Tip:
Highlight text to annotate it
X
Comencem una nova edició del programa "Temps d'aventura".
Avui tenim un programa de molta alçada.
Anirem molt ràpidament a l'Himàlaia nepalès per participar
de Everest Trail Race, una competició organitzada per catalans.
Tenim aquí el seu director, Jordi Abad. Què tal, com estàs?
Molt bé, un plaer estar amb vosaltres.
I també un competidor de molta alçada, excampió del món:
-l'Agustí Roc, què tal? -Molt bé.
Agustí, és molt complicat córrer a 4.000 metres d'alçada?
Bé, és més lent,
falta una mica d'oxigen, el cap també et balla una mica,
però t'has d'adaptar al ritme, a les condicions,
i factible per a qualsevol persona preparada.
A partir d'ara veurem imatges de l'edició de l'any passat,
però el Jordi Abat segur que ja té la del 2013 al cap.
Sí, efectivament, acabem de tornar fa molt pocs dies...
de fer el marcatge i el traçat de l'edició 2013,
on hi ha alguns canvis que afegiran
més emoció i més aventura a la cursa de l'any passat.
Aquest any el mes de novembre un altre cop?
Efectivament, del 3 al 15 de novembre.
Les inscripcions es tanquen el 31 de juliol, i a hores d'ara estaríem...
ja superant amb escreix la quantitat de corredors de l'edició passada.
-Però encara hi ha temps, eh? -Efectivament.
El dia 31 de juliol es tanquen inscripcions,
tothom que es vulgui inscriure encara hi és a temps.
En categoria femenina va guanyar Núria Picas,
en categoria masculina l'Agustí Roc va quedar segon
perquè els xerpes corren i corren molt.
Sí, corren molt.
El que vaig conèixer jo és un nano molt ràpid, i a més en alçada...
es belluga millor que jo, perquè està acostumat a les alçades.
Quina bogeria que hi ha per les ultratrails, eh?
Sí, la veritat és que, a tot al món, el territori nostre també.
Tothom vol córrer ultratrails, s'han posat de moda, bé, i millor.
Vas ser campió del món però darrere teu Kilian Jornet, Núria Picas...
El nivell es manté, eh?
Sí, es manté i encara més alt, la veritat,
que, molt més alt, i puja gent nova,
hi ha molts noms al territori català
que estan arribant a cotes de nivell molt alt, i cada cop més.
Alt el nivell dels nostres participants,
i alt també el nivell de la cursa que veurem ara.
Comencem "Temps d'aventura".
Aquesta és una de les imatges habituals de cada cap de setmana
al Bages, sempre que les condicions meteorològiques ho permetin.
Amb una bombona de gas propà, una cistella, un cremador...
i una gran tela n'hi ha prou per emprendre un vol
en globus aerostàtic.
Les condicions ideals per volar és que no hi hagi boira enganxada
a terra, en superfície no faci vent,
i en alçada faci vent perquè et puguis desplaçar.
Llavors en alçada et pots desplaçar, pots veure paisatge,
i que l'aterratge després sigui tranquil.
Ràpidament es guanya altura respecte al poble de Santpedor,
des d'on ens hem enlairat,
i per davant ho domina tot la muntanya de Montserrat.
És el moment de treure la càmera de fotos i gaudir del trajecte.
Muy impresionante. No sé, me imaginaba...
Un poco más de frío, pero está muy bien.
Es una vista muy chula.
La verdad es que es muy impresionante. Me agradó mucho.
Rodrigo, estic a 880 metres,
vaig a 11 per hora i una direcció perfecta de 120 graus,
o sigui que em mantinc aquí.
Fins a 880 metres podries pujar tranquil·lament.
El rècord d'alçada no està en avió, està en globus.
Un globus com aquest ha pujat a 12.000 metres i amb la cabina
tancada arriba fins a 21.000, 22.000 em sembla que està el rècord.
L'autonomia depèn de l'hora que surtis,
perquè l'important és que les condicions siguin bones.
Si no, canviem passatgers per gas i pots volar més hores.
Va bien ir más de un globo porque así te vas indicando
las direcciones que hay a diferentes alturas.
El globus es mou en una direcció o una altra en funció del vent.
Per dirigir-lo cap a un punt concret s'ha de pujar fins a una altitud
en què el vent circuli en la direcció que ens interessa.
Constantment s'ha d'anar escalfant
l'aire del globus perquè no perdi altura.
Aquest és l'únic soroll que pertorba la tranquil·litat del vol.
L'aventura, l'aventura simplement.
De moment bé l'experiència és molt bona.
M'agrada algo més de moviment però la tranquil·litat
que es nota aquí dalt, perfecta.
Poder realitzar una activitat com aquesta està a l'abast
de la majoria de les butxaques encara que si haguéssim de comprar
tot el material que s'utilitza per volar necessitaríem
més de 50.000 euros, la meitat dels quals són per la vela.
Catalunya és una bona zona per volar en globus.
De fet som 7, 8, 10 empreses que estem per tot Catalunya...
volant per quasi tot arreu per on es pot volar.
Ens ho permet aviació civil, doncs volem.
El vol acostuma a durar prop d'una hora.
A mesura que s'acosten a terra es donen instruccions als cotxes
de rescat perquè estiguin al més a prop possible.
Maties, segueix, i hi ha un camí...
a mà dreta que crec que hauràs d'agafar.
En tens un a la dreta i un a l'esquerra. Agafa el de l'esquerra.
Tot i que el viatge ja s'està acabant, se segueix escalfant...
l'aire de l'interior del globus perquè l'aterratge no sigui brusc.
Un copet de no res, un altre.
De fet, aquesta és l'operació més complicada del globus.
-Ha sido lo más emocionante. -No patiu.
Molt bé, molt agradable, la veritat és que molt tranquil·let.
L'aterratge una miqueta més mogudet, però molt bé.
Amb l'arribada del cotxe de rescat i la recollida del material
s'acaba l'experiència d'haver conegut part
de la Catalunya central des de l'aire.
Sis etapes amb un total de 160 quilòmetres
i més de 25.000 metres de desnivell acumulat.
Són els números principals de l'Everest Trail Race,
una competició organitzada per catalans a l'escenari muntanyenc
més espectacular del mon, l'Himàlaia.
L'Everest Trail Race és una cursa, com alguns dels corredors...
de l'any passat que casualment repeteix aquest any diu,
és una cursa diferent, que integra diferents coses:
aventura, cursa, muntanya,
condicions meteorològiques complexes a vegades.
És una cursa que requereix la màxima motivació per part de tothom,
i fonamentalment de l'organització.
És una cursa logísticament complexa,
amb un entorn complex i en un país que tampoc és fàcil.
Per tant, necessita d'unes grans dosis de ganes, de motivació,
que intentem en tot moment transmetre als corredors.
Estem a punt de trepitjar els 4.000. Ja es nota l'alçada.
Fa molts anys que ens dediquem a treballar en temes
de muntatge de curses, esdeveniments,
trainings i expedicions, i crèiem que en aquest país...
o a nivell mundial no hi havia ningú que s'hagués embarcat
en una aventura d'aquestes característiques.
Un grup de gent ens vam ficar en aquesta aventura i de moment
ja portem una segona edició i esperem que duri molt.
A Katmandú hi ha molta contaminació perquè la situació
del parc automobilístic és salvatge
i la majoria dels carrers no estan asfaltats.
La ciutat viu, principalment, del turisme muntanyenc.
Estem molt satisfets de la participació d'aquest any.
Tenim a més un temps esplèndid, cosa que els primers dies,
el darrer any no va ser tan així, tan fàcil,
i esperem, la gent molt motivada, amb moltíssimes ganes de sortir,
i esperem que sigui ja el primer dia una etapa i tota la cursa
absolutament magnífica per a tots i sobretot per als corredors.
Me la plantejo principalment com sempre: a gaudir, de l'ambient,
de la gent del país, de les muntanyes, i això passa,
si gaudeixo, segur que anirà bé perquè és el més important de tot.
Els corredors ja han arribat a Katmandú.
Tindran dos dies per relaxar-se, aclimatar-se i conèixer els que,
més que rivals, seran companys de competició.
Molt bé, molt bé.
La veritat és que hi ha un ambient molt sa, molt maco,
tant si som catalans, espanyols, inclús Sud-àfrica, Brasil,
hi ha una molt bona relació, tothom s'ajuda.
Serà molt maco això, em sembla.
Molt bon ambient. És una passada. Aquí tots som amics.
Ja fa un parell de dies que estem convivint junts
i la veritat és que hi ha molt bon ambient.
Ens ho estem passant molt bé.
Els atletes més veterans són els més tranquils.
Avui, primera etapa, es tracta de passar-la,
i arribar el més sencers possibles, guardant pota per demà.
-I allí vamos. -I disfrutar.
Tot preparat per al començament de la primera de les sis etapes.
En el "briefing" de sortida es donen diversos consells,
un dels quals resumeix la filosofia de la competició.
Tres cosas. Primero, que disfrutéis, que disfrutéis y que disfrutéis.
Es nuestra única y total y definitiva intención:
que os divirtáis mucho.
Trenta-quatre corredors, la majoria catalans, comencen la primera etapa.
Ho hem parlat amb l'Agustí, és l'etapa pròleg.
Anirem en pla, jo crec que escalfarem una miqueta...
de cara a l'endemà que és l'etapa reina.
Distancia de mitja marató per començar,
amb gairebé dos mil metres de desnivell positiu.
El primer corredor a arribar a la línia de meta és Jordi Aubeso,
que no es creu que ha guanyat.
-Agustí ha llegado ya, ¿no? -No, es el primero.
Es primero. Que no ha llegado, no.
-Es primero. -¡Qué ilusión, chico!
Nos han dejado algo a los veteranos, entonces.
-En categoria femenina... -Molt bé, molt bé, molt guapo tot.
La gent, la gent que viu aquí, els entorns, la muntanya, espectacular.
Ens acostem lentament a les muntanyes
de set i vuit mil metres més famoses.
Organitzar una prova d'aquesta mena no és fàcil.
Els treballadors locals --la majoria--
han d'anar molt ben sincronitzats amb els que vénen de Catalunya.
La comunión que se está formando día tras día, y ver el esfuerzo...
que realiza toda la organización, que te llena mucho, ¿no?
Cuando están un par de compañeros haciendo fotos,
llegas, están haciendo lo mismo que tú, ¿no?
Tú tienes la oportunidad de descansar cuando llegas;
ellos es un continuo de ir preparando y que estemos bien.
Para mí, siempre las organizaciones es algo de subrayar en mayúsculas.
Qué etapa más bonita hoy.
A diferencia de otras carreras que tienes que estar vigilando
continuamente el suelo, esta donde vayas a mirar ves paisaje bonito.
Estás deseando ver las montañas,
por primera vez hemos visto algo así nevado.
Vas corriendo a 4.000, o a 3.800,
y las ves y son de 6.000 o 7.000, deben ser.
Entonces claro, es una satisfacción, ¿no?
La companyonia entre treballadors i atletes
és constant al llarg de tota la competició.
Els campaments són conjunts per compartir aliments i escalfor.
-Com va? -Preciós, preciós.
Molt maco, molt xulo, però molt dur,
una etapa molt dura sobretot pels que no estem
molt acostumats a la muntanya.
I molt "companyerisme", això està molt bé. Del primer fins l'últim.
M'han fet una rebuda espectacular, bé, a mi i a la Bianca.
Els dos de la cua. Però molt bé, molt xulo.
I és que els guanyadors de les etapes sempre esperen els últims.
Tercera etapa, 30 quilòmetres que acaben amb una forta pujada.
Intentarem seguir la línia que hem seguit fins ara, ser conservadors,
no arriscar més del que podem fer,
i sobreviure, vaja, a tot,
i disfrutar d'aquest immens escenari que tenim aquí davant.
Ara, esper, avui i demà que són llargues,
intentar arribar bé, i reservar una mica.
Després, quinta etapa, fer-la sigui com sigui,
sa sexta ja mal que sigui redolant, mem que acabar.
-Ya estamos. -A por ellos, oé.
Els 32 corredors surten amb un excel·lent humor.
L'etapa és molt dura i l'Agustí Roc aprofitarà al màxim les pujades.
La veritat és que no em pensava a la part final retallar,
però les forces li han minvat una mica al nepalès,
i he pogut treure-li en poc tros un minutet i algo.
Una etapa maquíssima i el final ha sigut
també fantàstic, amb aquest lloc.
Ja estic on volia realment.
Home, sempre que tinguis més temps per davant millor,
però demà intentar reservar, arribar...
Mira, si et trobes bé i tiro fort tiraré endavant,
però la veritat és que prefereixo guardar per la cinquena,
perquè serà curta però amb alçada, amb molt desnivell i molta alçada,
i aquí crec que aniré una mica amb desavantatge
i prefereixo arribar descansat.
Anàvem una mica confiats que hi hauria molta baixada,
però aquesta baixada ens ha deixat a tots bastant tocadets,
i l'última pujada de 600 metres de desnivell, tela marinera.
Però bé, el premi és arribar aquí,
veure tot aquest monestir budista excel·lent.
Déu n'hi avui, eh? Déu n'hi do.
Tot el que puja, baixa,
així que la quarta etapa s'inicia baixant els esglaons que el dia
anterior havien destrossat les cames al final de la tercera etapa.
És un recorregut de 31 quilòmetres,
preciós, que acaba amb una victòria contundent d'Agustí Roc.
Etapa molt disputada, ja ha sortit molt ràpid des de l'inici,
i jo no he pogut seguir-li el ritme i he preferit fer la meva etapa
al meu ritme i al final ha anat molt bé
perquè he aconseguit arribar primer perquè ell s'ha desfondat.
I com que cada dia suma,
tampoc m'he atrevit a portar el ritme inicial que ha agafat.
I en categoria femenina, una baixa important.
He arribat fins a la quarta etapa, després ho he hagut de deixar...
perquè sentint-ho molt aquest sobreesforç m'era impossible
poder acabar amb la passa que ***, el virus que he arribat a agafar.
Aquest és un campament de molta alçada, a més de 3.800 metres.
La temperatura ronda els quatre graus sota zero.
Tots els atletes comencen l'etapa molt ben abrigats.
És la cinquena: curta, de només 16 quilòmetres,
però intensa i molt decisiva entre els homes,
perquè el segon classificat, el xerpa Pudorjee Lama,
s'imposarà a l'Agustí Roc.
I aquesta és Namche Bazaar, a la regió del Kumbu.
Tothom la considera la capital xerpa.
El millor espectacle de tots el trobarem a la línia d'arribada.
A la dreta, l'Ama Dablam.
A l'esquerra, al sud del Lhotse i l'Everest.
I, ara, el xerpa guanyant.
L'atleta català, l'Agustí Roc, entra en segona posició.
L'alçada acaba passant una factura molt important.
Hem sortit molt forts,
i pensava que arribaríem a l'última pujada amb forces els dos,
però fins aquí dalt
he hagut de parar diversos cops a respirar i tornar a remuntar.
La veritat és que avui, amb la crisi,
ha valgut la pena per arribar en aquest lloc perquè és impressionant.
El final es el punto culminante,
pero cuando vas subiendo lo que vas viendo
te va dando energía y te vas subiendo solo, vamos.
Quina passada, tio. Guapíssim. Irrepetible.
La veritat és que etapes molt xules,
pobles súper macos, cultura súper diferent,
per mi, jo acabaria ara aquí.
La muntanya més maca del món i la més alta,
testimonis ara de la sortida de l'ultima etapa:
12 sota zero, però moltíssima alegria.
L'etapa és de trenta quilòmetres,
i l'avantatge de Pudorjee Lama respecte a Agustí Roc
és de quatre minuts.
En aquesta sisena i última etapa
hi ha poc desnivell i el xerpa es coneix molt bé el terreny.
Si no passa res d'estrany, guanyarà.
I no passa res d'estrany.
Els dos rivals arriben a la línia de meta pràcticament junts.
És una experiència recomanable, que vaja,
tots els corredors i gent aficionada a la muntanya, al running,
per poc que puguin no s'haurien de deixar perdre.
Jordi Aubeso és el tercer,
i, en quarta posició hi arriba Marcel Batlle.
Ja està.
És molt xula i si puc repetiré, la veritat és que és molt xula.
Els paisatges són brutals.
La foto dels primers classificats
i, tot seguit, l'entrada de la guanyadora absoluta:
Núria Picas
No m'esperava que fos tan exigent,
però la veritat és que ha valgut molt la pena.
Un marc incomparable, amb l'Everest al darrere,
i tot el companyerisme de la gent, ha sigut brutal.
I com en totes les etapes, tothom espera l'arribada...
de l'últim classificat, el veterà Enric Batlle.
Marcel, padre, hijo, en quarta posició.
Quarta.
Súper content d'haver-ho fet amb ell,
que és el que havíem dit de fer un dia, un repte d'aquests, i ja està.
Ell el fa sobrat, jo patint, però molt bé.
L'Himàlaia i els seus gegants ja esperen la tercera edició
de l'Everest Trail Race, d'aquí a no res, al novembre.
La primavera tan moguda que vam tenir no va ajudat gens ni mica
en l'última edició de les Dotze Hores de Terradets,
una de les competicions d'escalada
amb més prestigi i més estimada de totes les que es fan al país.
Probablement per culpa del temps el nombre de cordades participants
aquest any ha disminuït ostensiblement.
Si l'any passat s'hi van apuntar 35 cordades,
aquest any només van prendre la sortida un total de 24 parelles.
Això sí, en aquesta edició hi ha hagut molta participació estrangera.
Hola. Hola.
La estrategia es que vamos tranquilas,
vamos a participar y a disfrutar.
Esto al final es vida social. Todo lo demás es tontería.
Si no plou, de categoria.
Bueno, porque es larga y queríamos hacer primero una larga.
Y esta es muy bonita, vamos.
Els estrangers van quedar encantats de l'ambient.
Els 48 escaladors participants
han de fer en dotze hores el màxim de vies.
A ver si hacemos una de VII o así. A ver si llegamos a hacerlas.
La puntuació varia, lògicament,
segons la dificultat i la llargada de les vies.
A la meitat de la competició comença a bufar el vent,
però com a mínim surt el sol.
Els participants no nomes escalen,
sinó que entre via i via també han de córrer.
Vamos a coger a los rivales.
Les Dotze Hores de Terradets tenen
un ritme frenètic durant tota la competició.
En aquesta immensa paret de més de 500 metres d'alçada es fan gairebé
100 escalades i es pugen uns 34.000 metres acumulats.
Al peu de la paret, tota una zona d'esbarjo...
per a famílies i amics dels participants.
Atenció, queden vint minuts. Vint minuts pel final.
Vinga, som-hi!
La parella basca formada pels escaladors Ekaitz Maiz
i Anton Zabala es proclamen guanyadors després d'una dura lluita
amb els russos Vladímir Gunko i Pavel Vlasenko.
Com diem aquí, "ablaix molt". Estem abatuts.
D'aquí a un any el congost de Terradets es tornarà a omplir
durant tot el cap de setmana amb centenars de cordes,
arnesos, peus de gats i mosquetons.
La setmana que ve "Temps d'aventura" tindrà un convidat molt especial:
Ramon Vila Capdevila,
més conegut com a Caracremada, l'últim maquis català.
I és que amb el seu sobrenom s'ha fet una ruta
entre les comarques del Berguedà i el Solsonès.
Un recorregut amb moltíssimes variants que es pot fer caminant,
en BTT o a cavall,
i que visita un munt de llocs carismàtics,
entre els quals la maleïda casa on va néixer.
Dijous que ve, la ruta del Caracremada.