinès...
I el vaig fer en paper, perfectament conscient,
perquè el poguessin canviar.
Jo la feia servir per escriure a màquina, per seure-hi,
quan venia gent s'hi asseia perquè jo tenia molt poques cadires.
Amb el temps, com que l'hem feta servir molt, durant anys,
aquí es va separar, oi?
S'hi va fer una estella o alguna cosa així.
I aleshores, vaig pensar, per donar-li més solidesa,
perquè no caiguéssim quan ens hi ***èiem...
Veus que està... Hi vaig posar una corda,
que vaig pintar del color aproximat de la cadira
perquè no es veiés gaire. I aquí també, veus?
Aquí també la vaig haver de reparar.
Jo mai no m'hauria pensat que això acabaria en un museu.
Aquests concursos de bellesa... o sigui, les mesures.
Les dones hem de tenir unes mesures...
Tot aquest culte del cos cada vegada és més excessiu.
Hem de ser cada cop més perfectes físicament.
No podem tenir ni el mínim defecte.
Ens ho traiem tot. Jo, per exemple -com deveu haver comprovat-,
tinc unes dents horroroses, però mai no me les he arreglades.
I a més que, en veure'm a les fotos, dic "ai, mare meva, quines dents",
però a la vida real, no me n'adono, oi?
Es pot viure no essent perfecta.
I aleshores vaig pensar, simplement,
a mesurar-me el cos davant de la gent públicament.
Hi ha moltes variacions i moltes possibilitats:
et pots mesurar el cos tu mateixa, l'hi pots mesurar a algú altre.
És a dir, ho pots fer sola, ho pots fer acompanyada,
amb molta gent, etc.
El que és important és que et mesuris el cos
i que les mesures se sàpiguen.
O bé enganxant-te-les aquí, amb l'adhesiu,
o bé fent un dibuix a la paret de la talla del teu cos
i posant-hi les mesures, o bé dient-les en veu alta, etc.
Que la gent sàpiga que tu fas tant d'alçada,
que tens el pit de tants no sé quant s'ha de tenir,
però vaja, jo mai no ho he tingut, "bien sûr que non".
O sigui simplement mesurar-se el cos.
Jo no considero mai que un vídeo d'una performance meva
llevat que ja tingui la intenció de fer una obra amb això, sigui una obra.
La performance és la filla, per a mi.
Aquesta és més difícil.
Per a aquesta peça jo vaig dir al fotògraf que fes les fotos,
cosa que no *** mai. Però aquesta peça
a mi m'agradava molt, i em continua agradant,
i en volia tenir la documentació.
A més m'encanten les...
m'agraden molt perquè em recorda el cine
i m'agrada molt muntar-les així.
Aquesta per a mi és especial perquè -n'hi ha alguna altra també-
són coses molt antigues, que he fet moltes vegades,
que les he fetes per unes raons
que veritablement m'interessava molt de fer.
I aleshores tinc com un "attachement",
com una cosa afectiva amb aquestes obres.